BUSCADOR D'INDRETS

Un tip de castells.

2012-02-03T23:00:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, desafiant les baixes temperatures,encara que comparades amb les d’avui no són tan fredes, vam fer una ruta en bttben abrigats. L’escollida va ser la ruta dels Castells del Sió de la Segarra,uns 81 km de Castells, aprofitant totes les hores de llum del dia. Un recorregut principalment planer, però amb uns 1000metres de desnivell positius, acumulats principalment per accedir als poblessituats estratègicament dalt de turons, val a dir també que la Segarra és lacomarca de Catalunya amb un nombre major de pobles. La ruta discorre bàsicamentseguint el curs del riu Sió, la riba del qual, a mitjan segle XI, va ser reconqueridaals àrabs i on hi van proliferar castells i esglésies que garantien lapresència cristiana.

Les Oluges, Malgrat, Castellmeià, Guissona, Sanaüja,Ribelles, Sitges, Florejacs, Les Pallargues, Aranyó, Montcortés, en resum, untip de castells, pendent d’una visita menys esportiva i més cultural.
.
Foto 1: Mapa de la zona i dels seus castells.
Foto 2: Castell de les Sitges.
Foto 3: Castell de Montcortés durant les últimes llums del dia.

Un tresmil gelat.

2012-01-24T23:33:00.000+01:00

Aquest cap de setmana teníem ganes de fer cim,i que millor cim que fer un tresmil hivernal, a més en tenim pocs en aquestaestació. El que també teníem molt clar era que els esquís es quedaven a casa,el material que ens acompanyaria serien els grampons i el piolet. Després derepassar la llista de tresmils que ens falten, ens vam decantar pel Pic Abadías,el primer de la llista, alfabèticament parlant.

Així que dissabte vam sortir des de Los Llanosdel Hospital a 1750 m i vam ascendir còmodament, gairebé més ràpid que a l’estiu,fins al Refugi de la Renclusaa 2140 metres. Aquell dia ens esperava un boníssim sopar, com sempre en aquestrefugi, a més el necessitàvem per a l’activitat de l’endemà.

Diumenge ascendim fins al Portillón Inferior (2742m) bastant acompanyats, però en aquest punt els nostres companys segueixen elseu camí cap a la Maladeta,nosaltres tenim un objectiu més solitari. Pel Portillón hem passat diversesvegades i en diferents estacions, però les seves vistes sempre ens impressionenmolt i més si tens aquest indret només per a tu. A partir d’aquest punt descendimuna mica i un cop hem flanquejat per sota la cara nord de la Maladeta, ja ascendim endirecció al Collado de Abadías. L’ascensió no va ser fàcil, la neu era gelada icostava clavar els grampons. Evitem el coll, ja que ignorem si hi ha cornises ienfilem la piràmide cimera recorrent petits corredors de neu. Al cim trobem unagran pedra blanca pel gebre i per fi veiem el gran llac de Cregüeña. Desfem elcamí amb atenció per la neu dura, però contents, amb un tresmil menys a lallista i un més a la d’hivern.

Toponímia:

És un homenatge a Antonio Abadías (1886-1967),gendre de José Sayó, guia de muntanya de la Vall de Benasc i guarda dels refugis de la Renclusa i d’Estós. Tambéés conegut com “el León del Aneto”, es diu que hi va pujar més de quatre-centesvegades.

Foto 1: L’ascensió des del refugi, amb algunpunt de neu tova.

Foto 2: Des del Portillón, al fons l’Aneto.

Foto 3: El descens amb atenció, però contents.

Foto 4: Arribant al cotxe, per les pistes d’esquínòrdic.

Foto 5 a Instants, un gat sense fred.

Benvingut 2012.

2012-01-10T23:26:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, volíem donar la benvingudaa l’any amb una esquiada, el primer objectiu era el Coma d’Or, però al veure l’escassetatde neu, vàrem decidir anar al conegut Pic de la Mina. Vam sortir, sense ganivetes però ambuna neu molt dura, des del pàrquing La Vignole de l’estació d’esquí de Porte-Puymorens a1920 m d’alçada. Però, quan les pistes finalitzaven, al final del telecadiradel la Mina a uns2500 metres d’alçada, vam decidir baixar. La neu era massa dura, inclòs enalgun lloc havia deixat de ser neu per passar a ser gel. Com ja coneixíem elcim, vam decidir no complicar-nos el dia i gaudir de la baixada per les segures,però dures, pistes d’esquí.

Com al diumenge li sobraven hores de llumencara, vam decidir passar a conèixer un indret de Puigcerdà, el seu estany. Vamdinar a la seva riba, vam passejar per l’estany com el protagonista de El Joc de l’Àngel i vam recórrer la seva gran història:

Aquest estany pren l'aigua del riu Querol, elprimer escrit que l'esmenta data del 2 de desembre de 1262 i sembla que és enaquella època quan va ser construït, però el seu origen podia haver estat unazona de molleres o un petit embassament natural. Avui és un gran espai delleure, però durant segles ha servit de reserva d'aigua per al poble, tant pel regadiu com per la neteja del clavegueram iper fer front als incendis, i també ha servit per a la producció de gel. Elparc del seu costat va ser creat a finals del segle XIX per iniciativa del cònsolde Dinamarca, German Schierbeck. Es va inaugurar al 1925 i va ser remodelat a l’any1992.

I, per últim, vam fer una mirada enrere, per mirar l’estany mig gelat, ial fons les despullades muntanyes, aquest hivern, de moment, no les ha volgutvestir de blanc.

Foto 1: Les pistes d’esquí ens donen labenvinguda.

Foto 2 i 3: Mirades a l’estany gelat i al seu voltant.

REBAIXÍ.

2012-01-03T22:00:00.000+01:00

Sempre que mirem la silueta de Sant Antoni (Montpedrós), mai ens hem fixat en el cim de la seva esquerra, mirant des de Sant Boi, mai li hem donat un nom. El primer dia de l’any donant un volt per les muntanyes properes de casa, vam descobrir aquest cim. El vam ascendir des de Cesalpina i el vam descendir per una forta pendent, però curta, fins al Pla de les Bruixes. La sorpresa va ser que al seu cim vam trobar un pessebre ben complet, és a dir, amb caganer, riu, Reis i ..., tot allò que podem trobar a un pessebre. Per cert, aquest nou i proper indret descobert és el Turó de Rebaixí (267,4 metres), així ens ho indicava un cartell al seu cim. Disposa d’unes bones vistes de Montserrat i del seu veí Sant Antoni. A part del nou indret, també hem descobert que "rebaixí" vol dir formiga petita, més aviat vermella, que habita als suros i pica molt fort.

D’aquesta manera, hem començat l'any i hem “rebaixit” (chist!!!) els excessos nadalencs.

Foto 1: Cartell indicador al cim, de fons Sant Ramon.

Foto 2: Un pessebre com Déu mana.

Foto 3: Montserrat i Sant Antoni.

Foto 4: La silueta de Sant Antoni i del Turó del Rebaixí.

CANVIS.

2012-01-01T18:27:00.000+01:00

Ja fa uns anys que canviem d’any fent unacursa, normalment de 10 km, i aquest any no ha estat diferent, però el que sihem canviat ha estat la localitat d’aquesta. Hem deixat la multitudinària Cursadels Nassos de Barcelona per la de Sant Cugat, la Sant Silvestre Barcelonesa, aixòsi, obligats pel nostre retràs a l’hora fer la inscripció.

La veritat és que amb el canvi hem guanyat endiversos aspectes; la bellesa del recorregut és semblant al de Barcelona, però trobem unamica més d’animació i caliu, però també de desnivell, Sant Cugat no és gairepla. Com a recompensa hi ha un samarreta com a Barcelona, aquesta any una mica més discreta, i la bossa de regalsés ..., millor dit, hi ha bossa de regals.

I el més important, també hem canviat lesnostres marques personals de temps. Aquestes han anat a la baixa, encara deu quedar alguna cosade la transpirinaica. D'aquesta manera, hem tingut més temps per preparar-nos pel canvid’any i sopar ben agust i sense remordiments.

No tots els canvis han de ser dolents...

Foto 1: Cartell de la Cursa.

Foto 2: Els regals merescuts de la cursa.

Foto 3: Els tres corredors preparats per a la sortida.

CARENEJAR*

2011-11-28T23:22:00.000+01:00

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).

*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).

Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.

CASAMANYA 2752 m.

Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.

Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.

Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.

BONY DE SALÒRIA 2789 m.

Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.

Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.

Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.

Foto 1 i 2: Carenejant.

Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.

Foto 4: Cim del Casamanya.

Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.

Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

DIUMENGE TARDA: PLA B.

2011-11-20T23:39:00.000+01:00

Quan un diumenge s’ajunten diversos factors com que estàs citat per a una suplència de president de mesa electoral, els meteoròlegs no l’encerten gaire últimament els caps de setmana, l’austeritat econòmica,... El millor no és quedar-te a casa i hem aprofitat, que com que hi ha certs museus que són gratuïts els diumenges a partir de les 15h, per visitar-ne un. L’escollit per l’Eulàlia, no sé si pels estudis o per la seva feina, va ser el Museu Blau al Fòrum (Museu de Ciències Naturals de Barcelona).

La nova ubicació del museu va ser inaugurada al març d’aquest any, és un edifici triangular de 180 metres de costat i 25 metres d’alçada que segueix les pautes viàries dels carrers que conflueixen a l’edifici, l’avinguda Diagonal, la Rambla de Prim i la Ronda Litoral. El sostre de l’edifici està cobert per una làmina d’aigua a la teulada, que representa la Mediterrània. El projecte és obra de l’equip suís d’arquitectes Jaques Herzog i Pierre de Meuron.

El museu és una biografia del planeta Terra a través de roques, minerals, fòssils, plantes i animals dissecats. És un museu bastant dinàmic, ja que fins i tot, hi havia les primeres roques exposades de l’explosió volcànica propera a Hierro.

La propera tarda de diumenge escullo el museu jo, Eulàlia!!
!

Foto 1 i 2: Ens dirigim al museu.

Foto 3: L'esquelet de balena que presideix l'entrada del museu.

Foto 4: La Terra és la protegonista.
.
L'esquelet de la balena: Possiblement un mascle de més de 80 anys, que l'11 de juny de 1862 es va quedar encallada a la platja de Llançà (Girona) i que va adquirir la Universitat de Barcelona. L'esquelet està penjat del sostre, suspès per una quarantena de cables, just sobre de les escales del museu, i s'ha pogut muntar en una posició corbada, la que adopta la balena en submergir-se al mar, en comptes de la postura recta que tenia quan s’exhibia al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella, on hi va estar exposada des de l’any 1925.
La restauració de l’esquelet del rorqual, que pesa una tona i mesura 20 metres de llargada, ha estat laboriosa, especialment per l'accident que va sofrir quan l'estaven desmuntant per traslladar-lo al seu nou emplaçament. Tot i això, amb l’actual muntatge la balena s’ha allargat dos metres més respecte el que presentava en la seva anterior ubicació. El motiu ha estat perquè s'hi han afegit els discos intervertebrals que substitueixen els de cartílag que van desaparèixer fa 150 anys, quan es va preparar el cadàver de la balena per exposar-lo.

EL CORRAL.

2011-11-18T23:53:00.008+01:00

Aquest dissabte, aprofitant la castanyada anual del centre, vam passar les poques hores de llum del dia a la zona d’escalada esportiva nomenada El Corral de Vallsabuc, situada a la comarca del Berguedà. Aquesta zona es troba a 15 minuts a peu des del pàrquing de l’abandonada estació d’esquí dels Rasos de Peguera, aquí trobareu informació més detallada de com arribar-hi. El Corral es troba a 1900 metres d’alçada, així que molta calor no vam passar, amb fred aquest corral no és per a gallines, pensem que a l’estiu és una bona zona.
És una zona curiosa, ja que es troba enfonsada amb forma de cràter, exactament és una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest (sembla que entenc). A més l’ambient és molt alpí.
Nosaltres vam esgotar gairebé totes les vies (de IV+ a V+) de la zona nomenada Escola, on trobem conglomerat, mentre els nostres companys es dedicaven a vies més series. L’equipament és molt nou (2010-2011) i es troba molt ben equipat sobretot l’Escola.
Un bon indret per retrobar-nos amb l’escalada, només ens falta trobar la continuïtat.

Foto 1: Xavi i Mines escalant a la Cara Est de El Corral.

Foto 2: Preparant-se per escalar.

Foto 3: Vies de la zona de l'Escola.

Foto 4: La posta de sol decorant les parets de Cap Llitzet.

CAN ROCA, PERÒ…

2011-11-02T23:47:00.000+01:00

Hi ha moments a la vida que necessites trobar la calma, i fa un any ho vam necessitar i la vam trobar a la zona empordanesa del Pla de l’Estany.

A més, a la zona vam descobrir el restaurant Can Roca, però d’Esponellà, amb menys estrelles Michelin que el Celler de Girona. Aquest restaurant centenari, antigament havia sigut un hostal, ofereix cuina casolana, senzilla i ben bona. I que millor que celebrar aquest descobriment que repetir la visita anualment.

Un cop tips podem aprofitar per fer un tomb pel petit poble d’Esponellà a 141 metres d’alçada i visitar l’església de Sant Cebrià del segle X, a la Plaça Major, amb portalada romànica i treballs de forja. La seva arquitectura és d’una sola nau, amb volta apuntada i absis semicircular. I si teniu més temps passegeu per la vora del Riu Fluvià, sense pressa i sense cap objectiu, ja veureu que trobareu la calma...
.

Per acabar, una frase que deia un cuiner de l’Empordà, i que a Can Roca d’Esponellà es segueix aquesta màxima. I també la podríem aplicar a altres àmbits de la vida.
.

“El plat més bo no és pas el més complicat, sinó el que està més ben cuinat dintre de la seva senzillesa”.
.

Foto 1: Riu Fluvià, en calma.

Foto 2: Església de Sant Cebrià.

Foto 3: Antic cartell indicador prop del restaurant.

Foto 4: Rotonda al costat del restaurant.
.

Restaurant Can Roca d’Esponellà.

Av. Fortuny, 1

Esponellà

972 59 70 12

AMB DRETS D’AUTOR.

2011-11-02T23:37:00.002+01:00

Aquest diumenge d’un atípic pont de castanyada, desafiant la pluja i el fred, vam anar a resseguir una ruta amb drets d’autor, però els canons de la Societat (i)limitada han estat molt més baixos que els de l’SGAE. Nosaltres vam variar només el punt de partida de la ruta i la vam iniciar a Camprodon a 988 metres d’alçada. D’aquí vam pujar fins al conegut Coll d’Ares a1530 metres sense trepitjar gaire asfalt, l’únic incident va ser la mossegada d’una petita fera que defensava casa seva. Un cop al coll descendim una mica per carretera fins a una preciosa pista, ja en territori francès en el Forêt Domaniale du Haut Vallespir, el paisatge és de ben entrada la tardor, i abunden tots els tipus de colors. Seguint la muga, arribem fins a Coll Pregon a 1533 metres d’alçada on comencem el descens per un sender fins al poble d’Espinavell a 1350 metres. Aquí fem un ràpid mos rodejats de boletaires amb cistells buits i iniciem una bona pista per ascendir fins a la Collada Fonda 1906 m. La collada separa la vessant de les valls que formen el riu Ritort a l’Est i el Ter cap a l’Oest. A partir d’aquí ve el millor de la jornada, esportivament parlant, un descens de 25 km fins a Camprodon passant per Setcases, 15 km per molt bona pista i 10 km per carretera.
Una ruta que segur que repetirem més endavant, segur que altres estacions no la fent menys interessant.

Foto 1: Iniciem la ruta, camins de tardor.

Foto 2: Carenejant.

Foto 3: Anem bé!

Foto 4: Aviat s'acaben les rutes pels Pirineus en bicicleta.

VOLTA A LA PEÑA MONTAÑESA.

2011-10-26T23:54:00.011+02:00

La primavera d’aquest any es va inaugurar el centre btt d’Aínsa, aquest cap de setmana és la segona vegada que anem a resseguir alguna de les seves rutes, rutes plenes de corriols. L’escollida per aquest dies ha estat la volta a la Peña Montañesa, però de collita pròpia, és a dir, ha estat una unió de diverses rutes del centre.
Dissabte, el nostre punt de partida ha estat Aínsa amb unes temperatures ben baixes, vam seguir part de la Ruta 7 (Bajo Peñas) fins al poble d’Oncins, on fem una parada d’avituallament. La ruta també ens serveix per anar acostant-nos a les parets calcàries de la cara sud de la Peña Montañesa. Al poble d’Oncins deixem la ruta 7 i seguim la número 2, la volta a la Peña dissenyada pel centre. A 2 km d’Oncins trobem el Monestir de San Victorián, el més antic d’Espanya del qual es tenen referències històriques. Deixem diversos pobles de la cara sud enrere, Fosado, La Cabezonada (bonic nom) i Foradada. Per passar a la vessant nord ho realitzem per un dificultós PR que ens comunica aquest últim poble amb Senz. Després a través d’una carretera ben secundària arribem al nostre destí del primer dia, el poble de Viu, exactament a la Casa Miquel, on ens tornen a rebre molt amablement. Aquest són els avantatges de la transpirinaica, que coneixes pobles ben perduts.
Al dia següent, ja coneixem la pujada fins al Collado de Cullivert, rampes ben fortes durant 5,5 km de pista forestal, però sense alforges el graus de la pendent disminueixen, finalment arribem al coll amb molt menys temps que fa dos mesos. El Collado de Cullivert, és tot un indret, situat a 1470 metres d’alçada, allà trobem una font i un refugi lliure on es pot pernoctar. També hi trobem un prat enfosquint-se pel fred, el qual fa dos mesos ens va donar pas a través d’una verda catifa esquitxada de safrà silvestre. Després d’agafar el fosc corriol que discorre dins del bosc, ja vestit de tardor, arribem a una pista i ja no la deixem, quasi sempre en descens, fins als pobles de Badaín i La Fortunada. Quin descens, semblava que no tenia fi. Aquí fem un mos i decidim agafar la carretera fins a Aínsa, ja vam recórrer masses corriols el dia anterior, i així només ens separaven 19 km d’asfalt, llàstima que el vent era de cara.
Finalment dissabte van sortir uns 46 km amb un desnivell positiu de 1500 metres i diumenge 50 km i 800 metres de desnivell.
Apa!! Núria S. estaràs contenta que he actualitzat.

