BONES VACANCES A TOTS!!!!!NOSALTRES MARXEM, PER FI!
PERÚ!!!!
FA TRES ANYS QUE INTENTÀVEM ANAR-HI, i ARA PER FI!!
JA US MANTINDREM INFORMATS.
Foto 1: Foto d'Eduard Rovira a la Punta Oliveras, al fons l'Aneto.
divendres, 18 de juliol del 2008
diumenge, 13 de juliol del 2008
QUAN UN CAMÍ ESDEVÉ SENDER...
Si en una ressenya apareixen les frases “un camí esdevé sender” o “una pista esdevé camí”, no la seguiu, perquè quan posi camí serà una pista i quan digui pista serà un sender... Bé, nosaltres per pujar a la Creu d’Aragall a la Serra de l’Ordal vàrem seguir una ressenya d’aquestes i, a més, amb problemes de lateralitat.Vàrem iniciar el camí al final del carrer Pau Casals de Castellví de Rosanes, on s’inicia una pista sense asfaltar que la seguirem fins a la Masia Ca l’Alegre del s. XIV. Un cop a la masia seguirem a la dreta per una pista i fins a un revolt on trobarem l’imponent roure de Ca l’Alegre, aquí seguirem la pista de la dreta i no la deixarem. Passarem per un camí tancat amb una cadena, el deixarem a la nostra esquerra, nosaltres no deixem la nostra pista. Fins que ens trobarem una altra cadena en un revolt a la dreta la qual travessarem i la nostra pista es va estretant fins passar a ser un camí tancat per roures i alzines. Seguirem una estona aquest camí fins que va a parar a una pista ben ampla, i ja comencem a veure el nostre objectiu. D’aquí tirem a la dreta, sembla que baixa el camí però només al principi, passarem per una gran pedra de conglomerat vermell i tirarem a l’esquerra passant per ginestes florides, arribarem a la urbanització de de la Creu d’Aragall. Seguim per un tros asfaltat, fins arribar al carrer Eucaliptus sense asfalta, i un cop arribem al final d’aquest carrer girem a la dreta, fins trobar a la nostra dreta una pineda que la seguirem fins al cim.
El cim de la Creu d’Aragall a 545 m té aspectes contradictoris, per una banda l’especulació i la massificació urbanística de Corbera ha espatllat la seva vessant sud, però l’àrea natural protegida del vessant nord, el de Castellví, encara conserva l’encant que té un bosc humit. Al cim trobarem per una banda antenes, un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal i per l’altra banda trobarem una gran creu (7 de febrer de 1900) i “El Mirador de Masia Engracia” de l’any 1911, un mirador a Montserrat, tots dos d’estils modernistes de principis de segle fet construir per una família burgesa de l’època, per una banda l’art i l’altra el progrés. El panorama del cim també val la pena, Montserrat, Collserola, Montpedrós i la Vall Baixa del Llobregat, i com no el Mar Mediterrani.
Una foto de grup i avall que ja només ens quedava desfer el camí i ara si que el coneixíem. 13 km, 250 metres de pujada en 3.30, un bon recorregut per una tarda d’estiu.
I sobretot seguirem i seguiu sempre les recomanacions que hi ha escrites al mirador de l’any 1911, us ho transcric tal qual:
"Protegiu als aucells.
Respecteu arbres y plantes.
No renegueu."
Foto 1: Roure de Ca 'Alegre.
Foto 2: Creu d'Aragall.
Foto 3: Mirador a Montserrat.
Foto 4: Desfent el camí entre ginestes.
dilluns, 7 de juliol del 2008
UNA TARDA A GAVÀ.
Ja tenim jornada intensiva!!!! Així que cal aprofitar-la, alguna tarda preparant el viatge a Perú, altres a la Platja i altres descobrint indrets propers com els que hi ha a Gavà.
La primera parada va ser el Parc Arqueològic Mines de Gavà, on ens mostren la vida que duien els gavanencs fa 6000 anys, al neolític. Vàrem visitar les mines en galeria més antigues d’Europa, d’on extreien la variscita, una pedra de color verd que servia només per fer joies, un mineral molt cobejat a l’època. Ah!!!! Vàrem mirar-li als ulls a la Venus de Gavà, ens vàrem posar el casc per entrar a una reproducció de les mines i vàrem fer d’arqueòlogues per uns minuts, una visita completa!!
Després vàrem a anar a fer un treball de camp, el camí “equipat” del Castell d’Eramprunyà (segons el llibre Vies ferrades i camins equipats de Beatriz Forés). El nostre itinerari va començar a l’ermita romànica de la Mare de Déu de Bruguers i seguiríem una bona estona el GR-92. Després de pocs minuts d’haver iniciat el nostre recorregut ens trobem la roca Foradada, una parada per enfilar-nos i fer unes fotos, i continuem el GR, buscant la nostra cadena. Un cop arribem a una explanada deixem les marques blanques i vermelles i ens dirigim cap al castell, on primer trobem les muralles del recinte. Després passem per dins de l’església romànica de Sant Miquel d’Eramprunyà, on trobem en la seva entrada diverses tombes antropomorfes medievals. Passem per una cisterna d’aigües verdes, travessem un pontet de ferro (de l'època moderna), el qual ens permet arribar a la part més antiga del conjunt i admirarem el paisatge que ens envolta. Sembla que ens trobem sobre una illa natural envoltada per zones urbanitzades i industrialitzades, al fons darrere de l'aeroport tenim el nostre mar. Per baixar desfem el camí i al final trobem un cargols que segurament pertenyien a la cadena-passamà que servia per facilitar el camí en cas de pluja, el nostre treball de camp havia conclós.
