dimarts, 19 de gener del 2010
DESTRUINT FANTASMES.
CASTANYADA EXPRÉS.
Joan, i la trobada per escalar la vam fer als Ports, exactament la Via Tintin a les Moles del Don als Estrets d’Arnes, mentre la resta de companys escalaven esportiva als Estrets del Sol, un indret idíl·lic i silenciós (eh? Sota la Lluna). Un cop finalitzada la via, i el descens amb un curt i estètic ràpel, ens reunim amb els companys, on dinem i provem una de les vies d’uns 30 metres d’alçada, unes vies amb uns passos inicials molt explosius.Vam passar un dia exprés en un gran indret, escalant vora un riu envoltat de muntanyes de conglomerat, les Moles del Don i la Cresta de les Gronses, les quals formen els estrets, una zona d’esbarjo per a les cabres i per als escaladors ;-).
PRIMERA ASCENSIÓ: Josep i Kildo Carreté a l’abril de 1986, equipa i oberta per dalt.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona. Conglomerat semblant al de Montserrat.
DIFICULTAT: IV+. L1 III, L2 IV+, L3 IV, L4 III+. Equipada.
LLARGADA: 125 metres. L1 35 m L2 20 m L3 30 m L4 40 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL: Una via fàcil, però no deixa de tenir el seu compromís en les tirades més fàcils i menys equipades. I sobretot no et deixis cap parabolt per xapar ja que el compromís augmenta. Durant el descens has de realitzar un curt ràpel en una estètica, però punyetera xemeneia.
FENT EL CABRA.
dilluns, 18 de gener del 2010
CASA BATLLÓ.
Una tarda abans d’una gran batalla, ens vam acostar a Barcelona, l’excusa era la visita de la Casa Batlló (1875), però crec que les compres a la llibreria Altaïr eren més importants. A la Casa Batlló vàrem gaudir com sempre de l’obra de l’Antoni Gaudí, tot un geni del modernisme. Gaudí, a la Casa Batlló, només es va encarregar de la reforma de la façana, de l’ampliació del celobert i de la distribució dels envans (1904-1906), però apart de tot això, la va convertir en una obra mestra. És una visita obligada per als amants de la fotografia i de l’arquitectura, una excusa per perdre’s una tarda entre les formes arrodonides i les genialitats de Gaudí. Per destacar, diríem que és un plaer mirar el Passeig de Gràcia des del saló principal del primer pis de la casa (la Planta Noble), gaudir de la posta de sol des del seu terrat i imaginar que et trobes a Eivissa mentre passeges entre la blancor de les golfes. La Casa Batlló se’ns va convertir per uns instants en un indret aïllat dels problemes, encara que la tornada va ser en forma de gran bufetada.
dijous, 8 d’octubre del 2009
L'OLLA DE TERRA.
L’olla de terra, més coneguda, en quechua, com Pachamanca, va ser l’excusa per reunir-nos altre cop amb el cuiner del trekking Joaquín, una bona excusa! Així ens acomiadaríem d’ell i, a més, provaríem un plat típic peruà que ens ajudaria a recuperar les forces perdudes a la Cordillera Huayhaush.
Al matí vàrem anar a comprar al mercat de Huaraz les tres carns: xai, porc i pollastre, el cuy estava prohibit, i els diferents tipus de patates, fins i tot, dolces, que compondrien la Pachamanca.
Al migdia, després d’un relaxant bany a les aigües termals de Monterrey, ens vàrem acostar a la casa del Joaquín al Barri de Nueva Florida. Allà, per donar-li temps a la laboriosa Pachamanca, vàrem conèixer la seva família, ens va ensenyar la seva casa i els seus animals i vàrem visionar totes les fotos del trekking. Quan, per fi, va arribar el moment de desenterrar el nostre dinar, vàrem retirar terra, fulles i pedres, i allà es trobaven les carns embolicades en grans fulles i la gran varietat de patates, tot ben cuit i a punt.
Assaborint el plat de la terra a l’ombra del pati de la casa, escoltant només el silenci i respirant només hospitalitat, per uns moments em vaig sentir afortunada de viure aquella experiència, un record per a tota la vida, per uns instants aquella humil casa és va convertir en un veritable indret.
Quechua imprescindible per a una Pachamanca:
Pacha: Terra.
Manca: Olla.
Foto 1: El Joaquín desenterrant el dinar.
Foto 2: Un indret, no calen més paraules.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
CORDILLERA HUAYHUASH.
Al final el viatge de Perú (2008) s’ha ajuntat amb el d’aquest any. Però avui per fi, he trobat una estona per explicar-vos l’activitat principal que vàrem fer als Andes peruans, una gran volta circular per tota la Cordillera Huayhuash, diuen que un dels trekkings més macos del món.