Foto 1: Croquis de la ruta del centre btt d'Aínsa.

Foto 2: Cara sud de la Peña Montañesa. Foto del Mines.

Foto 3: Monestir de San Victorián. Foto del Carles.

Foto 4: Vistes matinals des de Casa Miquel, a Viu.

Foto 5: Coll de Cullivert. Foto del Carles.

Foto 6: Cartell indicador, aquí deixem el camí a la Collada i iniciem el descens a Badaín.

CAMINS DE LA MEMÒRIA.

2011-10-24T20:08:00.010+02:00

Avui el mal temps m’ha fet canviar d’indret, però no m’ha fet canviar de muntanya, ni de records. He agafat el tren i el cremallera, com antigament ho fèiem, la falta de mitja locomotor ens obligava, però també ho gaudíem. He arribat a l’Abadia de Montserrat envoltada de gent de multitud de països amb objectius de visita diferents que el meu. He fet l’obligada visita a la Mare de Déu de Montserrat i les dues espelmes han tornat a encendre’s.
Un cop feta la feina, he iniciat el meu camí a la memòria prop de l'estació del cremallera, on també trobem una placa en commemoració a Mossèn Jaume Oliveras i a una de les seves gestes, la travessa Matagalls-Montserrat en menys de 24 hores a l’any 1904. Quins records els últims metres d’aquesta travessa, quina pendent a superar, però quina felicitat fer-los!!
Inicio i descendeixo el camí pavimentat i esglaonat a la Capella de la Santa Cova, arranjat al segle XVII, el qual salva un desnivell de 120 metres i recorre una distància de quasi quilòmetre i mig. No observo les escultures religioses corresponents als misteris del rosari (desconec el seu significat), els meus ulls només miren les formes capritxoses de la roca, l’arc de sant martí que em regala el mal temps i miren també els records, uns em fan somriure i altres encara em fan plorar.
Arribo a la Capella de la Santa Cova (1696-1705), on la llegenda situa la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, una capella enclavada a una balma i mimetitzada amb l’entorn. He escrit al seu llibre de visitants, com sempre fèiem, també he passat per la sala d’exvots, els quals han canviat i s’han modernitzat. I per últim he rodejat el petit i silenciós claustre, el qual té categoria d’indret només entrar-hi.
He iniciat el retorn del meu camí de la memòria i he arribat al present, ara toca caminar per la vida.
.
Foto 1: Fa més de trenta anys...
Foto 2: Claustre de la Santa Cova.
Foto 3: Últimes pendents de tornada, senyal de la Travessa Matagalls-Montserrat.

ENCARA TROBEM INDRETS.

2011-06-05T23:23:00.011+02:00

Fa dies que no actualitzem el blog ni els indrets, però el motiu no és per falta d’activitat, ben al contrari, masses coses per fer, però no posaré en concret cap excusa, sinó semblaria aquell entrenador dels perquès.
Encara trobem indrets, aquest cop de costa, que de tant en tant també hi anem i més si aprofitem el mal temps (de sempre) per setmana santa als Pirineus.
L’illot de Gaztelugatxe, a 150 metres literalment sobre el nivell del mar, es situa a la costa biscaïna i molt a prop del cap Matxitxako. Aquest es troba unit a la terra per un estret pont i per accedir-hi cal travessar-lo i, a més a més, s’han de pujar 237 esglaons (un més o un menys, qualsevol es descompta amb tan desnivell). A la petita illa trobem l’ermita dedicada a Sant Joan del segle X, on podem fer sonar la seva campana (només tres vegades) per demanar un desig o espantar els mals esperits.
Us recomano que aneu a la posta de sol, la llum ni l’indret no us defraudaran.

.
*Etimològicament la paraula Gaztelugatxe pot provenir de gaztelu="castell" i aitz="roca", és a dir, “la roca del castell”, però si gatxe fes referència a “dolent”, llavors seria “castell dolent.

Foto 1: San Juan de Gaztelugatxe, l'ermita dels mariners.

Foto 2: Les escales d'accés o la muralla xinesa?

Foto 3: L'ermita i la seva campana, un indret místic.

UN PACTE DE VIDA.

2011-04-05T00:22:00.015+02:00

"Viure la vida, els somnis, els desigs dels que hem perdut per sentir-nos més vius i per sentir-los dins nostre."

L’Albert Espinosa al seu llibre "El món groc", explica que és un pacte de vida; és repartir la vida dels que moren, així que has de seguir vivint la teva i part de la vida de la persona que ha mort, una gran responsabilitat viure varies vides. I això és el que he fet aquest cap setmana, viure la teva i la meva.

LA TEVA:

Dissabte la Doctora Queen (com tu la nomenaves) ens va convidar a tots a la cursa atlètica que s’organitza dins dels actes de Medijocs 2011. La sortida era al Parc de la Pollancreda fins a la Masia de Can Borrell, a Sant Cugat de Vallès. El recorregut era d’uns 8 km, i la grata sorpresa va ser quan ens vam assabentar que el 50% del circuit era per pista de terra. Això si, feia una mica de pujada. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, a més, ens va agradar això de córrer en una cursa no massificada, tot és més familiar i, a més, hi ha més regals.

Gràcies Yolanda per ajudar-me a viure una part de la seva vida, a ell també li hagués agradat estar-hi.

LA MEVA:

Diumenge, amb molta son a causa d’un retrobament institucional (d’institut, és clar) i menys vodka que dissabte, vam agafar el tren carregats amb les bicis fins a Monistrol de Montserrat (com els guiris). El nostre objectiu del dia era donar-li la volta en btt a una de les muntanyes més maques de món, un gran indret, Montserrat. El recorregut que vam seguir va ser el de La Portals, uns 53 km i uns 1300 metres de desnivell positiu. Un circuit molt rodador, excepte el tram final del Camí de les Batalles, que ens porta del poble del Bruc a Can Maçana, que aquí calia baixar de la bici només uns metres. Montserrat és diferent, fins i tot, els seus quatre costats ens ofereixen indrets ben diversos, déu ser que és una muntanya màgica.

L'INDRET:

El desavantatge de la bici és que no t’atures a observar els indrets amb calma, però el David va tenir temps de fotografiar un d’ells i així poder gaudir d’aquest. La Font de l’Avenc de la Dona Morta, està situada sota un avenc, que ens queda pendent la seva visita, a prop de Monistrol de Montserrat. La font recull l’aigua que s’escola per les fissures de les roques de l’avenc formant una petita bassa circular.

Foto 1: Part de la portada del llibre "El món groc".

Foto 2: Tots al pòdium, ens ho vam guanyar.

Foto 3: La Yolanda, moltes gràcies.

Foto 4: Montserrat, una forma màgica.

Foto 5: Prats verds de la cara Nord, ben diferents que les oliveres de la Sud.

Foto 6: Font de l'Avenc de la Dona Morta.

RÀPID.

2011-03-28T00:20:00.011+02:00

No ens vam esperar ni a diumenge per fer l’activitat, sabíem que Vallter era un pastís de nata, l’únic que havíem de decidir era què fèiem, si corredor o esquí, però les diverses espinetes clavades de la Canal Central del Gra de Fajol Gran pesaven molt. Així que ens hi vam decantar pel corredor, però no us mentiré si us dic que quan érem allà també volíem fer esquí. L’aproximació va ser ràpida, el corredor, el cim i el descens pel Coll de la Marrana també, una activitat ràpida, una matinal, excepte el dinar a Setcases que aquest va ser més tranquil. Al coll ens vam reunir amb la Susanna i el Manuel que venien del Bastiments, aquí el Manuel ens va fer enveja amb els esquís, ay!! és que tot no es pot tenir. Un post ràpid per a una activitat ràpida.

Punt de partida: A un revolt de la carretera a 20 minuts del Refugi d’Ulldeter.

Cim: Gra de Fajol Gran 2708 metres.

Orientació: Paret Est.

Dificultat: Variant de l’esquerre, màxim 55º III+

Condicions del 26/03/2011: El ressalt de III+ no existia. La variant de la dreta estava tota en roca, un tram difícil d’assegurar i molt trencadís. Molta calor, un petit ensurt amb una caiguda de neu. Sortida del corredor sense cornisa.

Desnivell en corredor: 300 metres.

Primera ascensió: Sense dades.

. .

Foto 1: Últims metres del corredor.

Foto 2: Cim del Gra de Fajol Gran, al fons el Bastiments.

Foto 3: El corredor, foto pispada a Indrets d'escalada.

EL NOSTRE INDRET.

2011-03-21T19:23:00.009+01:00

Moltes vegades la gent em pregunta el perquè de la meva afició per i per a la muntanya. Crec que podria marcar les coordenades exactes (lat., lon. WGS84: 41,579086, 1,884438) de l’indret on de petita, guiats pel meu pare, em vaig enamorar de la muntanya. Sempre desitjava arribar al tram final, un camí més escarpat i aeri en la meva imaginació infantil que en la realitat.
Sant Salvador de les Espases, sempre serà el nostre indret, sempre hi volia pujar, no sé si perquè m’agradaven les vistes de l’imponent muntanya de Montserrat o senzillament m’agradava la teva companyia, passava el matí amb el meu papa. Ara he fet aquest camí sense tu, però a totes les passes hi has estat, durant el camí m’han acompanyat els teus records i les paraules de cada racó del recorregut. Però encara que m’intenti convèncer, no és el mateix camí, sempre hi faltarà alguna cosa, sempre hi faltaràs tu.
He de recordar sempre el nostre indret, i no he de qüestionar-me el perquè estic fent una determinada activitat o duc una determinada forma de vida, conec perfectament el motiu, no l’he d’oblidar.
Gràcies per presentar-me la muntanya, una companya que sempre estarà en la meva vida, per tu.

Foto 1: Panoràmica del tram final al cim i de fons Montserrat.

Foto 2: Ermita de Sant Salvador de les Espases.

Foto 3: Cartell indicador.

Fotografies fetes i Instant del dia 7 de març de 2011.

PREPARANT REPTES.

2011-03-18T20:29:00.006+01:00

Juny serà un mes ple de reptes esportius i muntanyencs, un d’aquests és una Cursa de Muntanya a Sant Boi, el motiu d’aquesta participació és més sentimental que esportiva, però això no vol dir que no haguem d’entrenar força, encara que tingui una motivació extra.

Diumenge després del diluvi del dissabte ens vam calçar les bambes per recórrer el 23,5 km amb un desnivell positiu de 1240 metres, amb pendents de fins a 25%. Vam invertir 5 hores i 26 minuts, i ho vam fer en CACO, bé per ser més exactes ho vam fer en +CAKECO (més caminar que córrer). El recorregut és prop de casa, però el que no ens podíem creure és que gairebé no havíem trepitjat mai la majoria de camins. Fins i tot, vam pujar i baixar a la coneguda muntanya de Sant Ramon per nous corriols. A més, l’aigua caiguda el dia anterior, encara feia més desconeguda la zona.

Gràcies a la volta de preparació vam arribar a unes conclusions:
1. La roba haurà de ser d’estiu, farà calor.
2. Em sembla que portaré la motxilla amb el camel, vaig passar set. El David es farà més el xulo, i no en portarà.
3. Necessito unes bambes noves.
4. Serà dura, però tinc una avantatge, la força del cor, és superior a la de les cames.

*Fotografies extretes del perfil de facebook de la cursa, per reduir pes no dúiem la càmera, tampoc teníem gaire temps.

DIES D’ÀLIGUES.

2011-03-08T23:36:00.005+01:00

Dies relacionats altre cop amb aquest animal, l’àliga, però sense gaires bons resultats, haurem de provar amb potes de conill. Dos dies i dues activitats ben diferents, escalada esportiva i alpinisme, amb el denominador comú del nom.

.
PIC DE L’ÀLIGA-SECTOR B.

.
L’aproximació a aquesta zona d’escalada esportiva sempre és complicada, però ja fa anys que la coneixem. Aquí va ser la primera vegada que vam fer un vuit, ens vam posar els peus de gat i un arnés, això ja fa 9 anys.
El divendres vam passar la tarda al sector B de la zona, aquest és d’orientació nord-oest. Vam escalar la via de V de “¿Dónde está la trampa?” de 12 metres i una altra via de la seva dreta que desconeixem el nom i el grau (segurament inferior), però que compartien reunió. La roca calcària, aquella tarda, es trobava en algun tram molla, el dia abans havia estat plovent, i a la zona no abunda el sol, cosa que dificultava una mica més l’exigent grau de la zona.
Repetirem segur alguna tarda de divendres, així els caps de setmana semblen molt més llargs.

.
CANAL DE L’ÀLIGA.

.
Ja feia temps que no intentàvem un corredor a la cara nord del Cadí, el cap de setmana vam decidir acostar-nos a provar sort, ja que no teníem cap referència de les condicions de la canal. L’aproximació la vam iniciar al Coll de Pallers (1550 m) a uns 200 metres passat el poble d’Estana. Amb la llum dels frontals vam agafar el marcat camí que arriba fins a Prat de Cadí (1820 m), passant abans pel Coll Roig (1780 m), obvi el seu nom. A partir del prat començava la neu contínua, i per sort també una bona traça fins a la base de la canal (2100 m), superant una rampa ben inclinada. Les traces que seguíem vam fer la mateixa activitat que nosaltres, és a dir, van arribar a la base del corredor per observar un ressalt de roca de V d’uns 15 metres ben difícils d’assegurar, un ressalt que normalment és una pendent de neu. Seguint els mateixos passos i segurament portant la mateixa carrega de la derrota vam retornar fins a Estana. Un altre compte pendent, un altre cop un trist retorn, ja tenim ganes d’acumular victòries.

Foto 1: Via ¿Dónde está la trampa? V.

Foto 2: Amb el zoom al màxim observem el corredor des de Prat de Cadí, començava a pintar malament.

Foto 3: David a la via de la dreta de ¿Dónde está la trampa?, nom i grau desconegut.

Foto 4: A la base de la Canal de l'Àliga, i el seu primer ressalt ben pelat.

QUASI/VOLTA A COLLSEROLA.

2011-03-01T00:56:00.006+01:00

Aquest cap de setmana va haver convocatòria d’activitats, en primera convocatòria “jamonada” dissabte, tot un èxit d’assistència aquesta, i en segona convocatòria pedalada per Collserola diumenge, a la qual no va haver assistents, no ho entenem, mira que era maca la ruta....
La ruta la vam iniciar a Sant Feliu després dels quilometres previs d’accés pel riu Llobregat, d’allà vam anar fins als coneguts indrets de La Salut, Santa Creu d’Olorda i El Papiol. Després ens vam endinsar per la superpoblada i asfaltada cara nord de Collserola, indrets com La Floresta,..., fins al cim més alt de la serra, el Tibidabo de 515 metres, antigament conegut pel nom de Puig de l'Àliga. L'origen del topònim Tibidabo és incert, però sembla ser tenir un origen religiós. “Tibi dabo”, en llatí, vol dir “et donaré”, i és una expressió de la Bíblia. Quan Satanàs porta a Jesús a un mont molt alt, mostrant-li tots els regnes del món, li diu: “tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores” o, en llatí, “haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me”. Seguint amb el tema religiós, la muntanya està presidida pel impressionant i gegantí Temple Expiatori del Sagrat Cor construït entre 1902 i 1961. Però en el Tibidabo també trobem coses més paganes com El parc d'atraccions el qual fou construït l'any 1899 pel farmacèutic Salvador Andreu de les pastilles del Dr. Andreu, en aquella època era usat com un parc d'oci privat. Al cim intentem gaudir d’un entrepà i de les vistes de Barcelona, però la pluja ens obliga a iniciar el camí de retorn. El retorn el fem pel transitat Passeig de les Aigües, senzill camí sense cap tipus de desnivell, on les vistes de la ciutat són les protagonistes. El motiu del seu traçat horitzontal i del seu nom rau en l’antic recorregut d’una conducció de distribució d’aigua. A nosaltres el camí ens acosta fins al repetidor de Sant Pere Màrtir, el qual rodegem i descendim fins a Sant Just i d’aquí a Sant Boi.
Dissabte augment de calories amb la “jamonada” i diumenge les gastem amb els 71 km per Collserola amb un desnivell de 1300 metres. Bona combinació.
I “al loro”, endevineu a qui vam veure a la Carretera de les Aigües?

Foto 1: La quasi/volta a Collserola.

Foto 2: Arribant al Tibidabo per la seva cara nord.

Foto 3: Al riu de tornada ens saluden dos Gollums.

Fins i tot, vam tenir un Instant.

LA VIA DEL NICOLAU.

2011-02-24T00:18:00.006+01:00

Com si del mateix riu Zanskar es tractés el dissabte vam recórrer els 13 km d’anada i tornada de la Via Verda del Nicolau, amb molt trams d’aquesta ben congelats, els quals van donar el seu punt de “dificultat” a la via.
La ruta és una antiga via fèrria que passa pel costat del riu Bastareny i de la població de Bagà promoguda pel senyor Tomàs Nicolau i Prieto, propietari de la serradora de Berga, per transportar fusta des dels boscos de Gisclareny fins a Guardiola de Berguedà. La via té poca pendent, i les vagonetes eren arrossegades en sentit ascendent per animals. Per al descens es deixaven anar i baixaven pel seu propi pes.
Nosaltres vam iniciar la ruta a Guardiola a 715 metres d’alçada, ens vam desviar uns metres per visitar l’exterior del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Un cop vist, ja si que vam iniciar la via verda passant per túnels, ponts i una passarel·la bellugadissa de 35 metres de llargària, que depenent de l’Escala de Beaufort, podies passar o no. El recorregut t’ofereix vistes de Bagà i del Cadi. El final de la via, però no del recorregut, encara ens quedava la tornada, va ser a Sant Joan d’Avellanet a 941 metres. Un cop aquí ja tot era de baixada i com les vagonetes, pel nostre propi pes ja baixaríem, pel pes i per les ganes de peus de porc, que aquest cop si!!

Foto 1: Senyalització de la via.

Foto 2: Vagoneta que s'utilitzava per al transport de la fusta.

Foto 3: El Zanskar de Bagà.

Foto 4: Sant Esteve de Bagà.

APROXIMACIONS.

