dijous, 31 de gener de 2008

SERENGETI, LA PLANÚRIA SENSE FI.

Abans d’arribar al Parc Nacional de Serengeti, creat a l’any 1951 i Patrimoni de la Humanitat al 1981, ens vàrem aturar a la Gorja d’Olduvai, un jaciment arqueològic de 50 km de longitud i 90 metres de profunditat, on es va descobrir al 1959 les restes dels humans més antics, amb més de 1,80 milions d’anys. També varem fer una visita al seu petit museu amb reproduccions dels fòssils trobats. A la gorja d'Olduvai és molt abundant el sisal silvestre i precisament el nom d’aquest indret deriva de Oldupaai que és com es diu en llengua Masai aquesta planta.
Tornem a agafar el cotxe, per camins polsosos i veiem que les muntanyes van desapareixen, que el terreny es va aplanant i que l’horitzó es converteix en una línia infinita. Sabem que estem arribant a Serengeti, un dels parcs més grans de Tanzània amb 14.763 km2 de superfície, entre les terres altes del Ngorongoro, el Llac Victòria i Masai Mara de Kenya. Siringeti, com el van batejar els Masai, vol dir la planúria sense fi, una immensa sabana, sense arbres i en alguna ocasió ens trobem uns afloraments rocosos, nomenat kopjes, formacions granítiques i algunes d’elles les roques més antigues de la terra. Dels seus animals no vàrem gaudir gaire per motius tècnics, però ens van encantar els hipopòtams, els simpàtics facoquers, el tros de lleopard que ens va deixar veure, les solitàries hienes i els prehistòrics cocodrils i llangardaixos.Us recomano que a la porta del parc, Naabi Hill Gate, pugeu al petit monticle rocós, on podreu observar que el Serengeti no té fi i que la nostra vista es perd en l’horitzó.
Foto 1 i 2: Horitzons del Serengeti.
Foto 3: Fòssils d'Olduvai.
Foto 4: Més horitzons.
Foto 5: Un kopje trencant la línia de l'horitzó.
Foto 6: Els hipos i la seva agradable olor.
Foto 7: Los lunes al sol.

Cap comentari: