TRENCANT MALEDICCIONS.

Per acomiadar-nos de l’últim divendres al vespre que podem fer una tranquil·la escapada d’escalada abans de les vacances, ens apropem altre cop a la zona del Pic del Martell, a una de les parets més llargues i més clàssiques del Garraf. L’itinerari escollit és la famosa i coneguda Herboristes, la qual fins a la segona reunió ens la coneixíem molt i molt bé. Aquesta via va ser de les primeres que es van obrir al Pic del Martell, exactament al 1973, pels germans Pere i Jaume Forts. La via és la darrera abans de la zona on està prohibit escalar a certa època de l’any; abans hi havia un cartell indicant-ho, que divendres no vàrem trobar, igualment a l’inici de la via ens trobem ben escrit el seu nom. La roca és calcària, amb rapisses típiques, bones presses, però relliscoses, sobretot pels peus. Durant la via ens trobem menys vegetació i selva que la Retorno Mágico, a pesar del seu nom.

.
La via està molt poc equipada, trobem algun oxidat buril, algun pitó i un tascó i un friend clavats, també fem servir friends, tascons i bagues llargues que dúiem.
La Herboristes, per fi podem dir que l’hem fet, i que hem passat de la seva segona reunió i més amunt encara, hem trencat la maledicció de la Herboristes, encara que vàrem fer les fotos amb el mòbil, maledicció o despiste?? D'aquest manera ens marxem de vacances amb la llista de temes pendents més curta, encara que mai deixa de créixer.

.
NOM: VIA HERBORISTES.
PRIMERA ASCENSIÓ: Pere i Jaume Forts al 1973.

SITUACIÓ: Sector Herboristes, Pic del Martell, Garraf.
ORIENTACIÓ: Sud-est/Est.
ÈPOCA: Matins d’hivern. Tardes d’estiu, primavera i tardor.
ROCA: Bona. Calcària.
DIFICULTAT: IV+. L1 IV, L2 IV+, L3 IV+, L4 II, L5 IV+. Semiequipada.
LLARGADA: 140 metres. L1 20 m L2 15 m L3 40 m L4 30 m L5 35 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL DELS LLARGS: L1 i L2 Molt coneguts, L3 el pas més difícil, la sortida de la R2 i lliscant, ara un tascó encastat el facilita, L4 un tràmit o una passejada, L5 el tram més maco de la via, un vertical diedre.

.

Foto 1: Vistes a la sortida de la via.

Foto 2: Inici de la via.

Foto 3: .... i el final.

Foto 4: Ressenya del llibre Barcelona y Alrededores.

SOFISTICANT LES TARDES.

Continuant amb les sortides de tarda, que aquest any han sigut poques i no gaire muntanyeres, dimarts vàrem anar a provar el caiac. El Canal Olímpic a Castelldefels va ser el lloc escollit i el més proper que tenim. Aquest es va construir amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, com a seu per a la celebració de les competicions olímpiques de piragüisme. Vàrem llogar un caiac doble i un de simple per a totes tres, per recórrer les aigües tranquil·les i dolces procedents del nivell freàtic. Les mides del canal són 1200 m de llarg, 130 m d'ample i 4 m de profunditat, sort que dúiem salvavides. Vàrem fer una mica més de 3 km, mai en línia recta, acabant bastant cansades, sort que ens vàrem anar refrescant. Una tarda diferent, sofisticada i una mica “pija´.

.
.

Foto 1: El Canal Olimpic.

Foto 2: Arribem.

Foto 3: Unes classes...

.

Si voleu més informació aquí teniu la seva web.

MAUBÈRME, UN RECORD.

El cap de setmana vàrem decidir, per motius varis, realitzar una sortida tranquil·la i relaxant, encara que ens vàrem passar una mica, sobretot a la tornada en cotxe; bany, fotos, dinar, bany a Escales i altres parades.

.
Dissabte, vàrem realitzar tota l’aproximació en cotxe, gens fàcil, sobretot el tram final des del preciós poble de Bagergue, per la Vall d’Unhòla, fins a la petita Cabana des Calhaus 1910 m. Com aquesta presentava overbooking, vàrem fer un bivac, que ja estava previst, sota una nit sense lluna molt estrellada, així que vàrem tenir un sostre impressionant.