2011-02-16T22:43:00.007+01:00

Dos caps de setmana seguits sense el premi del muntanyenc, el cim. Dos sortides amb dues dures aproximacions, dos “fracassos” durs, però per motius ben diferents.

.
APROXIMACIÓ AL COULOIR DE L’ESQUERRA.

:
Últimament a tothom li ha donat per fer mudances, nosaltres no volem ser menys, així que agafem els nostres armaris i calaixeres i anem a passar un cap de setmana la Vall de Planès, tornem per intentar el Corredor Central al Roc del Boc. Aquest cop l’aproximació és més llarga, però fins a l’Estany de Planès trobem bona traça. A la vora del gelat llac passem la freda nit , -7ºC, però les plomes i l’estretor de la tenda ens fan passar calor. Al matí veiem la paret oest de la Malaza i veiem que al nostre corredor no estan els seus ressalts rocosos coberts de gel, el tornem a descartar. Mirem la paret i ens dirigim cap un altre corredor, però l’aproximació és penosa, neu pols que no cobreix ni els blocs. Arribem fins al conus inicial del Couloir de l’Esquerra, i al primer ressalt decidim retornar per on hem vingut, la neu segueix pols allà a dalt. Mentre carreguem els nostres armaris a l’estany veiem que una altra cordada, que ha aprofitat les nostres traces, es queda al mateix ressalt, bé calia intentar-ho.

.
APROXIMACIÓ A PUNTA ESCALERAS.

:
Decidim anar a Ordesa, ja que descobrim, gràcies al món dels blogs, que podem pujar fins a Cuello Arenas en cotxe. La intenció és fer algun tres mil hivernal, exactament la Punta Escaleras. El dissabte fem l’aproximació fins al Refugi de Góriz, sense raquetes ni esquís, i això si que ho encertem. Deixem el cotxe a Cuello Arenas a 1905 metres, a les pistes d’esquí de fons. Des d’allà recorrem el ample pla fins a Cuello Gordo, i d’aquí agafem el cordal de la Sierra Custodia, el camí d’hivern fins a Góriz. La serra es fa llarga, sembla que mai s’acabi. Finalment arribem al cim culminant de la serra, la Punta Custodia, a 2519 metres d’alçada, llàstima que la boira no ens deixa gaudir de les vistes d’Ordesa. Iniciem el descens fins al Collado de Góriz o de Arrablo a 2343 metres gaudint amb presses de les últimes llum del dia. Arribem al Refugi de Góriz a 2200 metres, els records ens envaeixen, feia temps que no el visitàvem, gairebé 4 anys, l’enyoràvem. Sopem, dormim i esmorzem estupendament. Ben aviat agafem el camí al Mont Perdut, però al primer corredor a la dreta deixem el transitat camí. Aquí superem el primer ressalt rocós, però al segon la boira ens envaeix i ens fa témer que el mal temps del vespre s’ha avançat, pensem en el nostre cotxe, si neva no el traiem, i abandonem el cim, només ens quedaven 300 metres de desnivell. Desfem la llarga aproximació, passant altre cop per la Sierra Custodia, aquest cop amb el pes de la decisió de retorn, ja que al final van ser quatre flocs de neu contats i el sol brillava quan arribàvem al final del recorregut.

Foto 1: Couloir de l'Esquerra a la paret oest de la Malaza.

Foto 2: Via de las Escaleras al Mont Perdut, des de Cuello Gordo.

Foto 3: De mudances carregant armaris.

Foto 4: La nostra llar per un dia.

Foto 5: Sierra Custodia de retorn.

Foto 6: Al cordal de la Sierra Custodia i al fons la Vall d'Ordesa.

CONTRASTOS.

2011-02-01T20:45:00.014+01:00

Aquest diumenge hem repetit ruta amb btt per Collserola, ens ha agradat creuar a l’altra riba del Llobregat. Aquest cop fem una ruta de 48 km amb un desnivell de 800 metres. Sortim de Sant Boi, per entrar al Parc des de Sant Feliu, passem per La Salut, per Castellciuró, Santa Creu d’Olorda i quan gairebé tenim a tocar el Tibidabo tornem per acabar passant per Sant Just.
Collserola és plena de contrastos, pot passar un pastor amb les seves ovelles i a la següent corba trobar un quad o una colla de ciclistes. Passes per sobre l’autopista per accedir al Parc, i de cop et trobes pedalant per estrets i ombrívols corriols. Veus masies catalanes les pedres de les quals tenen mil històries per explicar, però al final del recorregut l’edifici Walden t’obliga a mirar ben amunt. Mentre t’alimentes de barretes les barbacoes fumejants et fan salivar, aquestes alhora contrasten amb els luxosos restaurants com La Masia de Can Portell. Fins i tot, la nostra oïda es troba amb els contrastos del soroll de la cimentera de Molins, amb el silenci de l’interior del bosc. Els nostres records també es veuen afectats, avui vas amb la bici i el gps passant per Santa Creu d’Olorda on fa 9 anys vam fer el nostre primer curset de muntanya, orientació amb mapa i brúixola.
Contrastos que els tens ben a prop, et fan reflexionar, suposo que per això t’atrapen i et conviden a repetir.

Foto 1: Ruta de contrastos a Collserola.

Foto 2: Un quad enmig d'una ramat d'ovelles.

Foto 3: Mirador de la Pedrera dels Ocells a Santa Creu d'Olorda.

GEPERITZATS.

2011-01-27T00:05:00.005+01:00

Aquest diumenge, per no canviar de costum quan fa fred, vam sortir amb la bici a prop de casa, al desconegut, per a nosaltres, Parc de Collserola.
A la bici semblava que l’haguessin motoritzat, però realment l’havíem geperitzat, és a dir, estrenàvem GPS i dúiem el track de la ruta, això ens va fer guanyar molt de temps perquè no dubtàvem als encreuaments, ni ens equivocàvem de camí ni feiem quilometres extres. Un inconvenient d’anar geperitzats és que no ens aturàvem gens, ja no cal consultar el mapa ni la ressenya.
Van ser un total de 53 km amb un desnivell positiu de 800 metres. Vam sortir de Sant Boi i vam passar per Sant Feliu, Castellciuró, Molins de Rei, Ermita de la Salut, per les faldes del Puig Madrona, fins a El Papiol, allà vam agafar el camí del riu fins a altre cop Sant Boi. Una novetat d’aquesta tornada pel riu va ser la senyalització del Camí de Sant Jaume, indicant cap a Montserrat, quines temptacions!

!
La veritat és que quasi no vam baixar de la bici, només vam aturar-nos una estona per visitar el museu a l’aire lliure de la Plaça de les Bruixes, al límit Nord de Molins de Rei situat a un turó a 80 metres d’alçada. Aquí trobem un jaciment arqueològic de restes iberoromanes dels anys 150-100 aC, però descobert al 1971 i recuperat al 2003. Aquestes restes són exactament dos dipòsits de líquids, dues sitges d’argila per a cereals i/o altres productes agrícoles i una construcció de planta circular d’ús desconegut. Com a mínim vam trobar un moment per a la cultura entre tanta velocitat.

Foto 1: Track que vam seguir de Sant Feliu a El Papiol, i la foto, una altra avantatge del GPS.

Foto 2: La construcció de planta circular amb la seva entrada orientada cap al sud-oest.

Foto 3: El David, baixat de la bici, observant les restes dels dipòsits.

POCA NEU, POC ESQUÍ.

2011-01-26T00:39:00.003+01:00

Mentre, dissabte, el David esquiava altre cop per la zona del Portalet, la primera esquiada de l’any per a ell, recordo la nostra última esquiada de l’any passat. Durant el cap de setmana del 18 i 19 de desembre, vam estar a la Vall d’Aran, amb unes condicions bastants semblants a les actuals, poca neu i dura.
El dissabte 18 vam ascendir el cim Cap des Clòssos de 2416 metres d’alçada. La esquiada la vam iniciar des del pàrquing del Pla de Beret a 1815 metres i a -10º, i això que era gairebé migdia. Vam traçar una minicircular, ascendint a la fàcil carena final del cim pel torrent del riu Barlongueta i la Coma de la Gessa i descendint pel torrent dels rius Miei i Esmeligàs. Va ser una jornada freda, on no podíem aturar-nos gaire, però amb solet, bones vistes i poca neu, però suficient per no rascar.

.
A l’endemà, vam intentar el Tuc dera Pincèla des de la pista forestal de la Vall d’Unhòla a uns 1500 metres, però el fred i la llarga distància ens van fer enrere a uns 2250 metres d’alçada. Aquí l’itinerari d’ascens i descens van ser els mateixos, vam utilitzar la pista passant per la solitària Borda de Lana fins al Coret de Barradòs, on vam canviar totalment de direcció per dirigir-nos cap una vall més estreta, on el sol feia dies que no apareixia. Però durant el descens la poca neu que cobria les pedres de la pista va desaparèixer i el descens va ser una tortura per a la sola dels nostres esquís. La Pincèla ens queda pendent, sempre ens queda l’esperança de què nevi aviat i convidar-nos a treure’ns l’espineta de la Pincèla, i sobretot per evitar més rascades...

Foto 1: Foto de grup a Cap des Clòssos.

Foto 2: Descens del cim amb suficient neu.

Foto 3: Arribant a la Borda Lana.

Foto 4: Una curta pausa al Coret de Barradòs.

TRADICIONS.

2011-01-12T00:31:00.009+01:00

Els fets es converteixen en tradicions a mesura que es van repetint, i això és el que hem fet, hem convertit la Cursa dels Nassos i escalar en gel pels Alps, en tradicions, en bons costums.
La Cursa dels Nassos, aquest any, ha estat diferent per a nosaltres, no pel recorregut ni per la distància, aquests han estat com sempre els mateixos. Ha estat diferent perquè corríem amb un gran pes al cor, però aquest pes no ens ha alentit, tot al contrari ens ha donat velocitat per baixar de l’hora de temps total, els records i els teus pantalons em van ajudar molt.
L’altra tradició és un cop estrenat l’any, ens dirigim cap als Alps per escalar en gel i estar diversos dies sotmesos a temperatures ben negatives. Aquest cop repetim l'alberg de Les Baladins al petit poblet de Ceillac al Parc Natural del Queyras al Departament dels Hautes-Alpes. Els 1640 metres d’alçada del petit altiplà i l’orientació nord-est de les cascades ens asseguren el sòlid desitjat.
Aquest any repetim les dues branques de Le Y, més conegudes i menys temudes per a nosaltres, i ens tempta Les Formes du Chaos (transcrit fonèticament [kaos]). Ens tempta i ens deixem enganyar per descobrir el seu interior, una cascada llarga i suspesa en el no res, la màgia del fred manté suspesos aquests grans blocs de gel i crea escultures de formes capritxoses.
Corre 10 km per acabar l’any, sota zero per inaugurar-lo, camins de gel per continuar, abundants sopars entre amics per reposar-se, i més indrets i tradicions per al futur. Ens conformem amb poc...
Per cert, feliç 2011!! Mai és tard per desitjar-lo. I que ens porti molts nous indrets...

.
LES FORMES DU CHAOS
.

Data de l’escalada: 3 de gener de 2011.
Orientació: Nord-est.
Dificultat: III/4
Llargada: 300 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Descens: A peu pel GR-5.
Primera ascensió coneguda: N. Faysse i H. Jaillet, l’hivern de 1980.
Observacions: Sostinguda i amb un gran ambient. Variada en formes, d’aquí ve el seu nom. Les reunions es troben equipades i són bastant confortables, i alguna d’elles es troben dins de grans grutes.

Foto 1: Preparats.

Foto 2: Un dels llargs de Les Formes du Chaos.

Foto 3: Les Formes du Chaos.

TRILOGIA D’UN PONT.

2011-01-06T11:49:00.013+01:00

L’últim pont de l’any, el passat pont de la Puríssima, va estar dividir per tres parts ben diferenciades com si es tractés d’una trilogia. L’indret, aquest cop, el vam anar a buscar a terres tarragonines, ja que pels Pirineus no pintava gaire bon temps. Aquest cop ho vam encertar.

PART I: RUTA DEL CÍSTER EN BTT

Els dos primers dies del pont i també els més freds, vam fer la ruta que uneix els tres monestirs més emblemàtics de l’orde del císter; Vallbona de les Monges, Santes Creus i Poblet. La ruta es va crear a l’any 1989, el GR-175, i transcorre per tres comarques; Urgell, Alt Camp i Conca de Barberà, l’anomenada Catalunya Nova. Nosaltres vam iniciar la ruta a Vallbona de les Monges i en sentit horari vam dormir a Figuerola del Camp. El següent dia vam fer la resta de la ruta de Figuerola a Vallbona, amb un intent de deserció a Poblet. En total, vam pedalar uns 115 km, comptant equivocacions i variants, i vam patir uns 3000 metres de desnivell positiu i els mateixos metres de fred desnivell negatiu.

La veritat és que no vam visitar cap monestir cistercenc, les seves visites han quedat pendents per a una jornada tranquil·la de cotxe i càmera. La ruta no la vam trobar difícil i, a més, és bastant ciclable, però el fred i la nit van ser dues complicacions importants d’aquesta, ja que a les acaballes de la tardor les hores de llum eren ben poques i el fred era terriblement intens, poques vegades hem passat aquest fred. El paisatge rural i medieval et feia creure que estaves ben enrere en el temps, i alhora les vistes dels blancs Pirineus i per l’altra banda la calmada Mediterrània et mostrava el petit país.
Tenim un altre indret pendent de visitar sense presses ni fred, que hi farem.

PART II: ESCALADA A VILANOVA DE PRADES

Mentre anàvem cap al sector d’escalada de Penya Alta ens va caure un xàfec que ens pensàvem que ens aixafaria els plans d’escalar del dia. Des de la cinglera de la Serra de la Llena, la qual domina Vilanova de Prades, vam fer temps perquè passés el núvol i s’eixugués la roca, per sort el dia no era tan fred com els passats.
Vam estar escalant a la Penya Alta, al seu sector esquerre, ja coneixíem el lloc, però abans de començar vam comprar les ressenyes al càmping per estar més informats. Vam escalar tres vies de V de 15 metres, la Kula, la Xtrem i L’Arrambladeta, una altra trilogia superada amb algun “apurillo”, aquesta roca conglomerada plena de forats ens va fer patir.

PART III: DELTA DE L’EBRE

La veritat és que esperava que el delta de l’Ebre fos més idíl·lic, esperava molt més d’ell, com sempre tòpics!

Vam passar un parell de dies al Poblenou del Delta, un poble coster situat a la Badia dels Alfacs, que ens va encantar, tenia aires de Lanzarote amb totes les seves edificacions pintades de blanc i les seves palmeres. La principal activitat que vam fer al delta va ser una ruta en bicicleta, vam fer uns 43 km, ben plans, però que un problema intestinal, el vent de cara, els camins de sorra i un agró roig ferit ens van complicar una mica la jornada. El recorregut el vam iniciar des de la mateixa casa rural de Poblenou on estàvem allotjats, en direcció a la Platja del Trabucador vam passar per alguna barraca, un cop al Trabucador ens vam desviar de l’itinerari per arribar a la Punta de la Banya per fer un viatge d’anada i tornada. A la Casa de Fusta vam decidir parar a dinar i va ser molt encertat, ja que vam dinar molt bé, mentre plovia bastant a fora, des d’aquest punt d’informació del Parc només ens quedava tornar cap al poble, sempre parant algun dels miradors de L’Encanyissada.
Durant la nostra ruta en bicicleta vaig comprovar que els horitzons del delta estan ratllats per pals i cables, la pista de sorra a la Punta de la Banya és una miniautopista utilitzada per cotxes i tràilers en direcció a les Salines de la Trinitat, brossa de plàstic flota a les aigües de les basses i dels canals de regadiu dels arrossars,..., tot això no era el que esperava d’un indret que tenia idealitzat. Però també va haver alguna cosa que em va agradar, millor dit em va encantar, els flamencs a La Tancada, va ser espectacular quan es van posar a volar d’un en un cobrint el cel de color rosat...., per això i més, ja va valer la pena.

Foto 1: Arribant al Coll de Maldà al primer dia de la Ruta del Císter.

Foto 2: Vilanova de Prades des del sector d'escalada Penya Alta.

Foto 3: De camí a la Punta de la Banya.

Foto 4: Coll Maldà, cartell del GR-175.

Foto 5: Un moment d'escalfor a Montbrió de la Marca.

Foto 6: Descens "tècnic" baixada a Forès.

Foto 7: David escalant a Vilanova de Prades.

Foto 8: Ressenyes de Penya Alta, sector esquerre.

Foto 9: De camí a la Punta de la Banya.

Foto 10: Flamencs a La Tancada.

Més fotos a Instants del Delta.

INDRETS SENSE NEU.

2010-12-15T19:48:00.005+01:00

Aquest cap de setmana al final no hi ha hagut ni esquí ni neu (semblem el programa polític d’algun partit), però no podíem quedar-nos a casa amb la meteo tan bona que pronosticaven. Així que el dissabte vam improvisar una sortida per la Sierra de Guara, vam sopar a Monzón dins de la boira i d’un núvol de nicotina, però vam poder respirar aire fresc al nostre bivac a La Tejería, una caseta en runes, el nostre accés a Guara aquest cop, per Argüés i Aguas.

.
El diumenge sense mapes ni ressenyes (més propaganda electoralista), iniciem la jornada seguint els cartells indicadors que per un camí ample ens porten a l’ermita de la Virgen de Fabana, una ermita romànica del S.XII, deixem l’indret arquitectònic, després de fotografiar-lo, per seguir el nostre trajecte. Com si es tractés d’una porta de pas, el nostre camí s’estreny i passem per les Gargantas de Fabana o del riu Calcón, tot un indret, aquest cop natural. Un cop passem l’estret ens desviem cap al Cuello de Lizana o de Fragineto i deixem la ruta al Tozal. Aquí el camí és una constant pendent fins al cim de Fragineto a 1734 metres d’alçada, la cota ens permet observar la zona central de la serra i dos envasaments a banda i banda, el de Vadiellos i el de Calcón. Ara continuem el nostre camí per la fàcil Cresta de la Ronera, ens acompanyen grans aus suspeses en l’aire. En front nostre tenim unes vistes espectaculars dels Pirineus, veiem des de Navarra fins al Cotiella, ben blancs a partir d’una cota ben marcada, al darrere tenim un mar de núvols ben quiets i ben característics de la inversió tèrmica. Al final de la cresta arribem a la Punta de Corcurezo 1661 metres, on també podem gaudir de les vistes de la cara nord del Tozal de Guara, empolsinada de blanc, aquí continuem el nostre descens fins a un prat en mig del bosc, el Collado de Petreñales o Puerto de Guara 1558 metres. Seguim, encara amb l’intenció de pujar al Tozal, fins al Llano de los Hongos, un altre prat, on decidim començar el descens i deixar el Tozal per a un altre dia o una altra activitat com la btt, donem idees. El descens el fem per l’exagerat “revientachulos”, perdem metres ràpidament fins que trobem el nostre camí d’ascensió, passem l’estret pas del Calcón i tanquem la porta de la serra, un altre cop marxem sense el seu sostre. Un altre cap de setmana sense neu, la dependència augmenta...

