dijous, 7 de maig de 2009

AL VOLTANT DE L'ASPE.

L’activitat principal del pont havia de ser la cara nord de l’Aspe, una altra vegada s’ha quedat en intent, però el conjunt dels tres dies ha estat ben complet, acumulant un bon desnivell, per a alguns...., i per a altres acumulant relax. La dificultat no ha sigut alta, però els indrets descoberts estan en un nivell molt difícil d’igualar.
.
PEÑA OROEL 1769 m:
.
Feia un mes que l’havíem ascendit, però divendres a la capçalera de la Vall de Canfranc el vent i el mal temps feien acta de presència i la Peña estava totalment solejada, i cap allà vàrem anar. Però primer vàrem agafar forces dinant i descansant als prats que hi ha davant del Restaurant Mirador d’Oroel i on iniciaríem de nou l’ascensió a aquest cim a 1190 m. Aquesta vegada canviaríem la neu per les flors, el color groc dels prats de la carena pel verd i aquest cop el nostre grup seria bastant més nombrós. Un cop a dalt gaudim de les vistes, els núvols ens impedeixen veure l’Aspe, però sembla que van minvant a poc a poc. El descens el fem corrents ens esperava un bar un obert...
.
TUCA BLANCA 2323 m:
:
Encara de nit, vàrem iniciar dissabte el nostre intent a la cara nord de l’Aspe, sortim del pàrquing superior de l’estació d’esquí de Candanchú a 1602 m, ja tancada per fora de temporada, però amb força neu. L’inici de l’ascensió recorre diverses pistes d’esquí, llàstima que tant ferro espatlli aquest preciós paisatge. Progressem amb raquetes, la neu, ja de bon matí, es troba molt tova. Mentre ascendim va apareixent l’imponent Aspe, i la seva cara nord-est on comencem a veure que està bastant carregada de neu i amb cornises per sobre del flanqueig, i a més a més el sol fa estona que la va escalfant. Així que fem un reagrupament per decidir el que fem un cop tenim l’espectacular paret davant nostre i finalment decidim descartar-ho, el soroll de les allaus ens dona la raó. Aquesta vegada ens ha guanyat la muntanya o el seny, no ho sabrem pas.
Tornem sobre la nostra pròpia traça i decidim ascendir la Tuca Blanca per treure’ns el mal gust de boca que ens havia deixat l’Aspe i per observar de ben a prop allò que ens acabava de vèncer. Amb neu molt tova aconseguim arribar a la curta i fàcil aresta de la Tuca, on no ens defrauda el que observem, l’Aspe ens impressiona encara més i al fons també es presenta el Midi d’Ossau.
.
Una història curiosa de la Tuca Blanca: Al 1932 es té constància de la primera ascensió amb esquís de muntanya a aquest cim, els integrants eren Prado, Perico Ribera, Yarza i Serrano del Ski Club Tolosano y Montañeros de Aragón. Aquests no vàrem trobar cap nom del cim al mapa, així que el varen autoanomenar com “Pico Perico”, en honor d’un dels components de l’aventura. Segur que no portaven Dynafit...
.
PICO DE LA MAGDALENA 2283 m:

Diumenge i últim dia del pont volíem fer una sortida senzilla i descobrir nous indrets. Havíem llegit alguna cosa sobre la Cueva Helada de Lecherines i ens va fer gràcia anar-hi. Vàrem iniciar la ruta a Canfranc Poble a 1040 m, prop d’unes bordes i una parada d’autobús. L’inici de l’ascensió recorre el Barranco de Los Meses, on trobem també una escola d’escalada, que és tot un indret, però el grau sembla que pica. El sender, seguint la variant GR-11.1, per dins del bosc va ascendint còmodament en ziga-zaga, passa per les ruïnes d’antics i esglaonats vivers forestals (pins) i de salts d’aigua provocats per dics. Els dics i la reforestació van ser dos grans intervencions de principis de s. XX per protegir la Vall de Canfranc de les allaus de neu i pedres. Mentre ascendim també passem per dues curioses fonts, amb caudals ben diferents, La Fuente de la Paja (no sigueu mal pensats, si mireu la foto sabreu el per què). I la següent font, La Fuente de los Abetazos, també és obvi el nom, aquesta la trobem ja quan hem deixat el sender i ens trobem en una pista forestal que ve de Villanúa i que també ens durà fins al Refugi de Gabardito a 1500 m, enclavat en un gran indret. Els prats de Gabardito ens conviden a relaxar-nos i a descartar la gruta per llunyania. Però el dia era esplèndid i calorós, teníem dos opcions quedar-nos prenent el sol en aquells meravellosos prats o ascendir el proper, però enganyós, cim de la Magdalena. El cim era temptador, i semblava tan a prop que cap allà vàrem anar... Però després d’un fort i dur pendent, ens vàrem trobar un fals cim i un altre fort pendent, i després d’aquest una llarga carena nevada fins al cim que buscàvem a 2283 m. El que creiem que era ascensió ràpida és va convertir en 800 metres de desnivell, i havíem descartat la cova per llunyania, ejem, ejem!!! Però les vistes del cim van compensar l’esforç, teníem davant nostre la cara sud de l’Aspe, i el Midi d’Ossau i el Bisaurin escortant-lo de lluny. La Sierra de la Magdalena ens ofereix les vistes de les dues valls que separa, la Vall d’Aisa del riu Estarrón i la Vall de Canfranc del riu Aragón, un cim conegut per l’atzar, un bon atzar aquell dia.
Vàrem desfer la ruta pel mateix camí, recollint als components del grup que els va temptar més la primera opció, la de prendre el sol.
.
.
Foto 1: Vall de Canfranc des de la Peña Oroel, a la dreta la Collarada(Atenció!! Efecte mirall). Els núvols ens tapen l'Aspe.
Foto 2: Flors de camí a la Peña.
Foto 3: Cim Peña Oroel i tota la penya.
Foto 4: Cara Nord de l'Aspe, via Edil.
Foto 5: David i el Midi d'Ossau.
Foto 6: Tuca Blanca.
Foto 7: Cara Sud de l'Aspe i Lecherín, des del Cim de la Magdalena.
Foto 8: Salts d'aigua.
Foto 9: Fuente de la Paja o Pajeta, un forat a la roca que conté aigua i que per beure necessites xuclar per una canyeta.
Foto 10: Refugi de Gabardito, un gran indret.
Foto 11: Cim de la Magdalena.
.
Més fotos a Instants.

2 comentaris:

núria ha dit...

Neus!!! ja tenim furgo, hem fet un cop de cap!! bé a finals de mes la tindrem!

Com vas?

10

Buscador d'Indrets. ha dit...

ey!!! felicitats per la furgo, al final la renault??? suposo que amb ganes d'estrenar-la.
si llegeixes l'ultim post a montse veuràs com va?, una mica enfeinada per la putada que ens van fer.
que vagi molt bé!!!
ens veiem.
neus.