Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vies Ferrades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vies Ferrades. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de setembre del 2010

FERROS I FÒSSILS.

Aquest cap de setmana hem deixat de banda els tresmils, per acompanyar a “tres pardillos de la montaña” (com diria el Calleja) a fer la seva primera via ferrata. La via escollida va ser les Roques d’Empalomar a Vallcebre, comarca del Berguedà. Una via relativament nova, de l’any 2008, equipada pels Imparables per promocionar el turisme d’aventura de la zona. Una via ideal per a la iniciació i ben equipada, l’únic inconvenient que és un pel curta, però vam veure que estan equipant altres trams, que haurem d’anar a provar quan es finalitzi la seva instal·lació. Vam gaudir d’unes bones vistes i de força tranquil·litat.
.
ROQUES D'EMPALOMAR 05.09.2010:
:
Lloc: A les Roques d’Empalomar, al municipi de Vallcebre, la comarca del Berguedà.
Dificultat: D i ben equipada.
Desnivell: 130 metres.
Aproximació: 20 minuts.
Via: 2 hores (amb novatos).
Pont: De fusta de 2,7 metres.
Descens: 25 minuts, a la dreta de la ferrata, equipat amb algun cable.
.
.
Després de fer un mos i una minimigdiada a l'ombra, decidim anar a trobar les famoses petjades de dinosaures dels jaciments paleontològics de Fumanya Sud, de la Mina de l’Esquirol, de Fumanya Nord i de la Mina Tumí. Entres els quatre emplaçaments, antigues mines de carbó a cel-obert, podem trobar unes 3500 petjades de titanosaure, també trobem fulles de palmera i troncs. És curiós pensar que fa més de 65 milions d’anys per la zona es passejaven aquests grans animals i deixaven les seves petjades marcades per a tota la vida.
.
Foto 1: A l'inici del pont.
Foto 2: L'equip de ferraterus al complet durant el descens.
Foto 3: Foto de la web dels Imparables on ens mostra el recorregut de la via.
Foto 4: El jaciment paleontològic de Fumanya Sud, amb les petjades de dino.
Foto 5: Una fulla de palmera de 65 milions d'anys d'antiguitat.

dissabte, 7 d’agost del 2010

ALPS’10: DE FERRATES.

En aquest país, i més en aquesta nova zona, la Savoie, La Tarentaise, tenim la sensació de què anem tard, tard per comprar el pa, per anar al super, per dinar, per sopar,...
Així que per les activitats anem igual de tard, ahir i avui hem fet dues ferrates a la tarda i les hem acabat mentre el francesos també han acabat de sopar. Aquí us deixem algunes dades tècniques de les ferrates de la zona que hem realitzat:
:
VIA FERRATA DES BETTIÈRES 06.08.2010:
:
Lloc: Peisey-Nancroix, a la Porta de Rosuel del Parc Nacional de la Vanoise, sota dels contraforts del Mont Pourri.
Dificultat: D+, amb un extraplom final atlètic, però ben equipat.
Desnivell: 200 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Via: 1 hora 45 minuts.
Pont: Tres cables fan de pont, el qual es mou una mica per falta de tensió. Ës un dels primers ponts en ferrata de França.
Descens: 45 minuts, a l’esquerra de la ferrata, equipat.
.
.
.
.
V
IA FERRATA DE LA CASCADE DE LA FRAÎCHE 07.08.2010:
:
Lloc: Pralognan-La-Vanoise, a prop d’una escola d’escalada.
Dificultat: D, però l’equipament pitjor col•locat que el dia anterior.
Desnivell: 80 metres.
Aproximació: 5 minuts.
Via: 45 minuts, sortint per la variant de la “Conque”, així evitem el pont més llarg que el dia anterior, i menys tensat, és a dir, amb més moviment. I més, així gaudim de l’interior de la gorja, és l’excusa...
Descens: 15 minuts, amb boniques vistes de la cascada
.
.
.
.
Foto 1: Sortida del extraplom de la Bettières.
Foto 2: Variant de la Conque, sota els peus la cascada de la Fraîche.
Foto 3: Vertiginosa aresta, però fàcil de la Bettières.
Foto 4: En el descens aprofitem per fer una foto a la cascada i a la ferrata
.
Es nota qui ha fet les fotos, sóc la protagonista de les ferrates.

dimarts, 7 d’abril del 2009

FUGAÇ BENASC.