Foto 1: La cara nord del Tozal de Guara des de la Punta de Corcurezo.

Foto 2: El Fragineto des del Llano de los Hongos.

Foto 3 i 4: Dos indrets sense neu, l'Ermita i Gargantas de Fabana.

Foto 5 i 6: El privilegi de ser ocell, per un moment també en vam gaudir.

Fins i tot, vam trobar temps per fotografiar uns instants.

NO CAL QUE HO ENTENGUEU.

2010-12-13T23:10:00.009+01:00

Hi ha coses en aquesta vida que no cal entendre ni tan sols cal preguntar-se el sentit que tenen. Mentre ho entenguem nosaltres i li trobem el sentit a fer-ho, ja n’hi ha prou. Sinó no ho faríem, no?

?
El divendres 26 de novembre, vam sortir de casa amb el cotxe carregat amb els esquís, vam conduir quasi 4 hores fins al coll fronterer de El Portalet a 1794 metres, entre les Valls de Tena i d’Ossau, una aragonesa i l’altra francesa. Vam passar la nit al cotxe a una temperatura de -10ºC fora i a -6ºC dins, però les plomes ens van donar l’escalfor necessària per dormir.

.
Al matí del dissabte, amb un fred horrible, ens vam equipar amb roba de ple hivern i ens vam calçar els esquís per primera vegada aquesta temporada. La nostra primera esquiada es va iniciar a 1 km, ja a França, passada la frontera, on fa uns anys vam partir per fer el Midi d’Ossau. Al començament de la jornada va ser sense saber ben bé on anàvem, ja que vam iniciar el dia seguint les traces de la multitud d’esquiadors que hi havia. Les traces ens van dur a creuar el rierol de la Glère per un gran pont, després vam deixar a la nostra dreta una vaqueria d’estiu, on també les traces es bifurcaven en diferents direccions, nosaltres vam seguir per la que seguia pel fons de la vall, en direcció oest. Les traces ens van dur a conèixer a l’Ángel i la seva peluda acompanyant, la Suca, aquest ens va aclarir cap on anava els nostre camí. Així que vam deixar de seguir unes traces per anar al Pico de Canal Roya, exactament a la seva dreta, al Coll de Houer o de la Gradillère a 2243 metres. Des del coll afrontem la fàcil i plana carena i els últims metres al cim, mentre xerrem amb el nou company d’esquí sobre la bona temporada de neu que desitgem. Al final, al Pico de Canal Roya a 2345 metres ens felicitem, ens fem unes fotos, on la protagonista és la Suca. Aquest cim no té cap dificultat, amb prou feines vam fer un parell de voltes-maries per arribar, però diuen que té unes vistes increïbles per la seva situació, però la boira no ens permet veure ni l’Anayet, ni l’Aspe, ni el Midi ni les famoses cascades de gel de la Canal Roya, amb les ganes que teníem..., haurem de repetir. Un cop vist que la boira no ens obrirà cap finestra, ens preparem per al primer descens de la temporada, uns 650 metres de neu pols, fantàstica! A l’asfalt, ja a la civilització, ens acomiadem de l’Ángel, ell es queda per la zona, encara li queda diumenge per esquiar. Nosaltres hem de tornar, hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans i anar votar diumenge pel nostre país, però també escalarem a la Facu amb una colla d’amics, que tampoc no entenen gaire la nostra fugaç esquiada. Abans d’arribar a casa i d’afrontar unes 4 hores més de viatge, fem unes “migas” i una paradeta a l’outlet de Barrabes, més al·licients per al dissabte. Marxem satisfets, ha estat una esquiada curta, la primera de la temporada, esperem que d’una bona i llarga temporada.

.
Neu pols, esquiar on no hi ha remuntadors, flocs de neu en forma de flor, xerrar mentre remuntes i llisques per la neu, un pelut i fidel acompanyant sense antipans, l’escalfor de les plomes, unes “migas” sense remordiments,... Nosaltres si que ho entenem, no cal que ho entengueu...

Foto 1: Pico de Canal Roya al fons de la vall.

Foto 2: Últims metres al cim.

Foto 3: Foto de cim, com no, amb la Suca.

Foto 4: Neu pols = bon descens.

Foto 5: Només per aquesta foto, val la pena tot el dia. Jo ho entenc...

TÍPIC CAP DE SETMANA DE TARDOR.

2010-11-22T00:43:00.030+01:00

.
.
Pel·lícules des del sofà.
.
.
.
.
.

.
Sopar a altres indrets del món.

.

.

Corre 10 km per Barcelona.
.

.
.

.
.

Festival de cinema de muntanya.
.
.

.

"The Asgard project"
"Au delà des cimes"
"Tuzgle"

NOMÉS VIVINT...

2010-11-17T16:55:00.014+01:00

Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
Dissabte, després d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet i, també d’uns quants quilòmetres de mala carretera, sobretot de la Vall de Cardós, i de mala pista des de les Bordes de Quanca, arribem fins a la mateixa Pleta Palomera. L’indret és poc concorregut i els seus colors són una barreja de tardor i hivern. L’aproximació la fem tranquil·lament, fins i tot, ens sembla veure unes petjades d’ós. En els darrers minuts de llum i quan ja portàvem una estona de neu tova des del petit circ del Clot de l'Escala, per fi arribem al primer dels llacs, l'estany de Llavera, aquest ben gelat per les poques hores d’escalfor solar que rep, uns metres més amunt trobem el refugi de Mont-roig (Enric Pujol) situat a 2290 metres d’alçada vora el desguàs del segon llac de la jornada, l'estany Inferior de la Gallina.
El refugi, per a la freda nit, és una llauna aïllada a la nostra mida, tot un luxe, sobretot perquè no compartim la nostra suite amb cap hoste més. Sopem i xerrem amb la llum dels nostres frontals i amb les espelmes d’altres muntanyencs. Fins que les nostres converses s’apaguen i els nostres somnis ens envaeixen.

.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
La muntanya vermella s’ha vestit de blanc, per permetre’ns viure una ascensió circular amb alguna guspira de tecnicitat, sense arribar al patiment, només vivint....

.
“He pujat alt, però no t’he sentit més per estar més a prop del cel, tot al contrari, a mesura que passa el temps i pugi més amunt et sentiré encara més lluny. Això m’entristeix molt... T’estimo papa.”

Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.

Foto 2: A la meitat del corredor.

Foto 3: Foto de rigor al cim.

Foto 4: L'aresta sud, el camí de tornada.

Foto 5: Satisfets al refugi de Mont-roig.

FERROS I FÒSSILS.

2010-09-06T22:55:00.009+02:00

Aquest cap de setmana hem deixat de banda els tresmils, per acompanyar a “tres pardillos de la montaña” (com diria el Calleja) a fer la seva primera via ferrata. La via escollida va ser les Roques d’Empalomar a Vallcebre, comarca del Berguedà. Una via relativament nova, de l’any 2008, equipada pels Imparables per promocionar el turisme d’aventura de la zona. Una via ideal per a la iniciació i ben equipada, l’únic inconvenient que és un pel curta, però vam veure que estan equipant altres trams, que haurem d’anar a provar quan es finalitzi la seva instal·lació. Vam gaudir d’unes bones vistes i de força tranquil·litat.

ROQUES D'EMPALOMAR 05.09.2010:

:
Lloc: A les Roques d’Empalomar, al municipi de Vallcebre, la comarca del Berguedà.
Dificultat: D i ben equipada.
Desnivell: 130 metres.
Aproximació: 20 minuts.
Via: 2 hores (amb novatos).
Pont: De fusta de 2,7 metres.
Descens: 25 minuts, a la dreta de la ferrata, equipat amb algun cable.

.
Després de fer un mos i una minimigdiada a l'ombra, decidim anar a trobar les famoses petjades de dinosaures dels jaciments paleontològics de Fumanya Sud, de la Mina de l’Esquirol, de Fumanya Nord i de la Mina Tumí. Entres els quatre emplaçaments, antigues mines de carbó a cel-obert, podem trobar unes 3500 petjades de titanosaure, també trobem fulles de palmera i troncs. És curiós pensar que fa més de 65 milions d’anys per la zona es passejaven aquests grans animals i deixaven les seves petjades marcades per a tota la vida.

Foto 1: A l'inici del pont.

Foto 2: L'equip de ferraterus al complet durant el descens.

Foto 3: Foto de la web dels Imparables on ens mostra el recorregut de la via.

Foto 4: El jaciment paleontològic de Fumanya Sud, amb les petjades de dino.

Foto 5: Una fulla de palmera de 65 milions d'anys d'antiguitat.

ALPS’10: INTENT DE MONT POURRI.

2010-08-11T23:25:00.006+02:00

Des de la nostra vall, per uns dies, la Val de Ponturin, veiem el seu punt culminant, el Mont Pourri de 3779 metres. Per accedir a ell vam reservar al refugi de Mont Pourri a 2370 metres, el qual ja es troba dins del Parc Nacional de la Vanoise. L’ascensió al refugi la vam fer amb presses, els francesos sopen massa aviat, des de Les Lanches a 1523 metres i vam ascendir els 860 metres de desnivell, va ser un hiperactiu dimarts, en comparació al dilluns anterior. El sopar del refugi va ser aviat, però deliciós i, fins i tot, vam provar el seu genepi casolà. La nit va ser curta, perquè per a l’ascensió al cim, l’hora per esmorzar era a les 3.30, uuuffff! Al sortir del refugi ens adonem que ens havíem deixat un frontal, pugem amb només un per la inclinada morrena, amb més pena que glòria, no és qüestió de contaminar lumínicament la nit de les llàgrimes de Sant Llorenç. A mesura que va sortint el sol i la Grand Casse es tenyeix de taronja, també ens comença a ploure, decidim baixar. Després veiem que ha estat passatgera l’aigua caiguda, així que tornem a recuperar el desnivell perdut fins al peus de la glacera de Geay. Aquí veiem que els primers metres són sobre gel vell, caminem encordats uns metres, els menys drets, i quan la inclinació augmenta ho deixem estar, no em veig pujant per allà i, menys, baixant. Així que deixem el cim per a un altre dia, i gaudim dels 1500 metres de descens fent nombroses fotos, visitant l’antic refugi de Mont Pourri convertit en un petit museu en alçada, i xerrem amb els guardes del refugi i ens comenten que fins a principis de juliol no surt el gel de la glacera, i l’ascensió és més senzilla, ens ho apuntem a l’agenda, el Mont Pourri ha quedat pendent. Després de l’intent un bon berenar i una bona migdiada...

.
Primera ascensió: William Mathews amb els guies de Chamonix Jean-Baptiste i Michel Croz i amb el geòleg i capellà T. G. Bonney el 4 d’octubre de 1961 per la glacera de Geay (sense canvi climàtic), i van marcar com a alçada del cim 3797 metres (bona precisió per a l’època), i també van anotar que la Grand Casse és el punt culminant de la Vanoise.
Toponímia: Mont Pourri vol dir Mont Podrit, en totes les ressenyes comenten que és un mal nom per a aquesta bella muntanya, nosaltres vam trobar ben podrida la seva glacera i morrena, però ben espectacular.

.
Foto 1: Mont Pourri des de la zona d’escalada de Le Moulin, el dilluns de reconeixement.
Foto 2: La Grand Casse ataronjada.
Foto 3: La glacera de Geay, fins a la taca blanca va ser la nostra ascensió.
Foto 4: Desfem el camí “por el filillo” de la morrena.
Foto 5: Interior de l’antic refugi de Mont Pourri, convertit en museu.

ALPS’10: ARÊTE DES AMIS.

2010-08-10T23:43:00.007+02:00

Ahir dilluns no vam fer res de res de muntanya, però si vam gaudir del sol al càmping i vam fer la bugada, compres alimentàries,..., no semblaven vacances. També ens va servir perquè els amos del càmping Les Lanchettes, molt amables, ens informessin de les possibilitats d’escalar de la zona. Amb aquesta informació i el wifi, teníem tot el que necessitàvem per fer a l’endemà una fàcil via molt a prop del càmping. La via es troba a la mateixa zona que hi ha els blocs de Céris a 1370 metres, una zona de boulder que hi ha a una gran i herbosa corba abans del càmping. Exactament a les localitats de Peisey Nancroix-Le Moulin, a prop d’un edifici que es diu Les Amis i suposem que li dóna el nom. La via és en forma d’aresta, no molt espectacular, però molt ben equipada i la qual ens serveix per entrar en contacte aquest any amb la via llarga.

.
NOM: ARÊTE DES AMIS.
APROXIMACIÓ: 5 minuts.
DESCENS: Es pot escollir per ràpel amb una corda de 70 metres (suficient) o per un cable que trobes al final de la via, 20 minuts.
ROCA: Gneis i molsa.
ORIENTACIÓ: Sud-oest.
DIFICULTAT: V o IV+/A0. L1 V o A0, L2 IV+, L3 III, L4 III.
LLARGADA: 100 metres. L1 30m, L2 30 m, L3 20 m, L4 20 m.
MATERIAL: 10 cintes exprés (no va caldre cap material) i bagues llargues de reunió.
OBSERVACIONS PERSONALS: Creiem que el primer llarg és superior a V, en alguna ressenya vam trobar la mateixa observació. Nosaltres el primer llarg el vam fer en A0 ja que està superequipat. Vam unir el tercer i quart llarg per agilitzar la via, es fan bé d’aquesta manera. Vam descendir pel cable, sense cap problema, pitjor va ser el camí de descens que és molt dret.

.
Foto 1: David a L1 tirant de cintes.
Foto 2: Neus al L4, finalitzant la via.
Foto 3: L’aresta des dels Blocs de Céris.

ALPS’10: AIGUILLE DE LA GRANDE SASSIÈRE.

2010-08-08T21:18:00.005+02:00

Comencem a adaptar-nos als horaris de la zona. Així que ens hem llevat ben aviat per ascendir un cim, bé, une aiguille (així té més categoria) des de l’embassament de Saut a 2280 m. Un fàcil cim, avui sense neu, de 3747 metres, on tot ha estat caminar per les ziga-zagues enfangades, fins i tot, hem evitat per la seva esquerra la xemeneia de II que marca la ressenya, això sí, només caminar, però quasi 1500 metres de pujada i la seva baixada, en total 8 hores. L’ascensió ha estat maca, teníem a tocar la glacera Sassière, però sense necessitat de trepitjar-lo i també teníem precioses vistes dels prats verds del fons de les valls i de la gran Combe. Però els núvols, el vent i la boira ens han espatllat el més maco d’aquest cim fronterer entre Itàlia i França, les vistes del Montblanc, del Monte Rosa, del Cervino,..., suposem que hi són, haurem de buscar un altre cim per comprovar-lo. Així la meteo ens ha fet més alpina l’ascensió. Aaaahhh!!!! De premi una fondue, un sommet=un bon repas.

.
Foto 1: Meravelles de l’ascensió, poques però enormes.
Foto 2: El cim de l’Aiguille de la Grande Sassière.
Foto 3: La glacera de la Sassière i la Petite Sassière.
Foto 4: Al final, arribant a l’embassament de Saut, el cim es deixa veure.

ALPS’10: DE FERRATES.

2010-08-07T23:33:00.005+02:00

En aquest país, i més en aquesta nova zona, la Savoie, La Tarentaise, tenim la sensació de què anem tard, tard per comprar el pa, per anar al super, per dinar, per sopar,...
Així que per les activitats anem igual de tard, ahir i avui hem fet dues ferrates a la tarda i les hem acabat mentre el francesos també han acabat de sopar. Aquí us deixem algunes dades tècniques de les ferrates de la zona que hem realitzat:

:
VIA FERRATA DES BETTIÈRES 06.08.2010:

:
Lloc: Peisey-Nancroix, a la Porta de Rosuel del Parc Nacional de la Vanoise, sota dels contraforts del Mont Pourri.
Dificultat: D+, amb un extraplom final atlètic, però ben equipat.
Desnivell: 200 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Via: 1 hora 45 minuts.
Pont: Tres cables fan de pont, el qual es mou una mica per falta de tensió. Ës un dels primers ponts en ferrata de França.
Descens: 45 minuts, a l’esquerra de la ferrata, equipat.

.
VIA FERRATA DE LA CASCADE DE LA FRAÎCHE 07.08.2010:

:
Lloc: Pralognan-La-Vanoise, a prop d’una escola d’escalada.
Dificultat: D, però l’equipament pitjor col•locat que el dia anterior.
Desnivell: 80 metres.
Aproximació: 5 minuts.
Via: 45 minuts, sortint per la variant de la “Conque”, així evitem el pont més llarg que el dia anterior, i menys tensat, és a dir, amb més moviment. I més, així gaudim de l’interior de la gorja, és l’excusa...
Descens: 15 minuts, amb boniques vistes de la cascada

.
Foto 1: Sortida del extraplom de la Bettières.
Foto 2: Variant de la Conque, sota els peus la cascada de la Fraîche.
Foto 3: Vertiginosa aresta, però fàcil de la Bettières.
Foto 4: En el descens aprofitem per fer una foto a la cascada i a la ferrata.

Es nota qui ha fet les fotos, sóc la protagonista de les ferrates.

ALPS’10: TRASLLAT.

