ESCALFANT PER AL NOU ANY.

L’últim dia de l’any vàrem anar a córrer la hivernal Cursa dels Nassos, un recorregut de 10 km pel voltant dels barris més costers de Barcelona i de fons la Torre Agbar il·luminant-nos el camí. La cursa ens va servir per fer-nos mereixedors del sopar de cap d’any i d’escalfament pels dies posteriors.
Després del sopar, del brownie (made in Eulàlia), dels 12 grans de raïm, del vi, del cava,..., i d’altres esdeveniments, ens tocava viatjar cap als Alps francesos, millor dit als Ecrins, exactament al poble Les Fréaux on ens acolliria l’escalfor de la Gîte d’etape Camp de Base durant uns dies. La zona i l’hivern ens va facilitar dos grans i dificultosos atractius, les cascades de glaç i l’esquí fora pista.

.
Després de comprovar que les temperatures mai eren positives ens vàrem acostar a la zona del Lac Lauvitel per escalar part de Complexe et Ysengrin (II/3+) ,amb una aproximació de gairebé tres hores i on gairebé provem la immersió sota gel sense neoprè. Un dia molt tranquil que va acabar fins ben entrada la nit. El millor de la zona era la solitud i la calma que et donava, només s’escoltava el parlar amenaçador del llac.

.
Al dia següent vàrem decidir que ja estava bé d’aproximacions llargues i vàrem a anar a fer La Colère du Ciel (II/3+), la qual veiem des de la finestra de la nostra habitació. El termòmetre seguia encara més negatiu que el dia anterior, així que el fred ens va acompanyar durant tot el dia. Aquesta cascada és una de les clàssiques de La Grave i de les més freqüentades, així que aquí ens vàrem trobar amb una cordada per davant nostre. Vàrem fer fins al llarg 5è, on vàrem començar el descens i on ens agafaria la nit entrant pels carrerons de Les Fréaux.

.
Al dia següent mentre altres descansaven i perseguien el sol, nosaltres vàrem anar a esquiar fora pista a La Grave-La Meije, vàrem fer els dos descensos clàssics des de la seva estació superior Les Ruillans a 3200 fins a 1800 on es troba la P1. Els trajectes eren Les Vallons de Chancel, amb parada obligada al refugi per observar el llac gelat de Puyvachler, i l’altre descens, després d’un bon tros de pastís de fruits vermells, va ser Les Vallons de la Meije, sota la gran Meije (3982 m) i els seus seracs. La neu estava perfecta, l’únic problema és que li faltava gruix, per evitar alguna rascada.

.
L’última nit a la Grave s’havia de celebrar amb un bon sopar, raclette i fondue van ser el menú i un vi rouge francès per acompanyar. Al dia següent només calia apropar-nos a peu de carretera per escalar en tope rope el primer mur de la Mini Moulin al túnel del Grand Clôt i després fer alguna altra bajanada abans d’agafar el cotxe cap a Barcelona, a buscar els Reis d’Orient.

.

Uns dies esgotadors, un bon escalfament sota zero per iniciar el nou any.

.

.

Foto 1: Abans de la sortida de la Cursa dels Nassos.

Foto 2: Sopar de cap d'any.

Foto 3: Lac Lauvitel gelat.

Foto 4: Escalant el primer llarg de Complexe et Ysengrin.

Foto 5: Colère du Ciel des del poble de Les Fréaux.

Foto 6: 5è llarg de la Colère du Ciel, llarg clau.

Foto 7: Telefèric de La Grave-La Meije.

Foto 8: Entrant en zona de perills.

Foto 9: Descens per Les Vallons de Chancel, la Meije de fons.

Foto 10: Descens per Les Vallons de la Meije.

Foto 11: 1, 2, 3, i ja,..., al peu de la Mini Moulin.

Foto 12: Art efímer i temporal.

.

.

Foto 13: Nova via a La Grave a la zona del túnel del Grand Clôt. Nom: Lo Totem de lo Puto Gusy Luz. Un llarg de 90º, amb una sortida complicada de genolls, cal magnesi.

.

Una última foto a Instants, un pastís ben bo i merescut.

FELIÇ 2009!!

"...per recòrrer cada any

els blaus camins de la nit més intensa."

Miquel Martí i Pol

NADAL 2008.

Des de Buscador d'indrets, us volem desitjar unes molt bones festes.

David i Neus.

SOLSTICI D'HIVERN AL CADÍ.

