L'OLLA DE TERRA.

L’olla de terra, més coneguda, en quechua, com Pachamanca, va ser l’excusa per reunir-nos altre cop amb el cuiner del trekking Joaquín, una bona excusa! Així ens acomiadaríem d’ell i, a més, provaríem un plat típic peruà que ens ajudaria a recuperar les forces perdudes a la Cordillera Huayhaush.
Al matí vàrem anar a comprar al mercat de Huaraz les tres carns: xai, porc i pollastre, el cuy estava prohibit, i els diferents tipus de patates, fins i tot, dolces, que compondrien la Pachamanca.
Al migdia, després d’un relaxant bany a les aigües termals de Monterrey, ens vàrem acostar a la casa del Joaquín al Barri de Nueva Florida. Allà, per donar-li temps a la laboriosa Pachamanca, vàrem conèixer la seva família, ens va ensenyar la seva casa i els seus animals i vàrem visionar totes les fotos del trekking. Quan, per fi, va arribar el moment de desenterrar el nostre dinar, vàrem retirar terra, fulles i pedres, i allà es trobaven les carns embolicades en grans fulles i la gran varietat de patates, tot ben cuit i a punt.
Assaborint el plat de la terra a l’ombra del pati de la casa, escoltant només el silenci i respirant només hospitalitat, per uns moments em vaig sentir afortunada de viure aquella experiència, un record per a tota la vida, per uns instants aquella humil casa és va convertir en un veritable indret.

Quechua imprescindible per a una Pachamanca:

Pacha: Terra.
Manca: Olla.

Foto 1: El Joaquín desenterrant el dinar.
Foto 2: Un indret, no calen més paraules.

CORDILLERA HUAYHUASH.

Al final el viatge de Perú (2008) s’ha ajuntat amb el d’aquest any. Però avui per fi, he trobat una estona per explicar-vos l’activitat principal que vàrem fer als Andes peruans, una gran volta circular per tota la Cordillera Huayhuash, diuen que un dels trekkings més macos del món.
La Cordillera Huayhuash es troba al sud de la coneguda Cordillera Blanca, però de la qual no té res a envejar ja que conté 6 pics de més de sis mil metres, amb el Yerupajá de 6617 metres com a cim més alt i, a més, conté 15 pics que sobrepassen els 5400 metres. A més, aquests cims compten amb una dificultat tècnica elevada i un important compromís. L’extensió de la Cordillera són uns 35 km de llargada i uns 10 km d’amplada i se situa entre els departaments d'Ancash, Huanuco i Lima. La Cordillera va ser declarada reserva el 24 de desembre de 2002, per conservar la seva extraordinària bellesa, amb el permís de les companyies mineres. La Cordillera Huayhuash et regala uns paisatges de somni, amb cims escarpats que sorgeixen de la terra barrant el pas, i llacunes inoblidables que et conviden al descans i, sobretot, el que et sorprèn més són els seus habitants, els quals s’han adaptat a la Cordillera per viure a un gran indret.
Us expliquem el trekking jornada a jornada, però el resultat final van ser uns 115 km, uns 6000 metres de desnivell tant de pujada com de baixada, i tenint en compte que la majoria del trekking és per sobre dels 4100 metres d’alçada, passant per "pasos" entre 4800 i 5000 metres i dormint per sobre dels 4000 metres totes les nits.

22.07.2008 1a etapa.
Punt de partida: El poble de Pocpa 3475 metres.
Coll: No en passes cap.
Punt d’arribada: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Desnivell: + 620 metres.
Observacions: L’arribada a Pocpa va ser en taxi, no gaire econòmic si hi vas dues persones. El camí és tot pista i monòton, no és gaire maco ja que passes per instal·lacions mineres (Pallca), però va molt bé fer aquest trajecte a peu per aclimatar millor. Les mines a Perú són gestionades per països estrangers, majoritàriament Japó. Pots arribar a Quartehuain amb vehicle, més car i pitjor per aclimatar.