2010-08-05T23:49:00.007+02:00

Tota la nit plovent, al matí hem desmuntat el campament plovent i hem abandonat el Vercors plovent, tanta aigua comença a cansar. Avui hem dedicat tot el dia a canviar de zona passant principalment per carreteres secundàries, gairebé fem el Tour de França en un dia. Primer de tot ens hem acomiadat del Mont Aiguille ennuvolat des de Clelles (costat oposat del Grand Veymont), però no ha estat un adéu, sinó un fins aviat. Després ja no ha parat de ploure, de bufar el vent, de passar pobles macos i altres no tant,... hores i hores de corbes, kilòmetres d’asfalt mullat. Hem passat alts colls, com el Col du Galibier a 2642 metres i el Col de l’Iseran a 2770 metres, la carretera asfaltada més alta dels Alps i de França, i el sostre de les nostres vacances, de moment, i de la vida del nostre cotxe. Això sí, als colls no ens ha abandonat el vent, la boira, i, a més, ha aparegut la neu, sí nevava en ple mes d’agost i a 0ºC (ni fred ni calor) que estàvem. Jo vull calor!!!! Després de tanta carretera hem arribat a zones més conegudes, fins i tot, carreteres que havíem fet esquiant a Val d’Isere. La pluja i l’hora al final ens ha dut a un poblet més avall de Bourg-St-Maurice, a Landry, aun hotelet sense encant, però com a mínim és tranquil i té bones vistes de l’església il·luminada, ah!!! i no plou.

.
Foto 1: Fins aviat Mont Aiguille.
Foto 2: Col de l’Iseran.
Foto 3: Església de Landry des de l’hotel.

ALPS’10: SOL=RELAX.

2010-08-04T23:38:00.004+02:00

Avui ha sortit el sol, així que ens hem relaxat; dutxa (la primera de les vacances, ejem, ejem), feines domèstiques, lectura, cuina, piscina (l’aigua no tant calenta com esperàvem), compres, migdiada,...
Quan ens hem decidit, per fi, a fer alguna activitat, ha estat escalada esportiva a la Font d’Urle, un gran karst situat en un altiplà. La zona d’escalada es troba a la mateixa La Glacière, una gran cavitat càrstica a 1470 metres d’alçada i amb orientació Sud. Però hem errat en escollir l’indret d’escalada, ja que la via més fàcil és un V+ de 3 metres d’alçada, i la resta de vies, més llargues, són de 6a en amunt, massa per a nosaltres. Així que hem decidit visitar la zona càrstica caminant fins a la Porte d’Urle, coll d’unió entre Vercors i Diois, molt ventós avui, on les vistes són impressionants, igual que el fred. Tot seguit el vent ens ha dut a fer un volt per La-Chapelle-en-Vercors, pels seus carrers, per la seva església Notre-Dame-de-l’Assomption, pels seus edificis reconstruïts després del famós i tràgic juliol de 1944. També ens hem acostat al mur de La Cour des Fusillés (El pati dels afusellats), on el 25 de juliol de 1944 van ser afusellats 16 joves del poble, perquè l’alcalde i el capellà no van voler col·laborar amb els nazis. Hem estat pocs dies pel Vercors, però ens hem adonat del gran mal que els nazis van causar a la tranquil·la i pacífica zona.

.
Foto 1: La Glacière, zona d’escalada esportiva a la Font d’Urle.
Foto 2: La ventosa Porte d’Urle, el David mirant cap al Diois.
Foto 3: Els carrers de La-Chapelle-en-Vercors.
Foto 4: La Cour des Fusillés (El pati dels afusellats).

ALPS’10: GRAND VEYMONT.

2010-08-03T20:35:00.005+02:00

Avui el dia ha començat plovent, ja pensàvem que seria un altre dia de ruta turística en cotxe. Però a les dotze del migdia quan estàvem iniciant la ruta, amb un cop de volant ens hem dirigit al pàrquing de La Coche, on s’inicia la ruta cap al Grand Veymont, el sostre del Vercors.
L’inici de la ruta circular és a 1350 metres i és per la ruta forestal de Combau, gaudim d’un fàcil camí i del gran altiplà del Vercors i dels seus avets. Un cop a la cabana de Nouvelle Jasse de la Chau a 1614 metres, la ruta comença a pujar de debò fins al Pas de la Ville a 1925 metres, a partir d’aquí estarem acompanyats per les cabres salvatges i les seves cries, molt acostumades al pas dels humans. Passat el coll anem ascendint per la fàcil carena fins a la gran fita del cim, a 2341 metres, el punt culminant del massís. El vent i la boira ens obliga a abandonar el cim sense gaudir d’ell. Però quan iniciem el descens per la carena oposada, la boira s’obre per deixar pas a l’esperat paisatge, el Mont Aiguille es troba a tocar, una de les muntanyes més belles del món, i l’acompanyen els verds prats, cingles vertiginosos, l’altiplà del Vercors i al fons els alts Ecrins. Finalitzem la ruta pel Pas des Chattons a 1827 metres, passant per la Grande Cabane Bergerie i la Baraque i font de Gerland i finalment per la ruta forestal de Rachier.
Una ruta circular és molt recomanable i imprescindible, pel seu paisatge, pels seus indrets i per ser el sostre del Vercors. I, a més, ja hem entrat en contacte amb la muntanya.

.
Fitxa tècnica:
Dificultat: Llarga, però fàcil.
Horari: 7h 26 min, amb parades.
Desnivell: + - 1064 metres.
Distància: 20 km.

.
Foto 1: Indicacions del camí d’ascens.
Foto 2: Cabres salvatges a les parts altes del Grand Veymont.
Foto 3: David observant el Mont Aiguille.
Foto 4: Mont Aiguille, prats i simes, t’hipnotitzen.

ALPS’10: L’INICI.

2010-08-02T20:16:00.004+02:00

Per fi han començat les vacances, com sempre, més desitjades que mai. Aquest cop el cotxe i la improvisació són els protagonistes.
Ahir i avui han servit per fer l’aproximació i la instal·lació al Vercors, un gran descobriment que, malgrat la pluja, ens està encantant.
El Càmping des Myrtilles, al poble de La-Chapelle-en-Vercors, al cor del Vercors, és tranquil, verd i amb piscina climatitzada i Wifi!
El mal temps no ens ha deixat gaudir de les muntanyes de la zona, però ens ha dut fins a pobles com Villard-de-Lans a uns 1012 metres d’alçada, seu olímpica dels jocs d’hivern de Grenoble 1968. Aquí hem degustat una bona raclette, la primera de les vacances per a alguns i l’última per a altres.
La ruta en cotxe ens ha ofert petits i verds colls i estretes carreteres excavades en la roca, com Les Petits Goulets i les Gorges de la Bourne, però les carreteres més vertiginoses, Les Grands Goulets i Combe Laval, es troben tancades per obres, quina llàstima!
Però el dia també ens ha mostrat les conseqüències de la guerra, les ruïnes del poble de Valchevrière, destruït totalment, excepte la capella, pels nazis alemanys al juliol de 1944. I un altre trist indret, la necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors, un petit i senzill cementiri en homenatge a les víctimes de la resistència francesa a la zona, entre ells maquis, la majoria són creus cristianes, però destaquen dues tombes musulmanes.
Esperem que demà gaudim de les muntanyes...

.
Foto 1: Paisatges del Vercors, Plateau d’Herbouilly.
Foto 2: Les ruïnes del poble de Valchevrière i la seva capella.
Foto 3: La Mairie de Villard-de-Lans.
Foto 4: La necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors.

MONT-RAL.

2010-06-08T18:17:00.004+02:00

Tenia ganes d’actualitzar el blog, millor dit, tenia ganes de tenir temps per actualitzar-lo. No hauríem de deixar de fer les coses que ens agraden, però, aquest cop, el temps ha estat ocupat per temes que tampoc em desagraden tant, el coneixement no ocupa mai espai, això diuen.
Així que comencem, i poc a poc ens posarem al dia.

.
L'últim dia de febrer el vam passar a la comarca de l’Alt Camp escalant, que poc que escalem a Tarragona, tan plena d’indrets que està. Era un dia de vent, fred i ben ennuvolat, teníem clar la província, però no la població, així que al final vam acabar al poble de Mont-Ral. Vam anar a parar exactament al sector d’escalada de Terra Negra, ben protegits del vent, vam provar la freda roca calcària tarragonina i la duresa del seu grau. No va ser un dia molt frenètic, però va estar bé, fins i tot, ens vam deixar una via pendent, jo que no sóc gaire amant de l’escalada esportiva, ara tinc una via d’esportiva pendent. Aquesta via es troba a l’interior de L’Arrepenjada, és un IV+ (Gaston Rebotat), preciosa via dins d’una gran xemeneia, on l’has de superar a base de Ramonages, així que serà l’excusa perfecta per tornar a aquest indret i fer bones fotos.

Foto 1: Els sectors de Mont-Ral, foto treta d'aquesta web.

Foto 2: David fent l'última via del dia.

Foto 3: La via pendent, la Gaston Rebotat, hi tornarem.

Més info de la zona en aquesta completa guia.

EL DIARI DE L'ANNE FRANK.

2010-05-07T20:11:00.006+02:00

Avui he acabat de llegir aquest diari, escrit entre juny de 1942 i agost de 1944 a Amsterdam. Fa més d'un any que el vaig comprar a la mateixa Casa del Darrere, a l'amagatall, i en versió en català. Us deixo amb unes frases que vull compartir.

"...Que em deixin ser jo mateixa i em donaré per satisfeta. Sé que sóc una dona, una dona amb força interior i amb molt de valor.

..., arribaré més lluny del que la mare ha arribat mai, no seré insignificant, treballaré en el món i per a la gent.

I ara sé que el primer que fa falta és valor i alegria!..."

"...La riquesa, la fama, tot es pot perdre, però la felicitat al cor com a molt es pot entelar, i sempre, mentre visquis, tornarà a fer-te feliç..."

"...L'amor és comprendre una persona, estimar-la, compartir-hi la felicitat i la desgràcia. I amb el temps en forma part també l'amor físic, quan s'ha compartit, s'ha donat i rebut, i no importa si s'està casat o no, si és per tenir un fill o no..."

"...Les dones són soldats molt més valents i heroics, que combaten i pateixen dolors per preservar la humanitat, molt més que tants llibertadors amb totes les seves boniques històries..."

"...Les persones que tenen una religió haurien d'estar contentes, perquè no a tots els és possible creure en coses sobrenaturals..."

La teva Anne M. Frank

PELS FERROS.

2010-04-28T00:06:00.003+02:00

*Aclariment previ a la lectura del post: pels ferros = camí equipat (segons vocabulari de la no-experta, perquè està clar, que nosaltres som els experts).

.
Fet l’aclariment, us explicaré una sortida de febrer, tinc molts posts endarrerits ja ho sé, però de mica en mica arriba allò bo, va ser una sortida que vam gaudir moltíssim i la vull compartir ara encara que sigui abril. Teníem al cap l’ascensió al Puigsacalm, però com bons buscadors d’indrets i d’aventures, no podíem ascendir aquest cim per la ruta normal. Així que després d’uns descobriments per Internet vam decidir ascendir al cim des de Joanetes, pujant per la Canal Nova o Fosca i baixant per la Canal dels Ganxos Vells, uns camins amb ferros, és a dir, escales, cadenes, passarel·les,... Aquell dia patíem cansament físic i psíquic, i suposo que també fred, però això no ho recordem gaire, només ens ha quedat la bellesa dels indrets descoberts, molts descobriments en un sol dia són un elixir de felicitat, aquesta formula hauríem de prendre-la cada dia, com el colacao...

.
L’inici de la ruta, Joanetes a 604 metres d’alçada, ens va encantar, un petit poble silenciós i acollidor, un veritable poble-indret. El primer tram va ser una mica confús i, fins i tot, a l’inici de la ruta ens vam desviar, però per sort, o orientació del David, vam arribar a través del bosc caducifoli ben despullat fins a la carena del Puig del Soi 1014m i una gran pedra pintada amb la paraula “El Barret”, una mica lleig. A partir d’aquí comença el camí dels ferros els quals ens ajudaran a avançar per la ombrívola canal, però a mitja canal ens aturarem per uns instants en un indret màgic, en una estreta aresta trobem una petita campana i un barret, i on observarem el paisatge mentre fem sonar la dolça melodia de la campana. El final de la canal ens condueix a un altre indret, Santa Magdalena del Mont a uns 1270 metres d’alçada i on ens mostra per primer cop del dia els petits i nevats Pirineus Orientals, una llàstima que l’indret estigui espatllat per una macroantena (càmera de TV3) i una, encara més gran i lletja, estrella de Nadal al Puig Corneli. Aquí ja agafem bon camí, amb una mica de fang i neu, fins al massificat cim del Puigsacalm a 1515 metres, vistes meravelloses d’hivern, el Santuari de Bellmunt, el Pedraforca, Montserrat,..., tenim tota la Garrotxa al nostres peus i més enllà. El descens el fem bastant ràpid, fins i tot en algun moment massa, al principi desfem el camí de pujada i ens introduïm més endavant dins de la Canal del Ganxos, aquí els ferros són més precaris que l’altra canal i el camí no és tan maco, però ens serveix per arribar fins a la coneguda roca de “El Barret” i aquí, ara si que pel bon camí ple de fullaraca, fins a Sant Romà amb la seva font i més avall fins al poble de Joanetes.

.
Va ser un dia d’indrets i de descobriments, fins i tot, vam descobrir una flor d’hivern. Feia menys d’una setmana que m’havien regalat una guia de flors dels Pirineus, i vaig pensar que fins a la primavera no l’estrenaria, però estava ben equivocada. Mentre fèiem un petit descans a Santa Magdalena del Mont vam descobrir unes blanques campanetes, i quan vaig arribar a casa vaig buscar el seu nom, i em van ser presentades com lliris de neu, més culte com Galanthus nivalis, i en castellà “perforanieves”, no sé si hi ha moltes flors d’hivern, ben valentes elles, però aquesta va ser tot un descobriment. Estic pensant d'estrenar un nou blog...

Foto 1: Canal Nova o Fosca.

Foto 2: Canal dels Ganxos.

Foto 3: Flors d'hivern.

Un resum de l'ascensió en un INSTANT.

CHEL GUARRO 2010.

2010-04-21T19:16:00.001+02:00

Ara si, com cada any finalitzem la temporada de gel amb el vídeo-resum, esperem que us agradi i l'any vinent a picar més!!!

LES ÚLTIMES....

2010-04-21T19:00:00.003+02:00

L’ombra i el fred fan possible la paralització de les torrenteres per un temps determinat, llavors, encara que sigui durant unes setmanes a l’hivern les aprofitem per escalar en gel, un sòlid molt efímer, però molt addictiu. Aquest any no ens podem queixar, encara que podria haver sigut millor, si després de caminar dues hores haguéssim trobat el Braç Esquerre de Sahún, si la son no m’hagués vençut a Ardonés, si les cordades predecessores haguessin sigut més àgils, haguéssim fet la Berguedà, si les vacances de Nadal (perdó, hivern) haguessin tingut només un dia més, haguéssim fet Les Formes du Chaos,..., si... Bé, us deixo amb les últimes de la temporada, i esperem que l’any vinent sigui igual o millor per poder tatxar les pendents, si res ho impedeix.

.
IGUAZÚ. Baños de Benasque.

.
Data de l’escalada: 13 de febrer de 2010.
Orientació: Nord-est.

Dificultat: II, WI, 3, màxim 80º.

Llargada: 80 metres, dividits en dos llargs.
Descens: Per la mateixa via rapelant d’arbres.

Primera ascensió coneguda: Xavi Metal, Ricardo i Kaie, el 7 de març de 1995.
Observacions: Bonic segon llarg amb forma de curta i encaixonada goulotte. Aprofitem que la via es fa ràpid i escalem en tope-rope a les cadenes gelades del paraallaus de la carretera (A-139, km 104), aprofitem per fer intercanvi de material i convertir-nos per uns moments en models escaladors, d’aquells que surten a les portades de les revistes.

.
CASCADA DE L’ARBRET. Pedraforca.

.
Data de l’escalada: 21 de febrer de 2010.
Orientació: Nord.

Dificultat: II/3 màxim 85º.

Llargada: 100 metres, amb descansos. Dos llargs.

Descens: Còmodament a peu pel bosc. No cal fer ràpel, i menys quan encara queden cordades per pujar.

Observacions: Ressalts. Idònia per iniciar-se, però una cordada amb molt poca experiència davant i molt lenta, et pot fastiguejar la jornada i congelar la sang (Eh? Susanna).

Foto 1: Carles al primer llarg d'Iguazú.

Foto 2: Neus al primer llarg de la Cascada de l'Arbret.

Foto 3: Iguazú des de la carretera.

Foto 4: Cascada de l'Arbret des de la pista.

Més fotos i piada del Carles, Iguazú i Arbret.

I com sempre més fotos a INSTANTS.

SORTIDES DE TARDA.

2010-03-11T18:14:00.003+01:00

E
El 2010 l’havíem iniciat disposades a gaudir al màxim de les tardes, tot estava organitzat i planificat. Les sortides de tarda les vam iniciar, aquest any, els divendres, mentre esperem l’estiu, amb la seva jornada intensiva, i que s’allarguin més els dies. Però a vegades surten entrebancs que et fan posposar allò que t’agrada tant fer, allò tan important que es diu viure. Per sort només serà una interrupció curta i lleu ;-), i aviat podrem gaudir altre cop de les tardes i d’altres moments per viure. Això sí, no hem parat de riure, encara, del resultat d’aquestes tardes...

TARDA CULTURAL 15.01.2010

La nostra culturització es va iniciar al Casal L’Olivera, on vam visitar la Mostra Col·lectiva d’AFOBOI, algunes de les fotos eren conegudes, algunes que ens van fascinar i altres que no tant, diversitat d’opinions i sempre amb respecte, això és la Cultura. La mostra exposava els 4 elements naturals, l’aigua, l’aire, el foc i la terra, quatre elements molt important per la vida i antigament respectats i idolatrats. Cal dir que ens va agradar molt el tema escollit per a la mostra, i per aquest motiu, volem aportar els nostres quatre elements a INSTANTS.

La segona parada cultural va ser a les Termes Romanes i l’exposició ARS MEDICA, sobre la medicina en època dels romans, una mica rovellades les eines dels metges, poca higiene... Les termes, que eren de propietat privada, estan bastant ben conservades i daten de finals del segle II dC, sota d’una de les sales, el frigidarium, es va descobrir també un centre de producció d’àmfores, datat dels anys 30-20 aC. Apart de conèixer el funcionament d’aquests banys i veure alguna àmfora, vam recordar el llatí.

