ELS BADET.

Sabíem que seria un cap de setmana llarg i complet, i així ho va ser. Va començar dissabte de camí al Massís del Néouville, visitant els pobles d’Aínsa, feia sis anys que no visitàvem el seu casc antic, i Bielsa. Després de sopar ens vàrem dirigir al Lac de Cap de Long per passar-hi la freda nit. El diumenge vàrem matinar per iniciar el camí als nostres objectius del dia, primer vàrem vorejar el gran llac, a l’arribar al seu final vàrem enfilar la vall, resseguint primer el torrent i després deixant-lo a la nostra esquerra. Un cop sota la piràmide del primer Badet, on observem el canvi de colors de les seves roques, vàrem ascendir fins al coll més proper a aquest. El coll ens descobreix les vistes cap al Mont Perdut, la meravellosa bretxa de Roland i més llunyà el Vignemale. I des d’allà seguint la cresta i superant algun ressalt, vàrem arribar al cim de Badet, amb els seus 3160 metres és el tercer cim del massís. Aquí faríem un llarg descans per agafar forces per a les dificultats que ens esperaven, la cresta cap al Pic Long. La inestable cresta, al inici més fàcil, però a mesura que ens acostem a l’agulla es va complicant, sobretot al flanqueig de la primera agulla sense nom, una cota indeterminada de més altitud que l’Aiguille Badet. Un cop sota l’agulla només ens queda superar l’última xemeneia i ens trobem damunt l’elegant agulla de Badet a 3135 metres. Ja només ens queda el descens, seguim encordats per fer-ho, fins arribar a l’Hourquette du Pic Long, on busquem el primer ràpel. Aquí hem decidit que tenim molt a prop el Pic Long, però és massa tard, les hores passen volant quan es tracta de fer servir cordes. Així que comencem els ràpels, utilitzant per a ells una sola corda de 60 m, i en la primera recuperació s’enganxa la corda, començàvem bé. Per sort la recuperem i seguim amb dos ràpels més. Tres ràpels en total, ja que la neu de la Glacera de Pays Baché es troba molt avall, una glacera molt precària que ha patit un important retrocés des de 1940. Un cop a les morrenes de la glacera, continuem descendint, la nit i la boira ens agafen bastant avall, però això no ens evita de caminar dues hores dins de la foscor.

Els primers en trepitjar els cims Badet van ser Loupot i els seus assitents a l'any 1848, els quals venien de conquerir també el Campbiel.

Foto 1: Els dos Badet des de l'Hourquette du Pic Long.

Foto 2 i 3: Les vistes de la bretxa i el Vignemale.

Foto 4: Cim de Badet.

Foto 5: La xemeneia abans de l'Aiguille Badet.

HUARAZ COM A CASA.

Després de tot el viatge, en total gairebé dos dies, vàrem arribar a Huaraz, la ciutat que ens acolliria durant un mes, durant les nostres vacances. I des d’un principi ens vàrem trobar com a casa nostra. Tot el conjunt ho va fer possible, l’Albergue Churup, el menjar, les muntanyes, la gent,..., res en concret i tot, han fet que estiguéssim un mes lluny de casa, però alhora molt a prop.

.

Menjador de l'Alberg amb vistes a la Cordillera Blanca i un pati molt relaxant.

.

Internet (uuufff!!! Salvada) i una terrassa molt tranquila, amb sol i amb bones vistes.

.

Les meravelloses vistes, Vallunaraju i el Huascaran, cim més alt de Perú.

.

La gran ciutat de Huaraz des de Rataquenua, els nostres veïns i la ciutat de nit.

.

La Plaça Ginebra on es troba la Casa de Guías i el carrer més segur de Huaraz, el Jirón José Olaya, és l'únic carrer de Huaraz que es conserva tal com era abans del gran terratremol de l'any 1970.

.

Història de la ciutat:
És la capital del Departament d’Ancash, es troba a la vall coneguda com Callejón de Huaylas, travessat pel Riu Santa, entre la Cordillera Negra i la Blanca, a una alçada de 3080 msnm. Al 2005 contava amb 190.000 habitants.
Huaraz en quechua waras, waraq, que vol dir alba, ja que els habitants prehispans que hi vivien tenien com a deïtat la “waraq qoyllur”, l’estrella de l’alba (Venus, la primera estrella del dia).
La ciutat va ser fundada a l’any 1572 pel conegut Francisco Pizarro coneguda en aquell temps com San Sebastián de Huaraz.