La primera parada va ser el Parc Arqueològic Mines de Gavà, on ens mostren la vida que duien els gavanencs fa 6000 anys, al neolític. Vàrem visitar les mines en galeria més antigues d’Europa, d’on extreien la variscita, una pedra de color verd que servia només per fer joies, un mineral molt cobejat a l’època. Ah!!!! Vàrem mirar-li als ulls a la Venus de Gavà, ens vàrem posar el casc per entrar a una reproducció de les mines i vàrem fer d’arqueòlogues per uns minuts, una visita completa!!
Després vàrem a anar a fer un treball de camp, el camí “equipat” del Castell d’Eramprunyà (segons el llibre Vies ferrades i camins equipats de Beatriz Forés). El nostre itinerari va començar a l’ermita romànica de la Mare de Déu de Bruguers i seguiríem una bona estona el GR-92. Després de pocs minuts d’haver iniciat el nostre recorregut ens trobem la roca Foradada, una parada per enfilar-nos i fer unes fotos, i continuem el GR, buscant la nostra cadena. Un cop arribem a una explanada deixem les marques blanques i vermelles i ens dirigim cap al castell, on primer trobem les muralles del recinte. Després passem per dins de l’església romànica de Sant Miquel d’Eramprunyà, on trobem en la seva entrada diverses tombes antropomorfes medievals. Passem per una cisterna d’aigües verdes, travessem un pontet de ferro (de l'època moderna), el qual ens permet arribar a la part més antiga del conjunt i admirarem el paisatge que ens envolta. Sembla que ens trobem sobre una illa natural envoltada per zones urbanitzades i industrialitzades, al fons darrere de l'aeroport tenim el nostre mar. Per baixar desfem el camí i al final trobem un cargols que segurament pertenyien a la cadena-passamà que servia per facilitar el camí en cas de pluja, el nostre treball de camp havia conclós.
.
Foto 1: La Venus de Gavà, no calen comentaris.
Foto 2: Baixant a les profunditats, i alguna incumplint la normativa de seguretat.
Foto 3: Roca Foradada.
Foto 4: El Castell d'Eramprunyà.
.
Fotografies del treball de camp:
.
Restes del material utilizat per fixar la cadena, anclatges i restes de forats.
Llosa de pedra que el passamà facilitava la seva ascensió, sobretot en cas que es trobes humida.
diumenge, 6 de juliol del 2008
SOTA EL SOL QUE CREMA.
S’acumula la feina de penjar indrets al blog, ho farem de dos en dos.
Hem tingut dos caps de setmanes seguits, bé un pont i un cap de setmana, de sol i molt de sol i més sol, i amb ell la seva calor abrasiva, no volíem calor i sol, doncs té, ja la tenim aquí. L’estiu s’ha presentat de cop i sense avisar.
Hem tingut dos caps de setmanes seguits, bé un pont i un cap de setmana, de sol i molt de sol i més sol, i amb ell la seva calor abrasiva, no volíem calor i sol, doncs té, ja la tenim aquí. L’estiu s’ha presentat de cop i sense avisar.
.
SANT JOAN AL MONT ROSA:
SANT JOAN AL MONT ROSA:
.
Quatre dies teníem per davant, doncs cap als Alps que falta gent. Vàrem escollir la zona del Mont Rosa, per què feia temps que havia de “portar” al David, feia cinc anys que havia estat allà i havia fet el meu primer quatre mil.
Així que carretera i manta, el dissabte només el vàrem dedicar a l’aproximació motriu, amb una paradeta a Chamonix, com no. A l’arribar a la Vall de Gressoney i passar per Gressoney Saint Jean, vàrem veure que alguna cosa passava. Després de la dificultat de trobar un càmping, finalment el vàrem trobar a Saint Jean, i allà ens vàrem assabentar que eren les festes del poble (Saint Jean=Sant Joan) i celebraven la festa de la "Birra". Un cop acomodats ja només ens quedava sopar, un rissotto, unes pizzes i a dormir, que feia hores que dansàvem.
Al dia següent abandonàvem la vida als pobles per dirigir-nos a Staffal 1900 m, on es troba el telefèric que ens pujaria fins al Pas de Salati a uns 3000 metres, però que no ens baixaria, ja que només obria durant el cap de setmana. La sortida del telefèric ja era sobre neu, una mica tova. La boira també ens va acompanyar al principi de l’ascensió, sort d’ella, ja que ens va evitar veure les verticals parets que teníem als nostres peus quan passàvem per sota l’Stolemberg. Un cop passem la Punta Indren 3260, on jo havia començat l’ascensió feia cinc anys, la boira ens va anar deixant per donar pas a la calor. Comencem a trepitjar les primeres glaceres, passem pel tancat refugi de Mantova i encarem l’última rampa sota el sol fins al Refugi Gnifetti a 3647. I a menjar i dormir....
