dijous, 28 de juny del 2007

SOLSTICI D'ESTIU A CREGÜEÑA









NNN Solstici d’estiu al llac de Cregüeña, al famós bivac dels escaladors, un veritable hotel de cinc estrelles a la vora del llac de Cregüeña, el tercer llac en extensió dels Pirineus. Varem iniciar la nostre vigília de Sant Joan al Pont de Cregüeña (1468 m), després d’una molt dura pujada pel tipus de terreny i per trastorns gastrointestinals dels caminants, passant per indrets com els salts d’aigua del torrent de Cregüeña i la Solana de Cregüeña a 2000 m d’alçada, varem arribar al desaigua del llac de Cregüeña (2630 m), un veritable trencaclosques de gel flotant. I per fi a descansar de l’agradable tortura a un dels bivacs més famosos dels Pirineus. Passada la nit més màgica de l’any, per a nosaltres la més llarga per la duresa del nostre llit, varem decidir donar la benvinguda a l’estiu fent algun cim, malgrat que el temps no era ben bé de l’estació que acabava de començar. Varem rodejar el llac, envoltat de cims de tres mil metres, una gran muralla, dirigint-nos al coll de Cregüeña, i encara utilitzant el grampons en alguna pendent de neu. Una fàcil grimpada i l’Aragüells és nostre, un mirador excepcional de l’Aneto, la Cresta del Medio, el Vallibierna, Posets, els Ibons de Coronas, etc, etc,.....
Ja només ens quedava baixar 1600 m de desnivell i ja podíem gaudir d’un entrepà al Bar dels Guies, ens l’hem ben guanyat, ah!!! i dues Cocacoles.
Una curiositat: L’Aragüells (3037 m) va ser conquistat per primera vegada a l’any 1880 per Henry Russell amb els guies Firmin Baurau i Jean Brunet.




_________ Foto 1: La força del riu de Cregüeña.
Foto 2: El bivac de Cregüeña o dels Escaladors.
Foto 3: La posta de sol, un regal de Cregüeña.
Foto 4: Arribada al cim de l'Aragüells.

divendres, 22 de juny del 2007

SANT LLORENÇ DE MONTGAI, MULTIACTIVITAT











gg Ens varem dirigir a Sant Llorenç de Montgai a prop de Camarasa a practicar l’escalada. Varem decidir fer la Via Normal de la Paret Formiguera de tres llargs, de dificultat màxima de IV i ben equipada. Una paret de roca calcària fàcil per iniciar a la Luda en via llarga i per passar una mica de calor, sort que va passar algun núvol. Les vistes de la via són magnífiques, es veu l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, la via del tren i quan arribes al final de la paret et trobes de front la Serra del Montroig. La via la varem enllestir aviat i estàvem pensant en fer una altra, però mentre fèiem la via veiem passar caiacs per l’embassament i ens van fer molta enveja.
Varem llogar els caiacs al Càmping la Noguera, un doble i dos individuals. Del càmping a l’embassament hi ha un tros llarg i més si vas carregat amb els caiacs, els rems i els salvavides. L’embassament és ple de d’aus aquàtiques i abundants canyissars, els quals has d’anar esquivant. El nostre recorregut va arribar fins al pont de l’Escalera, ja sobre el riu Segre, i aquí mitja volta, en total 8,5 km de palejar. Ja només ens quedava la tornada del caiac al càmping, el més dur de la jornada.
Sant Llorenç de Montgai va ser un dia molt esgotador, però el dilluns només teníem “agulletes” dels músculs del riure.
Foto 1: Ressenya de la via.
Foto 2: Vistes des de la primera reunió.
Foto 3: Dos damas en apuros.
Foto 4: Relaxació.

dilluns, 18 de juny del 2007

LA PEDRERA, UN INDRET URBÀ



Fa dos dissabtes ens varem prendre un respir tant de muntanya com d’estudis i a la tarda varem anar a visitar la Casa Milà o més coneguda com la Pedrera. Com autèntics guiris i càmera en mà ens varem dirigir a aquest emblemàtic edifici de Barcelona, un pecat tenir-la tan a prop i mai haver-hi entrat. Una hora varem necessitar per visitar-la, desorientant-nos per les seves corbes, arcs i voltes. I al terrat trobem el regal de Gaudi, unes vistes de Barcelona diferents i insòlites, un autèntic indret per gaudir-lo una mica acompanyat.
Curiositats:
- Les golfes estan formades per 270 arcs catenaris o parabòlics de diferents alçades, sobre els qual s’aguanta el terrat.
- Les baranes dels balcons de ferro forjat simulen plantes trepadores que han sortit entre les pedres.
- Les xemeneies i les sortides al terrat tenen forma de guerrers medievals sempre observant Barcelona.
- La façana està realitzada en pedra natural, excepte la part superior que està coberta de rajoles blanques evocant d’aquesta manera una muntanya nevada.
- El pis de la família Milà tenia uns 1200 m2. Quina hipoteca devien pagar?
- No hi ha cap paret mestre, ni tan sols a la façana, tot es troba sobre pilars i bigues metàl·liques, així es podia canviar sense cap problema la distribució interior.
Bé, només dir que Gaudi era un mestre en convertir les pedres en obres arquitectòniques impressionants, la fantasia feta pedra.
Si voleu més informació podeu consultar:

Foto 1: Les golfes i els seus arcs.

