AL MAL TEMPS...

Una positiva dita diu que “al mal temps bona cara”, doncs això vàrem fer aquest diumenge, “al mal temps a la muntanya”, una personal adaptació. Sense matinar gaire, últimament estem una mica mandrosos, ens vàrem acostar al Berguedà, exactament al Parc Natural Cadí-Moixeró, tot un espectacle de gama de colors. Això és el que ens dóna la tardor, mal temps, però alhora boscos i paisatges de mil colors.

Puigllançada:

U
Una ascensió ràpida i sense dificultats, la vàrem iniciar a Coll de Pal a 2070 metres d’alçada, segons el cartell indicador. El Puigllançada es troba a mà dreta arribant al coll, no hi ha un camí clar, però no hi ha cap pèrdua. En línia recta, si es vol, pel llom desproveït de vegetació, arribem al cim a 2409 metres d’alçada, un vèrtex geodèsic i un pessebre metàl·lic ens ho indiquen. El que ja no trobem al cim és la pantalla repetidora, una cosa que no ens entristeix gaire, tot al contrari. Descendim pel mateix camí, molt més ràpid que l’ascens, hi ha gana, l’entrepà ens espera al cotxe.

Ruta del Trencapinyes:

U
Un cop recuperades les forces, decidim fer la ruta circular del Trencapinyes, un circuit que transcorre per un bosc de pi negre, l’hàbitat natural del protagonista de la ruta. Durant el passeig de 2 km i 125 metres de desnivell acumulat, ens trobem panells informatius sobre el trencapinyes, un petit, però fort ocell amb un curiós bec creuat per menjar pinyons. La ruta, d’anada per pista i de tornada per corriol, també ens mostra dos indrets:

- El Mirador del President o el Mirador dels Orris, ja que es troba al Pla dels Orris: Un mirador catalogat d’indret, on vàrem iniciar les nostres aventures a la muntanya fa molts anys. I les seves vistes a la vall de Gréixer i a les espectaculars parets del Serrat Gran i de la Tossa mai ens han deixat d’impressionar.

- I no ens podem deixar el Pla de Bagà, típic prat verdós del Cadí, que apareix de sobte en el bosc, on per un moment desapareixen els pins, i et trobes al descobert sobre una verda catifa.
.

M’agrada escriure al blog, compartir indrets i experiències, així que hauré d’aplicar-me una altra personal dita, “al poc temps, a escriure al blog”.

.

Foto 1: Una mirador des del President, mal temps i colors.

Foto 2: Pessebre del Puigllançada.

Foto 3: Descens cap a Coll de Pal.

Foto 4: Arribant al Mirador, per camí adaptat.

Foto 5: Cartell del Mirador del President.

CARENEJAR*

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).

*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).

Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.

CASAMANYA 2752 m.

Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.

Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.

Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.

BONY DE SALÒRIA 2789 m.

Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.

Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.

Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.

Foto 1 i 2: Carenejant.

Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.

Foto 4: Cim del Casamanya.

Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.

Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

EL NOSTRE INDRET.

Moltes vegades la gent em pregunta el perquè de la meva afició per i per a la muntanya. Crec que podria marcar les coordenades exactes (lat., lon. WGS84: 41,579086, 1,884438) de l’indret on de petita, guiats pel meu pare, em vaig enamorar de la muntanya. Sempre desitjava arribar al tram final, un camí més escarpat i aeri en la meva imaginació infantil que en la realitat.
Sant Salvador de les Espases, sempre serà el nostre indret, sempre hi volia pujar, no sé si perquè m’agradaven les vistes de l’imponent muntanya de Montserrat o senzillament m’agradava la teva companyia, passava el matí amb el meu papa. Ara he fet aquest camí sense tu, però a totes les passes hi has estat, durant el camí m’han acompanyat els teus records i les paraules de cada racó del recorregut. Però encara que m’intenti convèncer, no és el mateix camí, sempre hi faltarà alguna cosa, sempre hi faltaràs tu.
He de recordar sempre el nostre indret, i no he de qüestionar-me el perquè estic fent una determinada activitat o duc una determinada forma de vida, conec perfectament el motiu, no l’he d’oblidar.
Gràcies per presentar-me la muntanya, una companya que sempre estarà en la meva vida, per tu.

.

.

Foto 1: Panoràmica del tram final al cim i de fons Montserrat.

Foto 2: Ermita de Sant Salvador de les Espases.

Foto 3: Cartell indicador.

Fotografies fetes i Instant del dia 7 de març de 2011.

