FELIÇ 2009!!

"...per recòrrer cada any

els blaus camins de la nit més intensa."

Miquel Martí i Pol

NADAL 2008.

Des de Buscador d'indrets, us volem desitjar unes molt bones festes.

David i Neus.

SOLSTICI D'HIVERN AL CADÍ.

Aprofitant la llum solar del dia més curt de l’any vàrem anar a estrenar la temporada de canals, ara per ara ja no ens queda res més per estrenar, i aquest cop ho hem començat tot abans de que fos l’estació adequada.
El lloc escollit, la serra del Cadí, des del petit poble d’Estana, sense deixar de dormir en el seu paller i de fer un bon sopar a Cal Basté.
Diumenge, ens llevàvem abans del cant del gall, calia sortir aviat. Sortíem amb els frontals posats seguint una bona traça fins a Prat de Cadí, una traça que agraíem. Més amunt del blanc prat deixàvem als companys que anaven a fer la Canal dels Troncs i la traça fins a ella. Nosaltres seguiríem la traça fins a la base de la Canal de l’Ordiguer i on també ens equiparíem amb l’arnés i el casc, però seguíem desencordats encara. Superaríem només un fàcil ressalt rocós, abans d’arribar a la seva Variant Est, la qual vàrem descartar per manca de neu al seu gran bloc. Seguíem per la canal encaixonada entre la roca de l’Ordiguer i el gran contrafort rocós del Puig del Quer, i uns 100 metres més amunt de la variant ens desviàvem a l’esquerra per cercar un estètic i estret corredor (màx. 60º) directe al cim i a la creu del Puig de la Canal del Cristall a 2563 m. La neu i la traça ens va facilitar molt la feina, però ens va obligar a carregar les cordes durant tots els 450 metres del corredor, i més a l'haver descartat la variant. Un cop al cim ens vàrem relaxar, vàrem fer fotos, prendre els últims rajos de sol de tardor, fins què el vent que començava a bufar ens va fer decidir iniciar el descens. Un descens que el vàrem realitzar per la Canal del Cristall (màx. 55 a l’entrada), ja teníem ganes de baixar per ella, més que un repte, era un compte pendent.

.

Foto 1: Inici Canal de l'Ordiguer.

Foto 2: Descartant la Variant Est.

Foto 3: Corredor final, directe al cim.

Foto 4: Puig de la Canal del Cristall, al fons cara nord del Pedraforca.

Foto 5: Entrada a la Canal del Cristall, per fi!!!!!!

Una fotografia més a INSTANTS.

GEL, FUTBOL I MARGALLONS.

Un cap de setmana que no ens ha sobrat ni un minut.
Dissabte escalada en gel al Pedraforca: Teníem ganes d’estrenar la bona temporada que ens espera i cap allà ens vàrem dirigir. No hi havia un excés de gel, però més que l’any passat segur que hi havia. Vàrem fer Somnis d’hivern, més que somnis ja realitat, amb un recorregut total de 180 metres, dificultat II/3 i pendent màxima 80º. El David era la quarta vegada que la feia així que se la coneixia pam a pam. Somnis d’Hivern és una manera interessant d’accedir a la famosa Columna del Verdet, una encaixonada goulotte, de 35 metres d’alçada i II/3 de dificultat. Un bon final per a una jornada de gel.
Un cop a casa després de la freda jornada, ens quedava posar-nos guapos pels compromisos, el David, sopar d’homes amb fondues i jo sopar de dones amb cerveses i braves mentre veiem els gols del Barça i altres anècdotes futbolístiques sense importància. I que consti que no m’he equivocat a l’escriure el repartiment de sopars, un món al revés ben bé.
Diumenge, mentre altres dormien la ressaca, vàrem anar a la sortida del centre al massís del Garraf, una ruta circular que sortia des del Pla de Querol, un mirador magnífic per gaudir de la sortida del sol, del feble sol d’hivern. Des de l’aparcament, seguint el GR-92, ens vàrem dirigir cap a la masia de Vallgrassa, una antiga masia vinícola i ramadera, en l’actualitat un Centre Experimental de les Arts. On aprofitaríem per fer una paradeta per gaudir de l’escalfor del sol i de l’esmorzar, és clar. Des d’aquí, ens quedava un bon tros fins al nostre objectiu, el camí era a vegades amazònic, entre margallons i altra flora. Finalment, la Morella es deixava veure, però encara una gran distància ens separava. Després de la pujada final, l’últim esforç del dia, ens trobàvem al cim més alt del Massís del Garraf a 594 metres sobre el nivell del mar, el qual teníem als nostres peus. Les vistes també eren de la Vall del Llobregat, de tota la ciutat de Barcelona i de tot el Massís del Garraf, fins i tot, de l’abocador, ja tancat i clausurat. Només ens quedava fer unes fotos a la gran creu i al encara més gran vèrtex geodèsic del cim, i ja podíem descendir fins al Pla de Querol. Per acabar de passar el dia al massís calcari, vàrem anar a dinar al Monestir Budista de Plana Novella, al Sakya Tashi Ling. Després del bon dinar, tres voltes a l’estupa per carregar energia i calma per a tota la setmana.

