dijous, 31 de gener de 2008

L'ALBERA, ENTRE MAR I MUNTANYA.

L’Albera, o les Alberes, són les últimes elevacions importants del Pirineus, d’una dificultat modesta, però un paisatge variat i contradictori, per una banda el Mar Mediterrani i l’altre el poc nevat Canigó.
Vàrem sortir des del Coll de l’Ouillat a 936m situat a la part francesa i varem resseguir la “cresta” de l’Albera, des del Roc des Trois Termes fins al Pic dels Quatre Termes, passant pel Puig Neulós, punt culminant de la serra, amb els seus 1256 metres. Durant tota aquesta carena vàrem ser acompanyats per la famosa tramuntana i, gracies a ella, vàrem tenir unes bones vistes de les terres de l’Alt Empordà i el Rosselló, i, com no, de les seves costes.
L’Albera és rica en espècies, com la tortuga de l’Albera, la qual devia estar hivernant, les vaques fagines, una espècie endèmica de la zona i de colors vermellosos i suposem que també és rica en porcs senglars, per què estava ple de caçadors que gairebé ens cacen ................. en aquest espai m’he reservat la meva opinió sobre aquests personatges per evitar que em censurin el blog.
Una bona passejada de diumenge, en una terra entre pobles i fronteres, rebent energia dels espectaculars i variats arbres, i, sobretot, descobrint nous indrets per poder afrontar la setmana laboral.

Curiositats de l’Albera:

Antic Pou de glaç del Neulós, del S. XVII. Molt ben conservat i pots visitar el seu interior.

Puig Neulós: A l'Albera s'explica una història sobre en Manel, un pastor que cuidava la serra. Arreglava els camins i les fonts, esculpia poemes i, fins i tot, va fer més alt el cim del Puig Neulós construint la "Fita d'en Manel", de quatre metres. El pastor ho va donar tot per l'Albera i la serra li va correspondre. Ell solia dir: "Quan en Manel morirà, la muntanya plorarà". I el dia de la seva mort, un dia del gener del 1911, va fer una gran nevada. L'Albera s'acomiadava del seu gran amic.
La vaca fagina, de colors foscos i vermellosos, és una espècie endèmica de l'Albera, molt àgils per campar enmig dels arbres. La seva afició pel fruit del faig els ha valgut el nom. Són animals esquerps, però no perillosos. Tot i això, és millor no molestar-les.
Efectes de la tramuntana: la qual bufa bona part de l'any, modelant així amb el temps els arbres que s'hi oposen.

SERENGETI, LA PLANÚRIA SENSE FI.

Abans d’arribar al Parc Nacional de Serengeti, creat a l’any 1951 i Patrimoni de la Humanitat al 1981, ens vàrem aturar a la Gorja d’Olduvai, un jaciment arqueològic de 50 km de longitud i 90 metres de profunditat, on es va descobrir al 1959 les restes dels humans més antics, amb més de 1,80 milions d’anys. També varem fer una visita al seu petit museu amb reproduccions dels fòssils trobats. A la gorja d'Olduvai és molt abundant el sisal silvestre i precisament el nom d’aquest indret deriva de Oldupaai que és com es diu en llengua Masai aquesta planta.
Tornem a agafar el cotxe, per camins polsosos i veiem que les muntanyes van desapareixen, que el terreny es va aplanant i que l’horitzó es converteix en una línia infinita. Sabem que estem arribant a Serengeti, un dels parcs més grans de Tanzània amb 14.763 km2 de superfície, entre les terres altes del Ngorongoro, el Llac Victòria i Masai Mara de Kenya. Siringeti, com el van batejar els Masai, vol dir la planúria sense fi, una immensa sabana, sense arbres i en alguna ocasió ens trobem uns afloraments rocosos, nomenat kopjes, formacions granítiques i algunes d’elles les roques més antigues de la terra. Dels seus animals no vàrem gaudir gaire per motius tècnics, però ens van encantar els hipopòtams, els simpàtics facoquers, el tros de lleopard que ens va deixar veure, les solitàries hienes i els prehistòrics cocodrils i llangardaixos.Us recomano que a la porta del parc, Naabi Hill Gate, pugeu al petit monticle rocós, on podreu observar que el Serengeti no té fi i que la nostra vista es perd en l’horitzó.
Foto 1 i 2: Horitzons del Serengeti.
Foto 3: Fòssils d'Olduvai.
Foto 4: Més horitzons.
Foto 5: Un kopje trencant la línia de l'horitzó.
Foto 6: Els hipos i la seva agradable olor.
Foto 7: Los lunes al sol.

