LA CARA ALPINA DELS PIRINEUS.

El massís del Vignemale és la cara alpina dels Pirineus, per la seva glacera amb la seva llengua de gel terminal, les seves muralles de roca, per les seves escalades en gel,…, però per a nosaltres ha tingut diferents i variades cares. Una cara dura, el pes de la motxilla de 18 kg, comprovats. Una cara històrica, seguint els camins recorreguts per Russell, passant per les seves grutes i passejant per la seva muntanya. Una cara freda, llargues nits sense dormir preguntant-nos on estava el nostre sac de plomes. Una cara càlida, com les espectaculars postes i sortides de sol. Una cara romàntica, plantant les tendes al mig de la segona glacera en extensió dels Pirineus, però la més bella. Una cara independent, fent de sherpes, cuiners, alpinistes, guies,…Una cara irrepetible, com el Corredor de la Moskowa, el qual ens haurem de pensar si repetim altre cop, no per la seva dificultat (II), sino pel seu terreny movedís i la seva important inclinació.
Una cara matemàtica:
Primera jornada, de Bujaruelo a Cabana de Lourdes, passant pel Port de Bernatuara:
Temps: 4 hores i 20 minuts.
Ascensió: 950 metres.
Descens: 365 metres.
Segona jornada, de Cabana de Lourdes a la Glacera d’Ossoue, per la Vall d’Ossoue.
Temps: 8 hores i 50 minuts.
Ascensió: 1255 metres + 250 metres de pujada al Clot de la Hount.
Descens: 135 metres + 250 metres de baixada del cim al centre de la glacera.
Última jornada, de la Glacera d’Ossoue a Bujaruelo, pel Coll de Lady Lister.
Temps: 8 hores.
Ascensió: 115 metres.
Descens: 1830 metres. Espectacular!!!
Una cara física, tot allò que puja ha de baixar. 2570 metres amunt i 2570 avall un cos amb un pes afegit de 18 kg i una força de gravetat…, millor ho deixem, aquí que sino acabarem a la lluna.
Bé, sigui el que sigui, encara que facis una balança entre allò negatiu i allò positiu i vulguis crear un equilibri, sempre hi tornem i gaudim. Les muntanyes seran una droga? Segur que és sana. Serà pura atracció magnètica? Segur que som pols totalment oposats.


Repassem història:

Hi ha indicis que els cartògrafs Capdevielle i Guicharnaud varen trepitjar el Vignemale per primera vegada a l’any 1792. Però la primera ascensió documentada i, segur que per una dona, va ser la de Lady Anne Lister (soltera i amb 47 anys) i una amiga a l’any 1838 amb els guies Cazaux i Charles pel Corredor de la Moskowa. Quatre dies després i per la mateixa ruta, el guia Cazaux va acompanyar al Princep de Moscú, al seu germà i un servent fins al cim del Vignemale.





Més números:

La Glacera d'Ossoue té una extensió de 70 ha. i és la segona extensió de gel perenne dels Pirineus, després de la de l'Aneto amb 132 ha. Esperem que el canvi climàtic no les reduexi fins a la seva extinció.

Foto 1 i 2: Vall d'Ossoue i Corredor de la Moskowa, dos itineraris diferents, però durs.

Foto 3 i 4: Les grutes de Bellevue i de Russell, on el noble feia vida.

Foto 5 i 6: La glacera, la cara alpina.

Foto 7 i 8:La posta de sol des del Clot de la Hount i la sortida des de la glacera. No hi ha paraules.

UNA FELICITACIÓ.