23.07.2008 2a etapa.
Punt de partida: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Coll: Pas Cacananpunta 4690 metres.
Punt d’arribada: El llac Mitucocha 4270 metres.
Desnivell: + 530 i - 465 metres.
Observacions: La visió des del pas d’una vall amb estanys rogencs sobre prats verds ens atura per uns moments, però també l’alçada. Aquest dia volíem arribar fins a Incahuain i estalviar una etapa, però el cansament per l’alçada no ens ho permet. A prop del llac Mitucocha veiem molta varietat d’ocells i de lluny veiem els únics còndors de tot el trekking i del viatge.

24.07.2008 3a etapa.
Punt de partida: El llac Mitucocha 4270 metres.
Coll: Pas de nom desconegut, prop del petit llac de Alcaycocha 4800 metres.
Punt d’arribada: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Desnivell: + 560 i - 650 metres.
Observacions: En comptes de retrocedir uns metres per agafar la ruta normal a Janca, anem a buscar una vall i un coll al fons de Mitucocha. La ruta es troba menys marcada i el pas és uns metres més alt que el planificat, això ens va passar factura per a l’aclimatació. Però a l’arribar Incahuain i veure els tres gegants: Yerupajá, Siula i Jirishanca, se’ns va oblidar tot, bé, un gos amb males puces ens va retornar a la realitat mentre fugíem d’ell. El paisatge era meravellós, per posar-se a plorar d’emoció, però la visió no ens va treure el mal de cap del David i la meva ungla del dit gros clavada, que també era per plorar.

25.07.2008 4a etapa.
Punt de partida: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Coll: Paso de Siula 4830 metres.
Punt d’arribada: El campament Huayhuash 4345 metres.
Desnivell: + 660 i - 465 metres.
Observacions: Al matí ens acomiadem de la bellesa del nostre campament, però el camí no ens decep, passem per tres llacunes amb diferents tonalitats de blaus; Gangrajanca, Siula i Quesillococha. Aquí, veiem l’única viscatxa del trekking, un animal curiós, amb cap de conill, cua d’esquirol i xiulet de marmota. Fins al pas, els diferents grups som acompanyats per una persona de la zona, per evitar furts o altres molèsties. El dia va ser ennuvolat així que ens va espatllar les fotos i les vistes. Segueixen els nostres mals.

26.07.2008 5a etapa.
Punt de partida: El campament Huayhuash 4345 metres.
Coll: Portachuelo de Huayhuash 4785 metres.
Punt d’arribada: Pampa Viconga 4440 metres.
Desnivell: + 440 i - 380 metres.
Observacions: Abans d’arribar al campament, a l’alçada de la Llacuna Viconga, trobem uns nens de diferents edats, tots germans de la Família Bustamante Rojas, buscant aconseguir alguna llaminadura. Aquests són famosos, ja que surten a totes les ressenyes del trekking. Des del campament, descendim 10 minuts, seguint el curs del riu, arribem a les aigües termals d’Atuscancha 4390 m (dues petites piscines, una per al sabó i l’altre més neta) que ens serviran per banyar-nos i per fer desaparèixer els nostres mals. També ens prenem el luxe de beure uns refrescos, coca cola, és clar!

27.07.2008 6a etapa.
Punt de partida: Pampa Viconga 4440 metres.
Coll: Coll de la Punta Cuyoc 4950 metres.
Punt d’arribada: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Desnivell: + 595 i - 470 metres.
Observacions: Impressionant coll on tens a tocar les glaceres de les muntanyes i les vistes són difícils d’oblidar. Al campament arribem molt aviat, descansem bastant i ajudem al Joaquin, el nostre cuiner, a fer una truita de “papas”. Neva durant gairebé tot el vespre, així que tot el campament es cobreix de blanc.

