INDRETS EN UNA BUTACA.

Portem uns dies una mica sedentaris, però a vegades va bé seure en una butaca i viatjar en poc temps a molts indrets, de diferents dificultats, països, sensacions,… Aquests dies ens hem assegut a les butaques del Cinema Cirvianum per gaudir de les tres pel·lícules guanyadores del Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló. Aquí hem pogut gairebé pujar un vuit mil, gaudir de tot un país ple de diversitat com és Mongòlia, conèixer la importància que té cada espècie pel futur incert de la Terra i també ens hem entristit amb les malalties i la mort de les persones que estimen la natura i la muntanya com nosaltres, però no cal estar assegut en un teatre per conèixer aquests problemes, ja que els tenim ben a prop nostre i en qualsevol moment.
Bé, canviem de tema, també ens varem seure a l’Imax de Barcelona i varem poder visitar, com no havíem fet mai els Alps Suïssos i sense cansar-nos varem escalar la paret nord de l’Eiger, però la sensació de vertigen no ens la va treure ningú. Després de tanta altitud, ens varem endinsar a les profunditats del mar, on ens van tornar a recordar la importància de cada espècie dins d’una cadena alimentària.
Bé, en cinc horetes varem recorre còmodament molts indrets, encara que sigui la forma més fàcil i ràpida de visitar indrets, tampoc és la que més m’agrada, a vegades per arribar a un indret i descobrir-lo, cal una mica d’esforç, sinó no serien indrets.

FRED, FULLES I FOTOS.

Ben a prop de la ciutat de Barcelona es troba el poble de Castellcir, a la subcomarca del Moianés, d'allà varem començar la sortida amb el centre el diumenge 18 de novembre, desafiant les molt baixes temperatures d'aquell dia. La sortida va transcorre entre boscos, fins que varem divisar el nostre primer gran objectiu del dia, un del primers indrets, un castell amb forma de vaixell, rodolí, el Castell de Castellcir o més conegut com el Castell de la Popa. Després d'esmorzar, calia recarregar les piles per continuar trobant indrets i seguir fent fotos. Varem passar per la Casa Nova del Castell, una masia abandonada, però en bon estat, i mentre alguns entraven buscant alguna bruixa, altres fèiem fotos. Després de deixar la casa, ens varem endinsar a la Sauva Negra, una petita i espectacular fageda. I, aquí, en un petit pla on es troba una font d’aigua sulfurosa, és on es va iniciar una batalla de fulles, ens varem convertir en nens per uns moments i continuàvem fent fotos, com no. Després de la diversió, ve la calma i tocava alguna cosa més seria, com passar pel gran Pou de Cavaller i sentir unes explicacions del funcionament, emmagatzematge i el transport del glaç. I també conèixer un arbre amb història, el Roure de Giol, només veure’l imposava elegància i només acostar-t’hi donava energia, donava vida.
El dia, aquí, havia arribat a la fi, un dia amb fred, fulles i moltes, moltes fotos, una combinació perfecte, no?

Les coses series de la sortida:

El poble Castellcir:

Castellcir és un poble que pertany a la comarca del Vallès Oriental, més exactament a l’altiplà del Moianès, àrea geogràfica o subcomarca, està formada per municipis de tres comarques diferents; el Bages, Osona i el Vallès Oriental. Una curiositat, al segle XIX només tenia un carrer, conegut com el carrer de l'Amargura i que avui és el carrer Major.

El Castell de la Popa o de Castellcir:

El Castell de Castellcir, anomenat de La Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la qual està construït, data del segle X. El Castell no està en massa bon estat degut a l’espoliació que va patir a començament de segle. Hi ha fotografies de l’any 1920 on encara es veia en bon estat. Dalt del castell queden també les restes de l’ermita de Sant Martí. Prop del castell podem trobar la balma d’en Roma, on s’allotjava el segle passat un bandoler anomenat així.
La llegenda del Castell:

”Diuen que el senyor del castell de Castellcir Gilabert, tenia molt mala conducta. Robava objectes de les esglésies i d’ermites, i fins i tot afirmen que havia atacat, ferit i mort un canonge de Vic.Així és normal que el rector de la parròquia aprofités els moments que podia per recriminar-lo. L’avisava de com s’havia de comportar i li demanava que fes més bondat.Però a Gilabert no li agradaven els sermons ni els renys, i enutjat amb el senyor rector, diuen que un dia va disparar amb la ballesta mentre deia missa i el va matar. Ple de remordiment en veure què havia fet, se’n va penedir i va voler demanar el perdó del Sant Pare de Roma. El Papa el va absoldre, però segons conten, va posar-li unes condicions: havia d’edificar una nova església del mateix estil i disposició que la de Sant Jaume de Galícia i, a més des de la nova església no s’havia de veure el castell. La llegenda acaba relatant que els senyors del castell compliren la seva promesa. Nosaltres també ho creiem així, ja que l'església vella de Castellcir és del mateix estil que la de Santiago i és fora de la vista del castell de la Popa, ja que Roca Sitjana el tapa."

Sauva Negra:

Sauva Negra és una fageda de singular bellesa, protegida dins del Pla d’Espais d’Interès Natural. Dins d’ella hi trobarem la font sulfurosa de Sauva Negra on ens podrem refrescar, si us agrada aquest tipus d’aigua.

Pou Cavaller o Poua de la Torrassa:

Pou Cavaller, conegut també, pel que sembla, com la Poua de la Torrassa. Molts pagesos del Moianès, del segle XVII fins a ben entrat el XX, feien el glaç tot aprofitant les zones obagues i l'aigua de les rieres, entre elles la de Castellcir, per vendre'l a Barcelona i a les pastisseries de Moià i Castellterçol. El seu transport era en carruatge i sempre era durant la nit.

Roure de Giol:
Han passat segles i segles perquè aquest fos el nom amb que avui és coneix aquest magnífic arbre que forma part del catàleg d’arbres i arbredes d’interès nacional. Està en un pla darrera de l’ermita de Santa Coloma Sasserra, rodejat d’un mur circular de pedres restaurat recentment. Al mes de Juliol s’hi fa un Aplec sardanístic davant d’ell. Espècie: roure martinenc (Quercus humilis).

Santa Coloma de Saserra:

Ermita romànica amb campanar del segle XI i absis del segle XII. Fou realçada el segle XVII. Situada en un paratge singular, al costat de la masia i del Roure monumental del Giol.

Més fotos a massajoves.

PEGUERA, UN SECRET AMAGAT.

Dissabte varem decidir anar a fer una cresta, aquest cop va tocar el Berguedà, al Serrat de les Eres i la Cresta de Peguera, que rep el mateix nom que el poble que domina. La cresta de Peguera no presenta cap tipus de dificultat (una xemeneia de IV i una fisura de IV + molt ben assegurades) i, a més, existeixen nombroses escapatòries en tot moment.
El material que varem utilitzar va ser dos cintes exprés i material per a les reunions i el ràpel, dels tres ràpels que presenta la cresta varem desgrimpar dos i l’últim si que s’ha de rapelar (20 metres).
La cresta té dues parts ben diferenciades, la primera que la majoria és caminar i algun pas aïllat amb alguna dificultat. I la segona són les desgrimpades en comptes dels ràpels, la xemeneia, la fissura i finalment el ràpel, que durant el seu final es separa de la paret.
Més que la dificultat i l’exposició d’un cresta pirinenca, la cresta de Peguera la fa especial el seu teló de fons, les cingleres, els prats de pastura que conviden a descansar, les seves vaques i braus, els secrets amagats d’un poble abandonat, la tranquil·litat, el silenci i la soledat de la zona, que encara la fan més bella.

Històries que envolten el poble:

El poble de Peguera, pràcticament abandonat, està format per cases aïllades (actualment quasi totes en estat ruïnós) escampades per la falda d’una mola: el Roc de Peguera. Va viure una revifalla amb la mineria però, desapareguda aquesta activitat, ja fa anys que resta en l’estat actual. A les primeries del segle XX, va veure néixer el guerriller llibertari i resistent antifeixista Ramon Vila i Capdevila, popularment conegut per “Caracremada”.

Primera ascensió i equipament:

Per Javier aznar i Taqui Garrido (dos profes que hem tingut, un en escalada en roca i l’altre de gel) a l’agost de2004. Equipament definitiu al juny’05 amb la col·laboració de Fernando Claramonte.

Més ressenyes a madteam i a la Feec.

