dimarts, 14 de juliol de 2009

VIA GABARRÓ A LA PICA.

Quins records, la Pica d’Estats, va ser el primer tres mil que vàrem ascendir, bé millor dit, vàrem patir, unes 14 hores des del Pla de Boet, la primera vegada que trepitjàvem neu, d’això ja fa vuit anys, un “rrrrama”. Aquest cap de setmana la Pica s’ha convertit en el cim de 3000 metres que hem fet més vegades i, a més, gràcies a la via d’ascensió, és la primera zona de 3000s que completem.
.
Dissabte vàrem fer el llarg recorregut amb cotxe fins al Pont de la Molinassa, fins i tot, tenia records pitjors de l’estat de la pista, però de la llargada eren els mateixos. Un cop deixem el cotxe ens adonem de la quantitat de cotxes i gent que puja, baixa i es mou, i tots amb el mateix objectiu, el sostre de Catalunya. Quan veia els “muntanyeros”, recordava encara més la nostra ascensió de feia vuit anys, quines pintes!!! Prenem direcció al Refugi Vallferrera a 1940 metres des d’on anirem guanyant metres i les vistes ens permeten poc a poc veure el Pla de Boet i tota la Vall Ferrera. Un cop finalitzem el fort pendent, seguim flanquejant per passar del Barranc d’Aresté al de Sotllo. Un cop al Barranc de Sotllo, hem de descendir fins al riu, i aquí veiem que la grimpada que hi havia feia vuit anys, ara ha sigut desviada. Creuem el riu travessant un pont de fusta i aquí ja anem guanyant alçada fins a l’Estany de Sotllo, un cop a l’estany ens adonem que no estarem gaire sols, hi ha més tendes que en un festival de rock, així que decidim seguir ascendint fins a l’Estany d’Estats 2480 m, amb menys zones de bivac, però amb menys gent. Finalment plantem la tenda just a l’inici de l’itinerari de l’endemà.
.
Diumenge, encara amb la frescor del matí, vàrem iniciar l’ascensió a la dreta de l’estany per una pedrera, sempre buscant un barranc i un petit salt d’aigua. Un cop al salt d’aigua omplim els camels i seguim amunt, ara per un tram més estret. Aquí comencem a trobar una mica de neu, però ens facilita la pujada, deixem la neu per ascendir per una altra tartera fins a un fals coll. Flanquegem cap a l’esquerra per evitar guanyar alçada i arribem al Collet de l’Estanyol 2880 m. I aquí tenim les vistes de l’Estanyet de Canalbona, el llac més alt de Catalunya, i del primer cim de la cresta. Perdem una mica d’alçada rodejant el bonic i solitari llac, fins al Collet Franc de Riufred. Aquí comencem a ascendir fins al primer tres mil del dia, l’estreta cresta i una gran fita ens indiquen que hem arribat al Rodó de Canalbona, 3004 m. Continuem la nostra travessa, descendim fins a una bretxa i aquí flanquegem el següent cim per l’esquerra per un sender bastant marcat, el qual ens deixa a la mateixa cresta. Aquí deixem els pals i reculem fins al cim de la Punta Gabarró a 3114 metres d’alçada i amb vèrtex geodèsic. Aquí mengem una mica i ja tenim davant nostre la part més difícil de la via, impressiona. Però un cop ens posem només trobem algun ressalt vertical II+ (segons les ressenyes), però amb molt bones presses i ràpidament ens trobem a la Pica d’Estats a 3143 m i tota la seva multitud. Fem les fotos ràpid, ja que ens estressa el cim, massa gent!!! De baixada fem el Verdaguer 3127 m, està tan a prop. També el deixem ràpid, per descendir ja a territori francès i fer una parada per menjar, aquí decidim plegar, ja tenim tots els 3000s de la zona i, a més, el nostre company no és un col·leccionista malalt d'aquests com nosaltres. Agafem el camí normal de la Pica fins al Port de Sotllo 2894 m, tot en neu, aquí em venen records, ja que va ser de les primeres vegades que trepitjava neu i ja feia vuit anys, quina por, quin canvi!!! Un cop al coll ens queda descendir per un dret tram de tartera, el qual evitem agafant els màxims trams de neu possibles, de pujada déu ser ben dur, no el recordava. Arribem a l’estany on desmuntem la tenda i ens preparem per desfer el camí que vàrem fer el dia anterior, se’ns fa llarga la tornada per la fatiga i la calor. Però ha valgut la pena, hem repetit la Pica per una via poc freqüentada amb una certa de dificultat que et deixa satisfet, a més és la primera zona dels Pirineus on completem tots els seus 3000s, i a més ens ha fet recordar els nostres inicis, sempre tot s’ha de començar.....per acabar.
.
,
Toponímia:
:
Rodó de Canalbona:
Des de l’Estany d’Estats presenta un perfil arrodonit.
Punta Gabarró: Homenatge al metge i pirineista català Pere Gabarró (1899-1980), coneixedor del Massís d’Estats, qui va descriure la que després es nomenaria la Via Gabarró.
Pica d’Estats: Sembla que en el passat el seu cim era compartit per tres estats, actualment és el Medacorba el cim que comparteix fronteres amb Catalunya, França i Andorra.
Verdaguer: Homenatge al poeta català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), representant principal de la Renaixença. Se’l coneix per Mossèn Cinto Verdaguer, ja que va ser ordenat sacerdot al 1870. Enamorat de les muntanyes.
.
Primera Ascensió:
:
Pica d’Estats: Es creu que un equip de cartògrafs francesos (Jean-Baptiste Coraboeuf i Jean-Prosper Testu) va estar al seu cim a l’agost de 1827, ja que van estar instal·lats durant quinze dies al Montcalm. Però la primera ascensió coneguda, va ser per Henry Russel, com no, i Jean-Jacques Denjean al 1864.
.
Foto 1: Al cim de la Pica d'Estat, tercera repetició.
Foto 2 i 3: Cartells i fites ens indiquen el camí de pujada.
Foto 4: Vistes de l'Estanyet i de la Via Gabarró.
Foto 5: Vistes del Rodó de Canalbona, aquí no tan arrodonit.
Foto 6: Últim tram fins a la Pica, darrere tenim les puntes bessones de la Punta Gabarró.
Foto 7: La Pica des del cim de Verdaguer.
Foto 8: A recollir!! La tenda prop de l'Estany d'Estats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

hola compañeros de ascensión, como únicos acompañantes de la primera parte de la ruta de ese día, ya que excepto nosotros y vosotros pues no se veía a naide por la cresta S.E., me parece muy buena reseña y sobre todo la información histórica me ha gustado.
Tengo alguna fotillo de la cresta de la Pica de ese día y un esquema que he hecho con lo que me pareció a mí los grados dichosos esos, que he puesto en mendikat.net:

mendikat.net

por si le interesa a alguien completar la información de esa parte más escabrosa. Sólo decir que el paso de II+ me pareció que se esquivaba sin problemas por uno de II por la pared de la izquierda, con lo que pienso ningún paso superaría el II si se presta atención.

Un saludo desde los del Irrintzi de Pamplona, a ver si nos volvemos a encontrar en otro monte,

Rafa

Buscador d'Indrets. ha dit...

Máximo II, no me pareció más, además tampoco es muy expuesto.
bonitas fotos!!!!
al final completasteis todos los 3000s de la zona no???? El final del día muy caluroso.
Esperamos oir pronto el irrintzi por los montes!!!
nos vemos.