Aquest cap de setmana no ha sigut de grans i dures jornades, ha sigut tot molt fugaç, bé igual que l’explicació que us donaré d’ell...
.
FUGAÇ FERRADA:
.
Dissabte a la tarda en comptes d’anar directament a l’alberg, vàrem fer una fugaç paradeta a Sesué, exactament a la via ferrada de Castellaso. La via ferrada, equipada a la primavera del 2005, ha servit per rehabilitar i netejar la paret d’una antiga cantera de marbre del nord de la població. L’inici de la via és bastant tombat, però poc a poc va agafant verticalitat, i fins i tot, hi ha algun petit desplom, però fugaç i molt ben equipat. Un cop s’acaba la verticalitat, arribem a un replà herbós, aquí podem contemplar la Vall de Benasc i les vistes cap al sud, el Turbón i la Serra de Chía, abans de fer l’últim tram de la via, ja menys aeri. El cim del Castellaso, a 1280 metres, ens permet, amb el permís dels núvols, de gaudir d’unes bones vistes de la Vall, una bona benvinguda i, més, si ho combines amb alguna altra activitat. Desfem el camí fins al cotxe per l’ermita de San Saturnino, que es troba en un coll i uns prats que ens conviden a descansar, però no hi ha temps...cal fer una fugaç visita a Barrabés.
FUGAÇ REMUÑÉ
:
.
Diumenge, no era un gran dia de triomfs, mentre passaven les hores encara ho veiem més clar. Les primeres intencions, es van quedar en això, en intencions. I la dura jornada es va convertir en una fugaç visita a la Vall de Remuñé, una de les últimes valls de Benasc que ens quedava per visitar. La vall és bastant accessible, arribes al seu inici per carretera asfaltada, però no és gaire transitada. La vall, d’orientació est, és abrupte i tancada, rodejada de grans muralles de granet. Vàrem ascendir amb esquís fins a la meitat de la vall, amb la Forca de Remuñé de fons. Un cop cansats, vàrem baixar com vàrem poder, la neu molt humida i el bosc de pi negre no ens ho varen posar gaire fàcil. La vall glacial és suficientment bonica per si mateixa, per tornar satisfets, encara que només sigui havent fet una fugaç travessa en esquís.
Foto 1: Un dels desploms.
Foto 2: Serra de Chía a l'oest, durant la via.
Foto 3: Turbón, entre núvols.
Foto 4: Foto de cim, Castellaso.
Foto 5 i 6: La Forca de Remuñé, ens apropem.
Foto 7 i 8: La Vall de Remuñé d'est a oest.
Més fotos a Instants.

divendres, 4 d’abril del 2008

REPETIM.

Un d’aquells caps de setmana que no saps que fer, que passes d’estar a la nord de l’Aspe a escalar a Olesa de Montserrat, però al final després de dormir bastant vàrem fer la Teresina la tarda-vespre de dissabte, a estrenar els Scorpion. Així que cap a les quatre sense canvi d’hora, la vàrem iniciar. Els inicis són els més vertiginosos amb un pont de roca que costa passar-lo dret. La novetat, aquesta vegada, va arribar a l’agulla de Santa Cecília, ja que s’ha instal·lat unes petites grapes per realitzar el descens sense haver de muntar el rappel. Una instal·lació no gaire còmode. Ara ja només ens faltava endinsar-nos en la xemeneia final. Primer uns passos una mica difícils i més braços del que recordàvem, suposo que pel desgast i del relliscar de la roca. I ja estàvem, una altra vegada al pas estret, la cadena que sempre està massa alta, per què no posaran les cadenes 30 cm més llarga o més avall? O per què no hauré crescut jo aquesta mida? Però, no hi havia temps per filosofar, és feia tard, trepitjo al Pedro i amunt. L’últim esforç, utilitzant el famós arbre, que crec que està més mort que viu. I per fi apareixem a Sant Jeroni, sense gaudir gaire que es feia tard i a més bufava el vent cobrint de núvols els cims de la muntanya de Montserrat. El sol ens va ataronjar la nostra arribada fent-la encara més maca, una posta de sol ràpida i intensa. La baixada per la canal de Sant Jeroni, va ser amb pressa, per evitar que ens agafés la foscor al camí que no havíem fet de pujada. Amb els frontals fins al cotxe la Teresina havia aconseguit cansar-nos.
N
Foto 1: Passos aeris.
Foto 2 i 3: L'últim obstacle, la barana.
Una foto més a instants.