Foto 1 i 2: Dos començaments de dia diferents.

Foto 3: David pujant la columna del Verdet.

Foto 4: Última reunió.

Foto 5: Com m'agrada el futbol.

Foto 6: Masia de Vallgrassa, una parada per esmorçar.

Foto 7: La Morella, 594 m.

Una última foto a INSTANTS.

VOLENT AVANÇAR L'HIVERN.

Després de tres mesos sense ponts, per fi vàrem tenir-ne un i el vàrem passar a Casa Gomà, o més coneguda com a Cal Jordi a Arrós de Cardós. El nostre únic error voler pensar que ja estàvem a l’hivern, volent així avançar l’estació.
Dissabte, decidits a fer esquí de muntanya, ens vàrem acostar a les antigues pistes de l’Estació d’Esports d’Hivern de Llessuí. Una estació fantasma, inaugurada al 1966 al vessant de llevant del Bony d’Altars, el nostre segon objectiu del dia, després de descartar el Montsent de Pallars, per manca de neu i excés d’allargada. La sortida és molt maca, però totes les estructures abandonades de l’antiga estació li treuen molt encant. Una estació tancada des de l’abril de 1987 per problemes de promoció i de gestió, i segurament per l’escassa neu, una situació similar a la de la vall veïna, que ni tan sols han estat inaugurades, però la ferralla i el formigó ara també formen part del paisatge. Un cop amunt del Bony, a 2460 m, gaudim com sempre de les vistes, la Pica, blanquíssima, el Montsent de Pallars a tocar, poca estona per que començava a enfosquir i ens quedaven 1075 metres de baixada, i els últims 300 els hauríem de fer amb els esquís a l’esquena.
Diumenge, després de comprovar que més al nord hi havia més neu que a Llessuí, vàrem anar a buscar gel al poble de Tavascan i no estaven del tot formades les cascades, així que vàrem haver de descartar també l’escalada en gel, sinó volíem fer barranquisme, hauríem d’esperar el fred de veritat, hauríem d’esperar l’hivern i no voler córrer.
Dilluns, vàrem celebrar els 30, si els 30, del David, amb pastís, cava i una curiosa posta de lluna, tot és diferent a partir dels 30, jejeje!
I la resta de cap de setmana no és apropiat d’explicar en un blog de muntanya, però si de cuina, d’art, de cementiris, de llibres, d’especialistes en ping-pong, de migdiades,...

.

.

.

Foto 1: Arribant al cim, per fi!!

Foto 2: Bony d'Altars, 2460 m.

Foto 3: El Jordi ens complicava l'entrada a casa seva.