NOMÉS VIVINT...

Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
Dissabte, després d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet i, també d’uns quants quilòmetres de mala carretera, sobretot de la Vall de Cardós, i de mala pista des de les Bordes de Quanca, arribem fins a la mateixa Pleta Palomera. L’indret és poc concorregut i els seus colors són una barreja de tardor i hivern. L’aproximació la fem tranquil·lament, fins i tot, ens sembla veure unes petjades d’ós. En els darrers minuts de llum i quan ja portàvem una estona de neu tova des del petit circ del Clot de l'Escala, per fi arribem al primer dels llacs, l'estany de Llavera, aquest ben gelat per les poques hores d’escalfor solar que rep, uns metres més amunt trobem el refugi de Mont-roig (Enric Pujol) situat a 2290 metres d’alçada vora el desguàs del segon llac de la jornada, l'estany Inferior de la Gallina.
El refugi, per a la freda nit, és una llauna aïllada a la nostra mida, tot un luxe, sobretot perquè no compartim la nostra suite amb cap hoste més. Sopem i xerrem amb la llum dels nostres frontals i amb les espelmes d’altres muntanyencs. Fins que les nostres converses s’apaguen i els nostres somnis ens envaeixen.

.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
La muntanya vermella s’ha vestit de blanc, per permetre’ns viure una ascensió circular amb alguna guspira de tecnicitat, sense arribar al patiment, només vivint....

.
“He pujat alt, però no t’he sentit més per estar més a prop del cel, tot al contrari, a mesura que passa el temps i pugi més amunt et sentiré encara més lluny. Això m’entristeix molt... T’estimo papa.”

.

Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.

Foto 2: A la meitat del corredor.

Foto 3: Foto de rigor al cim.

Foto 4: L'aresta sud, el camí de tornada.

Foto 5: Satisfets al refugi de Mont-roig.

PELS FERROS.

*Aclariment previ a la lectura del post: pels ferros = camí equipat (segons vocabulari de la no-experta, perquè està clar, que nosaltres som els experts).

.
Fet l’aclariment, us explicaré una sortida de febrer, tinc molts posts endarrerits ja ho sé, però de mica en mica arriba allò bo, va ser una sortida que vam gaudir moltíssim i la vull compartir ara encara que sigui abril. Teníem al cap l’ascensió al Puigsacalm, però com bons buscadors d’indrets i d’aventures, no podíem ascendir aquest cim per la ruta normal. Així que després d’uns descobriments per Internet vam decidir ascendir al cim des de Joanetes, pujant per la Canal Nova o Fosca i baixant per la Canal dels Ganxos Vells, uns camins amb ferros, és a dir, escales, cadenes, passarel·les,... Aquell dia patíem cansament físic i psíquic, i suposo que també fred, però això no ho recordem gaire, només ens ha quedat la bellesa dels indrets descoberts, molts descobriments en un sol dia són un elixir de felicitat, aquesta formula hauríem de prendre-la cada dia, com el colacao...

.
L’inici de la ruta, Joanetes a 604 metres d’alçada, ens va encantar, un petit poble silenciós i acollidor, un veritable poble-indret. El primer tram va ser una mica confús i, fins i tot, a l’inici de la ruta ens vam desviar, però per sort, o orientació del David, vam arribar a través del bosc caducifoli ben despullat fins a la carena del Puig del Soi 1014m i una gran pedra pintada amb la paraula “El Barret”, una mica lleig. A partir d’aquí comença el camí dels ferros els quals ens ajudaran a avançar per la ombrívola canal, però a mitja canal ens aturarem per uns instants en un indret màgic, en una estreta aresta trobem una petita campana i un barret, i on observarem el paisatge mentre fem sonar la dolça melodia de la campana. El final de la canal ens condueix a un altre indret, Santa Magdalena del Mont a uns 1270 metres d’alçada i on ens mostra per primer cop del dia els petits i nevats Pirineus Orientals, una llàstima que l’indret estigui espatllat per una macroantena (càmera de TV3) i una, encara més gran i lletja, estrella de Nadal al Puig Corneli. Aquí ja agafem bon camí, amb una mica de fang i neu, fins al massificat cim del Puigsacalm a 1515 metres, vistes meravelloses d’hivern, el Santuari de Bellmunt, el Pedraforca, Montserrat,..., tenim tota la Garrotxa al nostres peus i més enllà. El descens el fem bastant ràpid, fins i tot en algun moment massa, al principi desfem el camí de pujada i ens introduïm més endavant dins de la Canal del Ganxos, aquí els ferros són més precaris que l’altra canal i el camí no és tan maco, però ens serveix per arribar fins a la coneguda roca de “El Barret” i aquí, ara si que pel bon camí ple de fullaraca, fins a Sant Romà amb la seva font i més avall fins al poble de Joanetes.