Abans de comentar l’espectacular i dura travessa pel Massís del Vignemale, vull felicitar i comentar l’ascensió número 100 d’un tres mil dels Pirineus per part del David. Aquest fita va ser la tarda vespre del dissabte 13 d’octubre de 2007, mentre es ponia el sol, envermellint els cims i enfosquint la glacera més bella dels Pirineus. Després de superar l’aèria aresta però fàcil, vàrem arribar a la cota 3289, al cim del Clot de la Hount, el segon en alçada del Massís del Vignemale.
La primera ascensió al Clot de la Hount o Clot dera Fuen a l’any 1879 per Henri Brulle i Jean Bazillac guiats per J. Sarrettes i P. Bordenave per Corredor del Clot de Hount, va ser l’inici de l’era del Pirineisme de dificultat, espero que per a nosaltres sigui el primer de cent cims més i que els puguem gaudir sempre junts.

Moltes felicitats i que puguem seguir pujant més!!!

Neus.

ARUSHA, CAMP BASE I OASI

Arusha és va convertir durant uns dies en la nostra casa, sempre va ser el camp base després dels nostres “passejos” per Africa. Mai la podrem comparar amb Chamonix, ja que no té xalets alpins, muntanyes nevades i tampoc trobarem cap riquesa. El que si que tenen en comú és que les dues són als peus de grans muntanyes, en aquest cas trobem el Mont Meru. També tenen en comú que en les dues trobes indrets que les fan especial. Aquest cop, la converteixen en especial els planters de venta de flors, els seus dos mercats, les religions, els camps de cafè i de plataners, i, sobretot, els seus habitants, sempre sonrients omplint de color i de diversitat els carrers de la seva ciutat amb les seves lluents robes.
Però també trobem rareses, com les misterioses i fosques nits sense llums urbanes, algun taxista amb males intencions, els mòbils-persones, la dificil digestió dels seus aliments i més coses que segur que ens vàrem deixar de veure.
Arusha, no és una ciutat molt turística, el més important a visitar és el Clock Tower, patrocinat per cocacola, una altra raresa, que és el punt mig entre El Caire i Ciutat del Cap, els dos extrems de l’antic imperi britànic a Àfrica. També et pots acostar al Masai Market, un mercat, amb molt de color, d’objectes de record de Tanzània especial per a wazungu (blancs rics).
Arusha en llengua hindi vol dir sortida del sol, per a nosaltres significava un oasi de descans i confort entre les nostres aventures per Tanzània.

ARUSHA

País: Tanzània.
Habitants: 270500 hab. censats a l’any 2002
Altitud: 1387 m
Als peus del Mont Meru.

Foto 1: Mont Meru des d'Arusha.

Foto 2: Clock Tower, centre de l'antic imperi britànic.

Foto 3: Passeig de tarda i xerrada entre els planters.

Foto 4: Mercat, multitud de colors.

Foto 5: Masai Market.

CHAMONIX PODER D'ATRACCIÓ

Chamonix mai ens deixa indiferents. Sempre que passegem pels seus carrers notem una atracció. Deuen ser les muntanyes que l’envolten, deuen ser els seus carrers sense trànsit i plens de flors, deu ser tota la història que carrega o deuen ser tots els personatges que l’han convertit en la capital de l’alpinisme? Sigui el que sigui us recomano que hi passegeu i noteu aquesta màgica atmosfera. A Chamonix hi ha molts indrets, però a mi personalment el que més m’agrada és acostar-me a la nit a mirar la previsió meteorològica a la Maison de la Montagne. L’indret a la nit és molt solitari i misteriós, només s’escolten les aigües de les fonts de la plaça, hi ha una il·luminació senzilla però molt especial, i si, a més a més, tens la sort d’escoltar el campanar de l’església Saint Michel mentre hi ets allà, ets una persona molt afortunada. Suposo que a Chamonix, a part d’estar situada als peus del Montblanc, a part dels seus espais, el que l’ha convertit en la capital de l’alpinisme són totes aquelles persones que l’han utilitzat com a punt de partida per a les seves conquestes alpines o per experiments científics, totes aquelles persones que observaven el Massís des de la vila i somniaven en ascendir algun d’aquells cims. En definitiva, totes aquelles persones que han gaudit la seva vida fent allò que els agradava, exprimint-la al màxim i enfrontant-se als perills sempre de cara. Però avui dia, a Chamonix tothom pot trobar un indret on senti aquest poder d'atracció.