Foto 4: Cementiri de Sant Joan d'Isil.

Foto 5: La prova dels 30, moltes felicitats i que es realitzi el teu desig!!!!!

Més fotos a Instants.

EL VENT ENS VA GUIAR.

Les previsions eren de Torb, així que la idea inicial de Vallter va ser anul·lada, i la decisió final va ser el Catllaràs, un sortida tranquil·la on el vent no ens va molestar i a més vàrem recorre, arquitectònicament parlant, diversos períodes, des del romànic fins al modernisme.
El nostre punt d’inici va ser la Pobla de Lillet, on travessem el riu Arija pel Pont Vell, i ens enfilem pels carrers del barri de les Coromines, amb uns noms molt treballats i molt pensats. Des d’aquí deixem l’asfalt i comencem a caminar per senders fins a la petita capella de Sant Miquel de Lillet de l’any 1000, única capella circular del comarca del Berguedà, des dalt del petit turó on es troba la capella podem observar més avall, el també romànic Monestir de Santa Maria de Lillet del S. IX. Continuem caminant fins trobar una gran roca, on es troben les runes del Castell de la Vil·la, el castell servia de refugi pels habitants de la vall de Lillet. Descendim una mica per continuar ascendint fins al Xalet de Catllaràs, una edificació modernista, amb forma de quilla de vaixell invertida, dissenyada per Gaudi l’any 1902, per hostatjar els enginyers de les mines que explotaven el mineral de Catllaràs. Des d’aquí, el mirador de la Roca de la Lluna ja és visible, però hem de superar un fort pendent abans d'arribar-hi. Un cop al mirador a 1494 m podem gaudir de les vistes, i sobretot les de dissabte, amb el vent dibuixant núvols sobre el cel, i de fons el nevat Pedraforca. Per completar el recorregut circular vàrem descendir fins al Santuari de Falgars, sense oblidar les runes de les mines de carbó de la zona, xemeneies, pous,... Un cop al santuari, mirem altre cop al Pedreforca i ja descendim fins al poble.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

El vent ens va impedir anar a Vallter, però ens va dur a una zona plena d’indrets, una zona on podem gaudir de l’arquitectura, de la flora, de la història,..., en resum, la Serra de Catllaràs és plena de sorpreses i varietat.

.

.

Foto 1: El Pont Vell sobre l'Arija a la Pobla de Lillet.

Foto 2: Capella circular de Sant Miquel de Lillet.

Foto 3: Xalet modernista de Catllaràs.

Foto 4: El Pedraforca des de la Roca de la Lluna.

Foto 5: Xemeneia en mig del bosc, restes de les mines de Catllaràs.

Foto 6: La Blanqueta, una companya de ruta, més endavant ens va abandonar.

Foto 7: Creu, ens recorda que a la Serra de Catllaràs hi ha flors de neu en temps de la seva floració.

Foto 8: El Pedraforca, última mirada.

Una última foto a Instants.

COM CADA ANY....

Com cada any la Castanyada del centre, altre cop a Vilanova de Prades, a Cal Català, on ens cuiden molt bé. Sempre és un cap de setmana diferent, un parèntesi, a vegades per oblidar.
Aquest cop vàrem provar dissabte d'escalar a Margalef, on la carretera per arribar és bastant dura, igual que alguna de les vies que vàrem provar. Després ve el sopar, les castanyes, clar, el ron, la festa i allò que no es pot explicar,... Diumenge sempre superem la ressaca i ens animem a fer alguna cosa, aquest cop escalar al sector Penya Alta del mateix poble, per guanyar-nos el dinar. Espero que les fotos us serveixin de resum del cap de setmana, encara que hem censurat algunes.

ESTRENEM LA TEMPORADA...

El cap de setmana 8 i 9 de novembre vàrem estrenar la temporada d’esquí de muntanya i amb bastant d’èxit, i ja no per la quantitat de neu que hi havia i per la data que ens trobàvem, sinó perquè va ser bastant profitós.