Aprofitant la llum solar del dia més curt de l’any vàrem anar a estrenar la temporada de canals, ara per ara ja no ens queda res més per estrenar, i aquest cop ho hem començat tot abans de que fos l’estació adequada.
El lloc escollit, la serra del Cadí, des del petit poble d’Estana, sense deixar de dormir en el seu paller i de fer un bon sopar a Cal Basté.
Diumenge, ens llevàvem abans del cant del gall, calia sortir aviat. Sortíem amb els frontals posats seguint una bona traça fins a Prat de Cadí, una traça que agraíem. Més amunt del blanc prat deixàvem als companys que anaven a fer la Canal dels Troncs i la traça fins a ella. Nosaltres seguiríem la traça fins a la base de la Canal de l’Ordiguer i on també ens equiparíem amb l’arnés i el casc, però seguíem desencordats encara. Superaríem només un fàcil ressalt rocós, abans d’arribar a la seva Variant Est, la qual vàrem descartar per manca de neu al seu gran bloc. Seguíem per la canal encaixonada entre la roca de l’Ordiguer i el gran contrafort rocós del Puig del Quer, i uns 100 metres més amunt de la variant ens desviàvem a l’esquerra per cercar un estètic i estret corredor (màx. 60º) directe al cim i a la creu del Puig de la Canal del Cristall a 2563 m. La neu i la traça ens va facilitar molt la feina, però ens va obligar a carregar les cordes durant tots els 450 metres del corredor, i més a l'haver descartat la variant. Un cop al cim ens vàrem relaxar, vàrem fer fotos, prendre els últims rajos de sol de tardor, fins què el vent que començava a bufar ens va fer decidir iniciar el descens. Un descens que el vàrem realitzar per la Canal del Cristall (màx. 55 a l’entrada), ja teníem ganes de baixar per ella, més que un repte, era un compte pendent.

.

Foto 1: Inici Canal de l'Ordiguer.

Foto 2: Descartant la Variant Est.

Foto 3: Corredor final, directe al cim.

Foto 4: Puig de la Canal del Cristall, al fons cara nord del Pedraforca.

Foto 5: Entrada a la Canal del Cristall, per fi!!!!!!

Una fotografia més a INSTANTS.

GEL, FUTBOL I MARGALLONS.

Un cap de setmana que no ens ha sobrat ni un minut.
Dissabte escalada en gel al Pedraforca: Teníem ganes d’estrenar la bona temporada que ens espera i cap allà ens vàrem dirigir. No hi havia un excés de gel, però més que l’any passat segur que hi havia. Vàrem fer Somnis d’hivern, més que somnis ja realitat, amb un recorregut total de 180 metres, dificultat II/3 i pendent màxima 80º. El David era la quarta vegada que la feia així que se la coneixia pam a pam. Somnis d’Hivern és una manera interessant d’accedir a la famosa Columna del Verdet, una encaixonada goulotte, de 35 metres d’alçada i II/3 de dificultat. Un bon final per a una jornada de gel.
Un cop a casa després de la freda jornada, ens quedava posar-nos guapos pels compromisos, el David, sopar d’homes amb fondues i jo sopar de dones amb cerveses i braves mentre veiem els gols del Barça i altres anècdotes futbolístiques sense importància. I que consti que no m’he equivocat a l’escriure el repartiment de sopars, un món al revés ben bé.
Diumenge, mentre altres dormien la ressaca, vàrem anar a la sortida del centre al massís del Garraf, una ruta circular que sortia des del Pla de Querol, un mirador magnífic per gaudir de la sortida del sol, del feble sol d’hivern. Des de l’aparcament, seguint el GR-92, ens vàrem dirigir cap a la masia de Vallgrassa, una antiga masia vinícola i ramadera, en l’actualitat un Centre Experimental de les Arts. On aprofitaríem per fer una paradeta per gaudir de l’escalfor del sol i de l’esmorzar, és clar. Des d’aquí, ens quedava un bon tros fins al nostre objectiu, el camí era a vegades amazònic, entre margallons i altra flora. Finalment, la Morella es deixava veure, però encara una gran distància ens separava. Després de la pujada final, l’últim esforç del dia, ens trobàvem al cim més alt del Massís del Garraf a 594 metres sobre el nivell del mar, el qual teníem als nostres peus. Les vistes també eren de la Vall del Llobregat, de tota la ciutat de Barcelona i de tot el Massís del Garraf, fins i tot, de l’abocador, ja tancat i clausurat. Només ens quedava fer unes fotos a la gran creu i al encara més gran vèrtex geodèsic del cim, i ja podíem descendir fins al Pla de Querol. Per acabar de passar el dia al massís calcari, vàrem anar a dinar al Monestir Budista de Plana Novella, al Sakya Tashi Ling. Després del bon dinar, tres voltes a l’estupa per carregar energia i calma per a tota la setmana.

Foto 1 i 2: Dos començaments de dia diferents.

Foto 3: David pujant la columna del Verdet.

Foto 4: Última reunió.

Foto 5: Com m'agrada el futbol.