El dia següent ens llevem a les 4.00 per esmorzar, menjar allò que pogués entrar a les 4.30. Comencem l’ascensió des de la part de darrere del refugi, ja encordats i comencem la llarga, però progressiva pendent fins al Coll de Lys, on passes a prop de l’impressionant cim del Lyskamm i comença a veure’s la piràmide perfecte, el Cerví. Una parada per veure les vistes i el nostre objectiu, la Punta Gnifetti, continuem pel pesat flanqueig, el Coll de Gnifetti i amunt l’última pendent fins al cim, fins al refugi més el alt d’Europa Capanna Regina Margherita. Unes fotos i mirem el nostre voltant, Suïssa a una banda, Itàlia a l’altra, i tots els cims que ja hem ascendit abans, el Gran Paradiso, el Breithorn,... i el desitjat Mont Blanc. Comencem a descendir, millor dit, a nedar sobre neu i el sol no ens deixa d’acompanyar, cremant. Encara ens queda força i fem el fàcil i equipat Balmenhorn, aquest cop sense Crist. Passem, sense deixar de nedar, alguna gran esquerda encara sense descobrir i per fi arribem al refugi. Per fi s’havia acabat el llarg dia amb dos 4000s a la butxaca!!!
El dia següent ja només ens quedava baixar 1800 metres, res, ens vàrem llevar ben aviat per no trobar-nos el nostre amic sol. Baixem per neu al principi, passem per Soalzecoll i seguim baixant per una morrena,..., quan de cop sentim un xoc característic, el xoc de dues banyes, i els vàrem veure, dos íbexs dels alps barallant-se per escollir primer la seva femella. Contemplat aquest combat ens va endarrerir el nostre descens però valia la pena, vàrem fer més fotos als dos mascles que durant els dos dies anteriors i, a més, ens va fer pensar que per tot allò valia la pena l’esforç, sempre trobes un motiu per treure un somriure, un bon record i un bon indret.
PUNTA GNIFETTI 4556 m:
Cim fronterer, així que disposa de dos noms, els suïssos l’anomenen Signalkuppe, el cim de la senyal, i els italians Punta Gnifetti, per l’Abat Giovanni Gnifetti, qui formava part de la primera cordada que el va ascendir al 9 d’agost de 1842. Diuen que Gnifetti va proposar dos noms “Punta del Senyal” i “Punta Gnifetti”, però diuen que va afegir “en la mesura que no sembli que desitjo la gloria, cosa que no m’agradaria”.
Al cim es troba el refugi Capanna Regina Margherita, amb la seva història i històries. Entre 1890 i 1893, van necessitar 12 tones de material arrossegades per homes i mules per construir el primer refugi en un quatre-mil, destinat per a la investigació meteorològica i del mal d’alçada. En la seva inauguració al 1893 hi va ser la Reina Margarita d’Itàlia, qui el va ascendir amb tot el seu seguici. Al 1942 el cim estava totalment en Itàlia per una alteració de les fronteres. I entre els seus visitants han estat John F. Kennedy, entre molts dels polítics que l’han trepitjat.
Al refugi, una caixa de Faraday contra els camps magnètics, se’l coneix també com “la cabina telefònica més alta d’Europa” o també com “kopfwehbüchse” la caixa del mal de cap, dormir allà deu ser difícil, però impressionant, sobretot per l’espectacle que et deu donar el sol.
MASSÍS DEL MONT ROSA:
Pot ser que el color que li dona el sol a l’alba i a la seva posta també li pot donar el nom, però també és possible que s’utilitzi la paraula “ros”, que en celta vol dir “cúspide” i en el dialecte de la Val d’Aosta encara vol dir “glacera”.
BALMENHORN 4167 m:
Una protuberància de la Glacera de Lys, més que un cim en si, a més incompleix els tres criteris perquè sigui un 4000. Al seu cim trobem el Bivac Felice Giordano de la Primera Guerra Mundial i un Crist d’uns 3 metres, “Christto delle Vette” de l’any 1955 i de l’escultor Alfredo Dai, nosaltres només vàrem veure el parallamps que el protegia.
Quatre dies teníem per davant, doncs cap als Alps que falta gent. Vàrem escollir la zona del Mont Rosa, per què feia temps que havia de “portar” al David, feia cinc anys que havia estat allà i havia fet el meu primer quatre mil.
Així que carretera i manta, el dissabte només el vàrem dedicar a l’aproximació motriu, amb una paradeta a Chamonix, com no. A l’arribar a la Vall de Gressoney i passar per Gressoney Saint Jean, vàrem veure que alguna cosa passava. Després de la dificultat de trobar un càmping, finalment el vàrem trobar a Saint Jean, i allà ens vàrem assabentar que eren les festes del poble (Saint Jean=Sant Joan) i celebraven la festa de la "Birra". Un cop acomodats ja només ens quedava sopar, un rissotto, unes pizzes i a dormir, que feia hores que dansàvem.