28.07.2008 7a etapa.
Punt de partida: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Coll: Paso San Antonio 5020 metres, el pas més alt del trekking.
Punt d’arribada: El poble de Huayllapa 3560 metres, campament més baix del trekking.
Desnivell: + 595 i - 1430 metres.
Observacions: Després de la dura pujada al Paso San Antoni amb neu, gaudim per uns moments d’unes vistes de pel·lícula i novel·la, “Touching the void”, als nostres peus tenim el seu escenari. Però la pèrdua del camí, ens fa esbufegar per l’alçada, finalment el trobem gràcies al cuiner-guia Joaquín i d’aquesta manera no protagonitzem una altra novel·la. Després de la llarga baixada arribem al poble de Huayllapa, on acampem a les seves afores. Els seus habitants, els huayapins, es trobaven celebrant les “Fiestas Patrias”.

29.07.2008 8a etapa.
Punt de partida: El poble de Huayllapa 3560 metres.
Coll: Coll de la Punta Tapush 4755 metres.
Punt d’arribada: Gashpampa 4550 metres.
Desnivell: + 1150 i - 230 metres.
Observacions: L’ascensió al pas, a part de ser el desnivell més alt de tot el trekking, és llarg, llarg!!! Sort que la baixada és molt curteta. A Susucocha, un llac en forma de cor, deixem alguns grups del trekking que l’endemà faran el Diablo Mudo 5335 metres. Així que el nostre campament és bastant més solitari, que el camp base del Diablo Mudo.

30.07.2008 9a etapa.
Punt de partida: Gashpampa 4550 metres.
Coll: Coll de la Punta Llaucha 4850 metres.
Punt d’arribada: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Desnivell: + 515 i - 940 metres.
Observacions: Un cop al coll i veure altre cop unes vistes meravelloses, sempre penses que superen la resta de visions. Decidim pujar cap a l’esquerra al Cerro Llaucha 4950 metres aproximadament, per millorar les vistes. Un cop al campament decidim acompanyar a l’arriero Miguel fins al final de la llacuna Jahuacocha. Ell visitarà la seva família i ens pescarà unes truites per sopar i nosaltres visitarem el camp base dels nois de la FEEC. Al final li vàrem donar la volta al llac, semblava més petit!!

31.07.2008 10a etapa.
Punt de partida: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Coll: Pampa Llamac 4272 metres.
Punt d’arribada: El poble de Llamac 3300 metres.
Desnivell: + 400 i - 1100 metres.
Observacions: Vàrem matinar molt i vàrem sortir amb la llum dels frontals. La intenció era arribar ben aviat al poble per agafar plaça a l’únic “colectivo” que sortia en direcció Chiquian. Però el “colectivo” feia dies que estava ple, així que, quan ens veiem dormint a Llamac, i sense dutxa, va passar una "ranchera" que per uns “soles” ens va portar a Chiquian, dues hores entre caixes, pols i sobretot ben agafats per no caure. A Chiquian vàrem agafar un bus fins a Huaraz. Una jornada principalment sobre rodes.

Quechua imprescindible per al trekking:

Cocha: Llacuna.
Pampa: Planúria.
Chakra: Terreny de conreu.
Marka: Poble.
Mitu: Fang.
Quebrada: Vall.
Yacu: Aigua.

La crònica des de Perú.

Foto 1: Iniciem el trekking.
Foto 2: Campament de Quartelhuain.
Foto 3: Les vistes des de Cacananpunta.
Foto 4: Arribant a Mitucocha, al fons el Nevado Jirishanca.
Foto 5: Mitucocha, pel pas alternatiu.
Foto 6: Alcaycocha.
Foto 7: Pujant cap a Siula.
Foto 8: Més nevados i glaceres.
Foto 9: León dormido.
Foto 10: Les aigües termals d’Atuscancha.
Foto 11: Acostant-nos al Pas de Cuyoc.
Foto 12: Preparant la truita de "papas".
Foto 13: Pujant el Paso San Antonio.
Foto 14: El llarg descens fins a Huayllapa.
Foto 15: Susucocha.
Foto 16: Diablo Mudo al vespre.
Foto 17: Cerro Llaucha.
Foto 18: Jahuacocha.
Foto 19: El coll de Pampa Llamac.
Foto 20: El poble de Llamac, el final del trekking.