Foto 6: Masia de Vallgrassa, una parada per esmorçar.

Foto 7: La Morella, 594 m.

Una última foto a INSTANTS.

VOLENT AVANÇAR L'HIVERN.

Després de tres mesos sense ponts, per fi vàrem tenir-ne un i el vàrem passar a Casa Gomà, o més coneguda com a Cal Jordi a Arrós de Cardós. El nostre únic error voler pensar que ja estàvem a l’hivern, volent així avançar l’estació.
Dissabte, decidits a fer esquí de muntanya, ens vàrem acostar a les antigues pistes de l’Estació d’Esports d’Hivern de Llessuí. Una estació fantasma, inaugurada al 1966 al vessant de llevant del Bony d’Altars, el nostre segon objectiu del dia, després de descartar el Montsent de Pallars, per manca de neu i excés d’allargada. La sortida és molt maca, però totes les estructures abandonades de l’antiga estació li treuen molt encant. Una estació tancada des de l’abril de 1987 per problemes de promoció i de gestió, i segurament per l’escassa neu, una situació similar a la de la vall veïna, que ni tan sols han estat inaugurades, però la ferralla i el formigó ara també formen part del paisatge. Un cop amunt del Bony, a 2460 m, gaudim com sempre de les vistes, la Pica, blanquíssima, el Montsent de Pallars a tocar, poca estona per que començava a enfosquir i ens quedaven 1075 metres de baixada, i els últims 300 els hauríem de fer amb els esquís a l’esquena.
Diumenge, després de comprovar que més al nord hi havia més neu que a Llessuí, vàrem anar a buscar gel al poble de Tavascan i no estaven del tot formades les cascades, així que vàrem haver de descartar també l’escalada en gel, sinó volíem fer barranquisme, hauríem d’esperar el fred de veritat, hauríem d’esperar l’hivern i no voler córrer.
Dilluns, vàrem celebrar els 30, si els 30, del David, amb pastís, cava i una curiosa posta de lluna, tot és diferent a partir dels 30, jejeje!
I la resta de cap de setmana no és apropiat d’explicar en un blog de muntanya, però si de cuina, d’art, de cementiris, de llibres, d’especialistes en ping-pong, de migdiades,...

.

.

.

Foto 1: Arribant al cim, per fi!!

Foto 2: Bony d'Altars, 2460 m.

Foto 3: El Jordi ens complicava l'entrada a casa seva.

Foto 4: Cementiri de Sant Joan d'Isil.

Foto 5: La prova dels 30, moltes felicitats i que es realitzi el teu desig!!!!!

Més fotos a Instants.

EL VENT ENS VA GUIAR.

Les previsions eren de Torb, així que la idea inicial de Vallter va ser anul·lada, i la decisió final va ser el Catllaràs, un sortida tranquil·la on el vent no ens va molestar i a més vàrem recorre, arquitectònicament parlant, diversos períodes, des del romànic fins al modernisme.
El nostre punt d’inici va ser la Pobla de Lillet, on travessem el riu Arija pel Pont Vell, i ens enfilem pels carrers del barri de les Coromines, amb uns noms molt treballats i molt pensats. Des d’aquí deixem l’asfalt i comencem a caminar per senders fins a la petita capella de Sant Miquel de Lillet de l’any 1000, única capella circular del comarca del Berguedà, des dalt del petit turó on es troba la capella podem observar més avall, el també romànic Monestir de Santa Maria de Lillet del S. IX. Continuem caminant fins trobar una gran roca, on es troben les runes del Castell de la Vil·la, el castell servia de refugi pels habitants de la vall de Lillet. Descendim una mica per continuar ascendint fins al Xalet de Catllaràs, una edificació modernista, amb forma de quilla de vaixell invertida, dissenyada per Gaudi l’any 1902, per hostatjar els enginyers de les mines que explotaven el mineral de Catllaràs. Des d’aquí, el mirador de la Roca de la Lluna ja és visible, però hem de superar un fort pendent abans d'arribar-hi. Un cop al mirador a 1494 m podem gaudir de les vistes, i sobretot les de dissabte, amb el vent dibuixant núvols sobre el cel, i de fons el nevat Pedraforca. Per completar el recorregut circular vàrem descendir fins al Santuari de Falgars, sense oblidar les runes de les mines de carbó de la zona, xemeneies, pous,... Un cop al santuari, mirem altre cop al Pedreforca i ja descendim fins al poble.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

El vent ens va impedir anar a Vallter, però ens va dur a una zona plena d’indrets, una zona on podem gaudir de l’arquitectura, de la flora, de la història,..., en resum, la Serra de Catllaràs és plena de sorpreses i varietat.

.

.

