PELS FERROS.

*Aclariment previ a la lectura del post: pels ferros = camí equipat (segons vocabulari de la no-experta, perquè està clar, que nosaltres som els experts).

.
Fet l’aclariment, us explicaré una sortida de febrer, tinc molts posts endarrerits ja ho sé, però de mica en mica arriba allò bo, va ser una sortida que vam gaudir moltíssim i la vull compartir ara encara que sigui abril. Teníem al cap l’ascensió al Puigsacalm, però com bons buscadors d’indrets i d’aventures, no podíem ascendir aquest cim per la ruta normal. Així que després d’uns descobriments per Internet vam decidir ascendir al cim des de Joanetes, pujant per la Canal Nova o Fosca i baixant per la Canal dels Ganxos Vells, uns camins amb ferros, és a dir, escales, cadenes, passarel·les,... Aquell dia patíem cansament físic i psíquic, i suposo que també fred, però això no ho recordem gaire, només ens ha quedat la bellesa dels indrets descoberts, molts descobriments en un sol dia són un elixir de felicitat, aquesta formula hauríem de prendre-la cada dia, com el colacao...

.
L’inici de la ruta, Joanetes a 604 metres d’alçada, ens va encantar, un petit poble silenciós i acollidor, un veritable poble-indret. El primer tram va ser una mica confús i, fins i tot, a l’inici de la ruta ens vam desviar, però per sort, o orientació del David, vam arribar a través del bosc caducifoli ben despullat fins a la carena del Puig del Soi 1014m i una gran pedra pintada amb la paraula “El Barret”, una mica lleig. A partir d’aquí comença el camí dels ferros els quals ens ajudaran a avançar per la ombrívola canal, però a mitja canal ens aturarem per uns instants en un indret màgic, en una estreta aresta trobem una petita campana i un barret, i on observarem el paisatge mentre fem sonar la dolça melodia de la campana. El final de la canal ens condueix a un altre indret, Santa Magdalena del Mont a uns 1270 metres d’alçada i on ens mostra per primer cop del dia els petits i nevats Pirineus Orientals, una llàstima que l’indret estigui espatllat per una macroantena (càmera de TV3) i una, encara més gran i lletja, estrella de Nadal al Puig Corneli. Aquí ja agafem bon camí, amb una mica de fang i neu, fins al massificat cim del Puigsacalm a 1515 metres, vistes meravelloses d’hivern, el Santuari de Bellmunt, el Pedraforca, Montserrat,..., tenim tota la Garrotxa al nostres peus i més enllà. El descens el fem bastant ràpid, fins i tot en algun moment massa, al principi desfem el camí de pujada i ens introduïm més endavant dins de la Canal del Ganxos, aquí els ferros són més precaris que l’altra canal i el camí no és tan maco, però ens serveix per arribar fins a la coneguda roca de “El Barret” i aquí, ara si que pel bon camí ple de fullaraca, fins a Sant Romà amb la seva font i més avall fins al poble de Joanetes.

.
Va ser un dia d’indrets i de descobriments, fins i tot, vam descobrir una flor d’hivern. Feia menys d’una setmana que m’havien regalat una guia de flors dels Pirineus, i vaig pensar que fins a la primavera no l’estrenaria, però estava ben equivocada. Mentre fèiem un petit descans a Santa Magdalena del Mont vam descobrir unes blanques campanetes, i quan vaig arribar a casa vaig buscar el seu nom, i em van ser presentades com lliris de neu, més culte com Galanthus nivalis, i en castellà “perforanieves”, no sé si hi ha moltes flors d’hivern, ben valentes elles, però aquesta va ser tot un descobriment. Estic pensant d'estrenar un nou blog...

.

Foto 1: Canal Nova o Fosca.

Foto 2: Canal dels Ganxos.

Foto 3: Flors d'hivern.

.

Un resum de l'ascensió en un INSTANT.

DIGITALIS PURPUREA.

O la digital o didalera. Flor que ens ha fet d’acom- panyant durant els dies que vàrem passar per les muntanyes d’Euskal Herria.
És una flor especial per a mi, ja que és un clar exemple de la frase:
“Tot és verí i res és verí. Només la dosi fa verí” “Dosis sola facit venenum”
Paracelso, metge i alquimista (1493 Suïssa - 1541 Àustria).
La flor ens la posaven com exemple durant la carrera de fisioteràpia per afirmar la frase de Paracelso, ja que la flor conté digitoxina i digoxina entre d’altres, les quals la protegeixen dels seus depredadors, però que són substàncies determinants per malalties cardíaques, ja que són bons reguladors del ritme cardíac, però segons la dosi és un mortal verí. El seu color i la seva forma són preciosos, semblen barrets de fades. Bé, si la veieu no la toqueu, que mossega....

També vàrem trobar flors de neu d'euskadi, exactament al cim del Larrun, encara sense flor, però etiquetades i amb blog. I si no mireu.

.

JARDÍ AFRICÀ.

Un jardí de baix consum d'aigua, ideal per a sequeres, poc de manteniment, unes flors endèmiques,... que més se li pot demanar a un jardí?

He intentat posar-li nom a totes les fotografies, si hi ha alguna errada o si algú coneix la desconeguda li estaré molt agraïda. Espero que us agradi el meu jardí.

FLOR DE NEU

"Mentre ascendíem cap al Cotiella, cap a l’alçada 2200, entre roques calcàries, la vaig veure, vaig veure un borrissol de cotó, era la meva primera flor de neu en llibertat. La meva flor, la meva preferida, segurament no per a què te la regalin, seria massa fàcil, sinó per trobar-te-la en la muntanya, ja que es fa difícil veure’n. Va ser una llàstima que la flor estigués al final de la seva vida, però quan torni a fondre’s la neu de la vall tornarà a aparèixer i a florir, serà per aquest motiu que també se la coneix com la immortal.
La flor de neu sempre ha sigut el símbol dels muntanyencs i, fins i tot, era portada com a testimoni de conquesta de cims, bé, sort que ara tenim la càmera i així no cal que arranquem aquesta estrella cada vegada que fem una conquesta.
Edelweiss, la noble blanca, la flor de neu, converteix qualsevol racó o lloc en tot un indret."

LEONTOPODIUM ALPINUM

De juny a octubre.

Entre 2200 a 2800m.

El cor de la flor, petites agrupacions grogues, és allò pròpiament nomenat flor.

Els pètals (blanc), no ho són pas, sinó que són fulles atrofiades, reunides en forma de corol·la, nomenat en botànica bractees.