.
Va ser un dia d’indrets i de descobriments, fins i tot, vam descobrir una flor d’hivern. Feia menys d’una setmana que m’havien regalat una guia de flors dels Pirineus, i vaig pensar que fins a la primavera no l’estrenaria, però estava ben equivocada. Mentre fèiem un petit descans a Santa Magdalena del Mont vam descobrir unes blanques campanetes, i quan vaig arribar a casa vaig buscar el seu nom, i em van ser presentades com lliris de neu, més culte com Galanthus nivalis, i en castellà “perforanieves”, no sé si hi ha moltes flors d’hivern, ben valentes elles, però aquesta va ser tot un descobriment. Estic pensant d'estrenar un nou blog...

.

Foto 1: Canal Nova o Fosca.

Foto 2: Canal dels Ganxos.

Foto 3: Flors d'hivern.

.

Un resum de l'ascensió en un INSTANT.

DESTRUINT FANTASMES.

Fa bastants anys el Pedraforca es va convertir per a mi en una mena de fantasma ple d’abismes vertiginosos, només em proporcionava mals records, però per fi vam trobar un dia per destruir aquests fantasmes i crear bons records, i classificar aquesta muntanya a la categoria de gran indret com es mereix. Vam seguir la ruta normal i la més coneguda, pel Verdet. El nostre punt de sortida va ser el Mirador de Gresolet a 1530 metres, tot ple de cotxes, sobretot per l’hora que era. De seguida ens plantem al Refugi Lluís Estasen a 1640 metres on omplim les nostres reserves d’aigua. Seguim el camí passant per les canals que a l’hivern esperem que es glacin, després d’uns forts pendents i unes grans ziga-zagues arribem al Coll del Verdet a 2270 metres, aquí ens abriguem i jo em preparo psicològicament. Mentre anem grimpant el darrer tram del recorregut els fantasmes s’esvaeixen, però sempre cal estar atenta, a més la roca calcària es troba molt relliscosa i desgastada. Finalment, arribem al Pollegó Superior del Pedraforca a 2497 metres, els companys i les gralles de bec groc ens esperen, i enrere hem deixat fantasmes i problemes, com a mínim per un moment. El descens el realitzem per l’enforcadura a 2356 m, un indret preciós i sempre màgic, i mentre baixem veiem algun isard despistat que ens acaba d’alegrar el dia. Un dia rient per destruir tristos fantasmes...

.
Una llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: "una nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes celebraven un aquelarre al cim d’una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d’un cop d’espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l’altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d’espasa va trencar en milions de trossos el cim de l’antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d’aquell cim a la tartera del Pedraforca."

.

Foto 1: Indicadors al Refugi Lluís Estasen.

Foto 2: La famosa grimpada als fons el Coll del Verdet.

Foto 3: El grup al cim del Pollegó Superior.

Foto 4: Baixant cap a l'enforcadura.

Foto 5: Un isard curiós.

.

I si tens un INSTANT, unes gralles de bec groc.

.

El Pedraforca va ser part de l'entrenament del Juanka, aprofitem per felicitar-lo i desitjar-li que el seu millor regal sigui l'Aconcagua.

MAUBÈRME, UN RECORD.

El cap de setmana vàrem decidir, per motius varis, realitzar una sortida tranquil·la i relaxant, encara que ens vàrem passar una mica, sobretot a la tornada en cotxe; bany, fotos, dinar, bany a Escales i altres parades.

.
Dissabte, vàrem realitzar tota l’aproximació en cotxe, gens fàcil, sobretot el tram final des del preciós poble de Bagergue, per la Vall d’Unhòla, fins a la petita Cabana des Calhaus 1910 m. Com aquesta presentava overbooking, vàrem fer un bivac, que ja estava previst, sota una nit sense lluna molt estrellada, així que vàrem tenir un sostre impressionant.

.