“Les termes estaven formades per dos cossos d’edificació paral·lels. L’un contenia les cambres fredes: l'apodyterium o vestidor i el frigidarium i la cella piscinalis (la sala i la piscina freda). L’altre albergava les cambres calentes: tepydarium o sala tèbia, sudatorium o sala de bany de vapor i caldarium o sala de bany calent.”

Com que la nostra economia no havia sigut malmesa pel preu de les entrades a les dues exposicions, vam anar a prendre un bon ‘caldum xoculatum’

GEL HORITZONTAL 05.02.2010

Aquella tarda la vam començar i la vam acabar igual, al metge! Sí, com heu sentit, us explico:

Després d’unes visites mèdiques que teníem aquella tarda les dues germanes, ens vam acostar a l’Skating Club de Barcelona, és a dir, a patinar sobre gel, gel horitzontal, sort. Vam llogar els incomodes patins, excepte l’Eulàlia que en té de propis, és una PRO, i ens vam disposar a donar voltes com baldufes a la pista rectangular. Llàstima que no vaig poder portar els meus grampons i els piolets, perquè el gel estava en perfectes condicions. Les instal·lacions, del 1974, i l’ambientació són una mica ‘Feversaturdaynight’, però estàvem passant-lo molt bé, amb molta calor i sense cap caiguda. Quan gairebé estàvem acabant, la professional del gel horitzontal va patir una caiguda en un dels seus espectaculars girs. Les causes de l’accident segurament van ser els esvorancs del gel d’última hora, les botes en mal estat i una fatiga muscular acumulada. Les conseqüències una fractura de Colles del canell esquerre, una visita d’urgències a l’hospital i uns bons riures!!!

T’ho torno a comentar Eulàlia: “El gel vertical és menys perillós".
.

Foto 1: Anant cap a l'església de Sant Boi, la tarda de la cultura.

Foto 2: Mostra Col·lectiva d'AFOBOI, els 4 Elements.

Foto 3: Les termes romanes.

Foto 4: Aprenentes de patinadores.

Foto 5: La professora lesionada, sort de l'autògraf.

ALGUN DIA...

2010-03-10T23:25:00.014+01:00

Algun dia serà oficial?

Algun dia deixarà de ser una anècdota?

Sí, algun dia...

Un mica d’història de la Selecció Catalana de Futbol, encara que no sigui oficial aquesta història és més llarga que l’Espanyola.

Fotos 1 i 2: Fotos del Camp Nou durant el partit amistós del Catalunya-Argentina el 22 de desembre de 2009.

LA MUNTANYA MÀGICA.

2010-03-10T23:23:00.034+01:00

A
Aquest cop la visita a Montserrat no ha sigut ni per escalar, ni passejar, ni pujar algun camí equipat, ni córrer, res d’esport, només va ser una visita en família per col•locar una incrèdula espelma, per demanar un gran favor o per agrair el present moment, segons com es miri. Montserrat sempre és la muntanya màgica i allà tot és possible.

Vam pujar amb el cremallera cap el migdia d’un diumenge ben fred, però ben clar, aquells dies ideals per practicar fotografia, i així ho va aprofitar el David. Amb el cremallera vam recórrer aquell camí que sempre fèiem a peu per arribar a Montserrat quan erem petits i més joves, però que des del 2003, que es va inaugurar de nou el cremallera, ja no es pot fer. En uns 15 minuts vam fer un recorregut 5238 metres i un desnivell de 550 metres, a una velocitat màxima de 45 km/h, això si, ben calentets i sense cansament.

En arribar vam anar directes al monestir, però primer vam travessar la Plaça de Santa Maria, sempre sembla tan gran i tan ampla. Primer de tot vam anar a encendre una espelma, al costat d’altres plenes de fe, un indret màgic il•luminat per les creences. Després vam fer una visita ràpida a la nau principal de la basílica, d’estructura gòtica i d’ornamentació renaixentista. Aprofitant que no hi havia cua ens vam acostar a acariciar la desgastada esfera de la Mare de Déu de Montserrat, l’esfera és símbol de l’univers així que per uns moments l’estem tocant. La talla romànica del segle XII és d’uns 95 cm d’alçada, la seva fusta de pollancre blanc ha ennegrit pel fum de les espelmes, això si només mans i cara, per aquest motiu tothom la coneix com la Moreneta. Per finalitzar la visita i veien que tot està molt solitari, decidim baixar i dinar a Monistrol, sempre va bé acabar la jornada amb un bon àpat, encara que aquest cop sense esforç, però amb moltes ganes de fer-ho.
.

Foto 1: Montserrat des del cremallera.

Foto 2: El monestir.

Foto 3: Entrem...

I més fotos a INSTANTS, era un bon dia i un bon indret.

PROVEM?

2010-02-11T19:03:00.001+01:00

Vam provar de fer una activitat a la zona d’Ulldeter, però ja sabíem que el temps no seria del tot bo. Però vam provar sort i al final la vam trobar a la Coma de l’Orri. La primera idea era el Gra de Fajol Gran, un grup, on estàvem inclosos nosaltres, anava a anar per la Central i l’altre grup per la normal. Però el vent i la neu ens van fer baixar cap a la Coma de l’Orri a la recerca d’un ressalt de gel que desconeixíem. L’activitat, a nosaltres ens va servir per descobrir la Coma de l’Orri, a la qual mai havíem accedit, i a algun dels components del grup per descobrir les sensacions de l’escalada en gel. El ressalt es troba a 2000 metres d’alçada, quan la vall de tipus glacial es fa més ampla, després de creuar algun riu i de travessar a la part esquerra del Torrent de la Coma de l’Orri, és a dir, gairebé després d’una hora d’aproximació i 450 metres de desnivell. El ressalt, de màxim 80º, és ideal per iniciar-se i passar un bon dia que ja donàvem per perdut. Tots vam provar-lo, excepte l’Eulàlia, que diu que el gel no li va, serà que prefereix el gel horitzontal per patinar? ;-)

Un nou indret descobert, noves experiències per altres, sempre és qüestió de provar... i tenir sort.

F
F
Foto 1: Espectadors dels "novatuuus".

Foto 2: "Una pardilla de la montaña" com diria el Calleja.

Foto 3: Situació del ressalt, foto extreta del següent enllaç.

Foto 4: El ressalt de lluny, quan la vall és més ampla.

Més fotos a Cesboi.

UN SOSPIR.

2010-02-11T18:43:00.002+01:00

Fa unes setmanes ens vam acostar a escalar en gel a Bielsa, però tot van ser sospirs, sospiràvem per la quantitat de persones que hi havia a les vies de la Boca Nord i Sud, per l’alt risc d’allaus de tota la zona, pel mal temps de diumenge (vam marxar a veure Avatar 3D, tot té una solució), sospiràvem (bufàvem) a l’aproximació a la via escollida, i també al travessar el riu, un cop a la via sospiràvem pel mal estat del gel, i per fi, sospiràvem per la solitud i pau que havíem aconseguit, no va ser una gran via, però si un gran dia entre sospirs i riures, un cap de setmana curt com un sospir...
.

Hi ha poca informació de la via, aquí us deixo la poca que tenim extreta del llibre de l’Iñaki Cabo:

NOM DE LA VIA: SUSPIRO DE CRISTAL.
DIFICULTAT: II/4+ 1er tram de 20 m: 80º/90º. 2on tram: 70º/75º.
LONGITUD: 50 metres.
PRIMERA (i crec que última) ASCENSIÓ CONEGUDA: Toni González i F. Ford el 24 de febrer de 1996.

APROXIMACIÓ: Des del pàrquing del paraallaus, cal creuar el riu; uns 15 minuts (hehehehe, i més).
DESCRIPCIÓ: Torrentera de difícil formació. Reunió en arbre. Vam fer un top rope de 50 metres (Quin xiclet!!).

Foto 1: Figures del gel.

Foto 2: La via Suspiro de Cristal des de la carretera al Túnel de Bielsa, és la torrentera de la dreta.

Foto 3: El David sospirant....

Foto 4: ....i la Neus també.

CANVIEM D'ANY, GRÀCIES!

2010-02-09T23:05:00.079+01:00

Sempre el canvi d’any va bé, com a mínim et proposes que sigui millor que l’anterior, aquest cop més que mai. Necessites que el canvi de data, una cosa tan senzilla com uns canvis de número, sigui l’elixir de l’oblit, l’oblit d’allò que et preocupa i et destrueix interiorment.
.

Encara que variïn els números, no hem variat aquest cop les activitats. Per finalitzar l’any com sempre la Cursa dels Nassos, una excusa per cremar unes calories i córrer, literalment, un cop l’any. Després, el sopar de cap d’any, aquest cop molt tranquil i molt normal i sense remordiments de menjar gràcies als 10 km correguts abans. Els dotze grans de raïm, una costum que ens fa estar pendent de l’hora exacta del canvi d’any, i on penses que necessitaves el canvi d’any urgentment.
.

En el nou any ens deparaven cinc dies d’escalada en gel, ens vam traslladar a La Grave com l’any passat, aquest cop teníem spa i wifi a la Gîte d’Étape, tot un luxe que poc ens va durar. Ja el primer dia, després d’una exploració per la vall, ens vam adonar que hi havia ben poc de gel, i com que del dry tooling no som uns professionals, vam abandonar la vall en busca de glaç i de nous indrets. Això “d’interné” t’estalvia mals de cap i molt de temps, després d’unes consultes ens vam dirigir cap al petit i encantador poble de Ceillac al Queyras, el qual es trobava dominat per escaladors de glaç i algun esquiador. Vam passar tres dies en un alberg molt acollidor, i aprofitant molt bé el temps: tres dies, tres activitats i escaig. Tres dies de gel amb una aproximació (de 10 minuts) i un descens (pel GR5) ideals, es a dir, curts, ràpids i amb traces ben marcades, a més, vaig estrenar els meus nous i inesperats grampons (amb motor i tot). Tres dies trencant gel en un indret anomenat Ceillac.

EASY RIDER:

.
Data de l’escalada: 3 de gener de 2010.
Orientació: Nord-est.

Dificultat: II/3 màxim 80º.
Llargada: 70 metres, dos llargs.

Primera ascensió coneguda: S. i J. M. Troussier, l’hivern de 1980.
Observacions: Bonica i fàcil via dins d’una estreta gorja. Està molt bé per iniciar la temporada.

LES FORMES DU CHAOS (Primer llarg):
.

Data de l’escalada: 3 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: III/4
Llargada: 25 metres, només el primer llarg.

Observacions: Per acabar el dia vam estar en el primer llarg de la via per escalar en esportiva. Inclinació màxima 85º. Varies reunions equipades al primer llarg.

LE Y (Branca dreta):
.

Data de l’escalada: 4 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: II/3+ màxim 85º.
Llargada: 250 metres, amb descansos.
Primera ascensió coneguda: F. Charton i C. Moulin, l’hivern de 1979.

Observacions: Ressalts. Tipus corredor. La nit abans va caure una gran nevada, així que el gel es troba sota uns 30 cm de neu.

HOLIDAY ON ICE O LE Y (Branca esquerra):
.

Data de l’escalada: 5 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: II/3+ màxim 85º.
Llargada: 250 metres, amb descansos.

Primera ascensió coneguda: A. Coccoz, J. Perrier i J. M. Troussier, l’hivern de 1980.
Observacions: Ressalts. Tipus corredor. El mateix dia marxem cap a casa, teníem pressa, ens esperaven els regals de reis.
.

.
.
.

Foto 1: Villar d'Arene, La Grave.

Foto 2: Església de Ceillac.

Foto 3: Foto de grup a la Cursa dels Nassos.

Foto 4: Assegurant a Les Formes du Chaos.

Foto 5: El cotxe després de la nevada nocturna, li agrada la neu.

Foto 6: El descens....

Foto 7: Easy Rider.

Foto 8: Inici de Les Formes du Chaos.

Foto 9: Un dels llargs fàcils de Le Y (dreta).

Foto 10: Tercer llarg de Holiday on Ice.

Més fotos a Cesboi, Brogit i video a Petjades.

DORMIM FORA.

2010-02-08T00:04:00.069+01:00

Després de dos mesos sense passar una nit fora de casa, excepte per dormir a una “còmoda” butaca, part del pont de la Puríssima el vam passar a Cal Jordi a Arrós. A Arrós trobes una calma que t’arriba fins a l’interior, llavors, quin millor indret per ser la primera nit que dormíem fora?
?

En arribar al vespre ja teníem organitzada la nostra agenda i la sortida de l’endemà, uns experts en esquí de muntanya ens van aconsellar i acompanyar al Tuc de Parros. L’ascensió la vam començar al Pla de Beret a 1828 metres, l’inici és en pla i, fins i tot, fa una mica de baixada (pitjor seria a la tornada). Però aviat comença l’ascensió i el anar guanyant metres, sempre darrere dels nostres companys, i jo arrossegant la llengua, bé, en argot d’esquí, lliscant-la sobre la neu (masses dies sense fer res). Finalment després del segon coll del dia situat a la dreta del cim, arribem a una ampla aresta, l’últim tram de la qual la trobem sense neu, aquí ens descalcem els esquís per fer els últims metres a peu. Al cim, a 2727 metres, trobem una creu i unes impressionants vistes del Pic de Mauberme, ben diferent que aquest estiu (tot canvia), ens fem una foto de grup per iniciar aviat el primer descens de la temporada. Un descens amb alguna caiguda, amb poca visibilitat, amb alguna remada (què poc m’agrada!), la llengua encara lliscava més,...., bé, en resum el primer de la temporada, els primers 1000 metres, i esperem que hi hagi molts més.
.

Una ressenya de la ruta.
.

Al dia següent estàvem cansats, rendits i...., bé, que no feia molt bon dia, així, que vam decidir anar a Andorra a fer unes compres, sobretot, necessitàvem les eines per tallar el pastís d'aniversari del David. Un cop la targeta de crèdit es trobava estressada i desgastada, vam iniciar el retorn a la tranquil•litat, a Arrós. Un bon sopar, uns bons vins, un pastís, unes bones converses i uns bons amics van servir per acomiadar el dia i celebrar l’aniversari del David, que ja és tradició passar-lo a Arrós.
.
Moltes felicitats David!!! 31 anys i dos mesos!! Et va agradar el friend?
?

A l’endemà el cansament no havia desaparegut i la són ens va enganxar als llençols, cap allà al migdia, com uns bons pixapins, vam iniciar una ruta recomanada pel Jordi, entre l’hora de sortida i la recomanació al final de la sortida gairebé era de nit. La ruta era pujar al Pic de Tudela, però al final va ser només un travessa entre pobles, entre el poble d’Arrós de Cardós a 1032 metres i el poble d’Àreu a 1220 metres, passant pel Coll de Tudela a 2230 metres amb unes vistes impressionants del Monteixo, el teníem a tocar, i dels petits i llunyans Encantats. El Coll de Tudela es troba a la Serra de Costuix o de Tudela i separa la Vall de Cardós de la Vall Ferrera. L’ascensió va ser una mica santboiana, la majoria per lliure i en algun tram vam seguir el GR11 també. El descens va ser en poc més d’una hora, ja que la foscor era cada vegada més evident, llàstima, ja que no vam poder gaudir del corriol dins de l’espès bosc de pins, ni de les bordes del Pla del Costuix, sort que estava ben senyalitzat per marques de GR11. Un cop a Àreu teníem esperant els nostre transport privat de dur-nos de tornada.

Això d’Arrós enganxa i repetim!! (2007 i 2008) Fins al proper any?

Foto 1: Arrós.

Foto 2: Lliscant la llengua de camí al Tuc de Parros.

Foto 3: Quasi arribant al cim, al fons el Mauberme.

Foto 4: Tallant el pastís d'aniversari.

Foto 5: Sobretaula.

Foto 6: Una parada en el camí, al fons el Tudela.

Foto 7: Bordes de Costuix.
.
Es feia fosc però vam trobar un INSTANT al Coll de Tudela.

Més fotos a les piades del centre de la primera esquiada de la temporada.

DESTRUINT FANTASMES.

2010-01-19T21:44:00.011+01:00

Fa bastants anys el Pedraforca es va convertir per a mi en una mena de fantasma ple d’abismes vertiginosos, només em proporcionava mals records, però per fi vam trobar un dia per destruir aquests fantasmes i crear bons records, i classificar aquesta muntanya a la categoria de gran indret com es mereix. Vam seguir la ruta normal i la més coneguda, pel Verdet. El nostre punt de sortida va ser el Mirador de Gresolet a 1530 metres, tot ple de cotxes, sobretot per l’hora que era. De seguida ens plantem al Refugi Lluís Estasen a 1640 metres on omplim les nostres reserves d’aigua. Seguim el camí passant per les canals que a l’hivern esperem que es glacin, després d’uns forts pendents i unes grans ziga-zagues arribem al Coll del Verdet a 2270 metres, aquí ens abriguem i jo em preparo psicològicament. Mentre anem grimpant el darrer tram del recorregut els fantasmes s’esvaeixen, però sempre cal estar atenta, a més la roca calcària es troba molt relliscosa i desgastada. Finalment, arribem al Pollegó Superior del Pedraforca a 2497 metres, els companys i les gralles de bec groc ens esperen, i enrere hem deixat fantasmes i problemes, com a mínim per un moment. El descens el realitzem per l’enforcadura a 2356 m, un indret preciós i sempre màgic, i mentre baixem veiem algun isard despistat que ens acaba d’alegrar el dia. Un dia rient per destruir tristos fantasmes...

.
Una llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: "una nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes celebraven un aquelarre al cim d’una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d’un cop d’espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l’altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d’espasa va trencar en milions de trossos el cim de l’antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d’aquell cim a la tartera del Pedraforca."

Foto 1: Indicadors al Refugi Lluís Estasen.

Foto 2: La famosa grimpada als fons el Coll del Verdet.

Foto 3: El grup al cim del Pollegó Superior.

Foto 4: Baixant cap a l'enforcadura.

Foto 5: Un isard curiós.

I si tens un INSTANT, unes gralles de bec groc.

El Pedraforca va ser part de l'entrenament del Juanka, aprofitem per felicitar-lo i desitjar-li que el seu millor regal sigui l'Aconcagua.