La Cordillera Huayhuash es troba al sud de la coneguda Cordillera Blanca, però de la qual no té res a envejar ja que conté 6 pics de més de sis mil metres, amb el Yerupajá de 6617 metres com a cim més alt i, a més, conté 15 pics que sobrepassen els 5400 metres. A més, aquests cims compten amb una dificultat tècnica elevada i un important compromís. L’extensió de la Cordillera són uns 35 km de llargada i uns 10 km d’amplada i se situa entre els departaments d'Ancash, Huanuco i Lima. La Cordillera va ser declarada reserva el 24 de desembre de 2002, per conservar la seva extraordinària bellesa, amb el permís de les companyies mineres. La Cordillera Huayhuash et regala uns paisatges de somni, amb cims escarpats que sorgeixen de la terra barrant el pas, i llacunes inoblidables que et conviden al descans i, sobretot, el que et sorprèn més són els seus habitants, els quals s’han adaptat a la Cordillera per viure a un gran indret.
Us expliquem el trekking jornada a jornada, però el resultat final van ser uns 115 km, uns 6000 metres de desnivell tant de pujada com de baixada, i tenint en compte que la majoria del trekking és per sobre dels 4100 metres d’alçada, passant per "pasos" entre 4800 i 5000 metres i dormint per sobre dels 4000 metres totes les nits.
22.07.2008 1a etapa.
Punt de partida: El poble de Pocpa 3475 metres.
Coll: No en passes cap.
Punt d’arribada: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Desnivell: + 620 metres.
Observacions: L’arribada a Pocpa va ser en taxi, no gaire econòmic si hi vas dues persones. El camí és tot pista i monòton, no és gaire maco ja que passes per instal·lacions mineres (Pallca), però va molt bé fer aquest trajecte a peu per aclimatar millor. Les mines a Perú són gestionades per països estrangers, majoritàriament Japó. Pots arribar a Quartehuain amb vehicle, més car i pitjor per aclimatar.
23.07.2008 2a etapa.
Punt de partida: Els corrals de Quartelhuain 4170 metres.
Coll: Pas Cacananpunta 4690 metres.
Punt d’arribada: El llac Mitucocha 4270 metres.
Desnivell: + 530 i - 465 metres.
Observacions: La visió des del pas d’una vall amb estanys rogencs sobre prats verds ens atura per uns moments, però també l’alçada. Aquest dia volíem arribar fins a Incahuain i estalviar una etapa, però el cansament per l’alçada no ens ho permet. A prop del llac Mitucocha veiem molta varietat d’ocells i de lluny veiem els únics còndors de tot el trekking i del viatge.
24.07.2008 3a etapa.
Punt de partida: El llac Mitucocha 4270 metres.
Coll: Pas de nom desconegut, prop del petit llac de Alcaycocha 4800 metres.
Punt d’arribada: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Desnivell: + 560 i - 650 metres.
Observacions: En comptes de retrocedir uns metres per agafar la ruta normal a Janca, anem a buscar una vall i un coll al fons de Mitucocha. La ruta es troba menys marcada i el pas és uns metres més alt que el planificat, això ens va passar factura per a l’aclimatació. Però a l’arribar Incahuain i veure els tres gegants: Yerupajá, Siula i Jirishanca, se’ns va oblidar tot, bé, un gos amb males puces ens va retornar a la realitat mentre fugíem d’ell. El paisatge era meravellós, per posar-se a plorar d’emoció, però la visió no ens va treure el mal de cap del David i la meva ungla del dit gros clavada, que també era per plorar.
25.07.2008 4a etapa.
Punt de partida: El llac Carhuacocha i poblet d'Incahuain 4240 metres.
Coll: Paso de Siula 4830 metres.
Punt d’arribada: El campament Huayhuash 4345 metres.
Desnivell: + 660 i - 465 metres.
Observacions: Al matí ens acomiadem de la bellesa del nostre campament, però el camí no ens decep, passem per tres llacunes amb diferents tonalitats de blaus; Gangrajanca, Siula i Quesillococha. Aquí, veiem l’única viscatxa del trekking, un animal curiós, amb cap de conill, cua d’esquirol i xiulet de marmota. Fins al pas, els diferents grups som acompanyats per una persona de la zona, per evitar furts o altres molèsties. El dia va ser ennuvolat així que ens va espatllar les fotos i les vistes. Segueixen els nostres mals.
26.07.2008 5a etapa.
Punt de partida: El campament Huayhuash 4345 metres.
Coll: Portachuelo de Huayhuash 4785 metres.
Punt d’arribada: Pampa Viconga 4440 metres.
Desnivell: + 440 i - 380 metres.
