Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.
Aquest cap de setmana hem deixat de banda els tresmils, per acompanyar a “tres pardillos de la montaña” (com diria el Calleja) a fer la seva primera via ferrata. La via escollida va ser les Roques d’Empalomar a Vallcebre, comarca del Berguedà. Una via relativament nova, de l’any 2008, equipada pels Imparables per promocionar el turisme d’aventura de la zona. Una via ideal per a la iniciació i ben equipada, l’únic inconvenient que és un pel curta, però vam veure que estan equipant altres trams, que haurem d’anar a provar quan es finalitzi la seva instal·lació. Vam gaudir d’unes bones vistes i de força tranquil·litat.
Lloc: A les Roques d’Empalomar, al municipi de Vallcebre, la comarca del Berguedà.
Foto 1: A l'inici del pont.
Des de la nostra vall, per uns dies, la Val de Ponturin, veiem el seu punt culminant, el Mont Pourri de 3779 metres. Per accedir a ell vam reservar al refugi de Mont Pourri a 2370 metres, el qual ja es troba dins del Parc Nacional de la Vanoise. L’ascensió al refugi la vam fer amb presses, els francesos sopen massa aviat, des de Les Lanches a 1523 metres i vam ascendir els 860 metres de desnivell, va ser un hiperactiu dimarts, en comparació al dilluns anterior. El sopar del refugi va ser aviat, però deliciós i, fins i tot, vam provar el seu genepi casolà. La nit va ser curta, perquè per a l’ascensió al cim, l’hora per esmorzar era a les 3.30, uuuffff! Al sortir del refugi ens adonem que ens havíem deixat un frontal, pugem amb només un per la inclinada morrena, amb més pena que glòria, no és qüestió de contaminar lumínicament la nit de les llàgrimes de Sant Llorenç. A mesura que va sortint el sol i la Grand Casse es tenyeix de taronja, també ens comença a ploure, decidim baixar. Després veiem que ha estat passatgera l’aigua caiguda, així que tornem a recuperar el desnivell perdut fins al peus de la glacera de Geay. Aquí veiem que els primers metres són sobre gel vell, caminem encordats uns metres, els menys drets, i quan la inclinació augmenta ho deixem estar, no em veig pujant per allà i, menys, baixant. Així que deixem el cim per a un altre dia, i gaudim dels 1500 metres de descens fent nombroses fotos, visitant l’antic refugi de Mont Pourri convertit en un petit museu en alçada, i xerrem amb els guardes del refugi i ens comenten que fins a principis de juliol no surt el gel de la glacera, i l’ascensió és més senzilla, ens ho apuntem a l’agenda, el Mont Pourri ha quedat pendent. Després de l’intent un bon berenar i una bona migdiada...
Primera ascensió: William Mathews amb els guies de Chamonix Jean-Baptiste i Michel Croz i amb el geòleg i capellà T. G. Bonney el 4 d’octubre de 1961 per la glacera de Geay (sense canvi climàtic), i van marcar com a alçada del cim 3797 metres (bona precisió per a l’època), i també van anotar que la Grand Casse és el punt culminant de la Vanoise..JPG)
Foto 1: Mont Pourri des de la zona d’escalada de Le Moulin, el dilluns de reconeixement.
Ahir dilluns no vam fer res de res de muntanya, però si vam gaudir del sol al càmping i vam fer la bugada, compres alimentàries,..., no semblaven vacances. També ens va servir perquè els amos del càmping Les Lanchettes, molt amables, ens informessin de les possibilitats d’escalar de la zona. Amb aquesta informació i el wifi, teníem tot el que necessitàvem per fer a l’endemà una fàcil via molt a prop del càmping. La via es troba a la mateixa zona que hi ha els blocs de Céris a 1370 metres, una zona de boulder que hi ha a una gran i herbosa corba abans del càmping. Exactament a les localitats de Peisey Nancroix-Le Moulin, a prop d’un edifici que es diu Les Amis i suposem que li dóna el nom. La via és en forma d’aresta, no molt espectacular, però molt ben equipada i la qual ens serveix per entrar en contacte aquest any amb la via llarga.
NOM: ARÊTE DES AMIS.