.

Diumenge, cap a les set, un cop recollit el campament i esmorzats, ens vàrem posar en marxa seguint la pista fins al Pla Tor, un gran pla verd amb meandres vermellosos que el travessen. En una corba a la dreta agafem el trencall amb marques i cartell del GR-211. El camí és molt senzill, un antiga pista esborrada, fins al Lac de Montoliu 2360 m, on el paisatge t’obliga a parar i admirar-lo. Aquí ja podem veure el Tuc de Maubèrme, l’objectiu del dia. Voregem el llac per l’esquerra deixant les marques del GR, ens dirigim fins al Colh de Maubèrme a 2486 m, remuntant una pendent encara amb neu, anomenada les Pales de Montoliu. El coll es troba entre el Maubèrme i el Tuc de Cabres, flanquegem el Maubèrme per la seva falda sud-oest, seguint alguna fita i alguna marca de sender. El tram final al cim és una canal de roques ferroses descomposta i inclinada, la Canal Oest. Un cop al cim a 2880 m gaudim de les vistes, unes vistes dels Pirineus des del Nord, estem poc acostumats a elles; la Pica, el Parc d’Aigüestortes, la Cara Nord de l’Aneto, i, fins i tot, es veia el Vignemale, la pell de gallina. El cim culminant del sector Nord de la Vall d’Aran, es troba a cavall d’aquesta i de l’Arieja. Unes vistes increïbles i immillorables, un dia clar i frescot, un bon record per endur-nos a les vacances i no oblidar que als Pirineus també hi ha indrets plens de bellesa, molta bellesa.

.

Foto 1: Una postal per a la maleta, Lach de Montoliu.

Foto 2: Meandres vermellosos a l'inici de l'itinerari.

Foto 3: Lach de Montoliu i Tuc de Maubèrme.

Foto 4: Estupes al cim??? O ja pensem en les vacances...

Foto 5: El massís de la Maladeta des del Maubèrme.

.
Un record més a Instants.

VIA GABARRÓ A LA PICA.

Quins records, la Pica d’Estats, va ser el primer tres mil que vàrem ascendir, bé millor dit, vàrem patir, unes 14 hores des del Pla de Boet, la primera vegada que trepitjàvem neu, d’això ja fa vuit anys, un “rrrrama”. Aquest cap de setmana la Pica s’ha convertit en el cim de 3000 metres que hem fet més vegades i, a més, gràcies a la via d’ascensió, és la primera zona de 3000s que completem.

.
Dissabte vàrem fer el llarg recorregut amb cotxe fins al Pont de la Molinassa, fins i tot, tenia records pitjors de l’estat de la pista, però de la llargada eren els mateixos. Un cop deixem el cotxe ens adonem de la quantitat de cotxes i gent que puja, baixa i es mou, i tots amb el mateix objectiu, el sostre de Catalunya. Quan veia els “muntanyeros”, recordava encara més la nostra ascensió de feia vuit anys, quines pintes!!! Prenem direcció al Refugi Vallferrera a 1940 metres des d’on anirem guanyant metres i les vistes ens permeten poc a poc veure el Pla de Boet i tota la Vall Ferrera. Un cop finalitzem el fort pendent, seguim flanquejant per passar del Barranc d’Aresté al de Sotllo. Un cop al Barranc de Sotllo, hem de descendir fins al riu, i aquí veiem que la grimpada que hi havia feia vuit anys, ara ha sigut desviada. Creuem el riu travessant un pont de fusta i aquí ja anem guanyant alçada fins a l’Estany de Sotllo, un cop a l’estany ens adonem que no estarem gaire sols, hi ha més tendes que en un festival de rock, així que decidim seguir ascendint fins a l’Estany d’Estats 2480 m, amb menys zones de bivac, però amb menys gent. Finalment plantem la tenda just a l’inici de l’itinerari de l’endemà.