Dissabte per escalfar i recordar els moviments vàrem ascendir per una pista de l’estació d’esquí de Baqueira, des de l’aparcament de l’Orri a 1850 m fins a Cap de Baqueira a 2500 m. El descens va ser bastant ràpid majoritàriament per la pista negra Luis Arias, la qual les màquines ens havien preparat exclusivament, ni el rei té aquest privilegi de descendir per Baqueira tot sol (Espero que no em censurin el blog pel comentari).

Diumenge vàrem anar a fer una cosa més seria, vàrem deixar el cotxe al Pla d’Aiguamòg, a la Borda de Servat, a 1452m. Des d’allà vàrem ascendir primer per la pista que porta als Banys de Tredós i abans d’arribar-hi als Banys ens vàrem desviar per agafar unes traces que pujaven dins d’un bosc de pins. Quan vàrem deixar el bosc ens va aparèixer el nostre objectiu, el Tuc dera Salana, una piràmide blanca. Continuàvem ascendint fins al Còlh Ribereta, on vàrem agafar la carena fins al cim a 2483 m. Un cop el cim ens vàrem descalçar els esquís per contemplar la bellesa que ens envoltava, tot al nostre voltant era de color blanc, el Montardo si allargàvem la ma gairebé el tocàvem i el vol de diversos trencalòs ens va hipnotitzar. Però llàstima que aquest preciós moment sempre s’ha d’interrompre per la baixada, i més quan penses que ho has de fer amb esquís i neu pols. Però tot va anar bé, sinó ara no ho estaríem explicant,..., lent però bé.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Foto 1: Pistes de Baqueira, totes per a nosaltres sols.

Foto 2: Vistes cap a la Maladeta des del Tuc dera Salana.

Foto 3: Pirineus blancs.

Foto 4: Descens des de Cap de Baqueira.

Foto 5: Traces de pujada al Tuc dera Salana i la piràmide blanca.

Foto 6: Foto fashion de cim.

Foto 7 i 8: Tot un "pofesional".

EL SENYOR DELS ANELLS.

Esperem que aquest cap de setmana que s'acosta, el temps ens doni una treva. Ja que el passat només ens va permetre escalar sota sostre i gaudir dels imaginaris indrets, ja feia temps que ho volíem fer, de les tres pel·lícules del Senyor del Anells, versió ampliada!! Res, unes 11 horetes.

Bé, us deixo amb una frase molt bona d'aquest últim cap de setmana, la qual no vàrem posar a la pràctica, és clar:

BILBO al seu nebot FRODO:

"Es peligroso, Frodo, cruzar la puerta, pones tu pie en el camino y si no cuidas tus pasos, nunca sabes a donde te pueden llevar."

VACANCES A ESLOVÀQUIA 2008.

Han sigut nou dies, només amb un billet d'anada i tornada d'avió i uns mapes que hem seguit pam a pam (i parlo literalment), tres països diferents, Eslovàquia, Polònia i Austria, moltes aventures i molts riures. Ara fins a la propera!!!

Algunes fotos dels companys Xavi de Petjades i Carles de Brogit.

LA MEITAT DELS PIRINEUS.