Comencem a adaptar-nos als horaris de la zona. Així que ens hem llevat ben aviat per ascendir un cim, bé, une aiguille (així té més categoria) des de l’embassament de Saut a 2280 m. Un fàcil cim, avui sense neu, de 3747 metres, on tot ha estat caminar per les ziga-zagues enfangades, fins i tot, hem evitat per la seva esquerra la xemeneia de II que marca la ressenya, això sí, només caminar, però quasi 1500 metres de pujada i la seva baixada, en total 8 hores. L’ascensió ha estat maca, teníem a tocar la glacera Sassière, però sense necessitat de trepitjar-lo i també teníem precioses vistes dels prats verds del fons de les valls i de la gran Combe. Però els núvols, el vent i la boira ens han espatllat el més maco d’aquest cim fronterer entre Itàlia i França, les vistes del Montblanc, del Monte Rosa, del Cervino,..., suposem que hi són, haurem de buscar un altre cim per comprovar-lo. Així la meteo ens ha fet més alpina l’ascensió. Aaaahhh!!!! De premi una fondue, un sommet=un bon repas.
Foto 1: Meravelles de l’ascensió, poques però enormes.
En aquest país, i més en aquesta nova zona, la Savoie, La Tarentaise, tenim la sensació de què anem tard, tard per comprar el pa, per anar al super, per dinar, per sopar,...
Lloc: Peisey-Nancroix, a la Porta de Rosuel del Parc Nacional de la Vanoise, sota dels contraforts del Mont Pourri.
Lloc: Pralognan-La-Vanoise, a prop d’una escola d’escalada.
Tota la nit plovent, al matí hem desmuntat el campament plovent i hem abandonat el Vercors plovent, tanta aigua comença a cansar. Avui hem dedicat tot el dia a canviar de zona passant principalment per carreteres secundàries, gairebé fem el Tour de França en un dia. Primer de tot ens hem acomiadat del Mont Aiguille ennuvolat des de Clelles (costat oposat del Grand Veymont), però no ha estat un adéu, sinó un fins aviat. Després ja no ha parat de ploure, de bufar el vent, de passar pobles macos i altres no tant,... hores i hores de corbes, kilòmetres d’asfalt mullat. Hem passat alts colls, com el Col du Galibier a 2642 metres i el Col de l’Iseran a 2770 metres, la carretera asfaltada més alta dels Alps i de França, i el sostre de les nostres vacances, de moment, i de la vida del nostre cotxe. Això sí, als colls no ens ha abandonat el vent, la boira, i, a més, ha aparegut la neu, sí nevava en ple mes d’agost i a 0ºC (ni fred ni calor) que estàvem. Jo vull calor!!!! Després de tanta carretera hem arribat a zones més conegudes, fins i tot, carreteres que havíem fet esquiant a Val d’Isere. La pluja i l’hora al final ens ha dut a un poblet més avall de Bourg-St-Maurice, a Landry, aun hotelet sense encant, però com a mínim és tranquil i té bones vistes de l’església il·luminada, ah!!! i no plou.
Foto 1: Fins aviat Mont Aiguille.
Avui ha sortit el sol, així que ens hem relaxat; dutxa (la primera de les vacances, ejem, ejem), feines domèstiques, lectura, cuina, piscina (l’aigua no tant calenta com esperàvem), compres, migdiada,...
Foto 1: La Glacière, zona d’escalada esportiva a la Font d’Urle.
Avui el dia ha començat plovent, ja pensàvem que seria un altre dia de ruta turística en cotxe. Però a les dotze del migdia quan estàvem iniciant la ruta, amb un cop de volant ens hem dirigit al pàrquing de La Coche, on s’inicia la ruta cap al Grand Veymont, el sostre del Vercors.
Foto 1: Indicacions del camí d’ascens.
Per fi han començat les vacances, com sempre, més desitjades que mai. Aquest cop el cotxe i la improvisació són els protagonistes.
Foto 1: Paisatges del Vercors, Plateau d’Herbouilly.
Tenia ganes d’actualitzar el blog, millor dit, tenia ganes de tenir temps per actualitzar-lo. No hauríem de deixar de fer les coses que ens agraden, però, aquest cop, el temps ha estat ocupat per temes que tampoc em desagraden tant, el coneixement no ocupa mai espai, això diuen.
Avui he acabat de llegir aquest diari, escrit entre juny de 1942 i agost de 1944 a Amsterdam. Fa més d'un any que el vaig comprar a la mateixa Casa del Darrere, a l'amagatall, i en versió en català. Us deixo amb unes frases que vull compartir.
