És difícil trepitjar indrets als Pirineus encara desconeguts, i més si hi vas quasi cada setmana com nosaltres, però ho hem aconseguit, durant tres dies no hem trepitjat ni un pam dels Pirineus conegut per a nosaltres, i a més la gent que ens hem creuat la podem contar amb els dits de les mans.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.
.
Vàrem iniciar la nostra descoberta a la Vall Louron, exactament a Pont du Prat (Loundeville), una central hidroelèctrica a 1210 m, seguint un camí en ziga-zaga dins d’un gran bosc anem guanyant metres fins a arribar a les Gorges de Clarabide, un sender esculpit a la roca. Fins al Refugi de La Soula a 1690 m, el camí és com un museu a l’aire lliure, et vas trobant explicacions sobre fauna, història, minerals,..., aquestes ens fan la pujada més agradable, però també ens l’allarguen. Un cop al refugi ens desviem cap al Lac de Caillauas, el llac represat més profund dels Pirineus, aquí, a 2150 m, la boira ens atrapa i no ens permet gaudir de les vistes. Seguim amunt deixant petits i grans llacs, la zona dels Gourgs Blancs, el Lac des Isclots, Lac de Milieu, indrets emboirats. Finalment, quan la boira ens permet localitzar un bivac, plantem la tenda en un petit llac als peus de les Legnes de Gourgs Blancs a 2520 metres, aquella nit ens adonem que els sacs d’estiu ja els podem guardar a l’armari.
Vàrem iniciar la nostra descoberta a la Vall Louron, exactament a Pont du Prat (Loundeville), una central hidroelèctrica a 1210 m, seguint un camí en ziga-zaga dins d’un gran bosc anem guanyant metres fins a arribar a les Gorges de Clarabide, un sender esculpit a la roca. Fins al Refugi de La Soula a 1690 m, el camí és com un museu a l’aire lliure, et vas trobant explicacions sobre fauna, història, minerals,..., aquestes ens fan la pujada més agradable, però també ens l’allarguen. Un cop al refugi ens desviem cap al Lac de Caillauas, el llac represat més profund dels Pirineus, aquí, a 2150 m, la boira ens atrapa i no ens permet gaudir de les vistes. Seguim amunt deixant petits i grans llacs, la zona dels Gourgs Blancs, el Lac des Isclots, Lac de Milieu, indrets emboirats. Finalment, quan la boira ens permet localitzar un bivac, plantem la tenda en un petit llac als peus de les Legnes de Gourgs Blancs a 2520 metres, aquella nit ens adonem que els sacs d’estiu ja els podem guardar a l’armari.
.
Al matí següent, decidim evitar el Coll de Gourgs Blancs, el Port d’Oô i la volta pel Llac de Gias, i decidim pujar pel recte, semblava que les corbes de nivell ens ho permetrien, fins al Coll de Poucherges a 2718 metres, sense ressenya, sense sender i sense fites. Des del coll flanquegem fins a més amunt del Lac de Clarabide, on trobem alguna traça de camí i alguna fita, però també trobem neu dureta, que ens complicarà una mica la pujada final fins al Port de Gías. Abans d’arribar al cim rodegem un petit llac i després agafem una canal pedregosa que ens durà directament al Saint Saud a 3003 metres, als nostres peus tenim la zona on vàrem dormir i davant un futur objectiu els tres Bellocs. Desfem el camí, però abans agafem les motxilles que les havíem deixat a un replà previ al Port, i descendim la pendent on la neu es troba ja tova. Passem el Lac de Clarabide, un gran esglaó rocós i arribem al llac presat de Poucherges, aquí flanquegem sense perdre alçada fins al Prat de Cazeneuve a 2055 metres, però el deixem enrere, decidim pujar uns metres més per la Vall d’Aygues Tortes. Finalment plantem la tenda també envoltats de boira i, fins i tot, durant el sopar cau alguna gota.