.

Més fotos a INSTANTS.

COURAGE.

Descendíem per l’aresta oest de l’aiguille du Goûter, sense haver conquerit el Montblanc, però amb la sensació de què havíem fet tot el que havia estat en les nostres mans. Quan un noi francès em pica a l’espatlla, em mira i em diu “courage”.
Llavors vaig reflexionar, mirant enrere, “courage” per haver sortit de Sant Boi amb el cotxe ple d’il·lusió, sabent que el temps no ens acompanyaria aquest cop. Courage, per seguir conduint acostant-nos al nostre objectiu, al Montblanc, mentre les tempestes ja no les teníem per Internet, però si a sobre nostre. Courage, per comprar els bitllets del Tramway sota núvols amenaçadors. Courage, per continuar i ascendir fins al Refuge Tête Rousse, i pensar que havíem tingut sort, que el mal temps ens havia donat una treva. Courage, per aturar-nos a fotografiar als íbexs del Alps, sabent que cada segon perdut podia ser una remullada no desitjada. Courage, per seguir dormint mentre la tempesta i els llamps es reflectien per la finestra del Tête Rousse. Courage, per decidir finalment davant la indecisió que pujàvem al Goûter. Courage, per travessar Le Grand Couloir, més conegut com “la Bolera”. Courage, per trepar l’aresta plena de neu i on el sol començava aparèixer. Courage, per dormir a 3817 m, al refugi guardat més alt de França i el més difícil per obtenir una reserva. Courage, per esmorzar a les 3 de la matinada i per sortir del refugi mentre ens queia una suau nevada. Courage, per caminar dins de la foscor i la solitud. Courage, per decidir donar mitja volta quan vàrem ser il·luminats per allunyats llamps. Courage, per donar la volta quan tenies allò que més desitjaves davant teu, a només unes hores.
Courage,...., courage per tornar al Montblanc, o per seguir buscant altres indrets.

Foto 1: Refuge Goûter.

Foto 2: Estació Tramway de Le Fayet.

Foto 3: Ascendint al Tête Rousse, al fons l'Aiguille du Midi.

Foto 4: Ascensió al Goûter.

Foto 5: Al Tête Rousse després de descendre l'aresta Goûter, sota una tempesta de neu.

Una foto més a INSTANTS.

*Courage, ho podríem traduir com Valor.

BOUM-BOM.

Encara que el nom soni a xocolata, el Boum, o també conegut com Bom, és un cim de la carena fronterera dels Pirineus, a la capçalera de la Vall de Lys a l’Haute Garonne, França, i en un dels laterals de la Vall de Remuñé per Aragó. Vàrem iniciar l’ascensió a les Bordes du Lys a 1130 m, prop del poble de Luchon. La pluja i la boira ens varen acompanyar durant tot el camí, al principi protegits per la frondosa fageda, al costat del Barranc d’Houradade, però a més alçada els arbres anaven desapareixen per deixar pas als prats. Prop del refugi apareix un gran conducte d’aigua i el telefèric privat que puja de la Central Hidroelèctrica de Portillon EDF, els quals espatllen bastant el paisatge. Arribem al Refugi de Maupas a 2430 m i ens eixuguem per entrar en calor. El refugi es troba guardat, però no hi gran diferència de quan no ho està, l’únic el sopar, que ens va semblar una mica escàs. Diumenge, per fi havia deixat de ploure i havia donat pas a un mar de núvols, així que vàrem iniciar l’ascens, els primers passos coincidien amb la ruta al Maupas. El nostre camí es dirigia just sota la cara nord del Boum, sota la seva petita glacera, per girar sota de l’espoló de roca que hi baixa del cim. Passem prop de la glacera i del cim de Mail Barrat (2986), no menys impressionant que el seu veí. I d’aquí comencem l’ascensió, utilitzant de tant en tant les mans fins als dos cims paral·lels del Boum a 3006 m, un tresmil que en algun llistat no apareix com a tal. Les vistes són impressionants, encara que la seva alçada no permet veure molt enllà, observem la Maladeta i la seva glacera, i el petit Portillon, i per l’altra banda, tenim el Perdiguero, la cresta de Lliterola, el Maupas i al fons el Posets. Ja només ens quedava desfer el camí, gairebé uns 2000 metres de descens, res, un descens aquest cop gaudint de la Vall de Lys i a més amb un cim a la motxilla.