Foto 1: Desgrimpant el primer ràpel.

Foto 2: Preparant el segon ràpel.

Foto 3: Poble de Peguera, sota el Roc de Peguera.

Foto 4: L'agulla després de la xemeneia.

Foto 5: L'últim ràpel i final de la cresta.

Fotos cedides per petjades.

FELICITACIÓ A LA NEUS

Encara que una mica tard, fem una felicitació a la Neus, recordant que el 28 d'octubre va assolir per fi els seus 100 tresmils. Per veure com va anar l'ascensió teniu un post anterior amb unes fotos. Amb aquest cims (gemelos), la Neus va aconseguir una fita dins d'un projecte que es la nostra vida muntanyenca. Per una persona com ella, incansable i amb tanta voluntat, segur que dintre de poc se li quedaran petits aquests 100. Felicitats, Neus!!

Foto: La Neus, el Jordi i el David al Cim del Gemelos Sud.

UN SOMRIURE A LA TARDOR

Al centre cada any es celebra la castanyada, però més enllà de les activitats de muntanya que es realitzen i de les castanyes i moniatos, la castanyada del centre es senzillament una diversió, treure un somriure davant de la tardor.

Aquest any varem canviar de poble, i va ser Vilanova de Prades, a la Conca de Barberà, sota la Serra de la Llena. El poble se'l coneix com un productor de castanyes, inclús tenen la seva fira a final d'octubre. És important també destacar que el 20% del territori del municipi és botjar i ROCA, per això molts van decidir celebrar la castanyada practicant l'escalada esportiva, on la roca és un estrany i gris conglomerat.

Bé, i després de la muntanya, la nit de dissabte, com sempre les castanyes, els moniatos, el ron cremat, el patxaran, els riures, els streapteases, etc, etc, etc,... Després, al dia següent, costa llevar-se, però la muntanya et crida i guanya, és un bon despertador.

Podeu consultar les ressenyes de l'escola d'escalada aquí.

Fotos cedides per Pedroka:

BREU VISITA AL LLAC MANYARA

El Parc Nacional del Llac Manyara va ser el segon parc que visitàrem de Tanzània, no estava així previst, però per problemes mecànics es va adoptar un altre programa. El Parc Nacional va ser creat a l’any 1960 i ocupa una extensió de 330 km2, dos terceres parts de les quals són cobertes pel Llac Manyara. El terreny del parc és estret i allargat, uns 50 km, delimitat per dues fronteres naturals, les escarpades i quasi verticals parets de la falla de la Vall del Rift, quasi 600 metres d’alçada, i, per l’altra banda, les aigües salades del immens Llac Manyara. En el llac no varem observar gaires flamencs, esperàvem veure més, però no varem tenir sort. El guia ens va explicar que a l’any 2004 varen morir 10.000 flamencs roses, per una toxina de les algues (cianobactèria), l'aliment dels flamencs, la qual augmenta quan el nivell de les aigües baixa, esperem que el número de flamencs es recuperi aviat i podem gaudir del seus color tant al cel com sobre les aigües del llac.
Malgrat les petites dimensions del parc hi ha molta diversitat d’hàbitats i és molt ric en fauna, nosaltres, sobretot, varem poder gaudir de la selva, del dinar a la vora del llac, dels nombrosos elefants i dels sempre divertits babuins. Llàstima que durant la nostra breu visita no varem poder gaudir dels lleons trepadors, ni varem poder visitar la font d’aigua calenta, ho deixarem per un altre viatge a les terres tanzanes.
Per acabar la visita a aquesta magnífica zona podeu apropar-vos i fer unes compres o seure algun dels seus nombrosos bars, a fer una Cocacola gegant, és clar, a la vil·la de Mto Wa Mbu, impronunciable, la qual es troba increiblement a prop de la porta d’entrada del parc. Veureu que en la població hi ha molt de moviment i és plena de gent i diversitat, ja que aquesta població sempre ha servit d’intercanvi comercial, inclús es celebra un important mercat Masai una vegada al mes.

Foto 1:Babuins, sempre ens han fet treure un somriure.

Foto 2: Pelicans aterrant al Llac Manyara.

Foto 3: Un indret, pau a prop del llac.

Foto 4: Mto Wa Mbu, una població plena de diversitat.