divendres, 25 de gener de 2008

UN ESFORÇ PERSONAL.

Moltes vegades no cal aconseguir fer un cim per poder estar orgullosos de l’esforç realitzat, cadascú de nosaltres aquest cap de setmana es va esforçar al màxim per poder gaudir d’uns paisatges fenomenals i d’un esport admirable. I si a aquestes aventures li afegeixes uns riures i bon temps, és la combinació perfecta per a un cap de setmana per recordar.
El punt de partida va ser Espot i l’indret escollit va ser la Vall de Peguera, una vall pintoresca on trobem, decorats amb neu, salzes, bedolls, avets i pins. El renovat Refugi de Josep Maria Blanc, nom en honor al President del CEC en el període 1935-1940, ens va ajudar a dividir l’ascensió en dos dies. Un refugi emplaçat sobre una petita península que s’endinsa en el gel de l’Estany Tort de Peguera, i, que tot plegat, el converteixen en un escenari de conte de fades. Després de passar una nit per somniar, mentre sortia la feble llum del sol, varem iniciar la nostra agosarada ascensió al Peguera. Deixant enrere llacs gelats i coberts per un mantell blanc, varem arribar fins a l’ample Coll de Monastero a 2710 metres. A partir d’aquí només quedava la dificultat, una canal de tova neu, uns passos de roca i a 40 metres del cim vàrem decidir que l’aventura havia finalitzat.
Com diria Maurice Herzog: “A la vida de l’home sempre hi haurà altres Annapurnas”, només cal saber i voler trobar-los.


Foto 1: Refugi sobre l'estany.
Foto 2 i 3: Superant dificultats.

dimarts, 22 de gener de 2008

BUSCADORS DE GEL.

El diumenge dia 13 de gener, no gaire adient per supersticiosos, ens varem acostar al Pedra a buscar gel, i alguna cosa ens varem trobar. Les cascades van ser Il·lusions i Somnis d’Hivern, uns noms molt encertats en un hivern que no acaba d’arribar, aviat només el tindrem en somnis. El dia va acompanyar, sense gaire fred, uns quants riures i l’experiència de la gent gran, que sempre fa bona companyia, amb molt carinyo. Les dues cascades realitzades són d’una dificultat similar (II/3+ 140 m i II/3 180 m) i totes dues tenen el seu final a la famosa i espectacular Columna del Verdet (II/3 35 m), la qual estava en bastant bones condicions, l’únic inconvenient la llarga espera per fer-la. Bé, només esperem que l’hivern aparegui, deixi de ser una il·lusió i ens faci gaudir de més escalades en gel i canals aquest any, i, sobretot, que ens deixi picar gel a l’Icertic’08.
Foto 1: David trencant el gel a Somnis d'Hivern.
Foto 2: Neus, sense corda, per guanyar velocitat, a Il·lusions d'hivern.
Foto 3: Sort que els que tenen experiència van fer fotos, que sino ara no tindriem post. Moltes Gràcies!!!
Ahh!!! Felicitats Juanka pels anys i per la nova habitant de la casa.

dissabte, 12 de gener de 2008

UN PARÈNTESI A LES VACANCES.