I el trekking a INSTANTS.

TRAVESSA DE DESCOBERTA.

És difícil trepitjar indrets als Pirineus encara desconeguts, i més si hi vas quasi cada setmana com nosaltres, però ho hem aconseguit, durant tres dies no hem trepitjat ni un pam dels Pirineus conegut per a nosaltres, i a més la gent que ens hem creuat la podem contar amb els dits de les mans.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.

.
Vàrem iniciar la nostra descoberta a la Vall Louron, exactament a Pont du Prat (Loundeville), una central hidroelèctrica a 1210 m, seguint un camí en ziga-zaga dins d’un gran bosc anem guanyant metres fins a arribar a les Gorges de Clarabide, un sender esculpit a la roca. Fins al Refugi de La Soula a 1690 m, el camí és com un museu a l’aire lliure, et vas trobant explicacions sobre fauna, història, minerals,..., aquestes ens fan la pujada més agradable, però també ens l’allarguen. Un cop al refugi ens desviem cap al Lac de Caillauas, el llac represat més profund dels Pirineus, aquí, a 2150 m, la boira ens atrapa i no ens permet gaudir de les vistes. Seguim amunt deixant petits i grans llacs, la zona dels Gourgs Blancs, el Lac des Isclots, Lac de Milieu, indrets emboirats. Finalment, quan la boira ens permet localitzar un bivac, plantem la tenda en un petit llac als peus de les Legnes de Gourgs Blancs a 2520 metres, aquella nit ens adonem que els sacs d’estiu ja els podem guardar a l’armari.

.
Al matí següent, decidim evitar el Coll de Gourgs Blancs, el Port d’Oô i la volta pel Llac de Gias, i decidim pujar pel recte, semblava que les corbes de nivell ens ho permetrien, fins al Coll de Poucherges a 2718 metres, sense ressenya, sense sender i sense fites. Des del coll flanquegem fins a més amunt del Lac de Clarabide, on trobem alguna traça de camí i alguna fita, però també trobem neu dureta, que ens complicarà una mica la pujada final fins al Port de Gías. Abans d’arribar al cim rodegem un petit llac i després agafem una canal pedregosa que ens durà directament al Saint Saud a 3003 metres, als nostres peus tenim la zona on vàrem dormir i davant un futur objectiu els tres Bellocs. Desfem el camí, però abans agafem les motxilles que les havíem deixat a un replà previ al Port, i descendim la pendent on la neu es troba ja tova. Passem el Lac de Clarabide, un gran esglaó rocós i arribem al llac presat de Poucherges, aquí flanquegem sense perdre alçada fins al Prat de Cazeneuve a 2055 metres, però el deixem enrere, decidim pujar uns metres més per la Vall d’Aygues Tortes. Finalment plantem la tenda també envoltats de boira i, fins i tot, durant el sopar cau alguna gota.

.
Al dia següent matinem bastant, i comencem ascendint la vall amb la llum dels frontals, al principi el camí segueix la HRP, però la deixarem a la nostra esquerra bastant amunt per flanquejar un contrafort del Marcos Feliu, que un cop passat trobarem un torrent més encaixonat que seguirem fins a un petit i solitari llac a 2700 m als peus de l’Abeillé. Aquest camí es troba poc senyalitzat, cada vint minuts et trobes una fita que et recorda que estàs ben situat. Al llac comença a ploure, així que decidim deixar el cim per compartir-lo amb el Pedro en una altra ocasió, li devem. Descendim fins a la tenda, la recollim i seguim avall fent una curta parada a la cabana del Prat de Cazeneuve per veure el seu estat. Seguim avall, passant per grans salts d’aigua i anem superant algun ressalt rocós relliscós pel fang. Finalment arribem al Refugi de La Soula i aquí ja agafem el sender-museu fins al Pont du Prat, on just arribar al cotxe la pluja va descarregar amb força, per uns segons ens havíem salvat.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.