UN RESTAURANT INDRET

A vegades hi ha indrets davant nostre, passes gairebé cada dia i no t’adones que hi son. No cal que hi vagis molt lluny, no cal traspassar cap frontera, aquests indrets són al mateix poble on vius. En aquesta ocasió us recomano que gaudiu d’un restaurant, el Llac d’Ariadna, que es troba al Parc de la Muntanyeta. Us recomano que seieu a la seva peculiar terrassa, quan comenci a fer caloreta, és clar, la qual anomenen l’embarcador, ja que es troba sobre d’un llac artificial d'aigües tranquil·les amb alguns ànecs curiosos. Atenció!! no demaneu res d’ànec per evitar ferir la sensibilitat dels tafaners.
L’indret és tranquil i, a més, sembla que no hi siguis a Sant Boi, de cop et trasllades al silenci, et trasllades a un indret on es respira pau.
El menjar del restaurant és bo, tenen plats originals i unes postres boníssimes, una cosa en contra, és el preu, que és una mica car, però de tant en tant un caprici va bé, i més si és dins d’un indret.

FLOR DE NEU

"Mentre ascendíem cap al Cotiella, cap a l’alçada 2200, entre roques calcàries, la vaig veure, vaig veure un borrissol de cotó, era la meva primera flor de neu en llibertat. La meva flor, la meva preferida, segurament no per a què te la regalin, seria massa fàcil, sinó per trobar-te-la en la muntanya, ja que es fa difícil veure’n. Va ser una llàstima que la flor estigués al final de la seva vida, però quan torni a fondre’s la neu de la vall tornarà a aparèixer i a florir, serà per aquest motiu que també se la coneix com la immortal.
La flor de neu sempre ha sigut el símbol dels muntanyencs i, fins i tot, era portada com a testimoni de conquesta de cims, bé, sort que ara tenim la càmera i així no cal que arranquem aquesta estrella cada vegada que fem una conquesta.
Edelweiss, la noble blanca, la flor de neu, converteix qualsevol racó o lloc en tot un indret."

LEONTOPODIUM ALPINUM

De juny a octubre.

Entre 2200 a 2800m.

El cor de la flor, petites agrupacions grogues, és allò pròpiament nomenat flor.

Els pètals (blanc), no ho són pas, sinó que són fulles atrofiades, reunides en forma de corol·la, nomenat en botànica bractees.

COTIELLA, TALAIA PIRINENCA.

Durant aquest estrany pont, que al final no va ser pont, però sempre va bé uns dies de festa de més i, més, si els aprofites al màxim. Després de fabricar adrenalina visitant l’hospital, sobretot el David, anant al cinema a veure “El Orfanato” i d’escalar dijous altre cop a Subirats al Sector Toro, varem passar el cap de setmana a les desconegudes muntanyes d’Armeña, més conegudes pel seu cim principal, el Cotiella 2912 m. Varem realitzar l’ascensió en dos dies i va ser tot un encert, no per la longitud de la ruta sinó per la meravellosa estada al refugi d’Armeña, una casa de nines, situat al ben mig del circ que porta també el mateix nom. L’estada va ser solitària i tranquil·la, i, a més, varem convertir la nit en màgica fent una bona foguera a la seva llar, no calen paraules, en aquest cas, només observar les flames, que són tota una droga, tot un somnífer.
Al dia següent calia fer l’ascensió, amb mandra, finalment varem aconseguir superar les pendents pedregoses fins al Coll de Cotiella. Després un flanqueig per sota del cim i arribaríem al Coll de les Bruixes i l’últim esforç fins al cim, l’última gran pendent. I per fi el premi, les vistes dels Pirineus Central i el millor de tot la claredat de l’atmosfera ens permetia veure des del Pedraforca, amb la seva silueta inconfusible, fins al llunyà Moncayo.
Després de visitar aquest desconegut i solitari massís calcari del Cotiella et queda una sensació de màgia i irrealitat, com si fos un somni viscut, et queden en el record indrets com el gelat i fosc Ibon de Armeña, el petit i coqueta Refugi d’Armeña, el circ d’Armeña amb els plecs naturals que fan les seves parets, els tortuosos karsts, el panorama des del cim que et deixava mirar fins on els ulls t’ho permetien, l’Ereta de las Brujas, on encara pots notar la presència dels antics Aquelarres, i els tapissos de flors de neu esgotant el seu temps.