Diumenge, cap a les set, un cop recollit el campament i esmorzats, ens vàrem posar en marxa seguint la pista fins al Pla Tor, un gran pla verd amb meandres vermellosos que el travessen. En una corba a la dreta agafem el trencall amb marques i cartell del GR-211. El camí és molt senzill, un antiga pista esborrada, fins al Lac de Montoliu 2360 m, on el paisatge t’obliga a parar i admirar-lo. Aquí ja podem veure el Tuc de Maubèrme, l’objectiu del dia. Voregem el llac per l’esquerra deixant les marques del GR, ens dirigim fins al Colh de Maubèrme a 2486 m, remuntant una pendent encara amb neu, anomenada les Pales de Montoliu. El coll es troba entre el Maubèrme i el Tuc de Cabres, flanquegem el Maubèrme per la seva falda sud-oest, seguint alguna fita i alguna marca de sender. El tram final al cim és una canal de roques ferroses descomposta i inclinada, la Canal Oest. Un cop al cim a 2880 m gaudim de les vistes, unes vistes dels Pirineus des del Nord, estem poc acostumats a elles; la Pica, el Parc d’Aigüestortes, la Cara Nord de l’Aneto, i, fins i tot, es veia el Vignemale, la pell de gallina. El cim culminant del sector Nord de la Vall d’Aran, es troba a cavall d’aquesta i de l’Arieja. Unes vistes increïbles i immillorables, un dia clar i frescot, un bon record per endur-nos a les vacances i no oblidar que als Pirineus també hi ha indrets plens de bellesa, molta bellesa.

.

Foto 1: Una postal per a la maleta, Lach de Montoliu.

Foto 2: Meandres vermellosos a l'inici de l'itinerari.

Foto 3: Lach de Montoliu i Tuc de Maubèrme.

Foto 4: Estupes al cim??? O ja pensem en les vacances...

Foto 5: El massís de la Maladeta des del Maubèrme.

.
Un record més a Instants.

VIA GABARRÓ A LA PICA.

Quins records, la Pica d’Estats, va ser el primer tres mil que vàrem ascendir, bé millor dit, vàrem patir, unes 14 hores des del Pla de Boet, la primera vegada que trepitjàvem neu, d’això ja fa vuit anys, un “rrrrama”. Aquest cap de setmana la Pica s’ha convertit en el cim de 3000 metres que hem fet més vegades i, a més, gràcies a la via d’ascensió, és la primera zona de 3000s que completem.

.
Dissabte vàrem fer el llarg recorregut amb cotxe fins al Pont de la Molinassa, fins i tot, tenia records pitjors de l’estat de la pista, però de la llargada eren els mateixos. Un cop deixem el cotxe ens adonem de la quantitat de cotxes i gent que puja, baixa i es mou, i tots amb el mateix objectiu, el sostre de Catalunya. Quan veia els “muntanyeros”, recordava encara més la nostra ascensió de feia vuit anys, quines pintes!!! Prenem direcció al Refugi Vallferrera a 1940 metres des d’on anirem guanyant metres i les vistes ens permeten poc a poc veure el Pla de Boet i tota la Vall Ferrera. Un cop finalitzem el fort pendent, seguim flanquejant per passar del Barranc d’Aresté al de Sotllo. Un cop al Barranc de Sotllo, hem de descendir fins al riu, i aquí veiem que la grimpada que hi havia feia vuit anys, ara ha sigut desviada. Creuem el riu travessant un pont de fusta i aquí ja anem guanyant alçada fins a l’Estany de Sotllo, un cop a l’estany ens adonem que no estarem gaire sols, hi ha més tendes que en un festival de rock, així que decidim seguir ascendint fins a l’Estany d’Estats 2480 m, amb menys zones de bivac, però amb menys gent. Finalment plantem la tenda just a l’inici de l’itinerari de l’endemà.