CASTANYADA EXPRÉS.

2010-01-19T00:40:00.005+01:00

Aquest any la castanyada amb el centre no ha sigut completa, per temes personals la vam escurçar a la meitat i només ens vam quedar amb la part més esportiva d’aquesta. Aquest any la casa de colònies es trobava a Horta de Sant Joan, i la trobada per escalar la vam fer als Ports, exactament la Via Tintin a les Moles del Don als Estrets d’Arnes, mentre la resta de companys escalaven esportiva als Estrets del Sol, un indret idíl·lic i silenciós (eh? Sota la Lluna). Un cop finalitzada la via, i el descens amb un curt i estètic ràpel, ens reunim amb els companys, on dinem i provem una de les vies d’uns 30 metres d’alçada, unes vies amb uns passos inicials molt explosius.
Vam passar un dia exprés en un gran indret, escalant vora un riu envoltat de muntanyes de conglomerat, les Moles del Don i la Cresta de les Gronses, les quals formen els estrets, una zona d’esbarjo per a les cabres i per als escaladors ;-).

.
NOM: VIA TINTIN A LES MOLES.
PRIMERA ASCENSIÓ: Josep i Kildo Carreté a l’abril de 1986, equipa i oberta per dalt.

SITUACIÓ: Moles del Don, els Estrets d’Arnes, Els Ports de Besseit, Terra Alta.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona. Conglomerat semblant al de Montserrat.
DIFICULTAT: IV+. L1 III, L2 IV+, L3 IV, L4 III+. Equipada.
LLARGADA: 125 metres. L1 35 m L2 20 m L3 30 m L4 40 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL: Una via fàcil, però no deixa de tenir el seu compromís en les tirades més fàcils i menys equipades. I sobretot no et deixis cap parabolt per xapar ja que el compromís augmenta. Durant el descens has de realitzar un curt ràpel en una estètica, però punyetera xemeneia.

Foto 1: Aproximació a la via, idílic.

Foto 2: El David descansant en una reunió, als fons els nostres companys als Estret del Sol.

Foto 3: El perfil, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

Foto 4: Ressenya de Sempre Amunt! (Moltes gràcies).

Foto 5: L'estret ràpel.

Foto 6: Acabem el descens per reagrupar-nos, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

I l'esmorzar a Mora d'Ebre, amb un INSTANT per a la fotografia.

Mes ressenyes a Onaclimb i Escalatroncs.

FENT EL CABRA.

2010-01-19T00:38:00.007+01:00

Teníem una estona d’un dissabte per anar a escalar, això si, sense matinar gaire, ja que el cansament psicològic i físic es trobava acumulat de feia setmanes. Gràcies a les explicacions, poc precises (encara tampoc tinc jo clar com arribar ara mateix), dels nostres amics, vam arribar al Sector Pell Roja a Els Graus de Collbató, exactament a la Placa de l’Indi. Ells ens van aconsellar per on començar i els graus de cada via, estaven també una mica perduts ja que havien arribat allà per casualitat. Però moltes vegades improvisant descobreixes veritables indrets i aquest és un d’ells. Una zona d’escalada còmoda, ben equipada (per J. Vidal al 2008), amb diferents graus de dificultat (una mica inflats) i, a més, on pots gaudir de les cabres salvatges, unes grimpadores professionals i envejades per tots nosaltres. Una escalada entre amics on no calien paraules per animar-te, la companyia i l’indret eren el que necessitàvem per a la fuga emocional.

Foto 1: David escalant una de les vies.

Foto 2: La base de la placa, tot en ordre.

Foto 3: Una escaladora professional.

Foto 4: Ressenya de la zona d'esportiva (Onaclimb i FentCamíRaids).

Fotografies d'en Carles. En la nostra càmera no hi vam pensar.

CASA BATLLÓ.

2010-01-18T21:26:00.012+01:00

Més de tres mesos han passat, en aquest temps ens hem adonat de com és de fàcil canviar les teves prioritats. En segons, passes de no tenir preocupacions, a tenir temes tan importants que t’obliguen a apartar-te de tot. Però no pots abandonar allò que et fa sentir bé i lliure per a sempre. Així que durant aquests tres mesos hem anat sortint, hem trobat estones per respirar i per oblidar allò que et fa sentir malament, en definitiva, per sentir-se viu per uns instants, encara que quan tornes la realitat sempre segueix allà.
Una tarda abans d’una gran batalla, ens vam acostar a Barcelona, l’excusa era la visita de la Casa Batlló (1875), però crec que les compres a la llibreria Altaïr eren més importants. A la Casa Batlló vàrem gaudir com sempre de l’obra de l’Antoni Gaudí, tot un geni del modernisme. Gaudí, a la Casa Batlló, només es va encarregar de la reforma de la façana, de l’ampliació del celobert i de la distribució dels envans (1904-1906), però apart de tot això, la va convertir en una obra mestra. És una visita obligada per als amants de la fotografia i de l’arquitectura, una excusa per perdre’s una tarda entre les formes arrodonides i les genialitats de Gaudí. Per destacar, diríem que és un plaer mirar el Passeig de Gràcia des del saló principal del primer pis de la casa (la Planta Noble), gaudir de la posta de sol des del seu terrat i imaginar que et trobes a Eivissa mentre passeges entre la blancor de les golfes. La Casa Batlló se’ns va convertir per uns instants en un indret aïllat dels problemes, encara que la tornada va ser en forma de gran bufetada.

Foto 1: Façana de la Casa Batlló.

Foto 2: La planta noble.

Foto 3: Les golfes, estil d'Eivissa.

Foto 4: El terrat, amb les seves vistes i les seves xemeneies.

Més fotos a INSTANTS.

L'OLLA DE TERRA.

2009-10-08T00:26:00.005+02:00

L’olla de terra, més coneguda, en quechua, com Pachamanca, va ser l’excusa per reunir-nos altre cop amb el cuiner del trekking Joaquín, una bona excusa! Així ens acomiadaríem d’ell i, a més, provaríem un plat típic peruà que ens ajudaria a recuperar les forces perdudes a la Cordillera Huayhaush.
Al matí vàrem anar a comprar al mercat de Huaraz les tres carns: xai, porc i pollastre, el cuy estava prohibit, i els diferents tipus de patates, fins i tot, dolces, que compondrien la Pachamanca.
Al migdia, després d’un relaxant bany a les aigües termals de Monterrey, ens vàrem acostar a la casa del Joaquín al Barri de Nueva Florida. Allà, per donar-li temps a la laboriosa Pachamanca, vàrem conèixer la seva família, ens va ensenyar la seva casa i els seus animals i vàrem visionar totes les fotos del trekking. Quan, per fi, va arribar el moment de desenterrar el nostre dinar, vàrem retirar terra, fulles i pedres, i allà es trobaven les carns embolicades en grans fulles i la gran varietat de patates, tot ben cuit i a punt.
Assaborint el plat de la terra a l’ombra del pati de la casa, escoltant només el silenci i respirant només hospitalitat, per uns moments em vaig sentir afortunada de viure aquella experiència, un record per a tota la vida, per uns instants aquella humil casa és va convertir en un veritable indret.

Quechua imprescindible per a una Pachamanca:

Pacha: Terra.
Manca: Olla.

Foto 1: El Joaquín desenterrant el dinar.
Foto 2: Un indret, no calen més paraules.

CORDILLERA HUAYHUASH.

2009-10-04T19:29:00.013+02:00

Al final el viatge de Perú (2008) s’ha ajuntat amb el d’aquest any. Però avui per fi, he trobat una estona per explicar-vos l’activitat principal que vàrem fer als Andes peruans, una gran volta circular per tota la Cordillera Huayhuash, diuen que un dels trekkings més macos del món.
La Cordillera Huayhuash es troba al sud de la coneguda Cordillera Blanca, però de la qual no té res a envejar ja que conté 6 pics de més de sis mil metres, amb el Yerupajá de 6617 metres com a cim més alt i, a més, conté 15 pics que sobrepassen els 5400 metres. A més, aquests cims compten amb una dificultat tècnica elevada i un important compromís. L’extensió de la Cordillera són uns 35 km de llargada i uns 10 km d’amplada i se situa entre els departaments d'Ancash, Huanuco i Lima. La Cordillera va ser declarada reserva el 24 de desembre de 2002, per conservar la seva extraordinària bellesa, amb el permís de les companyies mineres. La Cordillera Huayhuash et regala uns paisatges de somni, amb cims escarpats que sorgeixen de la terra barrant el pas, i llacunes inoblidables que et conviden al descans i, sobretot, el que et sorprèn més són els seus habitants, els quals s’han adaptat a la Cordillera per viure a un gran indret.
Us expliquem el trekking jornada a jornada, però el resultat final van ser uns 115 km, uns 6000 metres de desnivell tant de pujada com de baixada, i tenint en compte que la majoria del trekking és per sobre dels 4100 metres d’alçada, passant per "pasos" entre 4800 i 5000 metres i dormint per sobre dels 4000 metres totes les nits.

22.07.2008 1a etapa.
Punt de partida: El poble de Pocpa 3475 metres.
Coll: No en passes cap.
Punt d’arribada: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Desnivell: + 620 metres.
Observacions: L’arribada a Pocpa va ser en taxi, no gaire econòmic si hi vas dues persones. El camí és tot pista i monòton, no és gaire maco ja que passes per instal·lacions mineres (Pallca), però va molt bé fer aquest trajecte a peu per aclimatar millor. Les mines a Perú són gestionades per països estrangers, majoritàriament Japó. Pots arribar a Quartehuain amb vehicle, més car i pitjor per aclimatar.

23.07.2008 2a etapa.
Punt de partida: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Coll: Pas Cacananpunta 4690 metres.
Punt d’arribada: El llac Mitucocha 4270 metres.
Desnivell: + 530 i - 465 metres.
Observacions: La visió des del pas d’una vall amb estanys rogencs sobre prats verds ens atura per uns moments, però també l’alçada. Aquest dia volíem arribar fins a Incahuain i estalviar una etapa, però el cansament per l’alçada no ens ho permet. A prop del llac Mitucocha veiem molta varietat d’ocells i de lluny veiem els únics còndors de tot el trekking i del viatge.

24.07.2008 3a etapa.
Punt de partida: El llac Mitucocha 4270 metres.
Coll: Pas de nom desconegut, prop del petit llac de Alcaycocha 4800 metres.
Punt d’arribada: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Desnivell: + 560 i - 650 metres.
Observacions: En comptes de retrocedir uns metres per agafar la ruta normal a Janca, anem a buscar una vall i un coll al fons de Mitucocha. La ruta es troba menys marcada i el pas és uns metres més alt que el planificat, això ens va passar factura per a l’aclimatació. Però a l’arribar Incahuain i veure els tres gegants: Yerupajá, Siula i Jirishanca, se’ns va oblidar tot, bé, un gos amb males puces ens va retornar a la realitat mentre fugíem d’ell. El paisatge era meravellós, per posar-se a plorar d’emoció, però la visió no ens va treure el mal de cap del David i la meva ungla del dit gros clavada, que també era per plorar.

25.07.2008 4a etapa.
Punt de partida: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Coll: Paso de Siula 4830 metres.
Punt d’arribada: El campament Huayhuash 4345 metres.
Desnivell: + 660 i - 465 metres.
Observacions: Al matí ens acomiadem de la bellesa del nostre campament, però el camí no ens decep, passem per tres llacunes amb diferents tonalitats de blaus; Gangrajanca, Siula i Quesillococha. Aquí, veiem l’única viscatxa del trekking, un animal curiós, amb cap de conill, cua d’esquirol i xiulet de marmota. Fins al pas, els diferents grups som acompanyats per una persona de la zona, per evitar furts o altres molèsties. El dia va ser ennuvolat així que ens va espatllar les fotos i les vistes. Segueixen els nostres mals.

26.07.2008 5a etapa.
Punt de partida: El campament Huayhuash 4345 metres.
Coll: Portachuelo de Huayhuash 4785 metres.
Punt d’arribada: Pampa Viconga 4440 metres.
Desnivell: + 440 i - 380 metres.
Observacions: Abans d’arribar al campament, a l’alçada de la Llacuna Viconga, trobem uns nens de diferents edats, tots germans de la Família Bustamante Rojas, buscant aconseguir alguna llaminadura. Aquests són famosos, ja que surten a totes les ressenyes del trekking. Des del campament, descendim 10 minuts, seguint el curs del riu, arribem a les aigües termals d’Atuscancha 4390 m (dues petites piscines, una per al sabó i l’altre més neta) que ens serviran per banyar-nos i per fer desaparèixer els nostres mals. També ens prenem el luxe de beure uns refrescos, coca cola, és clar!

27.07.2008 6a etapa.
Punt de partida: Pampa Viconga 4440 metres.
Coll: Coll de la Punta Cuyoc 4950 metres.
Punt d’arribada: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Desnivell: + 595 i - 470 metres.
Observacions: Impressionant coll on tens a tocar les glaceres de les muntanyes i les vistes són difícils d’oblidar. Al campament arribem molt aviat, descansem bastant i ajudem al Joaquin, el nostre cuiner, a fer una truita de “papas”. Neva durant gairebé tot el vespre, així que tot el campament es cobreix de blanc.

28.07.2008 7a etapa.
Punt de partida: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Coll: Paso San Antonio 5020 metres, el pas més alt del trekking.
Punt d’arribada: El poble de Huayllapa 3560 metres, campament més baix del trekking.
Desnivell: + 595 i - 1430 metres.
Observacions: Després de la dura pujada al Paso San Antoni amb neu, gaudim per uns moments d’unes vistes de pel·lícula i novel·la, “Touching the void”, als nostres peus tenim el seu escenari. Però la pèrdua del camí, ens fa esbufegar per l’alçada, finalment el trobem gràcies al cuiner-guia Joaquín i d’aquesta manera no protagonitzem una altra novel·la. Després de la llarga baixada arribem al poble de Huayllapa, on acampem a les seves afores. Els seus habitants, els huayapins, es trobaven celebrant les “Fiestas Patrias”.

29.07.2008 8a etapa.
Punt de partida: El poble de Huayllapa 3560 metres.
Coll: Coll de la Punta Tapush 4755 metres.
Punt d’arribada: Gashpampa 4550 metres.
Desnivell: + 1150 i - 230 metres.
Observacions: L’ascensió al pas, a part de ser el desnivell més alt de tot el trekking, és llarg, llarg!!! Sort que la baixada és molt curteta. A Susucocha, un llac en forma de cor, deixem alguns grups del trekking que l’endemà faran el Diablo Mudo 5335 metres. Així que el nostre campament és bastant més solitari, que el camp base del Diablo Mudo.

30.07.2008 9a etapa.
Punt de partida: Gashpampa 4550 metres.
Coll: Coll de la Punta Llaucha 4850 metres.
Punt d’arribada: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Desnivell: + 515 i - 940 metres.
Observacions: Un cop al coll i veure altre cop unes vistes meravelloses, sempre penses que superen la resta de visions. Decidim pujar cap a l’esquerra al Cerro Llaucha 4950 metres aproximadament, per millorar les vistes. Un cop al campament decidim acompanyar a l’arriero Miguel fins al final de la llacuna Jahuacocha. Ell visitarà la seva família i ens pescarà unes truites per sopar i nosaltres visitarem el camp base dels nois de la FEEC. Al final li vàrem donar la volta al llac, semblava més petit!!

31.07.2008 10a etapa.
Punt de partida: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Coll: Pampa Llamac 4272 metres.
Punt d’arribada: El poble de Llamac 3300 metres.
Desnivell: + 400 i - 1100 metres.
Observacions: Vàrem matinar molt i vàrem sortir amb la llum dels frontals. La intenció era arribar ben aviat al poble per agafar plaça a l’únic “colectivo” que sortia en direcció Chiquian. Però el “colectivo” feia dies que estava ple, així que, quan ens veiem dormint a Llamac, i sense dutxa, va passar una "ranchera" que per uns “soles” ens va portar a Chiquian, dues hores entre caixes, pols i sobretot ben agafats per no caure. A Chiquian vàrem agafar un bus fins a Huaraz. Una jornada principalment sobre rodes.

Quechua imprescindible per al trekking:

Cocha: Llacuna.
Pampa: Planúria.
Chakra: Terreny de conreu.
Marka: Poble.
Mitu: Fang.
Quebrada: Vall.
Yacu: Aigua.

La crònica des de Perú.

Foto 1: Iniciem el trekking.
Foto 2: Campament de Quartelhuain.
Foto 3: Les vistes des de Cacananpunta.
Foto 4: Arribant a Mitucocha, al fons el Nevado Jirishanca.
Foto 5: Mitucocha, pel pas alternatiu.
Foto 6: Alcaycocha.
Foto 7: Pujant cap a Siula.
Foto 8: Més nevados i glaceres.
Foto 9: León dormido.
Foto 10: Les aigües termals d’Atuscancha.
Foto 11: Acostant-nos al Pas de Cuyoc.
Foto 12: Preparant la truita de "papas".
Foto 13: Pujant el Paso San Antonio.
Foto 14: El llarg descens fins a Huayllapa.
Foto 15: Susucocha.
Foto 16: Diablo Mudo al vespre.
Foto 17: Cerro Llaucha.
Foto 18: Jahuacocha.
Foto 19: El coll de Pampa Llamac.
Foto 20: El poble de Llamac, el final del trekking.

I el trekking a INSTANTS.

TRAVESSA DE DESCOBERTA.

2009-09-30T23:30:00.008+02:00

És difícil trepitjar indrets als Pirineus encara desconeguts, i més si hi vas quasi cada setmana com nosaltres, però ho hem aconseguit, durant tres dies no hem trepitjat ni un pam dels Pirineus conegut per a nosaltres, i a més la gent que ens hem creuat la podem contar amb els dits de les mans.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.