.
TOPONIMIA:

:
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.

.
PRIMERA ASCENSIÓ:

:
Saint Saud: Es desconeix.

.
HEM APRÉS QUE...

.
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.

.

Foto 1: Les vistes de la primera i freda sortida de sol a Gourgs Blancs.

Foto 2: Gorges de Clarabide.

Foto 3: Lac des Isclots.

Foto 4: Col de Poucherges, i a l'esquerra el flanqueig que vàrem fer.

Foto 5: Cim de Saint Saud, a sota el llac de Milieu i el petit llac on vàrem passar la primera nit.

Foto 6: Als peus de l'Abeillé, un llac camuflat.

Foto 7: Baixem...

.

Més fotos a INSTANTS.

PASSEJANT PER GAVARNIE.

Havíem d’aprofitar els tres dies que ens venien, un pont sempre és sagrat, però com estem en el període de descans del futur entrenament, vàrem decidir fer ascensions senzilles, només caminar, només passejar. El lloc escollit Gavarnie, on hem passat uns dies sense el xalet, però, si, a l’apartament, aquest és menys còmode i petit, però amb unes vistes envejables.

.
CASQUE ET TOUR DE MARBORÉ.

.
Teníem pendent des de fa temps aquests dos senzills tresmils que formen part de l’espectacular Circ de Gavarnie. Iniciem la nostra passejada al Col de Tentes a 2210 metres d’alçada, una carretera asfaltada et porta fins a aquest, aquesta a l’hivern és la pista d’esquí verda més llarga del Pirineus, “Les Marmotes”. Del Col de Tentes, sense guanyar gaire alçada arribem al Puerto de Bujaruelo a 2275 m. Seguim el camí perfectament marcat, passant per sota de la Nord del Taillon (aquest hivern??!!), fins a una torrentera que baixa de la glacera del Taillon, on trobem una cadena, útil si trobem glaç. Un cop deixem el torrent seguim un mica i de seguida arribem al Refugi de Sarradets o de la Bretxa de Roland a 2587 m, bé el trobem i l’olorem. Aquí ja comença la forta pendent fins a la impressionant Bretxa, un indret que et deixa sense paraules, un dels indrets més macos de tot els Pirineus i sempre mereix una parada en el camí i un gran parèntesi.

.
(La Bretxa de Roland és un estret coll a 2807 metres d’alçada d’uns 40 metres d’ample i amb uns 100 metres d’alçada dels seus penya-segats. Aquesta és frontera i pas natural entre Osca i França i gràcies a ella les grans muralles rocoses són franquejables. Tal formació calcària, mereix una gran llegenda i aquest parla que la Bretxa va ser oberta pel cavaller Roland, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la Batalla de Roncesvalles contra els Sarraïns. En un dels laterals de la bretxa a la cara nord hi ha una de les coves Russell que es troben per tot els Pirineus, excavada al voltant de 1877, un petit i net abric. Russell escollia bons indrets.)

.
Seguim el nostre camí, encara bastant marcat, cap a l’esquerra, passant el Paso de los Sarrios, ben agafats de la seva cadena. Aquí el camí continua fàcil però es troba menys marcat, un cop veiem el Casque de Marboré hem d’accedir per la seva esquerra, passem algun pas on ens caldrà usar les mans i ens trobarem al seu cim a 3006 metres, just als nostres peus tindrem la bretxa.

.
Desfem el camí per dirigir-nos al segon cim del dia, el qual voregem la seva vessant sud, després d’algun pas sense gaire complicació i seguint algunes fites arribem a la Tour de Marboré a 3009 metres, aquí tenim als nostres peus l’impressionant Circ de Gavarnie i la Gran Cascade. I al fons grans muntanyes com el Vignemale i el Mont Perdut. I, a més, la línia imaginària del Meridià de Greenwich la tenim molt pròxima, una observació feta pel Mines fa temps. El que tenim molt pròxim també són els trons, una banda sonora desagradable, el camí de baixada el fem sense encantar-nos massa, a més encara faltava instal·lar l’apartament.