.
Diumenge, encara amb la frescor del matí, vàrem iniciar l’ascensió a la dreta de l’estany per una pedrera, sempre buscant un barranc i un petit salt d’aigua. Un cop al salt d’aigua omplim els camels i seguim amunt, ara per un tram més estret. Aquí comencem a trobar una mica de neu, però ens facilita la pujada, deixem la neu per ascendir per una altra tartera fins a un fals coll. Flanquegem cap a l’esquerra per evitar guanyar alçada i arribem al Collet de l’Estanyol 2880 m. I aquí tenim les vistes de l’Estanyet de Canalbona, el llac més alt de Catalunya, i del primer cim de la cresta. Perdem una mica d’alçada rodejant el bonic i solitari llac, fins al Collet Franc de Riufred. Aquí comencem a ascendir fins al primer tres mil del dia, l’estreta cresta i una gran fita ens indiquen que hem arribat al Rodó de Canalbona, 3004 m. Continuem la nostra travessa, descendim fins a una bretxa i aquí flanquegem el següent cim per l’esquerra per un sender bastant marcat, el qual ens deixa a la mateixa cresta. Aquí deixem els pals i reculem fins al cim de la Punta Gabarró a 3114 metres d’alçada i amb vèrtex geodèsic. Aquí mengem una mica i ja tenim davant nostre la part més difícil de la via, impressiona. Però un cop ens posem només trobem algun ressalt vertical II+ (segons les ressenyes), però amb molt bones presses i ràpidament ens trobem a la Pica d’Estats a 3143 m i tota la seva multitud. Fem les fotos ràpid, ja que ens estressa el cim, massa gent!!! De baixada fem el Verdaguer 3127 m, està tan a prop. També el deixem ràpid, per descendir ja a territori francès i fer una parada per menjar, aquí decidim plegar, ja tenim tots els 3000s de la zona i, a més, el nostre company no és un col·leccionista malalt d'aquests com nosaltres. Agafem el camí normal de la Pica fins al Port de Sotllo 2894 m, tot en neu, aquí em venen records, ja que va ser de les primeres vegades que trepitjava neu i ja feia vuit anys, quina por, quin canvi!!! Un cop al coll ens queda descendir per un dret tram de tartera, el qual evitem agafant els màxims trams de neu possibles, de pujada déu ser ben dur, no el recordava. Arribem a l’estany on desmuntem la tenda i ens preparem per desfer el camí que vàrem fer el dia anterior, se’ns fa llarga la tornada per la fatiga i la calor. Però ha valgut la pena, hem repetit la Pica per una via poc freqüentada amb una certa de dificultat que et deixa satisfet, a més és la primera zona dels Pirineus on completem tots els seus 3000s, i a més ens ha fet recordar els nostres inicis, sempre tot s’ha de començar.....per acabar.

.
,

Toponímia:

:
Rodó de Canalbona: Des de l’Estany d’Estats presenta un perfil arrodonit.
Punta Gabarró: Homenatge al metge i pirineista català Pere Gabarró (1899-1980), coneixedor del Massís d’Estats, qui va descriure la que després es nomenaria la Via Gabarró.
Pica d’Estats: Sembla que en el passat el seu cim era compartit per tres estats, actualment és el Medacorba el cim que comparteix fronteres amb Catalunya, França i Andorra.
Verdaguer: Homenatge al poeta català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), representant principal de la Renaixença. Se’l coneix per Mossèn Cinto Verdaguer, ja que va ser ordenat sacerdot al 1870. Enamorat de les muntanyes.

.
Primera Ascensió:

:

Pica d’Estats: Es creu que un equip de cartògrafs francesos (Jean-Baptiste Coraboeuf i Jean-Prosper Testu) va estar al seu cim a l’agost de 1827, ja que van estar instal·lats durant quinze dies al Montcalm. Però la primera ascensió coneguda, va ser per Henry Russel, com no, i Jean-Jacques Denjean al 1864.

.

Foto 1: Al cim de la Pica d'Estat, tercera repetició.

Foto 2 i 3: Cartells i fites ens indiquen el camí de pujada.

Foto 4: Vistes de l'Estanyet i de la Via Gabarró.

Foto 5: Vistes del Rodó de Canalbona, aquí no tan arrodonit.

Foto 6: Últim tram fins a la Pica, darrere tenim les puntes bessones de la Punta Gabarró.

Foto 7: La Pica des del cim de Verdaguer.

Foto 8: A recollir!! La tenda prop de l'Estany d'Estats.

PUIG MADRONA.

Continuant amb les sortides de tarda i el projecte, a molt llarg termini, dels 100 Cims dimarts passat ens vàrem acostar a El Papiol i a la Serra de Collserola. Iniciem la sortida a les famoses Escletxes de El Papiol, prop d’una fàbrica-magatzem de totxanes i teules.

.

