RÀPID.

No ens vam esperar ni a diumenge per fer l’activitat, sabíem que Vallter era un pastís de nata, l’únic que havíem de decidir era què fèiem, si corredor o esquí, però les diverses espinetes clavades de la Canal Central del Gra de Fajol Gran pesaven molt. Així que ens hi vam decantar pel corredor, però no us mentiré si us dic que quan érem allà també volíem fer esquí. L’aproximació va ser ràpida, el corredor, el cim i el descens pel Coll de la Marrana també, una activitat ràpida, una matinal, excepte el dinar a Setcases que aquest va ser més tranquil. Al coll ens vam reunir amb la Susanna i el Manuel que venien del Bastiments, aquí el Manuel ens va fer enveja amb els esquís, ay!! és que tot no es pot tenir. Un post ràpid per a una activitat ràpida.

.

Punt de partida: A un revolt de la carretera a 20 minuts del Refugi d’Ulldeter.

Cim: Gra de Fajol Gran 2708 metres.

Orientació: Paret Est.

Dificultat: Variant de l’esquerre, màxim 55º III+

Condicions del 26/03/2011: El ressalt de III+ no existia. La variant de la dreta estava tota en roca, un tram difícil d’assegurar i molt trencadís. Molta calor, un petit ensurt amb una caiguda de neu. Sortida del corredor sense cornisa.

Desnivell en corredor: 300 metres.

Primera ascensió: Sense dades.

.

. .

Foto 1: Últims metres del corredor.

Foto 2: Cim del Gra de Fajol Gran, al fons el Bastiments.

Foto 3: El corredor, foto pispada a Indrets d'escalada.

EL NOSTRE INDRET.

Moltes vegades la gent em pregunta el perquè de la meva afició per i per a la muntanya. Crec que podria marcar les coordenades exactes (lat., lon. WGS84: 41,579086, 1,884438) de l’indret on de petita, guiats pel meu pare, em vaig enamorar de la muntanya. Sempre desitjava arribar al tram final, un camí més escarpat i aeri en la meva imaginació infantil que en la realitat.
Sant Salvador de les Espases, sempre serà el nostre indret, sempre hi volia pujar, no sé si perquè m’agradaven les vistes de l’imponent muntanya de Montserrat o senzillament m’agradava la teva companyia, passava el matí amb el meu papa. Ara he fet aquest camí sense tu, però a totes les passes hi has estat, durant el camí m’han acompanyat els teus records i les paraules de cada racó del recorregut. Però encara que m’intenti convèncer, no és el mateix camí, sempre hi faltarà alguna cosa, sempre hi faltaràs tu.
He de recordar sempre el nostre indret, i no he de qüestionar-me el perquè estic fent una determinada activitat o duc una determinada forma de vida, conec perfectament el motiu, no l’he d’oblidar.
Gràcies per presentar-me la muntanya, una companya que sempre estarà en la meva vida, per tu.

.

.

Foto 1: Panoràmica del tram final al cim i de fons Montserrat.

Foto 2: Ermita de Sant Salvador de les Espases.

Foto 3: Cartell indicador.

Fotografies fetes i Instant del dia 7 de març de 2011.

PREPARANT REPTES.

Juny serà un mes ple de reptes esportius i muntanyencs, un d’aquests és una Cursa de Muntanya a Sant Boi, el motiu d’aquesta participació és més sentimental que esportiva, però això no vol dir que no haguem d’entrenar força, encara que tingui una motivació extra.

.

Diumenge després del diluvi del dissabte ens vam calçar les bambes per recórrer el 23,5 km amb un desnivell positiu de 1240 metres, amb pendents de fins a 25%. Vam invertir 5 hores i 26 minuts, i ho vam fer en CACO, bé per ser més exactes ho vam fer en +CAKECO (més caminar que córrer). El recorregut és prop de casa, però el que no ens podíem creure és que gairebé no havíem trepitjat mai la majoria de camins. Fins i tot, vam pujar i baixar a la coneguda muntanya de Sant Ramon per nous corriols. A més, l’aigua caiguda el dia anterior, encara feia més desconeguda la zona.

.

Gràcies a la volta de preparació vam arribar a unes conclusions:
1. La roba haurà de ser d’estiu, farà calor.
2. Em sembla que portaré la motxilla amb el camel, vaig passar set. El David es farà més el xulo, i no en portarà.
3. Necessito unes bambes noves.
4. Serà dura, però tinc una avantatge, la força del cor, és superior a la de les cames.

*Fotografies extretes del perfil de facebook de la cursa, per reduir pes no dúiem la càmera, tampoc teníem gaire temps.

DIES D’ÀLIGUES.

Dies relacionats altre cop amb aquest animal, l’àliga, però sense gaires bons resultats, haurem de provar amb potes de conill. Dos dies i dues activitats ben diferents, escalada esportiva i alpinisme, amb el denominador comú del nom.