Foto 2: Els guerrers del terrat.

Foto 3: Unes vistes de Barcelona diferents.

dilluns, 11 de juny del 2007

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART III)











bbb
Ens despertem sense presses al Refugi de Góriz (2200 m), el guardià de la Vall d’Ordesa. Ens dirigim a finalitzar la impressionant travessa circular, mirem al nostre voltant en tot moment per no oblidar res, cap indret, cap soroll, cap olor, cap sensació. Abans de tot hem de superar l’últim obstacle, les Clavijas de Soaso, mals records passen per la ment i per fer-ho més interessant, el destí decideix ploure abans de posar-hi el peu a la primera ajuda ferrada. Superem la prova, altra vegada, i només en queda recorre el Canó d’Ordesa per la seva fondària, descobrint nous salts d’aigua mentre la pluja ens fa companyia. La cola de Caballo, les Gradas de Soaso, la cova de Frachinal, les Cascades del Estrecho y de la Cueva, els grans boscos de faigs,... grans indrets per repetir. Als fons de la vall el Mont Perdut, amagant-se darrere de negres núvols, s’acomiada de nosaltres, fins la propera!!
!
Foto 1: L'última mirada a la tranquilitat.
Foto 2: Un altre company de travessa.
Foto 3: Mal temps, mals records.
Foto 4: L'últim regal de la vall, les Grades de Soaso.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART II)













Els Gabietous són aquest cop el nostre retrobament tresmilista aquest any. Després de dormir o “passar la nit”, vàrem començar a ascendir altre cop carregats fins el Coll dels Gabietous, on comencem a albirar la cresta que uneix els dos cims. Remuntem les últimes pendents fins el Pic Oriental de Gabietou (3031 m) i aquí gaudim de les vertiginoses cares nord i occidental del Taillon, encara amb molta neu. Resseguim la cresta de dificultat continguda fins el Pic Occidental (3034 m) i allà donem per acabada la nostra conquista.
Una mica d’història: El noble Henry Russell va trepitjar aquests dos cims, entre les seves moltes primeres, l’any 1874 acompanyat pel guia francès Célestin Passet.
La segona jornada de la travessa finalitzarà al Refugi de Góriz, però passarem primer per veritables indrets com el Collado Blanco, la Falsa Bretxa, l’original, la Bretxa de Roland, el flanqueig del Paso de los Sarrios i l’espectacular Gruta Gelada de Casterets.

Foto 1: Pic Oriental, planificant nous reptes.
Foto 2: Pic Occidental, la última fita.
Foto 3: El camí. Darrere nostre deixem les dues bretxes i el Taillon.
Foto 4: La Gruta Gelada de Casterets.

dimarts, 5 de juny del 2007

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART I)


El retrobament en molts sentits, el retrobament amb els nostres inicis a Ordesa, amb la nostra zona preferida dels Pirineus, amb les travesses dures amb total autonomia, amb els mals records, amb els cims de tres mil metres, el retrobament a donar sentir a conquerir l’inútil.
Varem iniciar la nostra travessa el dissabte dia 2 de juny a La Pradera, des d’allà observàvem l’inaccessible Tozal del Mallo (2280 m), una formació rocosa de calcari marró en forma de talaia o de martell, el qual també rep el nom de El Retablo que presideix la Vall d’Ordesa. Aquesta muralla rocosa va ser escalada en dos dies per primera vegada l’any 1957 per un grup de francesos coordinats pels germans Ravier, aquest cim gairebé exclusiu d’escaladors també es deixa conquerir per muntanyecs com nosaltres.
El nostre camí comença per les fortes pendents boscoses que s’inicien a prop d’una caseta de recepció del Parc, 1 km abans d’arribar a La Pradera. Quan la vegetació i els arbres comencen a clarejar, ens trobem ja a la base del Circ de Carriata i comencem a divisar els primers isards, magnífics grimpadors i companys de travessa. Anirem a buscar el pas de las Clavijas de Carriata o Salarons per superar una de les últimes terrasses del circ, fàcils però complicades amb motxilla de 18 kilos a l’esquena. Un cop superada la prova ja ens trobem a l’alçada del Tozal i només ens queda fer un llarg flanqueig. Al cim gaudim de les vistes i la tranquil·litat, els nostres premis. Ara ja podem continuar ascendint per poder descansar. Continuarà.....
Foto 1: Tozal de Mallo, de semblança inaccessible.
Foto 2: Abismals senders, miradors de la Vall d'Ordesa.
Foto 3: Últim tram de les Clavijas, ufff!!!
Foto 4: Espiritualitat al cim.