CHAMONIX-MONTBLANC

País: França
Habitants: 11000 hab. aprox.
Altitud: 1035 m
Als peus del Montblanc.

Podeu trobar més història de la ciutat en francés o anglés aquí.

Foto 1: Flors sobre el riu d'aigua glaciar.

Foto 2: Després de la feina, la recompensa...

Foto 3: Punt de reunió, la plaça de la Maison de la Montagne i església Saint Michel.

Foto 4: Suassure i Balmat sempre vigilant el Montblanc.

ELS BALCONS DE LA MER DE GLACE

Teniem tres dies i els vàrem aprofitar per acostar-nos a Chamonix, a la capital de l'alpinisme, sempre que tenim una oportunitat hi anem. Descartat el tema Montblanc perquè no hi ha ni una plaça lliure en el Refugi i veien que s'acosta el mal temps als Pirineus decidim fer una de les Travesses més maques que podem recórrer en el Massís del Montblanc. El recorregut comença a la vella estació de tren de Montenvers, aquí ja ens aturem davant la magnitud dels cims que ens envolten. Però hem de deixar de somniar, per descendir a la gran glacera de la Mer de Glace. Això, ho fem utilitzant unes escales que hi ha instal·lades, el començament ja és força aeri. Un cop posem els peus al vell gel de setembre, hem de travessar la glacera perpendicularment buscant un accés per tornar a sortir d'ella. Altre cop trobem passos amb escales, cadenes, camins aeris i, fins i tot, quan passem per sota del Refugi de la Charpoua veiem una caiguda de gel. Aquí, deixarem de mirar el que ens envolta per no perdre de vista el circ de Charpoua i els seus perills. Per fi, després d'una carrera d'obstacles, arribem al Refugi de Couvercle, en aquesta època sense guardar, on passarem la nit com alpinistes de veritat. Al dia següent som els últims en llevar-nos, a nosaltres no ens esperen les grans fites. Aquest dia ens toca baixar fins a una altra glacera, la de Talèfre, aquest cop ho fem utilitzant una corda que ens guia el camí. Un cop travessada la glacera, en la qual no hem utilitzat cap material, tornem a seguir un camí, primer per la vora de morrena i després comencen les escales i passamans. I sense adonar-te apareixes ben bé a la terrassa del refugi de Leschaux. Aquí varem fer una de les nostres parades per descansar i menjar, mantenint la vista sempre cap a les Grandes Jorasses, la Dent du Geant i la Arête de Rochefort, bé, no hi ha paraules per descriure tanta grandesa. Però tot s'acaba i hem de començar a descendir, i aquí és on ens trobem els passos més aeris i més difícils de la travessa. Finalment, trepitgem la glacera de Leschaux i la començarem a resseguir fins a la Mer de Glace. Aquí trobarem una zona molt costosa i laberíntica, finalment aconseguirem trobar el camí correcte, fins i tot, vàrem haver d'utilitzar els grampons en l'últim moment per superar alguna esquerda. Per fi, arribarem a Montenvers després de trobar el camí en un laberint de gel i pedres. El tren es portarà a Chamonix, per descansar i seguir somniant amb els grans cims blancs del Massís del Montblanc.

UNS NÚMEROS I ALTRES CURIOSITATS:

- El tren de Montenvers va ser inaugurat a l'any 1908, fa gairebé un segle!

- La Mer de Glace fa uns 7 km de llarg i 200 m d'ample. I la seva superfície és de 40 km2. Tot això en perill sinó la cuidem.

- L'antic Refugi de Couvercle, actualment el refugi d'hivern, es troba sota una gran pedra que el cobreix. Aquest lloc, també conegut per bivac Whymper, va dormir el mateix Edward Whymper per poder conquerir l'Aiguille Verte el dia 29 de juny de 1865. És tot un honor.