.
Toponimia: Prové de la veu francesa, Boum, que vol dir llac petit i profund , igual que el mot aragonés Ibon.
Els primers ascensionistes: Toussaint Lezat, Dr. Lambron, Alfred Cibiel, Louis de Neuville, més guies del poble de Luchon, per la ruta normal el 10 de setembre de 1858, gairebé fa 150 anys.

.

Foto 1: Sortida de sol.

Foto 2: Glacera del Boum.

Foto 3: Maladeta, la seva glacera i el Portillón.

Foto 4: Barranc d’Houradade.

.

Més fotos a Piades Cesboi.

AGAFANT LA MIDA.

Des què hem tornat del Perú no li tenim pressa la mida a les nostres muntanyes. Les últimes dues visites als Pirineus s’han convertit en sortides massa llargues i, fins i tot, una d’elles no la vàrem completar, serà que no són tan petits els desnivells i les distàncies, les haurem subestimat?? Esperem que a poc a poc els hi anem agafant la mida altre cop.

TORRENEULES, DURESA I FACILITAT.

El punt de sortida escollit va ser la Central Elèctrica de Daió a 1200 m, des d’aquí varem seguir les Gorges del Freser, només desviant-nos del camí per visitar un racó amagat, on es troba l’estret i vertical Salt del Grill d’uns 15 metres d’alçada. Unes plaques solars, ja fora de les gorges ens indiquen que ens apropem al Refugi Coma de Vaca, a 2020 metres, on farem la nostra primera parada, a la meitat del desnivell. Un cop descansats, ens dirigim cap a la vall de l’esquerra, fins que visualitzem el Coll del Torreneules i ens dirigim cap a ell. Un cop al coll, i ja atrapats per la boira, encarem la fàcil aresta pedregosa fins al cim a 2711 m. Les vistes del cim, diuen que són espectaculars, per què es troba apartat de l’olla: Puigmal, Balandrau, Bastiments,..., suposo que ens ho haurem de creure, ja que la boira no ens ho va deixar comprovar. També és molt recomanat el cim i el camí de pujada, sobretot si es fuig de la massificació que podem trobar al Santuari. Tornem al coll per començar el descens per Font Negra cap al santuari, passant per l’enorme Alberg Pic d’Aliga. Fem una altra important parada al Santuari de Núria a 1960 m, amb menys massificació de l’habitual, segurament pel mal temps. I allà decidim sobre el camí de baixada. Al final TOTS anem pel Camí Vell de Núria, seguint el GR-11 i el riu Núria, i passant per la Cua de Cavall fins al Pont de Cremal on agafarem el desviament cap a Daió. Un preciós recorregut que presenta duresa, 1550 de desnivell, i facilitat tècnica.

PEDRAFORCA, CONTRADICCIONS.