.
PIC DE L’ÀLIGA-SECTOR B.

.
L’aproximació a aquesta zona d’escalada esportiva sempre és complicada, però ja fa anys que la coneixem. Aquí va ser la primera vegada que vam fer un vuit, ens vam posar els peus de gat i un arnés, això ja fa 9 anys.
El divendres vam passar la tarda al sector B de la zona, aquest és d’orientació nord-oest. Vam escalar la via de V de “¿Dónde está la trampa?” de 12 metres i una altra via de la seva dreta que desconeixem el nom i el grau (segurament inferior), però que compartien reunió. La roca calcària, aquella tarda, es trobava en algun tram molla, el dia abans havia estat plovent, i a la zona no abunda el sol, cosa que dificultava una mica més l’exigent grau de la zona.
Repetirem segur alguna tarda de divendres, així els caps de setmana semblen molt més llargs.

.
CANAL DE L’ÀLIGA.

.
Ja feia temps que no intentàvem un corredor a la cara nord del Cadí, el cap de setmana vam decidir acostar-nos a provar sort, ja que no teníem cap referència de les condicions de la canal. L’aproximació la vam iniciar al Coll de Pallers (1550 m) a uns 200 metres passat el poble d’Estana. Amb la llum dels frontals vam agafar el marcat camí que arriba fins a Prat de Cadí (1820 m), passant abans pel Coll Roig (1780 m), obvi el seu nom. A partir del prat començava la neu contínua, i per sort també una bona traça fins a la base de la canal (2100 m), superant una rampa ben inclinada. Les traces que seguíem vam fer la mateixa activitat que nosaltres, és a dir, van arribar a la base del corredor per observar un ressalt de roca de V d’uns 15 metres ben difícils d’assegurar, un ressalt que normalment és una pendent de neu. Seguint els mateixos passos i segurament portant la mateixa carrega de la derrota vam retornar fins a Estana. Un altre compte pendent, un altre cop un trist retorn, ja tenim ganes d’acumular victòries.

.

Foto 1: Via ¿Dónde está la trampa? V.

Foto 2: Amb el zoom al màxim observem el corredor des de Prat de Cadí, començava a pintar malament.

Foto 3: David a la via de la dreta de ¿Dónde está la trampa?, nom i grau desconegut.

Foto 4: A la base de la Canal de l'Àliga, i el seu primer ressalt ben pelat.

QUASI/VOLTA A COLLSEROLA.

Aquest cap de setmana va haver convocatòria d’activitats, en primera convocatòria “jamonada” dissabte, tot un èxit d’assistència aquesta, i en segona convocatòria pedalada per Collserola diumenge, a la qual no va haver assistents, no ho entenem, mira que era maca la ruta....
La ruta la vam iniciar a Sant Feliu després dels quilometres previs d’accés pel riu Llobregat, d’allà vam anar fins als coneguts indrets de La Salut, Santa Creu d’Olorda i El Papiol. Després ens vam endinsar per la superpoblada i asfaltada cara nord de Collserola, indrets com La Floresta,..., fins al cim més alt de la serra, el Tibidabo de 515 metres, antigament conegut pel nom de Puig de l'Àliga. L'origen del topònim Tibidabo és incert, però sembla ser tenir un origen religiós. “Tibi dabo”, en llatí, vol dir “et donaré”, i és una expressió de la Bíblia. Quan Satanàs porta a Jesús a un mont molt alt, mostrant-li tots els regnes del món, li diu: “tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores” o, en llatí, “haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me”. Seguint amb el tema religiós, la muntanya està presidida pel impressionant i gegantí Temple Expiatori del Sagrat Cor construït entre 1902 i 1961. Però en el Tibidabo també trobem coses més paganes com El parc d'atraccions el qual fou construït l'any 1899 pel farmacèutic Salvador Andreu de les pastilles del Dr. Andreu, en aquella època era usat com un parc d'oci privat. Al cim intentem gaudir d’un entrepà i de les vistes de Barcelona, però la pluja ens obliga a iniciar el camí de retorn. El retorn el fem pel transitat Passeig de les Aigües, senzill camí sense cap tipus de desnivell, on les vistes de la ciutat són les protagonistes. El motiu del seu traçat horitzontal i del seu nom rau en l’antic recorregut d’una conducció de distribució d’aigua. A nosaltres el camí ens acosta fins al repetidor de Sant Pere Màrtir, el qual rodegem i descendim fins a Sant Just i d’aquí a Sant Boi.
Dissabte augment de calories amb la “jamonada” i diumenge les gastem amb els 71 km per Collserola amb un desnivell de 1300 metres. Bona combinació.
I “al loro”, endevineu a qui vam veure a la Carretera de les Aigües?

?

Foto 1: La quasi/volta a Collserola.

Foto 2: Arribant al Tibidabo per la seva cara nord.

Foto 3: Al riu de tornada ens saluden dos Gollums.

.

Fins i tot, vam tenir un Instant.