Observacions: Abans d’arribar al campament, a l’alçada de la Llacuna Viconga, trobem uns nens de diferents edats, tots germans de la Família Bustamante Rojas, buscant aconseguir alguna llaminadura. Aquests són famosos, ja que surten a totes les ressenyes del trekking. Des del campament, descendim 10 minuts, seguint el curs del riu, arribem a les aigües termals d’Atuscancha 4390 m (dues petites piscines, una per al sabó i l’altre més neta) que ens serviran per banyar-nos i per fer desaparèixer els nostres mals. També ens prenem el luxe de beure uns refrescos, coca cola, és clar!
27.07.2008 6a etapa.
Punt de partida: Pampa Viconga 4440 metres.
Coll: Coll de la Punta Cuyoc 4950 metres.
Punt d’arribada: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Desnivell: + 595 i - 470 metres.
Observacions: Impressionant coll on tens a tocar les glaceres de les muntanyes i les vistes són difícils d’oblidar. Al campament arribem molt aviat, descansem bastant i ajudem al Joaquin, el nostre cuiner, a fer una truita de “papas”. Neva durant gairebé tot el vespre, així que tot el campament es cobreix de blanc.
28.07.2008 7a etapa.
Punt de partida: Més amunt de Huanacpatay 4492 metres.
Coll: Paso San Antonio 5020 metres, el pas més alt del trekking.
Punt d’arribada: El poble de Huayllapa 3560 metres, campament més baix del trekking.
Desnivell: + 595 i - 1430 metres.
Observacions: Després de la dura pujada al Paso San Antoni amb neu, gaudim per uns moments d’unes vistes de pel·lícula i novel·la, “Touching the void”, als nostres peus tenim el seu escenari. Però la pèrdua del camí, ens fa esbufegar per l’alçada, finalment el trobem gràcies al cuiner-guia Joaquín i d’aquesta manera no protagonitzem una altra novel·la. Després de la llarga baixada arribem al poble de Huayllapa, on acampem a les seves afores. Els seus habitants, els huayapins, es trobaven celebrant les “Fiestas Patrias”.
29.07.2008 8a etapa.
Punt de partida: El poble de Huayllapa 3560 metres.
Coll: Coll de la Punta Tapush 4755 metres.
Punt d’arribada: Gashpampa 4550 metres.
Desnivell: + 1150 i - 230 metres.
Observacions: L’ascensió al pas, a part de ser el desnivell més alt de tot el trekking, és llarg, llarg!!! Sort que la baixada és molt curteta. A Susucocha, un llac en forma de cor, deixem alguns grups del trekking que l’endemà faran el Diablo Mudo 5335 metres. Així que el nostre campament és bastant més solitari, que el camp base del Diablo Mudo.
30.07.2008 9a etapa.
Punt de partida: Gashpampa 4550 metres.
Coll: Coll de la Punta Llaucha 4850 metres.
Punt d’arribada: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Desnivell: + 515 i - 940 metres.
Observacions: Un cop al coll i veure altre cop unes vistes meravelloses, sempre penses que superen la resta de visions. Decidim pujar cap a l’esquerra al Cerro Llaucha 4950 metres aproximadament, per millorar les vistes. Un cop al campament decidim acompanyar a l’arriero Miguel fins al final de la llacuna Jahuacocha. Ell visitarà la seva família i ens pescarà unes truites per sopar i nosaltres visitarem el camp base dels nois de la FEEC. Al final li vàrem donar la volta al llac, semblava més petit!!
31.07.2008 10a etapa.
Punt de partida: El llac de Jahuacocha 4075 metres.
Coll: Pampa Llamac 4272 metres.
Punt d’arribada: El poble de Llamac 3300 metres.
Desnivell: + 400 i - 1100 metres.
Observacions: Vàrem matinar molt i vàrem sortir amb la llum dels frontals. La intenció era arribar ben aviat al poble per agafar plaça a l’únic “colectivo” que sortia en direcció Chiquian. Però el “colectivo” feia dies que estava ple, així que, quan ens veiem dormint a Llamac, i sense dutxa, va passar una "ranchera" que per uns “soles” ens va portar a Chiquian, dues hores entre caixes, pols i sobretot ben agafats per no caure. A Chiquian vàrem agafar un bus fins a Huaraz. Una jornada principalment sobre rodes.
Quechua imprescindible per al trekking:
Cocha: Llacuna.
Pampa: Planúria.
Chakra: Terreny de conreu.
Marka: Poble.
Mitu: Fang.
Quebrada: Vall.
Yacu: Aigua.
La crònica des de Perú.
Foto 1: Iniciem el trekking.
Foto 2: Campament de Quartelhuain.
Foto 3: Les vistes des de Cacananpunta.
Foto 4: Arribant a Mitucocha, al fons el Nevado Jirishanca.
Foto 5: Mitucocha, pel pas alternatiu.