.
MILIEU ET TAPOU.

Al dia següent seguint amb la tònica de no matinar gaire, ens posem una mica tard a fer aquests dos cims, bé, en principi quatre. El punt de sortida va ser l’envasament d’Ossoue a 1860 metres, el sender que hem d’agafar és cap a la arxiconeguda Cabana de Lourdes seguint el GR-10, però ens desviarem a la dreta uns metres abans d'aquest, ben marcat per fites. Seguint fites i traces de sender anirem deixant a la nostra esquerra els pics de Rond i Pointu, fins arribar als Llacs de Montferrat, els quals també els deixem a la nostra esquerra, però abans aprofitem per fer i gaudir d’una petita parada. Superada una forta pendent cap a l’esquerra entrem en una sèrie petites valls on el camí es troba més encaixonat. Els objectius del dia, són d’aquests que mai arribes, sempre hi ha un fals coll i un cim més enrere. Però després de deixar el Petit Pic de Tapou, arribem fàcilment al Pic du Milieu de Tapou a 3130 metres, fem la foto de rigor i gaudim uns segons de les vistes i de la vertiginosa Vall d’Ara. Seguint la fàcil cresta, arribem de seguida al Gran Tapou a 3150 metres, aquí les vistes desapareixen darrere dels núvols, la del petit Vignemale i el Montferrat. Després de menjar una mica, decidim intentar les dues agulles que quedaven, aquí deixem de passejar per Gavarnie, ja que el camí es complica una mica. Desgrimpem per la descomposta aresta, amb alguna pedra rebel, fins al coll que precedeix les dues agulles i aquí ens comença a pedregar, bé, a caure neu granulada. Així que deixem estar les agulles ràpidament i iniciem el descens, quasi tres hores caient neu granulada i aigua, així que al cotxe vàrem arribar ben xops, sobretot jo que no tinc pantalons impermeables i ultralleugers (llista de reis).
Acabem el dia i el pont amb la sensació d’haver deixat feina per fer, amb sensació de ràbia per haver-ho tingut tan aprop, només a uns metres. Però el pont només era per passejar per Gavarnie, no podíem abusar...

.
TOPONÍMIA:

:
Casc i Torre: Per la seva forma.
Marboré: Hi ha teories que prové del mot marbre.
Pic du Milieu de Tapou: Pic del mig, es troba entre el petit i el gran Tapou.

.
PRIMERES ASCENSIONS:

:
Casc i Torre del Marboré: La primera ascensió coneguda va ser 1868. Però segurament no hauria sigut la primera, ja que la Bretxa de Roland era un pas freqüentat per contrabandistes i és impensable que no haguessin buscat altres passos al voltant i haguessin ascendit els cims fàcils que formen el circ de Gavarnie.

Gran Tapou i Milieu: Henry Russell, Haurine i Pierre Pujo, l’1 d’agost de 1883, però podria haver hagut ascensions anteriors.

.

Foto 1: L'apartament de Gavarnie.

Foto 2: Les vistes de l'apartament, el Circ de Gavarnie.

Foto 3: L'abric Russell a la Bretxa, al fons el Pic de Sarradets.

Foto 4: La impressionant Bretxa de Roland, des de quasi arribant al Paso de los Sarrios.

Foto 5: La Bretxa des del Casque de Marboré.

Foto 6: La Gran Cascada des de la Tour de Marboré.

Foto 7: Tapou i Milieu.

Foto 8: Llacs de Montferrat.

Foto 9: Final del pont, el coll entre les agulles i el gran Tapou.

.

Més fotos a INSTANTS, passejant i practicant per Gavarnie.

ESPERÓ I CAIAC.