.
Diumenge, encara amb la frescor del matí, vàrem iniciar l’ascensió a la dreta de l’estany per una pedrera, sempre buscant un barranc i un petit salt d’aigua. Un cop al salt d’aigua omplim els camels i seguim amunt, ara per un tram més estret. Aquí comencem a trobar una mica de neu, però ens facilita la pujada, deixem la neu per ascendir per una altra tartera fins a un fals coll. Flanquegem cap a l’esquerra per evitar guanyar alçada i arribem al Collet de l’Estanyol 2880 m. I aquí tenim les vistes de l’Estanyet de Canalbona, el llac més alt de Catalunya, i del primer cim de la cresta. Perdem una mica d’alçada rodejant el bonic i solitari llac, fins al Collet Franc de Riufred. Aquí comencem a ascendir fins al primer tres mil del dia, l’estreta cresta i una gran fita ens indiquen que hem arribat al Rodó de Canalbona, 3004 m. Continuem la nostra travessa, descendim fins a una bretxa i aquí flanquegem el següent cim per l’esquerra per un sender bastant marcat, el qual ens deixa a la mateixa cresta. Aquí deixem els pals i reculem fins al cim de la Punta Gabarró a 3114 metres d’alçada i amb vèrtex geodèsic. Aquí mengem una mica i ja tenim davant nostre la part més difícil de la via, impressiona. Però un cop ens posem només trobem algun ressalt vertical II+ (segons les ressenyes), però amb molt bones presses i ràpidament ens trobem a la Pica d’Estats a 3143 m i tota la seva multitud. Fem les fotos ràpid, ja que ens estressa el cim, massa gent!!! De baixada fem el Verdaguer 3127 m, està tan a prop. També el deixem ràpid, per descendir ja a territori francès i fer una parada per menjar, aquí decidim plegar, ja tenim tots els 3000s de la zona i, a més, el nostre company no és un col·leccionista malalt d'aquests com nosaltres. Agafem el camí normal de la Pica fins al Port de Sotllo 2894 m, tot en neu, aquí em venen records, ja que va ser de les primeres vegades que trepitjava neu i ja feia vuit anys, quina por, quin canvi!!! Un cop al coll ens queda descendir per un dret tram de tartera, el qual evitem agafant els màxims trams de neu possibles, de pujada déu ser ben dur, no el recordava. Arribem a l’estany on desmuntem la tenda i ens preparem per desfer el camí que vàrem fer el dia anterior, se’ns fa llarga la tornada per la fatiga i la calor. Però ha valgut la pena, hem repetit la Pica per una via poc freqüentada amb una certa de dificultat que et deixa satisfet, a més és la primera zona dels Pirineus on completem tots els seus 3000s, i a més ens ha fet recordar els nostres inicis, sempre tot s’ha de començar.....per acabar.

.
,

Toponímia:

:
Rodó de Canalbona: Des de l’Estany d’Estats presenta un perfil arrodonit.
Punta Gabarró: Homenatge al metge i pirineista català Pere Gabarró (1899-1980), coneixedor del Massís d’Estats, qui va descriure la que després es nomenaria la Via Gabarró.
Pica d’Estats: Sembla que en el passat el seu cim era compartit per tres estats, actualment és el Medacorba el cim que comparteix fronteres amb Catalunya, França i Andorra.
Verdaguer: Homenatge al poeta català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), representant principal de la Renaixença. Se’l coneix per Mossèn Cinto Verdaguer, ja que va ser ordenat sacerdot al 1870. Enamorat de les muntanyes.

.
Primera Ascensió:

:

Pica d’Estats: Es creu que un equip de cartògrafs francesos (Jean-Baptiste Coraboeuf i Jean-Prosper Testu) va estar al seu cim a l’agost de 1827, ja que van estar instal·lats durant quinze dies al Montcalm. Però la primera ascensió coneguda, va ser per Henry Russel, com no, i Jean-Jacques Denjean al 1864.

.

Foto 1: Al cim de la Pica d'Estat, tercera repetició.

Foto 2 i 3: Cartells i fites ens indiquen el camí de pujada.

Foto 4: Vistes de l'Estanyet i de la Via Gabarró.