Foto 6: Alcaycocha.
Foto 7: Pujant cap a Siula.
Foto 8: Més nevados i glaceres.
Foto 9: León dormido.
Foto 10: Les aigües termals d’Atuscancha.
Foto 11: Acostant-nos al Pas de Cuyoc.
Foto 12: Preparant la truita de "papas".
Foto 13: Pujant el Paso San Antonio.
Foto 14: El llarg descens fins a Huayllapa.
Foto 15: Susucocha.
Foto 16: Diablo Mudo al vespre.
Foto 17: Cerro Llaucha.
Foto 18: Jahuacocha.
Foto 19: El coll de Pampa Llamac.
Foto 20: El poble de Llamac, el final del trekking.
I el trekking a INSTANTS.
dimecres, 30 de setembre del 2009
TRAVESSA DE DESCOBERTA.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.
TOPONIMIA:
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.
PRIMERA ASCENSIÓ:
Saint Saud: Es desconeix.
HEM APRÉS QUE...
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.
dissabte, 19 de setembre del 2009
PASSEJANT PER GAVARNIE.
CASQUE ET TOUR DE MARBORÉ.
Teníem pendent des de fa temps aquests dos senzills tresmils que formen part de l’espectacular Circ de Gavarnie. Iniciem la nostra passejada al Col de Tentes a 2210 metres d’alçada, una carretera asfaltada et porta fins a aquest, aquesta a l’hivern és la pista d’esquí verda més llarga del Pirineus, “Les Marmotes”. Del Col de Tentes, sense guanyar gaire alçada arribem al Puerto de Bujaruelo a 2275 m. Seguim el camí perfectament marcat, passant per sota de la Nord del Taillon (aquest hivern??!!), fins a una torrentera que baixa de la glacera del Taillon, on trobem una cadena, útil si trobem glaç. Un cop deixem el torrent seguim un mica i de seguida arribem al Refugi de Sarradets o de la Bretxa de Roland a 2587 m, bé el trobem i l’olorem. Aquí ja comença la forta pendent fins a la impressionant Bretxa, un indret que et deixa sense paraules, un dels indrets més macos de tot els Pirineus i sempre mereix una parada en el camí i un gran parèntesi.
(La Bretxa de Roland és un estret coll a 2807 metres d’alçada d’uns 40 metres d’ample i amb uns 100 metres d’alçada dels seus penya-segats. Aquesta és frontera i pas natural entre Osca i França i gràcies a ella les grans muralles rocoses són franquejables. Tal formació calcària, mereix una gran llegenda i aquest parla que la Bretxa va ser oberta pel cavaller Roland, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la Batalla de Roncesvalles contra els Sarraïns. En un dels laterals de la bretxa a la cara nord hi ha una de les coves Russell que es troben per tot els Pirineus, excavada al voltant de 1877, un petit i net abric. Russell escollia bons indrets.)
Seguim el nostre camí, encara bastant marcat, cap a l’esquerra, passant el Paso de los Sarrios, ben agafats de la seva cadena. Aquí el camí continua fàcil però es troba menys marcat, un cop veiem el Casque de Marboré hem d’accedir per la seva esquerra, passem algun pas on ens caldrà usar les mans i ens trobarem al seu cim a 3006 metres, just als nostres peus tindrem la bretxa.
Desfem el camí per dirigir-nos al segon cim del dia, el qual voregem la seva vessant sud, després d’algun pas sense gaire complicació i seguint algunes fites arribem a la Tour de Marboré a 3009 metres, aquí tenim als nostres peus l’impressionant Circ de Gavarnie i la Gran Cascade. I al fons grans muntanyes com el Vignemale i el Mont Perdut. I, a més, la línia imaginària del Meridià de Greenwich la tenim molt pròxima, una observació feta pel Mines fa temps. El que tenim molt pròxim també són els trons, una banda sonora desagradable, el camí de baixada el fem sense encantar-nos massa, a més encara faltava instal·lar l’apartament.
MILIEU ET TAPOU.
Acabem el dia i el pont amb la sensació d’haver deixat feina per fer, amb sensació de ràbia per haver-ho tingut tan aprop, només a uns metres. Però el pont només era per passejar per Gavarnie, no podíem abusar...
Casc i Torre: Per la seva forma.
Marboré: Hi ha teories que prové del mot marbre.
Pic du Milieu de Tapou: Pic del mig, es troba entre el petit i el gran Tapou.
PRIMERES ASCENSIONS:
Casc i Torre del Marboré: La primera ascensió coneguda va ser 1868. Però segurament no hauria sigut la primera, ja que la Bretxa de Roland era un pas freqüentat per contrabandistes i és impensable que no haguessin buscat altres passos al voltant i haguessin ascendit els cims fàcils que formen el circ de Gavarnie.