Les aventures de Russell a Cotiella:

Com no, Henry Russel, el més excèntric de pirineistes, va conquerir el Cotiella en dues ocasions acompanyades, com sempre, d’alguna anècdota. A l’any 1865, després d’observar la grisa muntanya quan dirigia la mirada cap al sud des d’algun cim dels Pirineus, es trobava a la zona dels Montes Malditos quan va decidir iniciar la conquesta de la desconeguda muntanya. Va descendir de Ballibierna a Benasc, on a l’alberg de Juan es va fer cuinar tres potes de xai, que segons el Comte, el salvarien en els horribles deserts del Cotiella. De Benasc anà a Sahún i després ascendí el Coll del mateix nom, des d'on va conèixer el nom de la muntanya que volia conquerir. Però aquí no van acabar les anècdotes de la primera conquesta del Cotiella, prop del circ d’Armeña està a punt de ser envestit per un ramat de 4000 bens que cercaven sal. Al cap de cinc anys, al 1870, hi tornà amb Lequetre i Henri i Celestin Passet, i feren un bivac al cim, amb unes espectaculars vistes. De tornada cap a França, mentre dormien en una cabana, es presentaren quatre bandolers espanyols armats. Mentre Russell intentava entendres amb el seu dolent castellà, com a resposta va rebre un tret de fusell. En la confusió de l’espetec sortiren tots quatre corrents. Russell es pogué amagar en el cor del bosc i passà una nit de terror, sentint els bandolers que el buscaven i angoixat pels seus amics que els feia morts. L’endemà arribà a Plan i acompanyats pels carrabiners que va avisar es van acostar fins a la cabana on esperava trobar els cadàvers, però van aparèixer els seus amics que s’havien pogut escapolir també. Una excèntrica i original història més d’un Comte ben boig per les muntanyes.

Foto 1: L'ascensió al refugi ja tot és tot un indret.
Foto 2: Sortida de sol des de la porta del refugi d'Armeña.
Foto 3: La casa de nines, el refugi on varem passar la nit.
Foto 4: Les vistes dels Pirineus central des del cim de Cotiella 2912 m.
Foto 5: Última mirada enrere del circ d'Armeña.

TARANGIRE, JARDÍ DE BAOBABS

Després de l’ascensió del Kilimanjaro i finalitzar les nostres aventures per les muntanyes de Tanzània, ara li tocava el torn als Parcs Nacionals, nosaltres varem escollir els parcs del nord del país. Tarangire va ser el primer de la ruta, el qual es troba a 118 km al sud-oest d’Arusha, a unes dues en hores en cotxe per la carretera principal Arusha-Dodoma, la qual no es troba en gaire mal estat. Tarangire a l’any 1957 va se nomenat reserva, però a l’any 1970 va passar a ser parc nacional. L’extensió del parc és de 2600 km2, el qual es divideix en dues parts ben diferenciades, la part nord que és on es va centrar la nostra visita i la sud la qual es molt pantanosa.
Tarangire, l’injust oblidat dels parcs, vol dir “Riu de la Vida”, això, es degut a les fonts d’aigua permanent del seu riu, el qual travessa el parc de nord a sud i dóna nom al parc. Aquesta riquesa en aigua li suposen que disposi d’una gran quantitat d’animals, sobretot d’agost a novembre. El parc també pateix petites migracions segons les èpoques de pluges, però mai són comparables amb la gran migració de Serengeti-Masai Mara.
A Tarangire abunden els elefants, les aus i els termiters, però sobretot el que abunden són els Baobabs, l’arbre més gran d’Àfrica, el parc presenta la major quantitat de l’impressionant arbre de l’est d’Àfrica. El baobab durant l’hivern sembla sec i mort, però només és una aparença, ja que aprofita les aigües del seu interior. Si abraces una baobab notaràs que és ple de vida i notaràs la seva majestuositat i grandiositat.

Foto 1: Baobab, l'habitant més gran de Tarangire.

Foto 2: Filera d'elefants prop del riu Tarangire.

Foto 3: Termiter gegant.

Foto 4: L'animal més sabi del parc, tot el dia descansant.