dilluns, 17 de setembre del 2007

ANDORRA: FERRATA I ESCOBES.











Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells ben complets i de multiactivi- tat, aquests són els millors, semblen més llargs i estan ben aprofitats. Tot va començar per una curta ferrata a Andorra, després el Pic d'Escobes, i per finalitzar unes petites compres.
VIA FERRADA DE SANT VICENÇ D'ENCLAR:












Aquesta via ferrada, curta, però intensa, amb algun espectacular pas ens condueix a la bonica ermita de Sant Vicenç d'Enclar. Després de trobar l'inici de la ferrata, que ja és tot un repte, ens equipem i iniciem els primers trams de la via que no són gaire complicats. Ens trobem dins d'un bosc d'alzines i entre roques calcàries i granítiques. Després d'uns 40 minuts ens trobem el primer desplom, un desplom curt i atlètic, però alhora amb el seu truc i divertit. Després de l'esforç, trobarem un tram de cadenes per anar flanquejant i descendint una mica. I finalment, trobem el desplom més llarg i vertical, el qual cal passar sense descansar. Amb una hora i quart (fent fotos i posturetes) i 270 metres de desnivell arribem al final, en el qual ens espera l'Ermita de Sant Vicenç d'Enclar, ermita romànica reconstruïda gairebé totalment amb material original a l'any 1979. Probablement ens trobem davant de l'edifici religiós més antic del Principat d'Andorra i del qual destacaríem el seu campanar de planta circular. Durant el descens a peu ens trobarem una font per poder refrescar-nos.
A aquesta via se li pot demanar poc més, gaudim d'espectaculars trams, de vistes d'ocell de tota Andorra La Vella i d'una ermita romànica, potser li faltaria un pont penjat?




PIC D'ESCOBES, L'AGULLA DE GNEIS:






Iniciem el nostre camí a la zona d'acampada d'Incles 1863m, on també s'inicia la Vall de mateix nom. Ascendim tranquil·lament al costat del Riu de Juclar, travessant alguna passarel·la. Finalment arribem a les aigües transparents del primer Estany de Juclar, el qual és l'estany més gran del Principat. Molt aprop d'aquest trobem el Refugi de Juclar, el qual estan ampliant per convertir-lo ben aviat en refugi guardat, i així es convertirà en el segon refugi guardat d'Andorra, en aquests moments només trobem el de Comapedrosa. A partir d'aquí comencem a vorejar l'estany i per dirigir-nos al Coll de l'Alba, necessitarem passar entre els dos estanys de Juclar. A partir d'aquest coll comencen a augmentar els blocs de pedra, fins que arribem a una petita bretxa entre el Pic de Noé i el d'Escobes, on realitzarem un flanqueig fins a la base de la piràmide final. Aquí, per ascendir fins al cim haurem de superar algun pas de I i II, però en cap moment no són passos aeris. Finalment aconseguim coronar el Pic d'Escobes 2781 m i, així, gaudir de les vistes, dels cims francesos, de la Pica d'Estats, i dels núvols que ens han fet patir durant l'ascensió, fent retornar fantasmes del passat, però .... sense por no hi ha valentia.
Foto 1: Ermita de Sant Vicenç d'Enclar.
Foto 2: Pic d'Escobes, l'agulla de negre gneis.
Foto 3: Un del espolons de la via ferrada.
Foto 4: Un tram vertical.
Foto 5: El primer desplom.
Foto 6: Tram de cadenes.
Foto 7: Aigües transparents de l'Estany de Juclar.
Foto 8 i 9: Últims passos fins al cim.
Foto 10: Passarel·les a la Vall d'Incles.