Foto 5: Vistes del Rodó de Canalbona, aquí no tan arrodonit.

Foto 6: Últim tram fins a la Pica, darrere tenim les puntes bessones de la Punta Gabarró.

Foto 7: La Pica des del cim de Verdaguer.

Foto 8: A recollir!! La tenda prop de l'Estany d'Estats.

MONT TÀBER.

Un cap de setmana sense cap estrès; platja, sol, piscina, visites, menjar,... Als Pirineus pintava malament, això era l’excusa, així que poca muntanya, bé la més alta que vàrem fer va ser el Mont Tàber de 16,9 metres, quina hipòxia!!! Dissabte amb l’excusa de provar la nova càmera vàrem donar un tomb per Barcelona i així recordar quan anàvem amb el col·legi a fer les classes més divertides d’història voltant per la ciutat.
El Mont Tàber és un turó situat al barri gòtic de Barcelona, prop de la Plaça Sant Jaume, a 16,9 m. sobre el nivell del mar, i que acollí el primer assentament romà de la nova Bàrcino. És difícil de percebre per les edificacions de la ciutat, però el pendent d'alguns carrers permet notar la diferència de cota entre la ciutat romana, situada sobre el turó, i els terrenys més baixos del voltant com ara la baixada de la Llibreteria, la baixada de Santa Eulàlia o les escales del pla de la Catedral. El seu cim està assenyalat per una pedra de molí, una mola, al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Dins d'aquest edifici també es troben les columnes del temple d'August, vestigi de Bàrcino.

.
Després de tal esforç, ens vàrem guanyar un bon sopar a Gades, un local on antigament arribava el mar, es guardaven barques i havia servit per assecar espart, i ara convertit en restaurant. Tres fondues diferents, de carns, formatge i xocolata, haurem de pujar moltes vegades al Mont Tàber per gasta tantes calories.

.

Foto 1: Placa de la cota altimètrica del Mont Tàber.

Foto 2: Cal Montilla, a Plaça Sant Jaume.

Foto 3: Fondue de xocolata, uuuummm!!

!

Fotos dignes d'INSTANTS, sobretot per les models.

GOURGS BLANCS.

Aquests dies vàrem ascendir al Gourgs Blancs, feia un any que ho havíem intentat pel corredor de la cara sud amb molta més neu que aquesta vegada. Però aquest cop ho intentaríem des del Puerto de Oô i així fent tota la seva cresta i amb ella tots els seus 3000s.
Dissabte vàrem fer l’aproximació al Refugi d’Estós, aquest cop més ràpida i sense gaudir dels indrets, una hora i cinquanta-cinc minuts, a més els mosquits ens van fer augmentar la velocitat, i ni tan sols ens van deixar saludar al Fern que baixava de la cresta Seil dera Baquo. Sopem ràpid al refugi i després descansem a la seva terrassa, bé si ens deixen el mosquits també.

.
Diumenge, ens llevem aviat, fem el primer torn d’esmorzar i ens preparem i calcem les botes. Comencem la coneguda ascensió fins a l’Ibon Superior de Gías per l’esglaonat camí del Barranc de Gías. Un cop al llac, el deixem a la nostra esquerra i ascendim seguint fites fins al que ens pensàvem que era el Puerto de Oô, però ho hem fet massa a la dreta, així que ens toca fer un tram de cresta extra. Un cop al veritable i evident Puerto de Oô, ens equipem amb l’arnés i el casc per si el necessitem més endavant, i mirem la ressenya per evitar equivocacions. L’ascensió al Jean Arlaud és sempre amb bona roca, primer una rapissa verda cap a la dreta, un díedre amb les presses justes i necessàries, i a poc a poc mentre apareix alguna fita, va disminuint la dificultat. Un cop al cim a 3065 metres gaudim de les vistes, sobretot de la cresta, encara pendent, del Seil dera Baquo. Un altre tram “complicat” de la cresta és baixar al coll entre el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs, havíem llegit ressenyes que feien algun curt ràpel, però nosaltres vàrem arribar al coll sense treure la corda, sempre seguint alguna fita i desgrimpant a poc a poc. Un cop al coll ascendim al Gourgs Blancs sense cap complicació. A 3129 metres d’alçada és el cim principal de la cresta, on trobem una placa de marbre blanc trencada en homenatge a Jean Arlaud, de la creu no hi ha cap rastre. Per seguir, evitem la cresta pel costat espanyol, seguim alguna fita, desgrimpem i remuntem algun pas més complicat i, fins i tot, travessem una llengua de neu i ens recordem dels nostres grampons, però finalment arribem a la Torre Armengaud a 3114 m. Des d’aquí seguim una mica la cresta i desgrimpem per algun pas que no esperàvem, un cop entre els dos cims, la dificultat desapareix i per fi accedim a la Punta Lourde-Rocheblave a 3104 m. Des d’aquest punt observem la cresta que acabem de fer i la veritat és que impressiona bastant, sobretot la cara francesa, si l’haguéssim fet en l’altre direcció, no sé si l’haguéssim fet.