El nostre objectiu del dia era fer l’integral del Pedraforca, però finalment només ens vàrem quedar amb el Pollegó Inferior, el gran desconegut del massís. Vàrem iniciar la ruta al Mirador de Gresolet, ens vàrem dirigir cap al Refugi Lluís Estasen i d’aquí vàrem seguir el camí cap a la tartera. Un cop la vàrem travessar, el camí s’enfilava cada vegada més pel bosc fins a arribar a la carena que hauríem de descendir una mica per a anar a parar a la base de la Gran Diagonal.
La Gran Diagonal, com ens indica el seu nom, és una perfecta i bella línia en diagonal que es troba a la cara sud del Pedraforca, la ruta que havíem escollit la segueix. Aquesta és una grimpada fàcil, però que en el tram més exposat trobes una cadena i una instal·lació de ràpel. Un cop la finalitzem s’arriba a una tartera molt descomposta, la qual es recomana pujar per la seva dreta. L’última dificultat de l’ascensió es troba en una ombrívola xemeneia, la qual la superem per la seva esquerra. Una fita i un cartellet de fusta ens indica que som al cim del Pollegó Inferior i a 2436 m. Tenim vistes, aquest cop si, del Pollegó Superior i de la multitud dels seus visitants, de la Gallina Pelada, de la Tossa Plana, del Puigmal i del Canigó???? Per descendir a l’enforcadura vàrem escollir anar-hi per l’escletxa que separa el Pollegó Inferior del Fals Pollegó. Per fer-ho, primer hi ha un ràpel equipat d’uns 40 metres, molt vertical, fins a l’escletxa. Per accedir a la tartera realitzem un altre ràpel, també equipat. Pleguem material i descendim la tartera per allà on encara trobem pedres. El Pedraforca és ple de contradiccions, del petit al gran, de la solitud a la massificació, del desconegut al famós, els prats verds i les tarteres,...

Una mica d'història:
La primera ascensió al Pollegó Inferior per la Gran Diagonal, va ser l’1 d’abril de 1945 i varen ser Jaume Renyé, Francesc Albert Peire i Jordi Panyella i Renom, més conegut com “Pany”, qui obrí també a la Sud la via Pany-Haus, una impressionant fissura. Aquest últim morí al maig d’aquest any a l’edat de 92 anys, una gran pèrdua per l’escalada catalana.

.

Foto 1: Santuari de Núria, ja retonant.

Foto 2: La famosa enforcadura del Pedraforca, ja descendint dels ràpels.

Foto 3: Salt del Grill.

Foto 4: Cim, amb boira, del Torreneules.

Foto 5: Dues floretes que ens acompanyen, les deixem a la tartera.

Foto 6: Altres flors abans del cim del Pollegó Inferior. Saxifraga Longifolia, o més coneguda com Corona de Rei, espècie endèmica del Pirineu Calcari.

LIMA, SALA D'ESPERA.

La gran ciutat de Lima ens va servir de sala d’espera mentre arribava l’hora del nostre autocar a Huaraz, el nostre autocar a les muntanyes. Lima no destaca per la seva bellesa, però ens va servir per passar un dia i començar a conèixer Perú. Es situa a la costa central del país i va ser fundada pel conquistador espanyol, per nombrar-lo d’alguna manera, Francisco Pizarro el 18 de gener de 1535 i la va nomenar “La Ciudad de los Reyes”, capital del “Virreinato de Perú”. Però amb el temps s’ha conservat el seu antic nom, Lima, el qual prové de l’aymara, Limaq, que vol dir flor groga, o del quechua coster, rimaq, pronunciat limaq, que vol dir parlador, ja pot ser pel soroll que feia el Riu Rimac que la travessa o per un oracle pre-inca que hi havia.
La nostra visita a la ciutat es va centrar en tres llocs principalment.
Centre Històric de Lima:
És la zona on s’aprecien edificis de l’època colonial espanyola, una zona molt ben conservada i on pots passejar tranquil·lament, seure a la Plaza de Armas, esquivar gent al Jirón de la Unión, visitar comerços i admirar les imposades, en el seu temps, i grans esglésies.
Cerro San Cristobal:
És una petita muntanya d’uns 400 msnm, un cerro, que pots accedir en urbanito, una mena de minibus. Aquesta muntanya es considerava un Apu, una muntanya sagrada, però Francisco Pizarro, qui no, al conquerir Lima va plantar-hi una gran creu. El Cerro et permet, en una sola mirada i en un instant, visitar tota la gran ciutat de Lima. Observem que la ciutat s’estén des del mar fins a zones desèrtiques, una extensió enorme per encabir-hi 9 milions d’habitants, és a dir, el 30% de la població de Perú.
Oceà Pacífic:

Mai l’havíem vist i ens trobàvem a una ciutat costera d’aquest, així que ens vàrem apropar, exactament a la platja de Las Piedritas. Com podeu imaginar pel seu nom, la platja no era precisament de sorra, i la qualitat d’aquesta no és gaire bona, bé com la majoria de platges de Lima, però una posta de sol és preciosa a qualsevol indret.