Tornem als indrets catalans i ho fem repetint a Sant Llorenç de Montgai, altre cop una jornada d’escalada i caiac. Aquest cop la via escollida va ser la Via Original de l’Esperó Sud de la Paret de l’Ós. Una via amb gens d’aproximació, el peu d’aquesta es troba a uns sis metres a la dreta de l’Esperó Rematxa, identificat clarament amb una placa, a peu de carretera. La via són quatre llargs de 30 metres, cadascun molt i més maco, sempre sense deixar l’esperó. L’embassament al fons dels teus peus encara fa més maca la via, mentre els caiacs passen silenciosos trencant la quietud del pantà. La bibliografia per a la via va ser El Plaer de l’Escalada, i com diu el llibre, tot un plaer de via!

!

Mentre descendim a peu voltejant la Paret de l’Ós, ja estem pensant en el dinar i en refrescar-nos a l’embassament. Dinem aquest cop al centre del petit poble, al Restaurant Mirador del Llac, amb molt bones vistes, de l’esperó i de l’aigua. Després tornem a llogar els caiacs al càmping La Noguera, aquest cop dos de simples, no hi havia cap altra opció. L’experiència de fer caiac en solitari és bastant bona, sobretot perquè el trasto és mou més recte. Repetim el mateix recorregut que ja coneixíem, fins on el pantà es converteix en riu, gairebé nou kilòmetres.
Un indret prop de casa, un dia esgotador, un dia sense estrès passant les hores, vivint-les, un dia per combatre el síndrome post-vacacional i la rutina...

.

.

NOM: VIA ORIGINAL A L’ESPERÓ SUD.

PRIMERA ASCENSIÓ: J. E. Farreny i J. Vidal el 5 de gener de 1974.
SITUACIÓ: Paret de l’Ós, Sant Llorenç de Montgai, la Noguera.

ORIENTACIÓ: Sud.

ROCA: Bona. Calcària.

DIFICULTAT: V. L1 IV, L2 IV+, L3 V, L4 V. Equipada.

LLARGADA: 120 metres. L1 30 m L2 30 m L3 30 m L4 30 m

MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.

OPINIÓ PERSONAL DELS LLARGS: L1 el llibre del Plaer de l’Escalada el marca com III+, us adjuntem la ressenya de l’Escalatroncs perquè el marca com IV, la xemeneia no és difícil, però és rara-rara i molt maca, L2 havent passat el primer llarg que l’esperes menys complicat, aquest el trobes més fàcil, L3 el pas més difícil, però amb l’equipament perfecte per no passar por, L4 la sortida és una mica complicada, és V bastant fi.

.

Foto 1: Fent caiac i de fons l'Esperó Sud.

Foto 2: David al tercer llarg, abans del pas de V.

Foto 3: Foto cim, l'embassament de fons.

Foto 4: Vistes des del restaurant el Mirador del Llac.

Foto 5: El caiac et facilita els indrets, quins indrets!!!

Foto 6: Foto i ressenya de l'Escalatroncs. *Moltes gràcies.

EL XALET A CHAMONIX.

Després de les aventures per l’Índia, de pujar a més de 6000 metres, de passar un dels estius més calorosos,..., decidim passar els últims dies de les nostres vacances al xalet de Chamonix.

.
- DIA 1:

:
Trasllat a Chamonix i instal·lació del nostre xalet. Fem una passejada pel poble i fem unes compres de queviures i altres per ampliar la nostra biblioteca.
El primer dia ja rebem el primer xàfec, i dels grossos. Però, aquest cop, serà l’últim...

.
- DIA 2:

:
Truquem a Goûter i a les Cosmiques, ja que la meteo anuncia bon temps, amb la lletra petita de vent. Aconseguim dues places per al dia següent a les Cosmiques. Així que suspenem l’escalada a l’Aiguille de l'Index per evitar el cansament, necessitem totes les forces per al Montblanc.
Utilitzant el nostre llibre recent adquirit, ens dirigim a Servoz al sud de Chamonix a una escola d’escalada a peu de carretera, sense pols, amb herba i amb lavabos públics i restaurant. Només vàrem fer un parell de vies fàcils i ben equipades de quasi 30 metres, volíem provar el grau francès. La paret de pissarra al matí té ombra, però al migdia és un forn, així que vàrem plegar aviat i vàrem marxar a la platja de Chamonix, exactament als Llacs de Passy. Una platja, on hem canviat la sorra per herba, l’aigua salada per dolça i on al voltant hi ha verdes muntanyes i no la línia recta de l’horitzó.

