dimecres, 17 de novembre de 2010

NOMÉS VIVINT...

Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
Dissabte, després d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet i, també d’uns quants quilòmetres de mala carretera, sobretot de la Vall de Cardós, i de mala pista des de les Bordes de Quanca, arribem fins a la mateixa Pleta Palomera. L’indret és poc concorregut i els seus colors són una barreja de tardor i hivern. L’aproximació la fem tranquil·lament, fins i tot, ens sembla veure unes petjades d’ós. En els darrers minuts de llum i quan ja portàvem una estona de neu tova des del petit circ del Clot de l'Escala, per fi arribem al primer dels llacs, l'estany de Llavera, aquest ben gelat per les poques hores d’escalfor solar que rep, uns metres més amunt trobem el refugi de Mont-roig (Enric Pujol) situat a 2290 metres d’alçada vora el desguàs del segon llac de la jornada, l'estany Inferior de la Gallina.
El refugi, per a la freda nit, és una llauna aïllada a la nostra mida, tot un luxe, sobretot perquè no compartim la nostra suite amb cap hoste més. Sopem i xerrem amb la llum dels nostres frontals i amb les espelmes d’altres muntanyencs. Fins que les nostres converses s’apaguen i els nostres somnis ens envaeixen.
.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
La muntanya vermella s’ha vestit de blanc, per permetre’ns viure una ascensió circular amb alguna guspira de tecnicitat, sense arribar al patiment, només vivint....
.
“He pujat alt, però no t’he sentit més per estar més a prop del cel, tot al contrari, a mesura que passa el temps i pugi més amunt et sentiré encara més lluny. Això m’entristeix molt... T’estimo papa.”
.
Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.
Foto 2: A la meitat del corredor.
Foto 3: Foto de rigor al cim.
Foto 4: L'aresta sud, el camí de tornada.
Foto 5: Satisfets al refugi de Mont-roig.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bonito relato, espero porder compartir más indrents con vosotros. Besos.

Unknown ha dit...

Molts petons i una abraçada fortíssima!!!

Buscador d'Indrets. ha dit...

Petons per als dos, per a la Núria i a l'anònim-Manuel (crec).