Aquest cap de setmana hem aconseguit arribar a la meitat dels 3000s dels Pirineus, tres Frondelles ho han permès, però encara ens queda molta feina per fer.
El nostre punt de sortida va ser l’embassament de La Sarra a 1440 m d’alçada, exactament a la Fuente de los Tres Caños, i seguint en tot moment el GR-11 i el barranc d’Aguas Limpias, ens vàrem plantar en 2h 30m al Refugi Respomuso/Piedrafita a 2150 m. Un camí que no coneixíem, però que ens va encantar, el to marró de la tardor encara el feia més indret.
Al refugi Respomuso sempre es dorm bé, i més amb el canvi d’hora i amb un gotet de vi, i els guardes aquest cop molt amables.
Diumenge, ens tocava matinar per començar la nostra conquesta, primer seguiríem el camí a la Bretxa Latour, però el deixem aviat per posar-nos al costat esquerre de l’aresta de Bondidier. A partir d’aquí el terreny es torna més inestable, i dirigim el nostre itinerari cap a la Canal de les Frondelles, amb una mica de neu de tardor. Un cop a la cresta fem el Frondella Central 3055 m i el més fàcil, després el Frondella principal o Oriental 3071 m, on trobem una bústia/piolet i per acabar fem el Frondella Nord 3063, el més difícil de la jornada. Els Frondelles són els perpetus companys del Balaitous i l’aresta que formen separa orogràficament els Ibons d’Arriel de l’embassament de Respomuso, que l’home s’ha encarregat d’unir artificialment per a l’aprofitament hidroelèctric. Vàrem tenir un dia de sol que ens va permetre tenir unes vistes espectaculars, podíem veure la meitat dels Pirineus, unes vistes que creen addicció.
Ja només ens quedava el més fàcil i es va convertir en el més difícil, la baixada. La vàrem realitzar per la banda dels Ibons d’Arriel, la part més difícil, tècnicament parlant, va ser un pas horitzontal, el qual es complicava amb la neu, només calia precaució. Però la part més dificultosa i llarga va ser trobar el camí de baixada, i sobretot quan les fites van desaparèixer, finalment ens vàrem acostar al Coll de Wallon i allà vàrem trobar altre cop les fites, això ens va allargar la baixada, però ens va assegurar el camí. Encara aquí vàrem tenir temps per gaudir com el sol s’anava ponent i deixava els Ibons d’Arriel amb uns colors i una llum inoblidables, aquí ens podíem permetre perdre uns minuts. En total 12 hores, mig dia, mig Pirineus conquerits, mig Pirineus per descobrir.
La primera ascensió al Frondella Oriental va ser el 3 d’agost de 1879 i els components varen ser el geògraf i pirineista Édouard Wallon i els guies Clément Latour, Vicente Faure i Santiago (cognom desconegut).

Frondella vol dir muntanya cremada.

Al Refugi de Respomuso hi ha penjat material, tota una curiositat i antiguitat, de la primera ascensió hivernal a la Cara Nord del Pitón Carré al Massís del Vignemale, al gener de 1967 i durant tres gèlides jornades, des d’aquí un homenatge a Ursiciano Abajo “Ursi” (Guarda del Refugi Respomuso) i Jesus Ibarzo. Més fotos a INSTANTS.

.

Foto 1: Camí de tardor cap a Respomuso, abans del Paso del Onso i el Llano de Cheto.

Foto 2: Canal de les Frondielles, el pas més estret de l'ascensió.

Foto 3: Frondella i la seva bústia, al fons el Midi d'Ossau.

Foto 4: Descens cap a Arriel, el pas horitzontal.

Foto 5: Ibon d'Arriel Bajo mentre el sol es va ponent.

Foto 6: Material utilitzat en la primera hivernal al Piton Carré, al Refugi Respomuso.

UNA VISITA A LES AGULLES.