Al dia següent abandonàvem la vida als pobles per dirigir-nos a Staffal 1900 m, on es troba el telefèric que ens pujaria fins al Pas de Salati a uns 3000 metres, però que no ens baixaria, ja que només obria durant el cap de setmana. La sortida del telefèric ja era sobre neu, una mica tova. La boira també ens va acompanyar al principi de l’ascensió, sort d’ella, ja que ens va evitar veure les verticals parets que teníem als nostres peus quan passàvem per sota l’Stolemberg. Un cop passem la Punta Indren 3260, on jo havia començat l’ascensió feia cinc anys, la boira ens va anar deixant per donar pas a la calor. Comencem a trepitjar les primeres glaceres, passem pel tancat refugi de Mantova i encarem l’última rampa sota el sol fins al Refugi Gnifetti a 3647. I a menjar i dormir....
El dia següent ens llevem a les 4.00 per esmorzar, menjar allò que pogués entrar a les 4.30. Comencem l’ascensió des de la part de darrere del refugi, ja encordats i comencem la llarga, però progressiva pendent fins al Coll de Lys, on passes a prop de l’impressionant cim del Lyskamm i comença a veure’s la piràmide perfecte, el Cerví. Una parada per veure les vistes i el nostre objectiu, la Punta Gnifetti, continuem pel pesat flanqueig, el Coll de Gnifetti i amunt l’última pendent fins al cim, fins al refugi més el alt d’Europa Capanna Regina Margherita. Unes fotos i mirem el nostre voltant, Suïssa a una banda, Itàlia a l’altra, i tots els cims que ja hem ascendit abans, el Gran Paradiso, el Breithorn,... i el desitjat Mont Blanc. Comencem a descendir, millor dit, a nedar sobre neu i el sol no ens deixa d’acompanyar, cremant. Encara ens queda força i fem el fàcil i equipat Balmenhorn, aquest cop sense Crist. Passem, sense deixar de nedar, alguna gran esquerda encara sense descobrir i per fi arribem al refugi. Per fi s’havia acabat el llarg dia amb dos 4000s a la butxaca!!!
El dia següent ja només ens quedava baixar 1800 metres, res, ens vàrem llevar ben aviat per no trobar-nos el nostre amic sol. Baixem per neu al principi, passem per Soalzecoll i seguim baixant per una morrena,..., quan de cop sentim un xoc característic, el xoc de dues banyes, i els vàrem veure, dos íbexs dels alps barallant-se per escollir primer la seva femella. Contemplat aquest combat ens va endarrerir el nostre descens però valia la pena, vàrem fer més fotos als dos mascles que durant els dos dies anteriors i, a més, ens va fer pensar que per tot allò valia la pena l’esforç, sempre trobes un motiu per treure un somriure, un bon record i un bon indret.
PUNTA GNIFETTI 4556 m:
Cim fronterer, així que disposa de dos noms, els suïssos l’anomenen Signalkuppe, el cim de la senyal, i els italians Punta Gnifetti, per l’Abat Giovanni Gnifetti, qui formava part de la primera cordada que el va ascendir al 9 d’agost de 1842. Diuen que Gnifetti va proposar dos noms “Punta del Senyal” i “Punta Gnifetti”, però diuen que va afegir “en la mesura que no sembli que desitjo la gloria, cosa que no m’agradaria”.
Al cim es troba el refugi Capanna Regina Margherita, amb la seva història i històries. Entre 1890 i 1893, van necessitar 12 tones de material arrossegades per homes i mules per construir el primer refugi en un quatre-mil, destinat per a la investigació meteorològica i del mal d’alçada. En la seva inauguració al 1893 hi va ser la Reina Margarita d’Itàlia, qui el va ascendir amb tot el seu seguici. Al 1942 el cim estava totalment en Itàlia per una alteració de les fronteres. I entre els seus visitants han estat John F. Kennedy, entre molts dels polítics que l’han trepitjat.
Al refugi, una caixa de Faraday contra els camps magnètics, se’l coneix també com “la cabina telefònica més alta d’Europa” o també com “kopfwehbüchse” la caixa del mal de cap, dormir allà deu ser difícil, però impressionant, sobretot per l’espectacle que et deu donar el sol.
MASSÍS DEL MONT ROSA:
Pot ser que el color que li dona el sol a l’alba i a la seva posta també li pot donar el nom, però també és possible que s’utilitzi la paraula “ros”, que en celta vol dir “cúspide” i en el dialecte de la Val d’Aosta encara vol dir “glacera”.
BALMENHORN 4167 m:
Una protuberància de la Glacera de Lys, més que un cim en si, a més incompleix els tres criteris perquè sigui un 4000. Al seu cim trobem el Bivac Felice Giordano de la Primera Guerra Mundial i un Crist d’uns 3 metres, “Christto delle Vette” de l’any 1955 i de l’escultor Alfredo Dai, nosaltres només vàrem veure el parallamps que el protegia.
.
Foto 1: Passos aeris sota l'Stolenberg.
Foto 2: Arribant al Refugi Gnifetti.
Foto 3: Lyskamm i el Cerví, des del Coll de Lys.
Foto 4: Última pendent fins al Signalkupe.
Foto 5: Refugi Gnifetti, quines ganes teníem d'arribar-hi!!
Foto 6: Dos íbexs dels Alps, no s'adonen de la nostra presència.
.
.
.
29 DE JUNY: TENDEÑERA 2853 m.
.
