divendres, 4 d’abril de 2008

REPETIM.

Un d’aquells caps de setmana que no saps que fer, que passes d’estar a la nord de l’Aspe a escalar a Olesa de Montserrat, però al final després de dormir bastant vàrem fer la Teresina la tarda-vespre de dissabte, a estrenar els Scorpion. Així que cap a les quatre sense canvi d’hora, la vàrem iniciar. Els inicis són els més vertiginosos amb un pont de roca que costa passar-lo dret. La novetat, aquesta vegada, va arribar a l’agulla de Santa Cecília, ja que s’ha instal·lat unes petites grapes per realitzar el descens sense haver de muntar el rappel. Una instal·lació no gaire còmode. Ara ja només ens faltava endinsar-nos en la xemeneia final. Primer uns passos una mica difícils i més braços del que recordàvem, suposo que pel desgast i del relliscar de la roca. I ja estàvem, una altra vegada al pas estret, la cadena que sempre està massa alta, per què no posaran les cadenes 30 cm més llarga o més avall? O per què no hauré crescut jo aquesta mida? Però, no hi havia temps per filosofar, és feia tard, trepitjo al Pedro i amunt. L’últim esforç, utilitzant el famós arbre, que crec que està més mort que viu. I per fi apareixem a Sant Jeroni, sense gaudir gaire que es feia tard i a més bufava el vent cobrint de núvols els cims de la muntanya de Montserrat. El sol ens va ataronjar la nostra arribada fent-la encara més maca, una posta de sol ràpida i intensa. La baixada per la canal de Sant Jeroni, va ser amb pressa, per evitar que ens agafés la foscor al camí que no havíem fet de pujada. Amb els frontals fins al cotxe la Teresina havia aconseguit cansar-nos.
N
Foto 1: Passos aeris.
Foto 2 i 3: L'últim obstacle, la barana.
Una foto més a instants.