KENYA, UNA PORTA.

Kenya va ser la nostra porta a les vacances, la nostra porta al safari (en swahili vol dir viatge), la nostra porta a Tanzania. De Kenya només vàrem visitar la Reserva Nacional de Masai Mara, a l’oest del conegut Rift Valley i la continuació natural pel nord de les planúries del Serengeti de Tanzania. La reserva va ser inagurada al 1961 i té una extensió de 1510 km2, i així es converteix en el parc més gran de Kenia. Masai Mara es troba a una alçada de 1500 m sobre el nivell del mar, però no té muntanyes altes, només està formada per petits turons, algunes acàcies i el Riu Mara que la travessa de nord a sud.
Vàrem veure força animals per dos motius importants, el primer és que de juliol a octubre la reserva conta amb gran número d’espècies vingudes del Serengeti esperant l’època de pluges per tornar-hi. I l’altre motiu, són els conductors, ja que no respecten les pistes i surten d’elles per estar més a prop dels animals, això permet acostar-se molt i realitzar bones fotografies, però estas envaint, encara més, la poca intimitat que tenen. Després a Tanzania ens adonarem que allà els animals no estan tan perseguits. Només ens va faltar veure el rinoceront (només hi ha 37 exemplars), però no vàrem tenir sort aquesta vegada.
A Nairobi, capital de Kenya, només vàrem ser de pas, a l’aeroport Jomo Kenyatta i per dormir dues nits, i el que vàrem veure no ens va agradar gaire, pol·lució, ambient irrespirable, brutícia, gent amb pressa, trànsit, fàbriques,... bé una mica com aquí però pitjor.
Ja tenim la porta oberta a Tanzania només ens queda entrar i .....

Foto 1: L'horitzó, acacies i algun turó.
Foto 2: Un petó molt tendre.

Foto 3: L'esmorzar del guepard.
Foto 4: Per als elefants la família és molt important.



Foto 5: El Camp Site on vàrem dormir, vigilat per Masais.

Foto 6: Un autobus de línia, de camí a Nairobi.

Un joc: Busca la diferència.

RECORDANT A RUSSELL (PART II).

Després de l‘ascensió al Turon del Neouvielle varem descansar a Luz Saint Sauveur, un encreuament de valls i de carreteres. Varem celebrar l’ascensió amb una fondue pirinenca i un passeig pels carrerons del poble i per la seva església, popularment coneguda com l’Eglise des Templiers.
Al dia següent abans de tornar cap a la terra, varem fer una visita ràpida al Pont de Napoleó III a les afores del poble, per contemplar la seva alçada 66m i el seu arc 47 m de diàmetre. Aquest pont va ser manat construït a l’any 1859 per Napoleó III en honor a la seva esposa l’Emperadriu Eugènia, qui va ser curada de la seva esterilitat a les Termes de Saint Sauveur.
Després d’una mica d’història i cultura, farem una mica de cotxe i una mica de cames i ens desplacem al Col du Tentes, on ascendirem per un visible i còmode sender al Pic de Tentes de 2322 m d’alçada i un perfecte mirador del Circ de Gavarnie. Gaudim poc de les vistes, només allò que els núvols ens deixen veure. El Pic de Tentes és un bon lloc, si tens poc temps, per fer una visita ràpida del circ i de les muntanyes que l’envolten.
Tres dies de romanticisme pirinenc, tres dies per recordar el passat, tres dies per recordar la senzillesa, tres dies per començar a gaudir de les vacances,...

Foto 1: Dins de les muralles de L'Eglise des Templiers, de Luz Saint Sauveur.

Foto 2: Pont de Napoleó III.

Foto 3: Vistes des del Pic des Tentes: les dues bretxes, la Cara Nord del Taillon, els canvis de tipus de roques (gres vermell del Marboré, calcària grisa, sedimentària,...),...

TOT TÉ UN INICI.... (PART I).

Tot té un inici... I les nostres vacances van començar ascendint els primers tresmils conquerits dels Pirineus. La primera nit la varem passar al Refuge Comunal de la Glère 2150 m, una fantàstica posta de sol il·luminant el Neouvielle i la Cresta de la Morella i també un descans formidable en aquest refugi recent reformat que s’alça sobre la Vall granítica de la Glère. La nostra ruta circular voreja molts llacs petits i més grans, i hem d’anar salvant grans blocs rocosos. La cresta la iniciem per la Bretxa de Neouvielle als peus de l’aresta dels Trois Conseillers, una altra activitat pendent que ens queda. Primer de tot, arribem al Pic del Trois Conseillers 3039 m, gaudim de les vistes i ens mirem el proper cim. Després de dubtar una estona agafem un sender del vessant del Cap Long, una mica aeri i descompost i, així, arribarem al cim del Turon de Neouvielle 3035m. I aquí descansem segurament pensant en les primeres persones que van trepitjar aquest cim fa uns 220 anys. El dia 15 d’agost de 1787, Henry Reboul i Jean Vidal varen ser aquests dos conqueridors que van iniciar l’ascensió dels tresmils dels Pirineus. Només crec que per ells val la pena seure una estona en aquest fàcil cim i recordar-los.

_________kk______________ Foto 1: Posta de sol des del Refugi.

Foto 2: Ascensió final al Pic del Trois Conseillers, darrera nostre la Cresta del mateix nom.

Foto 3: Camí penjat per la vessant del Cap long per canviar de cim.

Foto 4: Turon de Neouville, el primer cim de tresmil metres conquerit. L'últim del dia.

ESPADAS-POSETS, LA CRESTA PER EXCELÈNCIA.

Quan parlem de la Cresta d’Espades, estem parlant de la Cresta per excelència dels Pirineus. Una bona cresta per iniciar-se amb bona roca, però ben retallada i sempre aèrea. El nostre camí va començar una mica més avall de l’aparcament del Puen d’Espigantosa 1550 m, ja que l’aparcament era ple, igual que el refugi Angel Orus, per això també hem de dormir més amunt, en un bivac al Llac de la Llardaneta. Bé, crec que vàrem guanyar amb el canvi.
Pel nostre camí a mitja tarda fins el llac ens acompanyen els isards, observant-nos de lluny i amb desconfiança. El bivac, a la vora del Llac de la Llardaneta 2676 m, és tot indret, estem bastant acompanyats amb la presència d’altres pirineistes.
A l’endemà comencem la cresta al primer cim, al Diente Royo 3010 m i d’aquí comencem a enllaçar tresmils fins al Posets, en total set, inclouent la Tuca del Forau de la Neu que ens va fer abandonar per uns instants la magnífica cresta. Per arribar al nostre objectiu, el Posets, vàrem necessitar cinc hores i mitja des del Diente Royo, vàrem trepar per vertiginosos passos de II grau com a màxim, vàrem necessitar fer passos de funambulisme i vàrem necessitar només ganer de passar-ho bé, molt bé. El premi va ser arribar al Posets 3375 m, cim que ja haviem ascendit, però que mai et canses de conquerir perquè és un veritable mirador dels Pirineus.
Vàrem gaudir d’un cap de setmana amb bon temps, i el sol ens va acompanyar en una de les ascensions en cresta més boniques dels Pirineus.

Curiositats dels set cims:
- Diente Royo 3010 m: Royo en aragonés vol dir vermell, en alusió al color d’alguna d’aquestes muntanyes.
- Pic de Pavots 3121 m: Henry Russell, el guia Pierre Barrau i André Subra a l’any 1885 varem pujar per primera vegada aquest cim.
- Tuca del Forau de la Neu 3080 m: Un cim per a fanàtics col·leccionistes. També un bon mirador de la cresta.
- Pic de las Espadas 3332 m: La seva primera ascensió documentada data del 1905 pel francés Louis le Bondidier i la seva esposa Margalide, acompanyats per Louis Camboué i Jean-Marie Sansuc. Espectaculars els seus plecs i els seus estrats.
- Tuca de Llardaneta 3311 m: Diminutiu de Llardana, que vol dir “regió cremada”.

- Tuqueta Roya 3273 m: En la seva vessant nordoest s’exten la glacera de Llardana.
- Pic de Poset o de Llardana 3375 m: Segon cim més alt dels Pirineus. Posets, nombrat així des de Gistaín, vol dir pous petits, potser en referència a les simes i cavitats de la zona de naturalesa carstica de la seva cara oest. I conegut per Llardana, "cremat", des d'Estós, per la seva vessant més àrida, la cara est. Des de França era conegut com el Mont d'Astos. La primera ascensió s’atribueix al britànic Henry Halkett a l’any 1856 acompanyat pels guies Pierre Redonnet i Pierre Barrau.

Altres opinions i ressenyes de la cresta:

- Cmayud.

- Komando Kroketa.

- Ivan Bonati.

- Madteam.


Foto 1: Llac de la Llardaneta, el nostre bivac.

Foto 2: Els nostres companys de travessa, ens vigilen.

Foto 3: La cresta des de la Tuca del Forau de la Neu.

Foto 4: Pas de funambulisme.

Foto 5: L'equip al Posets, el final.

BISAURÍN, CURT PERÒ INTENS.

Era cap de setmana de predicció de mal temps i així va ser. Vàrem sortir dissabte tard en direcció al Refugi de Lizara 1540 m, després d’una llarga i tortuosa carretera vàrem arribar fins a aquest refugi, al final de la Vall de Aragués del Puerto. Ja començàvem a gaudir de les panoràmiques, però poc perquè ens esperaven per sopar. El Refugi de Lizara va ser totalment reconstruït després d’un incendi a l’any 1999, és tot un luxe i és ple de confort. Després de dormir una mica només i d’un bon esmorzar, vàrem iniciar la nostra ascensió, ja veiem que no seria un dia fàcil, no per la ruta sinó per la boira, el fred i el vent. El nostre camí es dirigeix fins el Collado del Foratón i allà iniciarem l’amplia aresta fins al cim, i a partir d’aquí també ens envoltarà la boira. Amb un temps record ens plantem al cim on no podem gaudir de les vistes, i imaginem que són precioses. El Bisaurín o Visaurín és una de les muntanyes més altes dels Pirineus Occidentals amb els seus 2669 metres d’alçada i la seva situació solitària permet unes vistes espectaculars que haurem de gaudir en una altra ocasió, igual que els paredots de la seva cara nord. La baixada la vàrem realitzar pel mateix lloc i no vàrem poder fer la ruta circular que portàvem preparada però així tindrem una altre excusa per tornar a aquest indret.

Foto 1: Refugi de Lizara a la nit.

Foto 2: Abans d'arribar al Collado de Foratón ens prenem un respir.

Foto 3: Bisaurín, deixarem per un altre dia per gaudir del cim.

Foto 4: El descens, sortim de la boira.

PUIG PERIC, LUXE I LLIBERTAT.

Després de finalitzar l'últim examen i començar a acariciar la llibertat, començar a sentir les vacances i la no obligació de res, vàrem anar a la zona del Capcir, un altiplà a uns 1500 m d'alçada de la Catalunya Nord. Va ser una sortida de luxe, plena d'indrets com els Estanys de Camporells, el bivac al costat de l'Estany del Mig amb els luxes que dóna un refugi (R. Camporells) com cocacoles,..., gaudir del Puig Peric 2810 m i les seves vistes de tot el Capcir, de tots els estanys, fins i tot el Llac de les Bulloses, gaudir d'una cresta fàcil, però interessant fins al cim de Camporells passant per la Portella Gran i com sempre acabant la sortida fent una "Santboiana" per abandonar l'últim cim. Després de tot l'esforç, ve la recompensa, refrescar-nos i descansar a la vora de l'Estany del Mig mirant la feina feta. I després de la relaxació, ja només ens quedava la baixada que per evitar repetir la pujada per la Serra de Mauri, vàrem baixar per la Basseta i la Vall de la Lladura, una zona boscosa amb alguna bassa d'aigua, veritables indrets amagats.

A vegades els indrets són indrets per la bellesa que desprenen i l'espiritualitat que et donen, però moltes vegades la companyia amb qui ho comparteixes transforma llocs en indrets.

Tot un cap de setmana que es respirava luxe i llibertat, entre riures, bona companyia i bons indrets.

Foto 1: Estany del mig, zona de relaxació i descans. Al fons, els dos Perics.

Foto 2: Estanys de Camporells des del Puig Peric, un trencaclosques d'aigua.

Foto 3: Fàcil grimpada al Cim de la Portella Gran, el tercer cim de la jornada.

Foto 4: Basses florides, a la Vall de la Lladura.

BACHIMALA ALTRE COP.

Vàrem anar a acabar la feina, perquè la feina ben feta no te fronteres i, aquest pas, final. En anteriors atacs a la cresta del Bachimala, havíem fet des del Coll Senyal de Viados fins al Bachimala, on la vàrem abandonar per problemes elèctrics i també teníem els dos Pics de la Pez. Bé, matemàtica pura tresmilista, només ens quedava des del Pic de l’Abeillé fins a la Punta Ledormeur. Vàrem anar a fer aquest tros de cresta que ens quedava i contents amb uns quants tresmils a la butxaca i amb una cresta amb algun pas interessant. Però com bons buscadors d’indrets ens vàrem deixar un, el Pic de l’Abeillé, un caprici del destí per tornar a aquesta cresta trencaclosques per la vessant francesa, una part totalment desconeguda per nosaltres que caldrà explorar si volem acabar els cims de la zona, que per cert hi ha tretze, supersticions?
Curiositats del cims:
- Pic de Marcos Feliu 3057 m: En homenatge a un gran coneixedor dels Pirineus nascut a Manresa i autor del llibre de la Conquesta dels Pirineus (1978, 1ª edició).
- Petit Bachimala 3061 m: El germà petit del cim principal de la cresta.
- Punta de l’Ibon 3100 m: Deu el seu nom al llac de la vessant oest.
- Punta Ledormeur 3120 m: Arquitecte i pirineista francès que dibuixà i fotografià la Serralada del Pirineus.
A part de les anècdotes i de les curiositats, cal dir que vàrem gaudir d’un tros de cresta entretingut i divertit. Vàrem gaudir de les vistes que et dóna qualsevol cresta, a banda i banda, i, més, si divideix dos països. Teníem un fons preciós amb el tricèfal dels Culfreda-Batua, l’Aneto, el Perdiguero, el Poset, els monarques dels Pirineus. I vàrem dormir a la vora d’un dels Ibons als peus del Gran Bachimala, un llit fantàstic i, més, amb quatre premis al sac.

Foto 1: Crestejant a mitja tarda.

Foto 2: El nostre descans s'acosta als Ibons de Bachimala, al fons els Culfreda-Batua.

SANT RAMON, ALGUNA COSA MÉS.

Ara que s’allarguen els dies cal aprofitar-los al màxim i intentem pujar a cims que teníem una mica oblidats, com Sant Ramon, la muntanya que haurem trepitjat més vegades.
La muntanya de Golbes o Montbaig, més coneguda com Sant Ramon des de la construcció de l’Ermita del mateix nom, és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat amb 289 metres d’alçada, que ens permeten tenir unes vistes meravelloses de l’àrea metropolitana, del delta, de l’aeroport, de tota la serra del Montbaig i Collserola i en dies molt clars també ens permet gaudir de vistes de Montserrat, l’illa de Mallorca i la Serralada del Pre-pirineu.
L’Ermita que corona el seu cim va ser construïda entre 1885 i 1887 per Josep Estruch en memòria dels seus pares, Ramon Estruch i Eulàlia Comella. El seu estil arquitectònic és neorromànic i forma part de la línia de l’horitzó de Sant Boi. També es diu que abans de la construcció de l’ermita existia una pedra triangular la qual indicava la separació dels termes municipals de Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat i l’indret era conegut com l’antiga Fita.
La vegetació de Sant Ramon, de tipus mediterrani, es troba molt condicionada pels múltiples incendis forestals. Hi trobem zones característiques d’espais degradats i en procés de recuperació principalment formades per garric, ginesta i estepes blanca i borrera i hi trobem altres zones més ombrívoles i menys castigades pel foc amb alzines, pins, algun roure i algun plataner.
Sant Ramon, per a mi, representa la tornada a casa i sempre ha estat allà per marcar el punt de retorn en el mapa. Us recomano que hi pugeu, sobretot quan les llums de les petites ciutats del voltant comencen a néixer.

SOLSTICI D'ESTIU A CREGÜEÑA

NNN Solstici d’estiu al llac de Cregüeña, al famós bivac dels escaladors, un veritable hotel de cinc estrelles a la vora del llac de Cregüeña, el tercer llac en extensió dels Pirineus. Varem iniciar la nostre vigília de Sant Joan al Pont de Cregüeña (1468 m), després d’una molt dura pujada pel tipus de terreny i per trastorns gastrointestinals dels caminants, passant per indrets com els salts d’aigua del torrent de Cregüeña i la Solana de Cregüeña a 2000 m d’alçada, varem arribar al desaigua del llac de Cregüeña (2630 m), un veritable trencaclosques de gel flotant. I per fi a descansar de l’agradable tortura a un dels bivacs més famosos dels Pirineus. Passada la nit més màgica de l’any, per a nosaltres la més llarga per la duresa del nostre llit, varem decidir donar la benvinguda a l’estiu fent algun cim, malgrat que el temps no era ben bé de l’estació que acabava de començar. Varem rodejar el llac, envoltat de cims de tres mil metres, una gran muralla, dirigint-nos al coll de Cregüeña, i encara utilitzant el grampons en alguna pendent de neu. Una fàcil grimpada i l’Aragüells és nostre, un mirador excepcional de l’Aneto, la Cresta del Medio, el Vallibierna, Posets, els Ibons de Coronas, etc, etc,.....
Ja només ens quedava baixar 1600 m de desnivell i ja podíem gaudir d’un entrepà al Bar dels Guies, ens l’hem ben guanyat, ah!!! i dues Cocacoles.
Una curiositat: L’Aragüells (3037 m) va ser conquistat per primera vegada a l’any 1880 per Henry Russell amb els guies Firmin Baurau i Jean Brunet.

_________ Foto 1: La força del riu de Cregüeña.

Foto 2: El bivac de Cregüeña o dels Escaladors.

Foto 3: La posta de sol, un regal de Cregüeña.

Foto 4: Arribada al cim de l'Aragüells.

SANT LLORENÇ DE MONTGAI, MULTIACTIVITAT

gg Ens varem dirigir a Sant Llorenç de Montgai a prop de Camarasa a practicar l’escalada. Varem decidir fer la Via Normal de la Paret Formiguera de tres llargs, de dificultat màxima de IV i ben equipada. Una paret de roca calcària fàcil per iniciar a la Luda en via llarga i per passar una mica de calor, sort que va passar algun núvol. Les vistes de la via són magnífiques, es veu l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, la via del tren i quan arribes al final de la paret et trobes de front la Serra del Montroig. La via la varem enllestir aviat i estàvem pensant en fer una altra, però mentre fèiem la via veiem passar caiacs per l’embassament i ens van fer molta enveja.
Varem llogar els caiacs al Càmping la Noguera, un doble i dos individuals. Del càmping a l’embassament hi ha un tros llarg i més si vas carregat amb els caiacs, els rems i els salvavides. L’embassament és ple de d’aus aquàtiques i abundants canyissars, els quals has d’anar esquivant. El nostre recorregut va arribar fins al pont de l’Escalera, ja sobre el riu Segre, i aquí mitja volta, en total 8,5 km de palejar. Ja només ens quedava la tornada del caiac al càmping, el més dur de la jornada.
Sant Llorenç de Montgai va ser un dia molt esgotador, però el dilluns només teníem “agulletes” dels músculs del riure.

Foto 1: Ressenya de la via.

Foto 2: Vistes des de la primera reunió.

Foto 3: Dos damas en apuros.

Foto 4: Relaxació.

LA PEDRERA, UN INDRET URBÀ

Fa dos dissabtes ens varem prendre un respir tant de muntanya com d’estudis i a la tarda varem anar a visitar la Casa Milà o més coneguda com la Pedrera. Com autèntics guiris i càmera en mà ens varem dirigir a aquest emblemàtic edifici de Barcelona, un pecat tenir-la tan a prop i mai haver-hi entrat. Una hora varem necessitar per visitar-la, desorientant-nos per les seves corbes, arcs i voltes. I al terrat trobem el regal de Gaudi, unes vistes de Barcelona diferents i insòlites, un autèntic indret per gaudir-lo una mica acompanyat.
Curiositats:
- Les golfes estan formades per 270 arcs catenaris o parabòlics de diferents alçades, sobre els qual s’aguanta el terrat.
- Les baranes dels balcons de ferro forjat simulen plantes trepadores que han sortit entre les pedres.
- Les xemeneies i les sortides al terrat tenen forma de guerrers medievals sempre observant Barcelona.
- La façana està realitzada en pedra natural, excepte la part superior que està coberta de rajoles blanques evocant d’aquesta manera una muntanya nevada.
- El pis de la família Milà tenia uns 1200 m2. Quina hipoteca devien pagar?
- No hi ha cap paret mestre, ni tan sols a la façana, tot es troba sobre pilars i bigues metàl·liques, així es podia canviar sense cap problema la distribució interior.

Bé, només dir que Gaudi era un mestre en convertir les pedres en obres arquitectòniques impressionants, la fantasia feta pedra.

Si voleu més informació podeu consultar:

http://es.geocities.com/gaudiubi

Foto 1: Les golfes i els seus arcs.

Foto 2: Els guerrers del terrat.

Foto 3: Unes vistes de Barcelona diferents.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART III)

bbb

Ens despertem sense presses al Refugi de Góriz (2200 m), el guardià de la Vall d’Ordesa. Ens dirigim a finalitzar la impressionant travessa circular, mirem al nostre voltant en tot moment per no oblidar res, cap indret, cap soroll, cap olor, cap sensació. Abans de tot hem de superar l’últim obstacle, les Clavijas de Soaso, mals records passen per la ment i per fer-ho més interessant, el destí decideix ploure abans de posar-hi el peu a la primera ajuda ferrada. Superem la prova, altra vegada, i només en queda recorre el Canó d’Ordesa per la seva fondària, descobrint nous salts d’aigua mentre la pluja ens fa companyia. La cola de Caballo, les Gradas de Soaso, la cova de Frachinal, les Cascades del Estrecho y de la Cueva, els grans boscos de faigs,... grans indrets per repetir. Als fons de la vall el Mont Perdut, amagant-se darrere de negres núvols, s’acomiada de nosaltres, fins la propera!!

!

Foto 1: L'última mirada a la tranquilitat.

Foto 2: Un altre company de travessa.

Foto 3: Mal temps, mals records.

Foto 4: L'últim regal de la vall, les Grades de Soaso.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART II)

Els Gabietous són aquest cop el nostre retrobament tresmilista aquest any. Després de dormir o “passar la nit”, vàrem començar a ascendir altre cop carregats fins el Coll dels Gabietous, on comencem a albirar la cresta que uneix els dos cims. Remuntem les últimes pendents fins el Pic Oriental de Gabietou (3031 m) i aquí gaudim de les vertiginoses cares nord i occidental del Taillon, encara amb molta neu. Resseguim la cresta de dificultat continguda fins el Pic Occidental (3034 m) i allà donem per acabada la nostra conquista.
Una mica d’història: El noble Henry Russell va trepitjar aquests dos cims, entre les seves moltes primeres, l’any 1874 acompanyat pel guia francès Célestin Passet.
La segona jornada de la travessa finalitzarà al Refugi de Góriz, però passarem primer per veritables indrets com el Collado Blanco, la Falsa Bretxa, l’original, la Bretxa de Roland, el flanqueig del Paso de los Sarrios i l’espectacular Gruta Gelada de Casterets.

Foto 1: Pic Oriental, planificant nous reptes.

Foto 2: Pic Occidental, la última fita.

Foto 3: El camí. Darrere nostre deixem les dues bretxes i el Taillon.

Foto 4: La Gruta Gelada de Casterets.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART I)

El retrobament en molts sentits, el retrobament amb els nostres inicis a Ordesa, amb la nostra zona preferida dels Pirineus, amb les travesses dures amb total autonomia, amb els mals records, amb els cims de tres mil metres, el retrobament a donar sentir a conquerir l’inútil.
Varem iniciar la nostra travessa el dissabte dia 2 de juny a La Pradera, des d’allà observàvem l’inaccessible Tozal del Mallo (2280 m), una formació rocosa de calcari marró en forma de talaia o de martell, el qual també rep el nom de El Retablo que presideix la Vall d’Ordesa. Aquesta muralla rocosa va ser escalada en dos dies per primera vegada l’any 1957 per un grup de francesos coordinats pels germans Ravier, aquest cim gairebé exclusiu d’escaladors també es deixa conquerir per muntanyecs com nosaltres.
El nostre camí comença per les fortes pendents boscoses que s’inicien a prop d’una caseta de recepció del Parc, 1 km abans d’arribar a La Pradera. Quan la vegetació i els arbres comencen a clarejar, ens trobem ja a la base del Circ de Carriata i comencem a divisar els primers isards, magnífics grimpadors i companys de travessa. Anirem a buscar el pas de las Clavijas de Carriata o Salarons per superar una de les últimes terrasses del circ, fàcils però complicades amb motxilla de 18 kilos a l’esquena. Un cop superada la prova ja ens trobem a l’alçada del Tozal i només ens queda fer un llarg flanqueig. Al cim gaudim de les vistes i la tranquil·litat, els nostres premis. Ara ja podem continuar ascendint per poder descansar. Continuarà.....

Foto 1: Tozal de Mallo, de semblança inaccessible.

Foto 2: Abismals senders, miradors de la Vall d'Ordesa.

Foto 3: Últim tram de les Clavijas, ufff!!!

Foto 4: Espiritualitat al cim.