Sense gaire clar que teníem que fer el cap de setmana ens vàrem decidir unir-nos a la sortida d’alta muntanya que feia el centre. Però d’una tirada, des de San Nicolàs de Bujaruelo on vàrem fer el bivac, passant per la Cabana d’Otal on eren els nostres companys, fins al Coll de Tendeñera i cap a l’esquerra el cim del Tendeñera passant per pendents de menys de 30º de neu bona i la fàcil aresta fins al cim final. De 1338 m fins a 2853m, uns 1500 metres amunt i després avall. L’ascensió ens va servir per conèixer la desconeguda i poc transitada Vall d’Otal i gaudir d’unes vistes des del cim com els 3000s de Panticosa, el inconfusible Midi, el massís de Vignemale i el Peña Telera.
.
Foto 1: Arribant al cim, només ens quedava l'aresta final, al fons el Pic d'Otal.
Foto 2: La Vall desconeguda de l'Otal, un indret descobert.
Foto 3: Midi i Anayet, vistes des del Tendeñera.
.
dimecres, 25 de juny del 2008
UNA GRADUACIÓ.
NO TOTS ELS ESFORÇOS I TOTES LES DIFICULTATS ELS TROBEM A LA MUNTANYA, LA VIDA N'ÉS PLENA.
dimarts, 17 de juny del 2008
BENÁS ENTRE NÚVOLS.
Les previsions meteorològiques no eren perfectes, però calia provar-ho. I cap allà vàrem anar, dos caps de setmana seguits a Benás, marcats pels núvols, amb algun fracàs i algun èxit important, i sobretot molts indrets i muntanyes.
.
7 i 8 DE JUNY: GOURGS BLANCS.
7 i 8 DE JUNY: GOURGS BLANCS.
.
Dissabte el vàrem dedicar a dormir una mica, i a aproximar-nos a Benás. Allà un entrepà i amunt, cap al refugi d’Estós, per la sempre llarga, però còmoda Vall d’Estós. El camí seguint la ruta transpirinenca comença entre avellaners per acabar entre pinars, sempre acompanyats pel riu Estós, que en aquesta ocasió baixava amb molta força, sort de les palanques i dels ponts que ens facilitaven el pas. El camí passa per cabanes com la de Santa Ana i la del Turmo, situada al verdós i florit prat del mateix nom. Quasi dues hores i mitja d’indrets. Un cop al refugi, posem en marxa la rutina; sopar, unes revistes, dormir, llevar-nos aviat, esmorzar i amunt. Comencem l’ascensió cap al Barranc de Gías amb una forta pendent, passant per sota les impressionants parets dels Pics de la cresta Seil dera Baquo. Un cop arribem a l’Ibon Superior de Gías, el Gourgs Blancs es deixa veure perfectament i el dia és espectacular, des d’aquí ens dirigim al nostre objectiu, el corredor sud, entre els Gourgs Blancs i el Jean Arlaud. Però un cop ens fiquem al seu conus i només ens quedava la part més pendent de la canal, els núvols i una mica de neu ens varen fer tirar enrere, a menys de 180 metres del cim, varem haver d’abandonar. Una llàstima ja que les condicions de neu eren perfectes, però l’aparició dels núvols va ser en un instant i sense avís.
14 i 15 DE JUNY: ANETO I PUNTA OLIVERAS.
Dissabte el vàrem dedicar a dormir una mica, i a aproximar-nos a Benás. Allà un entrepà i amunt, cap al refugi d’Estós, per la sempre llarga, però còmoda Vall d’Estós. El camí seguint la ruta transpirinenca comença entre avellaners per acabar entre pinars, sempre acompanyats pel riu Estós, que en aquesta ocasió baixava amb molta força, sort de les palanques i dels ponts que ens facilitaven el pas. El camí passa per cabanes com la de Santa Ana i la del Turmo, situada al verdós i florit prat del mateix nom. Quasi dues hores i mitja d’indrets. Un cop al refugi, posem en marxa la rutina; sopar, unes revistes, dormir, llevar-nos aviat, esmorzar i amunt. Comencem l’ascensió cap al Barranc de Gías amb una forta pendent, passant per sota les impressionants parets dels Pics de la cresta Seil dera Baquo. Un cop arribem a l’Ibon Superior de Gías, el Gourgs Blancs es deixa veure perfectament i el dia és espectacular, des d’aquí ens dirigim al nostre objectiu, el corredor sud, entre els Gourgs Blancs i el Jean Arlaud. Però un cop ens fiquem al seu conus i només ens quedava la part més pendent de la canal, els núvols i una mica de neu ens varen fer tirar enrere, a menys de 180 metres del cim, varem haver d’abandonar. Una llàstima ja que les condicions de neu eren perfectes, però l’aparició dels núvols va ser en un instant i sense avís.
14 i 15 DE JUNY: ANETO I PUNTA OLIVERAS.
.