La manca de temps i l’excés de viatges i de nous indrets són els principals motius que ens tenen una mica endarrerit el blog. Però poc a poc l’anirem posant al dia o potser no.
Durant aquest últim cap de setmana, dissabte vàrem assistir a un casament, així que “muntanyerament” parlant no va ser molt profitós. Així que diumenge, sense matinar gaire, vàrem decidir fer alguna agulla a Montserrat, amb una mica de ressaca i, a més, sense càmera, una conseqüència de l’altra.
El nostre primer objectiu va ser l’Aresta Brucs a la Màquina del Tren IV+, una via equipada de 45 metres, que no cal fer els dos llargs, però que els vàrem fer per practicar i per evitar el fregament de les cordes. Les vistes són impressionants, un mar d’agulles de conglomerat i el Refugi Vicenç Barber als nostres peus. Sortir dalt d’una agulla de Montserrat, és sempre un indret, un moment de pau i calma. La calma només és trencada per alguna ordre d’algun escalador, els quals sempre busques a les parets que t’envolten. Un cop vàrem gaudir de les vistes i vàrem fer les fotos de rigor (aquest cop amb el mòbil), vàrem preparar el ràpel equipat de 20 m per la cara est de l’agulla, aahh!! atenció amb l’arbre al fer el ràpel...
La nostra intenció, després d’aquesta via, era fer-ne una altra, però vàrem començar a fer el porc senglar per la malesa buscant l’Agulla Sense Nom, sense ressenya i sense exit. Així que vàrem deixar la segona intenció i vàrem anar a dinar.

.
Primera ascensió de l’Aresta Brucs a la Màquina del Tren: Joan Cerdà i M. Cervera (19.03.1961).

.

:

Foto 1: Foto i croquis de l'Ivan Bonati, podeu trobar més info al seu blog.

Foto 2 i 3: Els components de les dues cordades.

ELS BADET.

Sabíem que seria un cap de setmana llarg i complet, i així ho va ser. Va començar dissabte de camí al Massís del Néouville, visitant els pobles d’Aínsa, feia sis anys que no visitàvem el seu casc antic, i Bielsa. Després de sopar ens vàrem dirigir al Lac de Cap de Long per passar-hi la freda nit. El diumenge vàrem matinar per iniciar el camí als nostres objectius del dia, primer vàrem vorejar el gran llac, a l’arribar al seu final vàrem enfilar la vall, resseguint primer el torrent i després deixant-lo a la nostra esquerra. Un cop sota la piràmide del primer Badet, on observem el canvi de colors de les seves roques, vàrem ascendir fins al coll més proper a aquest. El coll ens descobreix les vistes cap al Mont Perdut, la meravellosa bretxa de Roland i més llunyà el Vignemale. I des d’allà seguint la cresta i superant algun ressalt, vàrem arribar al cim de Badet, amb els seus 3160 metres és el tercer cim del massís. Aquí faríem un llarg descans per agafar forces per a les dificultats que ens esperaven, la cresta cap al Pic Long. La inestable cresta, al inici més fàcil, però a mesura que ens acostem a l’agulla es va complicant, sobretot al flanqueig de la primera agulla sense nom, una cota indeterminada de més altitud que l’Aiguille Badet. Un cop sota l’agulla només ens queda superar l’última xemeneia i ens trobem damunt l’elegant agulla de Badet a 3135 metres. Ja només ens queda el descens, seguim encordats per fer-ho, fins arribar a l’Hourquette du Pic Long, on busquem el primer ràpel. Aquí hem decidit que tenim molt a prop el Pic Long, però és massa tard, les hores passen volant quan es tracta de fer servir cordes. Així que comencem els ràpels, utilitzant per a ells una sola corda de 60 m, i en la primera recuperació s’enganxa la corda, començàvem bé. Per sort la recuperem i seguim amb dos ràpels més. Tres ràpels en total, ja que la neu de la Glacera de Pays Baché es troba molt avall, una glacera molt precària que ha patit un important retrocés des de 1940. Un cop a les morrenes de la glacera, continuem descendint, la nit i la boira ens agafen bastant avall, però això no ens evita de caminar dues hores dins de la foscor.

Els primers en trepitjar els cims Badet van ser Loupot i els seus assitents a l'any 1848, els quals venien de conquerir també el Campbiel.

Foto 1: Els dos Badet des de l'Hourquette du Pic Long.

Foto 2 i 3: Les vistes de la bretxa i el Vignemale.

Foto 4: Cim de Badet.

Foto 5: La xemeneia abans de l'Aiguille Badet.