Foto 1: Plaza de Armas.

Foto 2: Edifici de correus.

Foto 3: Cerro San Cristobal amb la bandera del Perú.

Foto 4: Les vistes des del Cerro, s'observa el gran cementiri "El Angel".

Foto 5: La platja de Las Piedritas.

Foto 6: Posta de sol a l'oceà Pacífic, el final de la nostra espera.

ANIVERSARI AL PUIG VICENÇ.

Ja hem tornat, estalviaré comentaris al respecte, i així que ens hem de posar mans al teclat. Començarem per la feina endarrerida, l'última sortida abans de vacances.

El 15 de juliol de 1997, va ser la data que va posar el veterinari com a naixement oficial de la nostra gossa Amy, així que abans de marxar a Perú vàrem anar a celebrar el seu onzè aniversari a la muntanya. El nostre objectiu era el Puig Vicenç des de Vallirana i per la capçalera de la Vall del Torrent d'Arús, passant per un altre gran roure, el roure Sant Silvestre. El nostre itinerari segueix dos PRs comarcals, el PR-C 163 Vallirana-Puig Vicenç i el PR-C 162, la Ruta del Sol Blau, i sobretot és un camí de pista sense gaire ombra. Ens va acompanyar una forta calor, sort que alguna font amb bassa va refrescar a la nostra gossa. Quan pensàvem que hauríem de carregar a coll a l'Amy, per fi va aparèixer el vèrtex geodèsic del cim, un cim entre arbres. Amb els seus 469 metres, és el cim més alt de la Serra Güell, contrafort del Garraf-Ordal, i disposa d'un bon panorama de Torrelles, de Sant Ramon, Collserola i del mar. El seu cim també és la unió entre Sant Vicenç dels Horts, Vallirana i Torrelles. Vàrem realitzar un desnivell de +295 metres amb una calor infernal, els quals a mi em van servir per tancar la temporada de sortides de tarda i a l'Amy, li va servir per un bon mal de potes durant tres dies, deu ser l'edat!

Foto 1: El gran Roure de Sant Silvestre.

Foto 2: Estàvem necessitades d'aigua.

Foto 3: Les cinc al cim.

Foto 4: Vistes cap al mar.

MARXEM!!!!!!!!

BONES VACANCES A TOTS!!!!!

NOSALTRES MARXEM, PER FI!

PERÚ!!!!

FA TRES ANYS QUE INTENTÀVEM ANAR-HI, i ARA PER FI!!

JA US MANTINDREM INFORMATS.

Foto 1: Foto d'Eduard Rovira a la Punta Oliveras, al fons l'Aneto.

QUAN UN CAMÍ ESDEVÉ SENDER...

Si en una ressenya apareixen les frases “un camí esdevé sender” o “una pista esdevé camí”, no la seguiu, perquè quan posi camí serà una pista i quan digui pista serà un sender... Bé, nosaltres per pujar a la Creu d’Aragall a la Serra de l’Ordal vàrem seguir una ressenya d’aquestes i, a més, amb problemes de lateralitat.
Vàrem iniciar el camí al final del carrer Pau Casals de Castellví de Rosanes, on s’inicia una pista sense asfaltar que la seguirem fins a la Masia Ca l’Alegre del s. XIV. Un cop a la masia seguirem a la dreta per una pista i fins a un revolt on trobarem l’imponent roure de Ca l’Alegre, aquí seguirem la pista de la dreta i no la deixarem. Passarem per un camí tancat amb una cadena, el deixarem a la nostra esquerra, nosaltres no deixem la nostra pista. Fins que ens trobarem una altra cadena en un revolt a la dreta la qual travessarem i la nostra pista es va estretant fins passar a ser un camí tancat per roures i alzines. Seguirem una estona aquest camí fins que va a parar a una pista ben ampla, i ja comencem a veure el nostre objectiu. D’aquí tirem a la dreta, sembla que baixa el camí però només al principi, passarem per una gran pedra de conglomerat vermell i tirarem a l’esquerra passant per ginestes florides, arribarem a la urbanització de de la Creu d’Aragall. Seguim per un tros asfaltat, fins arribar al carrer Eucaliptus sense asfalta, i un cop arribem al final d’aquest carrer girem a la dreta, fins trobar a la nostra dreta una pineda que la seguirem fins al cim.