Després d’un fred i humit bivac prop del pla de La Besurta, el dissabte comencem a ascendir el camí fins al nostre proper llit, el Coll de Coronas, però el nostre pas serà lent, el motiu un bon carregament a l’esquena. La nostra primera parada serà al Refugi de la Renclusa, un descans, omplim els camelbags i ens posem els paraneus. El nostre camí ara es fa més
pesat, la motxilla i la neu no ajuden, abans del Portillón fem una altra parada per posar-nos els grampons i menjar alguna cosa. Per fi, arribem al Portillón, amb neu continua, però l’Aneto està entre el núvols i no es deixa veure. Baixem i seguim la perfecta traça fins que ens endinsem en la boira, que de tant en tant ens deixa veure el sol. Instal·lem la tenda al Coll de Coronas, mengem, descansem i veiem que els núvols van desapareixent....llavors....pugem l’Aneto, no?? Cap a les vuit del vespre iniciem l’ascensió al gegant del Pirineus. Contra més amunt estàvem, més bufava el vent, però el paisatge que anàvem descobrint, ens anava fent oblidar el fred i la pesada motxilla i ens feia recordar per què ens agrada la muntanya i el per què estàvem allà. Ja només ens quedava el famós Pas de Mahoma, el qual era una aresta de neu amb bona traça per passar-lo dret, difícil de trobar en aquestes condicions, però el vent el feia encara més interessant. Al final, després de dubtar ens decidim a passar i el gegant per fi estava conquerit. L’Aneto amb els seus 3404 metres d’alçada ens va permetre per uns instants tenir al nostres peus tots els cims dels Pirineus i darrere teníem una posta de sol inoblidable.
Ja només ens quedava baixar, mentre s’anava enfosquint, però primer ens vàrem acostar fins a la Punta Oliveras-Arenas 3298 m carregada de neu. L’últim cim del dia, d’un dia llarg, però ara ja podíem descansar a la nostra tenda al gèlid Coll de Coronas.
El dia següent entre vent i boira vàrem desmuntar la tenda i vàrem seguir la traça per desfer el camí, al final el temps ens va respectar i una suau pluja ens va acompanyar fins al cotxe. Contents i satisfets, amb la motxilla carregada encara, però amb la sang amb més glòbuls vermells per atacar la propera setmana el Mont Rosa.
Després d’un fred i humit bivac prop del pla de La Besurta, el dissabte comencem a ascendir el camí fins al nostre proper llit, el Coll de Coronas, però el nostre pas serà lent, el motiu un bon carregament a l’esquena. La nostra primera parada serà al Refugi de la Renclusa, un descans, omplim els camelbags i ens posem els paraneus. El nostre camí ara es fa més
pesat, la motxilla i la neu no ajuden, abans del Portillón fem una altra parada per posar-nos els grampons i menjar alguna cosa. Per fi, arribem al Portillón, amb neu continua, però l’Aneto està entre el núvols i no es deixa veure. Baixem i seguim la perfecta traça fins que ens endinsem en la boira, que de tant en tant ens deixa veure el sol. Instal·lem la tenda al Coll de Coronas, mengem, descansem i veiem que els núvols van desapareixent....llavors....pugem l’Aneto, no?? Cap a les vuit del vespre iniciem l’ascensió al gegant del Pirineus. Contra més amunt estàvem, més bufava el vent, però el paisatge que anàvem descobrint, ens anava fent oblidar el fred i la pesada motxilla i ens feia recordar per què ens agrada la muntanya i el per què estàvem allà. Ja només ens quedava el famós Pas de Mahoma, el qual era una aresta de neu amb bona traça per passar-lo dret, difícil de trobar en aquestes condicions, però el vent el feia encara més interessant. Al final, després de dubtar ens decidim a passar i el gegant per fi estava conquerit. L’Aneto amb els seus 3404 metres d’alçada ens va permetre per uns instants tenir al nostres peus tots els cims dels Pirineus i darrere teníem una posta de sol inoblidable.Ja només ens quedava baixar, mentre s’anava enfosquint, però primer ens vàrem acostar fins a la Punta Oliveras-Arenas 3298 m carregada de neu. L’últim cim del dia, d’un dia llarg, però ara ja podíem descansar a la nostra tenda al gèlid Coll de Coronas.
El dia següent entre vent i boira vàrem desmuntar la tenda i vàrem seguir la traça per desfer el camí, al final el temps ens va respectar i una suau pluja ens va acompanyar fins al cotxe. Contents i satisfets, amb la motxilla carregada encara, però amb la sang amb més glòbuls vermells per atacar la propera setmana el Mont Rosa.
.
Foto 1: Torre del Segle XIII de Benás.
Foto 2: Gourgs Blancs i corredor Sud.
Foto 3: Anem avall?
Foto 4: I així deixem la canal, quin canvi!!
Foto 5: Un petit descans de baixada.
Foto 6: Portillón, buscant l'Aneto.
Foto 7: La nostra tenda als peus de la Punta Oliveras-Arenas.
Foto 8: Ascensió al vespre a l'Aneto.
Foto 9: Pas de Mahoma, increible!!!!!!
.
I un regal!!
dilluns, 2 de juny del 2008
UN ALTRE CAP DE SETMANA PLUJÓS.
Un altre cap de setmana passat per aigua, amb les ganes que hi havia de pluja, volies aigua, doncs, "toma dos tazas". Dos dies aprofitats, hem fet visites familiars, el retorn de la meva germana de NY, anar al cinema a veure un parell de pel·lícules, jugar amb el gat i el gos, visita a la feina de les amigues,... Quin estrés!!!