.
Vàrem iniciar la nostra descoberta a la Vall Louron, exactament a Pont du Prat (Loundeville), una central hidroelèctrica a 1210 m, seguint un camí en ziga-zaga dins d’un gran bosc anem guanyant metres fins a arribar a les Gorges de Clarabide, un sender esculpit a la roca. Fins al Refugi de La Soula a 1690 m, el camí és com un museu a l’aire lliure, et vas trobant explicacions sobre fauna, història, minerals,..., aquestes ens fan la pujada més agradable, però també ens l’allarguen. Un cop al refugi ens desviem cap al Lac de Caillauas, el llac represat més profund dels Pirineus, aquí, a 2150 m, la boira ens atrapa i no ens permet gaudir de les vistes. Seguim amunt deixant petits i grans llacs, la zona dels Gourgs Blancs, el Lac des Isclots, Lac de Milieu, indrets emboirats. Finalment, quan la boira ens permet localitzar un bivac, plantem la tenda en un petit llac als peus de les Legnes de Gourgs Blancs a 2520 metres, aquella nit ens adonem que els sacs d’estiu ja els podem guardar a l’armari.

.
Al matí següent, decidim evitar el Coll de Gourgs Blancs, el Port d’Oô i la volta pel Llac de Gias, i decidim pujar pel recte, semblava que les corbes de nivell ens ho permetrien, fins al Coll de Poucherges a 2718 metres, sense ressenya, sense sender i sense fites. Des del coll flanquegem fins a més amunt del Lac de Clarabide, on trobem alguna traça de camí i alguna fita, però també trobem neu dureta, que ens complicarà una mica la pujada final fins al Port de Gías. Abans d’arribar al cim rodegem un petit llac i després agafem una canal pedregosa que ens durà directament al Saint Saud a 3003 metres, als nostres peus tenim la zona on vàrem dormir i davant un futur objectiu els tres Bellocs. Desfem el camí, però abans agafem les motxilles que les havíem deixat a un replà previ al Port, i descendim la pendent on la neu es troba ja tova. Passem el Lac de Clarabide, un gran esglaó rocós i arribem al llac presat de Poucherges, aquí flanquegem sense perdre alçada fins al Prat de Cazeneuve a 2055 metres, però el deixem enrere, decidim pujar uns metres més per la Vall d’Aygues Tortes. Finalment plantem la tenda també envoltats de boira i, fins i tot, durant el sopar cau alguna gota.

.
Al dia següent matinem bastant, i comencem ascendint la vall amb la llum dels frontals, al principi el camí segueix la HRP, però la deixarem a la nostra esquerra bastant amunt per flanquejar un contrafort del Marcos Feliu, que un cop passat trobarem un torrent més encaixonat que seguirem fins a un petit i solitari llac a 2700 m als peus de l’Abeillé. Aquest camí es troba poc senyalitzat, cada vint minuts et trobes una fita que et recorda que estàs ben situat. Al llac comença a ploure, així que decidim deixar el cim per compartir-lo amb el Pedro en una altra ocasió, li devem. Descendim fins a la tenda, la recollim i seguim avall fent una curta parada a la cabana del Prat de Cazeneuve per veure el seu estat. Seguim avall, passant per grans salts d’aigua i anem superant algun ressalt rocós relliscós pel fang. Finalment arribem al Refugi de La Soula i aquí ja agafem el sender-museu fins al Pont du Prat, on just arribar al cotxe la pluja va descarregar amb força, per uns segons ens havíem salvat.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.

.
TOPONIMIA:

:
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.

.
PRIMERA ASCENSIÓ:

:
Saint Saud: Es desconeix.

.
HEM APRÉS QUE...

.
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.

Foto 1: Les vistes de la primera i freda sortida de sol a Gourgs Blancs.

Foto 2: Gorges de Clarabide.

Foto 3: Lac des Isclots.

Foto 4: Col de Poucherges, i a l'esquerra el flanqueig que vàrem fer.

Foto 5: Cim de Saint Saud, a sota el llac de Milieu i el petit llac on vàrem passar la primera nit.

Foto 6: Als peus de l'Abeillé, un llac camuflat.

Foto 7: Baixem...

Més fotos a INSTANTS.

PASSEJANT PER GAVARNIE.

2009-09-19T10:53:00.010+02:00

Havíem d’aprofitar els tres dies que ens venien, un pont sempre és sagrat, però com estem en el període de descans del futur entrenament, vàrem decidir fer ascensions senzilles, només caminar, només passejar. El lloc escollit Gavarnie, on hem passat uns dies sense el xalet, però, si, a l’apartament, aquest és menys còmode i petit, però amb unes vistes envejables.

.
CASQUE ET TOUR DE MARBORÉ.

.
Teníem pendent des de fa temps aquests dos senzills tresmils que formen part de l’espectacular Circ de Gavarnie. Iniciem la nostra passejada al Col de Tentes a 2210 metres d’alçada, una carretera asfaltada et porta fins a aquest, aquesta a l’hivern és la pista d’esquí verda més llarga del Pirineus, “Les Marmotes”. Del Col de Tentes, sense guanyar gaire alçada arribem al Puerto de Bujaruelo a 2275 m. Seguim el camí perfectament marcat, passant per sota de la Nord del Taillon (aquest hivern??!!), fins a una torrentera que baixa de la glacera del Taillon, on trobem una cadena, útil si trobem glaç. Un cop deixem el torrent seguim un mica i de seguida arribem al Refugi de Sarradets o de la Bretxa de Roland a 2587 m, bé el trobem i l’olorem. Aquí ja comença la forta pendent fins a la impressionant Bretxa, un indret que et deixa sense paraules, un dels indrets més macos de tot els Pirineus i sempre mereix una parada en el camí i un gran parèntesi.

.
(La Bretxa de Roland és un estret coll a 2807 metres d’alçada d’uns 40 metres d’ample i amb uns 100 metres d’alçada dels seus penya-segats. Aquesta és frontera i pas natural entre Osca i França i gràcies a ella les grans muralles rocoses són franquejables. Tal formació calcària, mereix una gran llegenda i aquest parla que la Bretxa va ser oberta pel cavaller Roland, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la Batalla de Roncesvalles contra els Sarraïns. En un dels laterals de la bretxa a la cara nord hi ha una de les coves Russell que es troben per tot els Pirineus, excavada al voltant de 1877, un petit i net abric. Russell escollia bons indrets.)

.
Seguim el nostre camí, encara bastant marcat, cap a l’esquerra, passant el Paso de los Sarrios, ben agafats de la seva cadena. Aquí el camí continua fàcil però es troba menys marcat, un cop veiem el Casque de Marboré hem d’accedir per la seva esquerra, passem algun pas on ens caldrà usar les mans i ens trobarem al seu cim a 3006 metres, just als nostres peus tindrem la bretxa.

.
Desfem el camí per dirigir-nos al segon cim del dia, el qual voregem la seva vessant sud, després d’algun pas sense gaire complicació i seguint algunes fites arribem a la Tour de Marboré a 3009 metres, aquí tenim als nostres peus l’impressionant Circ de Gavarnie i la Gran Cascade. I al fons grans muntanyes com el Vignemale i el Mont Perdut. I, a més, la línia imaginària del Meridià de Greenwich la tenim molt pròxima, una observació feta pel Mines fa temps. El que tenim molt pròxim també són els trons, una banda sonora desagradable, el camí de baixada el fem sense encantar-nos massa, a més encara faltava instal·lar l’apartament.

.
MILIEU ET TAPOU.

Al dia següent seguint amb la tònica de no matinar gaire, ens posem una mica tard a fer aquests dos cims, bé, en principi quatre. El punt de sortida va ser l’envasament d’Ossoue a 1860 metres, el sender que hem d’agafar és cap a la arxiconeguda Cabana de Lourdes seguint el GR-10, però ens desviarem a la dreta uns metres abans d'aquest, ben marcat per fites. Seguint fites i traces de sender anirem deixant a la nostra esquerra els pics de Rond i Pointu, fins arribar als Llacs de Montferrat, els quals també els deixem a la nostra esquerra, però abans aprofitem per fer i gaudir d’una petita parada. Superada una forta pendent cap a l’esquerra entrem en una sèrie petites valls on el camí es troba més encaixonat. Els objectius del dia, són d’aquests que mai arribes, sempre hi ha un fals coll i un cim més enrere. Però després de deixar el Petit Pic de Tapou, arribem fàcilment al Pic du Milieu de Tapou a 3130 metres, fem la foto de rigor i gaudim uns segons de les vistes i de la vertiginosa Vall d’Ara. Seguint la fàcil cresta, arribem de seguida al Gran Tapou a 3150 metres, aquí les vistes desapareixen darrere dels núvols, la del petit Vignemale i el Montferrat. Després de menjar una mica, decidim intentar les dues agulles que quedaven, aquí deixem de passejar per Gavarnie, ja que el camí es complica una mica. Desgrimpem per la descomposta aresta, amb alguna pedra rebel, fins al coll que precedeix les dues agulles i aquí ens comença a pedregar, bé, a caure neu granulada. Així que deixem estar les agulles ràpidament i iniciem el descens, quasi tres hores caient neu granulada i aigua, així que al cotxe vàrem arribar ben xops, sobretot jo que no tinc pantalons impermeables i ultralleugers (llista de reis).
Acabem el dia i el pont amb la sensació d’haver deixat feina per fer, amb sensació de ràbia per haver-ho tingut tan aprop, només a uns metres. Però el pont només era per passejar per Gavarnie, no podíem abusar...

.
TOPONÍMIA:

:
Casc i Torre: Per la seva forma.
Marboré: Hi ha teories que prové del mot marbre.
Pic du Milieu de Tapou: Pic del mig, es troba entre el petit i el gran Tapou.

.
PRIMERES ASCENSIONS:

:
Casc i Torre del Marboré: La primera ascensió coneguda va ser 1868. Però segurament no hauria sigut la primera, ja que la Bretxa de Roland era un pas freqüentat per contrabandistes i és impensable que no haguessin buscat altres passos al voltant i haguessin ascendit els cims fàcils que formen el circ de Gavarnie.

Gran Tapou i Milieu: Henry Russell, Haurine i Pierre Pujo, l’1 d’agost de 1883, però podria haver hagut ascensions anteriors.

Foto 1: L'apartament de Gavarnie.

Foto 2: Les vistes de l'apartament, el Circ de Gavarnie.

Foto 3: L'abric Russell a la Bretxa, al fons el Pic de Sarradets.

Foto 4: La impressionant Bretxa de Roland, des de quasi arribant al Paso de los Sarrios.

Foto 5: La Bretxa des del Casque de Marboré.

Foto 6: La Gran Cascada des de la Tour de Marboré.

Foto 7: Tapou i Milieu.

Foto 8: Llacs de Montferrat.

Foto 9: Final del pont, el coll entre les agulles i el gran Tapou.

Més fotos a INSTANTS, passejant i practicant per Gavarnie.

ESPERÓ I CAIAC.

2009-09-09T22:07:00.011+02:00

Tornem als indrets catalans i ho fem repetint a Sant Llorenç de Montgai, altre cop una jornada d’escalada i caiac. Aquest cop la via escollida va ser la Via Original de l’Esperó Sud de la Paret de l’Ós. Una via amb gens d’aproximació, el peu d’aquesta es troba a uns sis metres a la dreta de l’Esperó Rematxa, identificat clarament amb una placa, a peu de carretera. La via són quatre llargs de 30 metres, cadascun molt i més maco, sempre sense deixar l’esperó. L’embassament al fons dels teus peus encara fa més maca la via, mentre els caiacs passen silenciosos trencant la quietud del pantà. La bibliografia per a la via va ser El Plaer de l’Escalada, i com diu el llibre, tot un plaer de via!

Mentre descendim a peu voltejant la Paret de l’Ós, ja estem pensant en el dinar i en refrescar-nos a l’embassament. Dinem aquest cop al centre del petit poble, al Restaurant Mirador del Llac, amb molt bones vistes, de l’esperó i de l’aigua. Després tornem a llogar els caiacs al càmping La Noguera, aquest cop dos de simples, no hi havia cap altra opció. L’experiència de fer caiac en solitari és bastant bona, sobretot perquè el trasto és mou més recte. Repetim el mateix recorregut que ja coneixíem, fins on el pantà es converteix en riu, gairebé nou kilòmetres.
Un indret prop de casa, un dia esgotador, un dia sense estrès passant les hores, vivint-les, un dia per combatre el síndrome post-vacacional i la rutina...

NOM: VIA ORIGINAL A L’ESPERÓ SUD.

PRIMERA ASCENSIÓ: J. E. Farreny i J. Vidal el 5 de gener de 1974.
SITUACIÓ: Paret de l’Ós, Sant Llorenç de Montgai, la Noguera.

ORIENTACIÓ: Sud.

ROCA: Bona. Calcària.

DIFICULTAT: V. L1 IV, L2 IV+, L3 V, L4 V. Equipada.

LLARGADA: 120 metres. L1 30 m L2 30 m L3 30 m L4 30 m

MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.

OPINIÓ PERSONAL DELS LLARGS: L1 el llibre del Plaer de l’Escalada el marca com III+, us adjuntem la ressenya de l’Escalatroncs perquè el marca com IV, la xemeneia no és difícil, però és rara-rara i molt maca, L2 havent passat el primer llarg que l’esperes menys complicat, aquest el trobes més fàcil, L3 el pas més difícil, però amb l’equipament perfecte per no passar por, L4 la sortida és una mica complicada, és V bastant fi.

Foto 1: Fent caiac i de fons l'Esperó Sud.

Foto 2: David al tercer llarg, abans del pas de V.

Foto 3: Foto cim, l'embassament de fons.

Foto 4: Vistes des del restaurant el Mirador del Llac.

Foto 5: El caiac et facilita els indrets, quins indrets!!!

Foto 6: Foto i ressenya de l'Escalatroncs. *Moltes gràcies.

EL XALET A CHAMONIX.

2009-09-05T17:17:00.009+02:00

Després de les aventures per l’Índia, de pujar a més de 6000 metres, de passar un dels estius més calorosos,..., decidim passar els últims dies de les nostres vacances al xalet de Chamonix.

.
- DIA 1:

:
Trasllat a Chamonix i instal·lació del nostre xalet. Fem una passejada pel poble i fem unes compres de queviures i altres per ampliar la nostra biblioteca.
El primer dia ja rebem el primer xàfec, i dels grossos. Però, aquest cop, serà l’últim...

.
- DIA 2:

:
Truquem a Goûter i a les Cosmiques, ja que la meteo anuncia bon temps, amb la lletra petita de vent. Aconseguim dues places per al dia següent a les Cosmiques. Així que suspenem l’escalada a l’Aiguille de l'Index per evitar el cansament, necessitem totes les forces per al Montblanc.
Utilitzant el nostre llibre recent adquirit, ens dirigim a Servoz al sud de Chamonix a una escola d’escalada a peu de carretera, sense pols, amb herba i amb lavabos públics i restaurant. Només vàrem fer un parell de vies fàcils i ben equipades de quasi 30 metres, volíem provar el grau francès. La paret de pissarra al matí té ombra, però al migdia és un forn, així que vàrem plegar aviat i vàrem marxar a la platja de Chamonix, exactament als Llacs de Passy. Una platja, on hem canviat la sorra per herba, l’aigua salada per dolça i on al voltant hi ha verdes muntanyes i no la línia recta de l’horitzó.

.
- DIA 3:

:
L’aproximació al Refuge des Cosmiques ho fem a través dels dos trams del telefèric de l’Aiguille du Midi que et deixa als 3777 metres d’una impressionant agulla de 3842 metres que domina Chamonix. Són uns 2700 metres de desnivell rapidíssims i, el més important, que t’estalvies.
Mentre arriba la cabina al seu final, observes la coneguda aresta de neu que has de fer per sortir del laberint rocós, sospires i endavant... La ressenya comenta que al refugi arribes en uns 20 minuts, jo només necessito aquest temps per passar l’estreta aresta, posar un peu davant de l’altre i intentar que la meva mirada no surti de la traça que tinc davant i marxi cap als grans abismes laterals, sobretot el de la banda de Chamonix. Després del mal tràngol, necessito uns altres 20 minuts per a què em deixin de tremolar les cames, o millor dit, el cos sencer. I finalment, després de travessar alguna esquerda en el plató glacial i de superar l’última rampa i única en sentit ascendent, arribem al refugi a 3613 m. El Refuge des Cosmiques és de propietat de la Cie des Guides de Chamonix, el qual va ser construït al voltant de 1930 per estudiar els raigs còsmics (quines coses d’estudiar) i d’aquí l’origen del seu nom. És un hotel de luxe en les alçades, tant per la comoditat com pel preu, 50 € la mitja pensió!

!
- DIA 4:

:
Després d’una curta nit, ja que esmorzem a la una de la matinada, si es pot nomenar esmorzar, ens preparem per iniciar la Traversée des Trois Monts. Des del refugi descendim fins al Coll de Midi, on sembla que la velocitat del vent ens respecta. Seguim ascendint pels pendents, en algun moment forts, cap a l’espatlla del Montblanc du Tacul. Aquí ja comencem a notar que el vent fa la seva presència i amb ell el fred. Al coll entre el Montblanc du Tacul i el Mont Maudit, mentre el sol enrogia les agulles rocoses, el vent i el fred ens van provocar la tercera retirada del Montblanc. El retorn a l’Aiguille du Midi, va ser amb ràbia, “mai més torno a intentar aquesta muntanya” eren els pensaments, suposo que amb el temps canviaran...
L’aresta a l’Aiguille du Midi encara es fa més estreta quan tornes d’una derrota i les últimes mirades a la Muntanya Blanca des del Mirador Rébuffat es fan molt dures....
Però tot té la seva recompensa, així que un bon dinar, una migdiada de quatre hores i una fondue per l’últim sopar.

.
- DIA 5:

L’últim dia de Chamonix, l’últim dia de les vacances; el dediquem a recollir el xalet, a fer les últimes compres, a passejar pel poble, ple de gent celebrant l’UTMB, i decidim allargar al màxim el dia esperant el podi de l’UTMB amb el Kílian Jornet com a guanyador, un bon comiat...

Foto 1: El xalet a Chamonix.

Foto 2: Nova adquisició de la nostra biblioteca.

Foto 3: Escola d'escalada de Servoz.

Foto 4: Llac de Passy.

Foto 5: Aresta de sortida de l'Aiguille du Midi.

Foto 6: Arribant al Refuge des Cosmiques.

Foto 7: Sortida de sol mentre ens retiràvem.

Foto 8: Recollint al Mirador Rébuffat.

Foto 9: Chamonix esperant als finishers de l'UTMB.

Foto 10: L'últim finisher saludant al podi.

Mes fotos a INSTANTS on la càmera s'estrena als Alps.