Al matí següent, decidim evitar el Coll de Gourgs Blancs, el Port d’Oô i la volta pel Llac de Gias, i decidim pujar pel recte, semblava que les corbes de nivell ens ho permetrien, fins al Coll de Poucherges a 2718 metres, sense ressenya, sense sender i sense fites. Des del coll flanquegem fins a més amunt del Lac de Clarabide, on trobem alguna traça de camí i alguna fita, però també trobem neu dureta, que ens complicarà una mica la pujada final fins al Port de Gías. Abans d’arribar al cim rodegem un petit llac i després agafem una canal pedregosa que ens durà directament al Saint Saud a 3003 metres, als nostres peus tenim la zona on vàrem dormir i davant un futur objectiu els tres Bellocs. Desfem el camí, però abans agafem les motxilles que les havíem deixat a un replà previ al Port, i descendim la pendent on la neu es troba ja tova. Passem el Lac de Clarabide, un gran esglaó rocós i arribem al llac presat de Poucherges, aquí flanquegem sense perdre alçada fins al Prat de Cazeneuve a 2055 metres, però el deixem enrere, decidim pujar uns metres més per la Vall d’Aygues Tortes. Finalment plantem la tenda també envoltats de boira i, fins i tot, durant el sopar cau alguna gota.
.
Al dia següent matinem bastant, i comencem ascendint la vall amb la llum dels frontals, al principi el camí segueix la HRP, però la deixarem a la nostra esquerra bastant amunt per flanquejar un contrafort del Marcos Feliu, que un cop passat trobarem un torrent més encaixonat que seguirem fins a un petit i solitari llac a 2700 m als peus de l’Abeillé. Aquest camí es troba poc senyalitzat, cada vint minuts et trobes una fita que et recorda que estàs ben situat. Al llac comença a ploure, així que decidim deixar el cim per compartir-lo amb el Pedro en una altra ocasió, li devem. Descendim fins a la tenda, la recollim i seguim avall fent una curta parada a la cabana del Prat de Cazeneuve per veure el seu estat. Seguim avall, passant per grans salts d’aigua i anem superant algun ressalt rocós relliscós pel fang. Finalment arribem al Refugi de La Soula i aquí ja agafem el sender-museu fins al Pont du Prat, on just arribar al cotxe la pluja va descarregar amb força, per uns segons ens havíem salvat.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.
Al dia següent matinem bastant, i comencem ascendint la vall amb la llum dels frontals, al principi el camí segueix la HRP, però la deixarem a la nostra esquerra bastant amunt per flanquejar un contrafort del Marcos Feliu, que un cop passat trobarem un torrent més encaixonat que seguirem fins a un petit i solitari llac a 2700 m als peus de l’Abeillé. Aquest camí es troba poc senyalitzat, cada vint minuts et trobes una fita que et recorda que estàs ben situat. Al llac comença a ploure, així que decidim deixar el cim per compartir-lo amb el Pedro en una altra ocasió, li devem. Descendim fins a la tenda, la recollim i seguim avall fent una curta parada a la cabana del Prat de Cazeneuve per veure el seu estat. Seguim avall, passant per grans salts d’aigua i anem superant algun ressalt rocós relliscós pel fang. Finalment arribem al Refugi de La Soula i aquí ja agafem el sender-museu fins al Pont du Prat, on just arribar al cotxe la pluja va descarregar amb força, per uns segons ens havíem salvat.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.
.
TOPONIMIA:
TOPONIMIA:
:
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.
.
PRIMERA ASCENSIÓ:
PRIMERA ASCENSIÓ:
:
Saint Saud: Es desconeix.
Saint Saud: Es desconeix.
.
HEM APRÉS QUE...
HEM APRÉS QUE...
.
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.
.
Foto 1: Les vistes de la primera i freda sortida de sol a Gourgs Blancs.
Foto 2: Gorges de Clarabide.
Foto 3: Lac des Isclots.
Foto 4: Col de Poucherges, i a l'esquerra el flanqueig que vàrem fer.
Foto 5: Cim de Saint Saud, a sota el llac de Milieu i el petit llac on vàrem passar la primera nit.
Foto 6: Als peus de l'Abeillé, un llac camuflat.
Foto 7: Baixem...
.
Més fotos a INSTANTS.