Us deixo amb aquesta cançó mentre passa la setmana i esperem el cap de setmana amb sol.
dimecres, 28 de maig del 2008
DEL MONCAYO A NOCITO.
El cap de setmana pintava fatal, però teníem al cap una ruta per les muntanyes d’Aragó, i al final va resultar que va anar força bé, sobretot perquè dissabte vàrem ascendir un cim i el diumenge vàrem descobrir que encara hi ha pobles perduts a les muntanyes, i això ens va fer oblidar la pluja d’aquell dia.
MONCAYO:
.
Vàrem passar la nit a l’Alberg Juvenil del petit poble d’Alcalà de Moncayo (Nota: Té rocodrom). Al matí, vàrem travessar la meravellosa Dehesa del Moncayo, per una estreta carretera que al final es converteix en pista (500 m), per arribar fins al Santuario del Moncayo, el nostre punt de partida. El primer tram del camí transcorre entre pins negres i silvestres, i quan els arbres desapareixen ens trobem l’espectacular circ glacial de San Miguel o el Cucharon. En aquest punt ens dirigim cap a l’esquerra, pujant ja entre pedres, fins al Collado de las Piedras, on ens acompanya la boira i ja no ens abandonarà fins trobar altre cop el bosc. Ara ja només ens quedava seguir l’ampla carena, passant pel Cerro de San Juan, fins a arribar al cim del Moncayo o San Miguel. El Moncayo amb els seus 2316 metres és el sostre de les províncies de Saragossa i Soria i la màxima altura del Sistema Ibèric, i gairebé sempre està acompanyat pel vent i aquesta vegada no va ser menys. Per descendir vàrem decidir no repetir el trajecte, així que vàrem acostar-nos al Collado de Castilla, per després flanquejar per sota de la muntanya passant per la Peña Nariz. Finalment acabes el sender a la pista que ens condueix al Santuari, on faríem un bon dinar.
NOCITO:
: 
El nostre segon objectiu del cap de setmana era el Tozal de Guara des de Nocito, però la pluja ens ho va impedir. Però el descobriment de l’amagada Vall de Nocito, l’encant dels pobles de la cara nord del Tozal, el silenci i la solitud de la muntanya, l’arquitectura de les esglésies, els rius i els salts d’aigua plens de vida i força, la diversitat de la flora, l’amabilitat de la família Ortas Albas, el seu molt bon menjar,..., tot plegat ens van fer oblidar que plovia i que teníem pendent un cim. Millor, així tindrem una bona excusa per tornar-hi.
També vàrem visitar a l'església de San Úrbez (Any 800) a prop de Nocito sota la pluja. Diuen que el Sant té el poder d'invocar la pluja i encara es fan romeries per demanar aigua, però aquest cop nosaltres no la vàrem demanar, massa aigua teníem.
.
Foto 1: Circ glacial de San Miguel.
Foto 2: El boirós Moncayo.
Foto 3: Pont romànic a les portes de Nocito.
Foto 4: Església de Nocito i el seu cementiri.
dimecres, 21 de maig del 2008
DIGITALIS PURPUREA.
O la digital o didalera. Flor que ens ha fet d’acom- panyant durant els dies que vàrem passar per les muntanyes d’Euskal Herria.És una flor especial per a mi, ja que és un clar exemple de la frase:
“Tot és verí i res és verí. Només la dosi fa verí” “Dosis sola facit venenum”
Paracelso, metge i alquimista (1493 Suïssa - 1541 Àustria).
La flor ens la posaven com exemple durant la carrera de fisioteràpia per afirmar la frase de Paracelso, ja que la flor conté digitoxina i digoxina entre d’altres, les quals la protegeixen dels seus depredadors, però que són substàncies determinants per malalties cardíaques, ja que són bons reguladors del ritme cardíac, però segons la dosi és un mortal verí. El seu color i la seva forma són preciosos, semblen barrets de fades. Bé, si la veieu no la toqueu, que mossega....
També vàrem trobar flors de neu d'euskadi, exactament al cim del Larrun, encara sense flor, però etiquetades i amb blog. I si no mireu.
.
dissabte, 17 de maig del 2008
L'HEM ENCERTAT.
Es presentava un cap de setmana de tres dies amb un pronòstic dolent per fer muntanya i bo pels embassaments, així que vàrem decidir acostar-nos a terres de Nafarroa, amb el pensament de fer turisme i si no plovia gaire, fer algun cim. No es podia desaprofitar un cap de setmana llarg. I ho vàrem encertar, el viatge fins a allà va ser sota la pluja, però només entrar a la Vall de Baztan, el temps ens va acompanyar bastant.
.
Coves de Zugarramurdi o cova de les bruixes:
Varen ser la nostra primera visita, un impressionant complex càrstic superficial. La cavitat principal, de 120 metres de longitud i de 12 metres d’alçada de mitjana, ha sigut produïda pel encara cabalós Infernuco Erreka.
Coves de Zugarramurdi o cova de les bruixes:
Varen ser la nostra primera visita, un impressionant complex càrstic superficial. La cavitat principal, de 120 metres de longitud i de 12 metres d’alçada de mitjana, ha sigut produïda pel encara cabalós Infernuco Erreka.
:
Les coves ens van servir per conèixer millor a les bruixes i la seva persecució per part de la Inquisició, la qual volia abolir qualsevol celebració o ritual d’antigues creences o déus encara existents. Una altra cosa, que vàrem descobrir és l’origen de la paraula aquelarre, una de les paraules de l’euskera més conegudes. Davant d’una de les entrades de la cova hi ha un prat on les bruixes feien les reunions, el qual tenia el nom d’Akelarrea (“aker” vol dir boc negre i “larre” és camp). Segurament, la cacera i la matança de les bruixes de la zona, sobretot durant un famós i important judici a l'any 1610, encara va fer més popular el mot.
Les coves ens van servir per conèixer millor a les bruixes i la seva persecució per part de la Inquisició, la qual volia abolir qualsevol celebració o ritual d’antigues creences o déus encara existents. Una altra cosa, que vàrem descobrir és l’origen de la paraula aquelarre, una de les paraules de l’euskera més conegudes. Davant d’una de les entrades de la cova hi ha un prat on les bruixes feien les reunions, el qual tenia el nom d’Akelarrea (“aker” vol dir boc negre i “larre” és camp). Segurament, la cacera i la matança de les bruixes de la zona, sobretot durant un famós i important judici a l'any 1610, encara va fer més popular el mot.
.
Els pobles de la Vall de Baztan i de Bidasoa:
Els pobles de la Vall de Baztan i de Bidasoa:
. 
Elizondo: Al costat del riu Baztan.
.
Etxalar: Estel·les funeràries discoïdals i la seva església..
Amaiur: Monolit de la batalla d'Amaiur dalt d'un turó i l'arc d'entrada al poble, trobarem al Poble Espanyol de Barcelona una còpia d'aquest..
________________________________________________________________________
Lesaka: Regata d'Onín i el palau Zabaleta.
*I que bé es menja en aquests indrets.
Pic de Larrun 900 m:
L’ascensió la vàrem iniciar a Azkaine (França) a 160 m d’alçada a prop d’unes pedreres. La sortida és molt fàcil, fins i tot, arriba un cremallera al cim. El nostre camí per la vessant nord era entre prats verds, alguna borda, i fins i tot, algun salt d’aigua del Torrent de las Trois Fontaines. Després de deixar un petit bosc de pins negres i encarar l’últim tram de l’ascensió entre cavalls, el més dur del dia, vàrem arribar a les vies del tren i a les escales que donen pas al transitat i especulat cim. Un cim molt humanitzat i amb una altitud modesta, però un mirador excepcional de la costa de l’Iparralde.
.
L’ascensió la vàrem iniciar a Azkaine (França) a 160 m d’alçada a prop d’unes pedreres. La sortida és molt fàcil, fins i tot, arriba un cremallera al cim. El nostre camí per la vessant nord era entre prats verds, alguna borda, i fins i tot, algun salt d’aigua del Torrent de las Trois Fontaines. Després de deixar un petit bosc de pins negres i encarar l’últim tram de l’ascensió entre cavalls, el més dur del dia, vàrem arribar a les vies del tren i a les escales que donen pas al transitat i especulat cim. Un cim molt humanitzat i amb una altitud modesta, però un mirador excepcional de la costa de l’Iparralde.
.
L'altra cara del Larrun i com ser un bon "Dominguero":
:
:.
- Imprescindible que sigui diumenge.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
- Cim fàcil amb cremallera.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
- Indumentària i complements.
.
..
.
.
.
.
.
.
.
- Activitats diverses de "dominguero".
.
- Cafeteria al cim i consumició obligatòria.
.
Sopar a un molí:
Entre cim i cim, bé havíem de sopar, i vàrem anar a un molí de farina de blat a Amaiur, l’Amaiurko Errota. Vàrem veure el seu mecanisme, restaurat i en funcionament. I vàrem tastar els Talos, fets amb la farina de blat de moro que produeix el molí. Així, que vàrem tastar un de xistorra, un de formatge i un de xocolata per les postres. Què bo!!!
Entre cim i cim, bé havíem de sopar, i vàrem anar a un molí de farina de blat a Amaiur, l’Amaiurko Errota. Vàrem veure el seu mecanisme, restaurat i en funcionament. I vàrem tastar els Talos, fets amb la farina de blat de moro que produeix el molí. Així, que vàrem tastar un de xistorra, un de formatge i un de xocolata per les postres. Què bo!!!
.
Aiako Harria o Penyes d’Aia:
Aquestes penyes es troben a la muga entre Gipuzcoa i Nafarroa, i les formen tres cims de granit l’Irumugarrieta (786), el Txurrumurru (820) i l’Erroilbide (837). La ruta que vàrem escollir va ser circular, sortíem del coll d’Aritxulegi, per dirigir-nos fins al coll d’Elurretxeko i d’aquí començar a ascendir les penyes, començant pel més baixet per acabar al cim més alt passant per la famosa anella del Txurrumurru. La ruta és impressionant, prats verds, boscos, salts d’aigua, grimpades per granit i les vistes no es poden descriure amb paraules, per una banda tens el paisatge gairebé suís de l’embassament de San Anton i per l’altra banda tens la ciutat de Donosti i les seves platges.
I ja s’acumulen els caps de setmana amb èxits, ara només ens falta alguna cosa gran.....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)