Foto 1: El Pont Vell sobre l'Arija a la Pobla de Lillet.

Foto 2: Capella circular de Sant Miquel de Lillet.

Foto 3: Xalet modernista de Catllaràs.

Foto 4: El Pedraforca des de la Roca de la Lluna.

Foto 5: Xemeneia en mig del bosc, restes de les mines de Catllaràs.

Foto 6: La Blanqueta, una companya de ruta, més endavant ens va abandonar.

Foto 7: Creu, ens recorda que a la Serra de Catllaràs hi ha flors de neu en temps de la seva floració.

Foto 8: El Pedraforca, última mirada.

Una última foto a Instants.

COM CADA ANY....

Com cada any la Castanyada del centre, altre cop a Vilanova de Prades, a Cal Català, on ens cuiden molt bé. Sempre és un cap de setmana diferent, un parèntesi, a vegades per oblidar.
Aquest cop vàrem provar dissabte d'escalar a Margalef, on la carretera per arribar és bastant dura, igual que alguna de les vies que vàrem provar. Després ve el sopar, les castanyes, clar, el ron, la festa i allò que no es pot explicar,... Diumenge sempre superem la ressaca i ens animem a fer alguna cosa, aquest cop escalar al sector Penya Alta del mateix poble, per guanyar-nos el dinar. Espero que les fotos us serveixin de resum del cap de setmana, encara que hem censurat algunes.

ESTRENEM LA TEMPORADA...

El cap de setmana 8 i 9 de novembre vàrem estrenar la temporada d’esquí de muntanya i amb bastant d’èxit, i ja no per la quantitat de neu que hi havia i per la data que ens trobàvem, sinó perquè va ser bastant profitós.

Dissabte per escalfar i recordar els moviments vàrem ascendir per una pista de l’estació d’esquí de Baqueira, des de l’aparcament de l’Orri a 1850 m fins a Cap de Baqueira a 2500 m. El descens va ser bastant ràpid majoritàriament per la pista negra Luis Arias, la qual les màquines ens havien preparat exclusivament, ni el rei té aquest privilegi de descendir per Baqueira tot sol (Espero que no em censurin el blog pel comentari).

Diumenge vàrem anar a fer una cosa més seria, vàrem deixar el cotxe al Pla d’Aiguamòg, a la Borda de Servat, a 1452m. Des d’allà vàrem ascendir primer per la pista que porta als Banys de Tredós i abans d’arribar-hi als Banys ens vàrem desviar per agafar unes traces que pujaven dins d’un bosc de pins. Quan vàrem deixar el bosc ens va aparèixer el nostre objectiu, el Tuc dera Salana, una piràmide blanca. Continuàvem ascendint fins al Còlh Ribereta, on vàrem agafar la carena fins al cim a 2483 m. Un cop el cim ens vàrem descalçar els esquís per contemplar la bellesa que ens envoltava, tot al nostre voltant era de color blanc, el Montardo si allargàvem la ma gairebé el tocàvem i el vol de diversos trencalòs ens va hipnotitzar. Però llàstima que aquest preciós moment sempre s’ha d’interrompre per la baixada, i més quan penses que ho has de fer amb esquís i neu pols. Però tot va anar bé, sinó ara no ho estaríem explicant,..., lent però bé.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Foto 1: Pistes de Baqueira, totes per a nosaltres sols.

Foto 2: Vistes cap a la Maladeta des del Tuc dera Salana.

Foto 3: Pirineus blancs.

Foto 4: Descens des de Cap de Baqueira.

Foto 5: Traces de pujada al Tuc dera Salana i la piràmide blanca.

Foto 6: Foto fashion de cim.

Foto 7 i 8: Tot un "pofesional".

EL SENYOR DELS ANELLS.

Esperem que aquest cap de setmana que s'acosta, el temps ens doni una treva. Ja que el passat només ens va permetre escalar sota sostre i gaudir dels imaginaris indrets, ja feia temps que ho volíem fer, de les tres pel·lícules del Senyor del Anells, versió ampliada!! Res, unes 11 horetes.

Bé, us deixo amb una frase molt bona d'aquest últim cap de setmana, la qual no vàrem posar a la pràctica, és clar:

BILBO al seu nebot FRODO:

"Es peligroso, Frodo, cruzar la puerta, pones tu pie en el camino y si no cuidas tus pasos, nunca sabes a donde te pueden llevar."

VACANCES A ESLOVÀQUIA 2008.

Han sigut nou dies, només amb un billet d'anada i tornada d'avió i uns mapes que hem seguit pam a pam (i parlo literalment), tres països diferents, Eslovàquia, Polònia i Austria, moltes aventures i molts riures. Ara fins a la propera!!!

Algunes fotos dels companys Xavi de Petjades i Carles de Brogit.