Foto 1: Baixada vertical a la Mer de Glace.
Foto 2: De camí al Refugi de Couvercle, al fons el Grands Charmoz.
Foto 3: Gralles mirant la mar.
Foto 4: Refugi de Couvercle, al fons les Grands Jorasses.
Foto 5 i 6: De camí al Refugi de Leschaux, al fons les Jorasses i la Dent du Geant.

Foto 7: Passos més dificils de la jornada, la baixada a la Glacera de Leschaux.
Foto 8: Un laberint d'esquerdes, la Mer de Glace.

MONT MERU, BENVINGUTS

La nostra aventura en muntanya a terres tanzaneses va començar al Mont Meru, situat dins de l’Arusha National Park de 137 km2 d’extensió el qual concentra una abundant fauna de grans mamífers com els búfals, fet que t’obliga a anar acompanyat per un ranger (un guia amb una escopeta) mentre ets dins del parc. El Mont Meru es tracta d’un volcà adormit que dista del Kilimanjaro uns 80 kilòmetres i que va arribar a ser molt més alt que aquest, amb un crater central de 10-15 km de diàmetre. Una erupció brutal el destrossà i li donà la forma actual de semicercle i la seva alçada de 4562 metres. Des del cim fins a dins del crater hi ha una caiguda de 1500 metres totalment verticals. Cap a l’any 1857 va tenir una nova erupció que va crear un nou volcà de cendra de 3600 metres d’alçada en l’interior del crater principal.
L’ascensió s’inicia a la Momella Gate a 1550 metres d’alçada i està situada a la zona derruïda per la gran erupció. Mirakamba Hut, el primer refugi, es troba a 2500 m i es troba a la base del gran conus de cendra. El segon i últim refugi és el Saddle Hut 3500 m i aquest es troba en un coll entre el Rhino Point (cim situat a la vora del crater) i el Little Meru (un volcà adjacent). El recorregut és d’uns 60 km anada i tornada amb un desnivell de 3500 m de pujada i uns tants de baixada.
Bé, l’ascensió així explicada sembla molt avorrida, però va ser tot un espectacle:
- El primer dia es camina entre animals, passant prop de girafes, zebres, i fins i tot, grups de búfals, ens comenten que els perillosos són els búfals solitaris, igualment passem sense refiar-nos gaire d’aquests. Els colubus monkey és el protagonista, amb les seves acrobàcies i els seus salts entre els arbres, ens entreté com un artista de circ, excepte quan el confons amb alguna bèstia perillosa.
- La vegetació és totalment diferent a la que podem tenir als Pirineus, caminem per llocs humits, selva tancada, amb lianes i líquens que pengen dels arbres. A partir de l’últim refugi aquesta vegetació va desapareixent, per donar-nos un paisatge volcànic, el verd va transformant-se en marró i el fang en pols.
- Una de les sorpreses que ens varem endur va ser a l’arribar al cim del Meru. Després de caminar durant la negra nit, imaginant inexistents abismes. Després de caminar per la freda nit, acariciant-nos un aire que ens gelava. Després de caminar per una alçada que no ens deixava respirar. Després de tot això ...... varem veure la sortida de sol més espectacular que hàgim vist mai. El sol just darrere del Kilimanjaro, exactament per l’est, començava a sortir com sempre ha fet. Aquesta perpetua sortida de sol darrere de la muntanya de la llibertat és totalment innarrable, cal ser-hi allà i ....
- Fins a aquell moment els núvols, les boires i la foscor de la nit no ens havien permès gaudir del Mont Meru. Aquella sortida de sol també va significar descobrir totes les meravelles que amaga l’interior del crater, les parets verticals de roca i de tot el paisatge que ens envoltava.
- A la baixada continues veien indrets espectaculars, Tululusia, un salt d’aigua, un arbre que forma un gran arc convidant-te a seguir el camí, el paradís del Petit Serengueti,... no podries parar de nomenar indrets.