El camí no té pèrdua, a més es troba molt ben senyalitzat gràcies a les rutes de btt. La primera parada obligatòria és l’Ermita de la Salut, al peu del nostre cim, amb una part de la seva arquitectura preromànica, l’ermita es troba documentada des de finals del segle IX, i era dedicada a Santa Eulàlia de Madrona, més tard a Sant Pere i finalment, i fins a l’actualitat, a la Mare de Déu de la Salut. Seguim ascendint fins ja al Puig Madrona, límit entre els termes de El Papiol i Valldoreix (Sant Cugat). Els seus 341 metres d’alçada ens ofereixen unes boniques vistes de Collserola i de la part baixa del Baix Llobregat. El cim disposa d'un vèrtex geodèsic, d’una gran torre de vigilància d’incendis, on les vistes encara deuen ser més impressionants, i també es té constància d’un poblat ibèric dalt d’aquest turó. El nom del cim, Madrona, és l’antic nom que rebia el poble de El Papiol. Per acabar la sortida ens passegem, mentre comença a fosquejar, entre el passadissos rocosos de Les Escletxes, un de més ample i un altre de més estret. Unes formacions geològiques singulars, un sistema càrstic tabular molt degradat per l’ús de la roca en la producció de teules i altres materials i altres gambarrades. Les parets més altes fan cosa de 5 m d’alçada aproximadament i hi trobem algunes vies d’escalada esportiva.

*Tècnicament, les Escletxes, a 170 m, són grans esquerdes obertes en un massís rocós mesozoic, ocasionades per l'assentament damunt un terreny argilós i estovat per filtracions naturals. Quina cultura!!

.

.

Foto 1: Projecte 100 cims, 100 donuts.

Foto 2: Ermita de la Salut.

Foto 3: Puig Madrona.

Foto 4: Les Escletxes, aquí la més ample i on es troben, principalment, les vies d'escalada.

Foto 5: El Papiol amb el seu castell, ja s'acaba el dia.

M-M

Portem molt posts endarrerits, això és bo i dolent alhora, així que ens hem de posar les piles i mans a escriure…..
Fa dues setmanes va ser una cap de setmana de multiactivitat i tot terreny, divendres bicicleta Cornellà-Martorell per la vora del riu, però sense fotos per poder explicar-ho, i el dissabte intent de Puigmal i Montmalús amb esquís però sense neu i sense cims. El diumenge per fi es van donar les condicions pel post, fotos i indrets, i aquí us l’expliquem…això si, sense mapa i amb poca orientació inicial.

.
No us penseu que hem avançat la Matagalls-Montserrat, la nostra particular M-M és de La Mola al Montcau a Sant Llorenç de Munt. Vàrem sortir des de la urbanització Cavall Bernat a Matadepera que aviat farà honor al seu nom i hi haurà casetes fins el mateix monòlit rocós del mateix nom. El camí comença amb una forta pendent fins que arribem a diversos monòlits de conglomerat, el Cavall Bernat, l’Esquirol i el Cap de Mort, on el camí s’aplana. Un cop passats aquests, seguim un sender i una altra forta pendent que ens durà fins al Camí dels Monjos, amb restes de l’empedrat del camí que hi havia antigament. Aquí ja comencem a veure el Monestir romànic de Sant Llorenç dalt del cim de La Mola, un monestir fet construir pels Comtes de Barcelona, fa gairebé 1000 anys. A dalt del cim més alt del Parc, a 1103 metres, no ens estem gaire, massa gent, massa soroll i a més ja veiem el nostre següent objectiu, el Montcau, que semblava més solitari. Primer comencem a descendir, en direcció al Coll d’Eres, però abans faríem una parada obligatòria a la Cova del Drac o també conegut com el Morral del Drac. Aquesta cova travessa de costat a costat un monòlit de 25 metres d’alçada, i com tota cova, té la seva llegenda i el seu drac, la llegenda d’origen sarraí ens explica que el drac de Sant Llorenç dormia en ella, un drac amb una costella molt famosa. Un cop al Coll d’Eres, ombrejat per immenses alzines, només ens queda ascendir altre cop fins al cim rocós del Montcau a 1057 metres. Aquí si que gaudim de la tranquil·litat i de les vistes, sobretot d’on venim i on hem de tornar, La Mola. Desfem el mateix camí per tornar i finalitzar la sortida, aquesta vegada la parada a La Mola l’allarguem per refrescar-nos i hidratar la nostra companya de quatre potes, que encara que el dia no fos molt solejat, si que va ser bastant calorós. Al final un diumenge aprofitat, un recorregut matinal llarg per una zona que tenim una mica ignorada, on, a més, la pluja ens va respectar, però la calor no gaire....sempre fa calor a Sant Llorenç de Munt?

.

.

Foto 1: El Montcau des de La Mola.

Foto 2: La Mola des del Montcau. I l'Alda.

Foto 3: Cova del Drac, amb el drac.....???

Foto 4: Monestir de Sant Llorenç.

Foto 5: Tornem, amb dos cims a la butxaca i sense mullar-nos.