El Llac Eyasi va significar sortir de qualsevol ruta turística normal de Tanzània, i entrar en la realitat del país, descobrir i conèixer a persones de carn i ossos. Fer turisme de la seva forma de viure i de la seva quotidianitat, cosa que, per cert, em va fer sentir bastant incòmode.
A la zona varem visitar dues tribus, els Datoga i els Hadzabe, ben diferents entre elles, amb costums i comoditats que s’allunyen bastant de les que podem gaudir a la nostra exagerada vida plena d’excessos. I també varem gaudir d’una impressionant i solitària posta de sol al salat Llac Eyasi, rodejats de baobabs, flamencs i, sobretot, de silenci. Allà i en aquell moment, crec que varem pensar que valia la pena tres hores d’incòmode i polsosa pista, una bona recompensa, descobrir que encara hi ha indrets per explorar.
La Vall de Mangola, el Llac Eyasi i la seva gent ens van proporcionar unes sensacions difícils de repetir i més difícils de definir encara, sensacions que et fan reflexionar i créixer.

DATOGA:
El nom original Mangati, paraula Masai, que vol dir enemics forts. Viuen de la ramaderia (vaques i cabres) i del cultiu, principalment. Són polígams com els Masais i sedentaris. Nosaltres varem poder visitar un petit poblat i varem entrar dins d’una de les seves llars, i, aquí, nosaltres ens queixem de les hipoteques.

HADZABE:
Més coneguts, com els bosquimans, habitants del bosc. Es creu que fa 10000 anys que habiten Africa i en l’actualitat queden uns 3000, principalment al voltant del llac. Viuen sobretot de la caça amb arcs i fletxes, cosa que varem comprovar en persona, i de la recol·lecció de fruits i arrels. Aquests són nòmades i monògams, no van a l’escola ni al metge, i es comenta que estan molt orgullosos del seu estil de vida, en l’actualitat en perill d’extinció, com sempre per culpa d’alguna acció d’algun ser humà.
Cap de les dues tribus parla swahili, cadascuna parla el seu idioma, esperem que l’home no faci també desaparèixer aquesta riquesa de llengües.

dissabte, 5 de gener de 2008

UNA BONA MANERA DE CANVIAR D’ANY.

UNA SETMANA D’ESQUÍ, on mai ho havíem fet, als Alps, exactament a Val d’Isere. Amb l’impressionant teló de fons que és el Montblanc, el luxe d’esquiar sobre glaceres a l’alçada del nostre petit Aneto, la comoditat i escalfor del petit apartament després d’una dura jornada, passejar pels carrers plens de neu d’un poble que existeix per a i per l’esquí, sopar de Nadal de quatre catalans amb cuina d’Ucraïna a un poble dels Alps francesos, això és la globalització,... Difícil de resumir, molts records dóna una setmana, imagina tot una any!!UN DIA A CHAMONIX, com no? Acomiadar l’any a Chamonix, allargar un dia més les vacances a Chamonix, si mai hem anat!! A l’hivern no. Aquest cop diferent, amb més fred, la meteo t’informe del perill de les allaus i els seus carrers i teulades amb neu també. I com mai ha de faltar a Chamonix unes bones fondues i un bon vi per acomiadar i recuperar forces de la setmana d’esquí. I el millor de tot, el regal que ens va fer, el poble ens va acomiadar amb una bona nevada. Mai em cansaré de veure nevar, sempre em sorprèn i m’agrada. UNA HORA D’ESFORÇ, exactament el que vaig necessitar per corre els 10 km de la Cursa dels Nassos de Barcelona, una manera diferent de visitar Barcelona, una mica massa ràpid, i fer un pensament de com ha anat l’any que s’acaba i de com anirà el està apunt de començar. UN MINUT PER DESITJAR un bon any a tothom, com a mínim que sigui com el que s’extingeix.
I UN SEGON PER CANVIAR D’ANY, tan sols un segon per fer-ho, i el segon que donem més importància de l’any. Bé, millor que donem importància per igual a tots aquells segons que ens queden, molts segons per crear records, en definitiva i senzillament per viure.

BON ANY A TOTHOM, PLE DE BONS RECORDS I ... D'INDRETS!!!!!!!!