Dir que només es puja al Mont Meru per aclimatar per ascendir el kilimanjaro, seria una injustícia per a aquest cim, el qual ens ofereix una experiència inoblidable i indescriptible i menys massificada que el seu veí. Direm que vem ascendir al Meru per donar la benviguda a les meravelles de Tanzània.

Foto 1: L'itinerari dels quatre dies.
Foto 2: Dins la selva.

Foto 3: El cim del Little Meru a mitja tarda.
Foto 4: Mont Meru, molt, molt fred.

Foto 5: Comença l'espectacle.
Foto 6: Caminant per la vora del crater.

Foto 7: El conus de cendra de l'interior del crater principal.
Foto 8: Tululusia, salt d'aigua més arrels.

Foto 9: Passavem ben a prop de grans mamífers.
Foto 10: L'arc ens convida a seguir el camí.

_________ggggg_gggg__________ Foto 11: El Fig Tree, et deixa sense paraules.
Foto 12: Petit Serengeti ple de diversitat.

ANDORRA: FERRATA I ESCOBES.

Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells ben complets i de multiactivi- tat, aquests són els millors, semblen més llargs i estan ben aprofitats. Tot va començar per una curta ferrata a Andorra, després el Pic d'Escobes, i per finalitzar unes petites compres.

VIA FERRADA DE SANT VICENÇ D'ENCLAR:

Aquesta via ferrada, curta, però intensa, amb algun espectacular pas ens condueix a la bonica ermita de Sant Vicenç d'Enclar. Després de trobar l'inici de la ferrata, que ja és tot un repte, ens equipem i iniciem els primers trams de la via que no són gaire complicats. Ens trobem dins d'un bosc d'alzines i entre roques calcàries i granítiques. Després d'uns 40 minuts ens trobem el primer desplom, un desplom curt i atlètic, però alhora amb el seu truc i divertit. Després de l'esforç, trobarem un tram de cadenes per anar flanquejant i descendint una mica. I finalment, trobem el desplom més llarg i vertical, el qual cal passar sense descansar. Amb una hora i quart (fent fotos i posturetes) i 270 metres de desnivell arribem al final, en el qual ens espera l'Ermita de Sant Vicenç d'Enclar, ermita romànica reconstruïda gairebé totalment amb material original a l'any 1979. Probablement ens trobem davant de l'edifici religiós més antic del Principat d'Andorra i del qual destacaríem el seu campanar de planta circular. Durant el descens a peu ens trobarem una font per poder refrescar-nos.
A aquesta via se li pot demanar poc més, gaudim d'espectaculars trams, de vistes d'ocell de tota Andorra La Vella i d'una ermita romànica, potser li faltaria un pont penjat?

PIC D'ESCOBES, L'AGULLA DE GNEIS:

Iniciem el nostre camí a la zona d'acampada d'Incles 1863m, on també s'inicia la Vall de mateix nom. Ascendim tranquil·lament al costat del Riu de Juclar, travessant alguna passarel·la. Finalment arribem a les aigües transparents del primer Estany de Juclar, el qual és l'estany més gran del Principat. Molt aprop d'aquest trobem el Refugi de Juclar, el qual estan ampliant per convertir-lo ben aviat en refugi guardat, i així es convertirà en el segon refugi guardat d'Andorra, en aquests moments només trobem el de Comapedrosa. A partir d'aquí comencem a vorejar l'estany i per dirigir-nos al Coll de l'Alba, necessitarem passar entre els dos estanys de Juclar. A partir d'aquest coll comencen a augmentar els blocs de pedra, fins que arribem a una petita bretxa entre el Pic de Noé i el d'Escobes, on realitzarem un flanqueig fins a la base de la piràmide final. Aquí, per ascendir fins al cim haurem de superar algun pas de I i II, però en cap moment no són passos aeris. Finalment aconseguim coronar el Pic d'Escobes 2781 m i, així, gaudir de les vistes, dels cims francesos, de la Pica d'Estats, i dels núvols que ens han fet patir durant l'ascensió, fent retornar fantasmes del passat, però .... sense por no hi ha valentia.