.
- DIA 3:

:
L’aproximació al Refuge des Cosmiques ho fem a través dels dos trams del telefèric de l’Aiguille du Midi que et deixa als 3777 metres d’una impressionant agulla de 3842 metres que domina Chamonix. Són uns 2700 metres de desnivell rapidíssims i, el més important, que t’estalvies.
Mentre arriba la cabina al seu final, observes la coneguda aresta de neu que has de fer per sortir del laberint rocós, sospires i endavant... La ressenya comenta que al refugi arribes en uns 20 minuts, jo només necessito aquest temps per passar l’estreta aresta, posar un peu davant de l’altre i intentar que la meva mirada no surti de la traça que tinc davant i marxi cap als grans abismes laterals, sobretot el de la banda de Chamonix. Després del mal tràngol, necessito uns altres 20 minuts per a què em deixin de tremolar les cames, o millor dit, el cos sencer. I finalment, després de travessar alguna esquerda en el plató glacial i de superar l’última rampa i única en sentit ascendent, arribem al refugi a 3613 m. El Refuge des Cosmiques és de propietat de la Cie des Guides de Chamonix, el qual va ser construït al voltant de 1930 per estudiar els raigs còsmics (quines coses d’estudiar) i d’aquí l’origen del seu nom. És un hotel de luxe en les alçades, tant per la comoditat com pel preu, 50 € la mitja pensió!

!
- DIA 4:

:
Després d’una curta nit, ja que esmorzem a la una de la matinada, si es pot nomenar esmorzar, ens preparem per iniciar la Traversée des Trois Monts. Des del refugi descendim fins al Coll de Midi, on sembla que la velocitat del vent ens respecta. Seguim ascendint pels pendents, en algun moment forts, cap a l’espatlla del Montblanc du Tacul. Aquí ja comencem a notar que el vent fa la seva presència i amb ell el fred. Al coll entre el Montblanc du Tacul i el Mont Maudit, mentre el sol enrogia les agulles rocoses, el vent i el fred ens van provocar la tercera retirada del Montblanc. El retorn a l’Aiguille du Midi, va ser amb ràbia, “mai més torno a intentar aquesta muntanya” eren els pensaments, suposo que amb el temps canviaran...
L’aresta a l’Aiguille du Midi encara es fa més estreta quan tornes d’una derrota i les últimes mirades a la Muntanya Blanca des del Mirador Rébuffat es fan molt dures....
Però tot té la seva recompensa, així que un bon dinar, una migdiada de quatre hores i una fondue per l’últim sopar.

.
- DIA 5:

:

L’últim dia de Chamonix, l’últim dia de les vacances; el dediquem a recollir el xalet, a fer les últimes compres, a passejar pel poble, ple de gent celebrant l’UTMB, i decidim allargar al màxim el dia esperant el podi de l’UTMB amb el Kílian Jornet com a guanyador, un bon comiat...

.

Foto 1: El xalet a Chamonix.

Foto 2: Nova adquisició de la nostra biblioteca.

Foto 3: Escola d'escalada de Servoz.

Foto 4: Llac de Passy.

Foto 5: Aresta de sortida de l'Aiguille du Midi.

Foto 6: Arribant al Refuge des Cosmiques.

Foto 7: Sortida de sol mentre ens retiràvem.

Foto 8: Recollint al Mirador Rébuffat.

Foto 9: Chamonix esperant als finishers de l'UTMB.

Foto 10: L'últim finisher saludant al podi.

.

Mes fotos a INSTANTS on la càmera s'estrena als Alps.