.

Des del quart i últim tres mil del dia, descendim per grans blocs fins al Puerto Gías, i des d’aquí sempre buscant i aprofitant la neu, una mica dura, anem sobrepassant els Ibons de Gías, el Barranc fins al Refugi d’Estós. Aquí paguem, es prenen un refresc i avall, ja que ens quedava el més dur de la jornada, els mosquits!!!! Vàrem acabar amb tota la roba posada, gorra i tot, i no era pas pel fred, tot i això els mosquits van travessar, fins i tot, la roba. Un dia molt llarg, dur i amb picors, però amb quatre 3000s més a la butxaca, anem sumant, i una cresta més.

.
Toponímia:

:
Jean Arlaud: Homenatge al metge i pirineista francès Jean Arlaud (1896-1938), gran organitzador d’activitats de muntanya i practicant d’esquí i escalada. Al 1820, fundà a Lourdes el Groupe des Jeunes, un grup avançat d’escalada. Va ascendir l’últim tres mil verge de la Maladeta, i el va nomenar Pic Le Bondidier. Va morir durant una escalada al Pic des Gourgs Blancs.
Gourgs Blancs: Prové de les gorges d’aigua o petits llacs que es formen al costat nord-occidental i resten la meitat de l’any gelats.
Torre Armengaud: Homenatge al religiós i pirineista francès André Armengaud (1920-1994), autor de guies dels Pirineus en col·laboració amb altres escriptors (François Comet, Roger Ollivier, Agustí Jolis,...) com la guia de Posets-Maladeta de l’any 1958 amb Jolis. Destacar, que el 9 de març de 1948 va realitzar la primera hivernal del Pico Maldito a la Punta Astorg.
Lourde-Rocheblave: Homenatge al pirineista francès Léonce Lourde Rocheblave (1848-1898), directiu del Club Alpin Français i promotor de la construcció al 1889 del Refugi de Tucarroya. El topògraf Saint Saud al 1905 va posar aquest nom a la punta occidental del Gourgs Blancs, ja que de boca del seu guia Cazeneuve, mentre realitzaven la cresta occidental, va saber que Léonce no havia passat d'aquell punt.

.
Primera Ascensió:

:
Jean Arlaud: Sembla que va ser al 1872 pel famós Henry Russell (1834-1909) i el guia de Gavarnie Célestin Passet (1845-1917). Altres fons diuen que va ser al 1860 per Lézat.
Gourgs Blancs: Coronat al 1864 per Jean Bazillac, Roger de Monts, Henry Russell, Haurillon i Célestin Passet.

.

Foto 1: Últim cim del dia, Punta Lourde-Rocheblave, amb part de la cresta darrere nostre.

Foto 2: Pujada al primer cim, Jean Arlaud.

Foto 3: Cresta Seil dera Baquo, encara pendent, des del Gourgs Blancs.

Foto 4: La cresta que acabàvem de fer, des d'aquí impressiona més, sobretot el costat francès.

Foto 5: Baixant cap a Estós, de fons el massís de la Castanesa.

Foto 6: Tota la cresta des de l’Ibon Superior de Gías.