Foto 1: Ermita de Sant Vicenç d'Enclar.

Foto 2: Pic d'Escobes, l'agulla de negre gneis.

Foto 3: Un del espolons de la via ferrada.

Foto 4: Un tram vertical.

Foto 5: El primer desplom.

Foto 6: Tram de cadenes.

Foto 7: Aigües transparents de l'Estany de Juclar.

Foto 8 i 9: Últims passos fins al cim.

Foto 10: Passarel·les a la Vall d'Incles.

DIADA A L'ANIE

Lescun es un d’aquells indrets impossibles de no repetir, és un dels indrets més bells dels Pirineus, sense cap dubte. Aquest poble es troba a uns 900 m d’alçada i es troba envoltat de muntanyes, unes fàcils i altres inassolibles, paradisos de roques, com les agulles d’Ansabere, que van ser escenari a principis de Segle XX de grans gestes d’escalada.
El nostre camí s’inicia a l’esplanada del refugi de Laberouat a 1440 m, el qual estaven reformant. Podríem dir que el recorregut és divideix en tres parts ben diferenciades. La primera part del trajecte és dins d’una fageda, un camí agradable i molt suau. Quan el bosc s’acaba, de sobte, entrem en uns prats on els bestiar s’alimenta i tenim les primeres vistes del Midi d’Ossau i dels Orgues de Camplong. On, finalment, arribem a la cabana de Cap de la Baitch, on ens sorprèn un cartell de venta de formatge, tota una sorpresa. A la tornada varem comprar al pastor un formatge d’ovella i vaca, i ens va comentar que estava tots els estius, un bon lloc per anar de compres. La cabana encara manté la teulada d’oholak, feta de lloses de fusta, la manera de construcció més antiga de les bordes dels Pirineus bascos. A partir de la cabana comencem a trobar l’ascensió més dura, comencen a desaparèixer els verds prats per convertir-se en glaceres de roca calcaria amb esquerdes i formes capritxoses. El camí passa pel costat de grans parets, a simple vista impossibles, com el pic de Contende i la cara Nord de l’Anie. Finalment, després d’una forta pendent, assolirem el cim 2504 m. Aquí descansarem i observarem l’Ori, sempre entre núvols, el desèrtic Karst de Larra, el Midi d’Ossau, la Mesa de los Tres Reyes, el Bisaurín, ascendit, però desconegut, observarem fins a l’infinit, mai et cansaries d’observar-lo.

ANIE, UN PETIT CIM AMB UNA GRAN HISTÒRIA:

Quatre punts que la fan gran:

- La muntanya és coneguda per Ainhie, Ahunemendi o per Aña (Roncal), totes provenen de la veu Auña, nom amb el qual es coneix al cabrit. Per tant Auñamendi significaria la muntanya del cabrit.
- L’Auñamendi és la muntanya sagrada dels bascos, i encara que només sigui sentimentalment, és la muntanya més alta d’Euskal Herria. També és el primer cim dels Pirineus de més de 2500 metres si vinguéssim del Mar Cantàbric. Podríem dir també que per la seva forma piramidal és el primer gran cim dels Pirineus Occidentals.
- També es diu que els habitants de Lescun no permetien l’ascensió al cim, per què la consideraven sagrada.
- El cartògraf Henry Reboul va ascendir per primera vegada l’Anie a l’any 1786 i aquesta ascensió es considera la primera a un cim dels Pirineus.

Un gran cim i un bon indret dels Pirineus per celebrar la Diada de Catalunya.

Foto 1: La senyera al cim de l'Anie, al fons el pic de l'Ori entre núvols.

Foto 2: Impressionants primeres vistes.

Foto 3: El protagonista, l'Anie.

Foto 4: Cabana de Cap de la Baitch.

Foto 5: El formatge deu ser d'aquesta ovella?