El cim de la Creu d’Aragall a 545 m té aspectes contradictoris, per una banda l’especulació i la massificació urbanística de Corbera ha espatllat la seva vessant sud, però l’àrea natural protegida del vessant nord, el de Castellví, encara conserva l’encant que té un bosc humit. Al cim trobarem per una banda antenes, un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal i per l’altra banda trobarem una gran creu (7 de febrer de 1900) i “El Mirador de Masia Engracia” de l’any 1911, un mirador a Montserrat, tots dos d’estils modernistes de principis de segle fet construir per una família burgesa de l’època, per una banda l’art i l’altra el progrés. El panorama del cim també val la pena, Montserrat, Collserola, Montpedrós i la Vall Baixa del Llobregat, i com no el Mar Mediterrani.
Una foto de grup i avall que ja només ens quedava desfer el camí i ara si que el coneixíem. 13 km, 250 metres de pujada en 3.30, un bon recorregut per una tarda d’estiu.
I sobretot seguirem i seguiu sempre les recomanacions que hi ha escrites al mirador de l’any 1911, us ho transcric tal qual:

"Protegiu als aucells.
Respecteu arbres y plantes.
No renegueu."

Foto 1: Roure de Ca 'Alegre.

Foto 2: Creu d'Aragall.

Foto 3: Mirador a Montserrat.

Foto 4: Desfent el camí entre ginestes.

UNA TARDA A GAVÀ.

Ja tenim jornada intensiva!!!! Així que cal aprofitar-la, alguna tarda preparant el viatge a Perú, altres a la Platja i altres descobrint indrets propers com els que hi ha a Gavà.
La primera parada va ser el Parc Arqueològic Mines de Gavà, on ens mostren la vida que duien els gavanencs fa 6000 anys, al neolític. Vàrem visitar les mines en galeria més antigues d’Europa, d’on extreien la variscita, una pedra de color verd que servia només per fer joies, un mineral molt cobejat a l’època. Ah!!!! Vàrem mirar-li als ulls a la Venus de Gavà, ens vàrem posar el casc per entrar a una reproducció de les mines i vàrem fer d’arqueòlogues per uns minuts, una visita completa!!
Després vàrem a anar a fer un treball de camp, el camí “equipat” del Castell d’Eramprunyà (segons el llibre Vies ferrades i camins equipats de Beatriz Forés). El nostre itinerari va començar a l’ermita romànica de la Mare de Déu de Bruguers i seguiríem una bona estona el GR-92. Després de pocs minuts d’haver iniciat el nostre recorregut ens trobem la roca Foradada, una parada per enfilar-nos i fer unes fotos, i continuem el GR, buscant la nostra cadena. Un cop arribem a una explanada deixem les marques blanques i vermelles i ens dirigim cap al castell, on primer trobem les muralles del recinte. Després passem per dins de l’església romànica de Sant Miquel d’Eramprunyà, on trobem en la seva entrada diverses tombes antropomorfes medievals. Passem per una cisterna d’aigües verdes, travessem un pontet de ferro (de l'època moderna), el qual ens permet arribar a la part més antiga del conjunt i admirarem el paisatge que ens envolta. Sembla que ens trobem sobre una illa natural envoltada per zones urbanitzades i industrialitzades, al fons darrere de l'aeroport tenim el nostre mar. Per baixar desfem el camí i al final trobem un cargols que segurament pertenyien a la cadena-passamà que servia per facilitar el camí en cas de pluja, el nostre treball de camp havia conclós.

.

Foto 1: La Venus de Gavà, no calen comentaris.

Foto 2: Baixant a les profunditats, i alguna incumplint la normativa de seguretat.

Foto 3: Roca Foradada.

Foto 4: El Castell d'Eramprunyà.

.

Fotografies del treball de camp:

.

Restes del material utilizat per fixar la cadena, anclatges i restes de forats.

Llosa de pedra que el passamà facilitava la seva ascensió, sobretot en cas que es trobes humida.