Portem molt posts endarrerits, això és bo i dolent alhora, així que ens hem de posar les piles i mans a escriure…..
Fa dues setmanes va ser una cap de setmana de multiactivitat i tot terreny, divendres bicicleta Cornellà-Martorell per la vora del riu, però sense fotos per poder explicar-ho, i el dissabte intent de Puigmal i Montmalús amb esquís però sense neu i sense cims. El diumenge per fi es van donar les condicions pel post, fotos i indrets, i aquí us l’expliquem…això si, sense mapa i amb poca orientació inicial.
Fa dues setmanes va ser una cap de setmana de multiactivitat i tot terreny, divendres bicicleta Cornellà-Martorell per la vora del riu, però sense fotos per poder explicar-ho, i el dissabte intent de Puigmal i Montmalús amb esquís però sense neu i sense cims. El diumenge per fi es van donar les condicions pel post, fotos i indrets, i aquí us l’expliquem…això si, sense mapa i amb poca orientació inicial.
.
No us penseu que hem avançat la Matagalls-Montserrat, la nostra particular M-M és de La Mola al Montcau a Sant Llorenç de Munt. Vàrem sortir des de la urbanització Cavall Bernat a Matadepera que aviat farà honor al seu nom i hi haurà casetes fins el mateix monòlit rocós del mateix nom. El camí comença amb una forta pendent fins que arribem a diversos monòlits de conglomerat, el Cavall Bernat, l’Esquirol i el Cap de Mort, on el camí s’aplana. Un cop passats aquests, seguim un sender i una altra forta pendent que ens durà fins al Camí dels Monjos, amb restes de l’empedrat del camí que hi havia antigament. Aquí ja comencem a veure el Monestir romànic de Sant Llorenç dalt del cim de La Mola, un monestir fet construir pels Comtes de Barcelona, fa gairebé 1000 anys. A dalt del cim més alt del Parc, a 1103 metres, no ens estem gaire, massa gent, massa soroll i a més ja veiem el nostre següent objectiu, el Montcau, que semblava més solitari. 
Primer comencem a descendir, en direcció al Coll d’Eres, però abans faríem una parada obligatòria a la Cova del Drac o també conegut com el Morral del Drac. Aquesta cova travessa de costat a costat un monòlit de 25 metres d’alçada, i com tota cova, té la seva llegenda i el seu drac, la llegenda d’origen sarraí ens explica que el drac de Sant Llorenç dormia en ella, un drac amb una costella molt famosa. Un cop al Coll d’Eres, ombrejat per immenses alzines, només ens queda ascendir altre cop fins al cim rocós del Montcau a 1057 metres. Aquí si que gaudim de la tranquil·litat i de les vistes, sobretot d’on venim i on hem de tornar, La Mola. Desfem el mateix camí per tornar i finalitzar la sortida, aquesta vegada la parada a La Mola l’allarguem per refrescar-nos i hidratar la nostra companya de quatre potes, que encara que el dia no fos molt solejat, si que va ser bastant calorós. Al final un diumenge aprofitat, un recorregut matinal llarg per una zona que tenim una mica ignorada, on, a més, la pluja ens va respectar, però la calor no gaire....sempre fa calor a Sant Llorenç de Munt?
No us penseu que hem avançat la Matagalls-Montserrat, la nostra particular M-M és de La Mola al Montcau a Sant Llorenç de Munt. Vàrem sortir des de la urbanització Cavall Bernat a Matadepera que aviat farà honor al seu nom i hi haurà casetes fins el mateix monòlit rocós del mateix nom. El camí comença amb una forta pendent fins que arribem a diversos monòlits de conglomerat, el Cavall Bernat, l’Esquirol i el Cap de Mort, on el camí s’aplana. Un cop passats aquests, seguim un sender i una altra forta pendent que ens durà fins al Camí dels Monjos, amb restes de l’empedrat del camí que hi havia antigament. Aquí ja comencem a veure el Monestir romànic de Sant Llorenç dalt del cim de La Mola, un monestir fet construir pels Comtes de Barcelona, fa gairebé 1000 anys. A dalt del cim més alt del Parc, a 1103 metres, no ens estem gaire, massa gent, massa soroll i a més ja veiem el nostre següent objectiu, el Montcau, que semblava més solitari. 
Primer comencem a descendir, en direcció al Coll d’Eres, però abans faríem una parada obligatòria a la Cova del Drac o també conegut com el Morral del Drac. Aquesta cova travessa de costat a costat un monòlit de 25 metres d’alçada, i com tota cova, té la seva llegenda i el seu drac, la llegenda d’origen sarraí ens explica que el drac de Sant Llorenç dormia en ella, un drac amb una costella molt famosa. Un cop al Coll d’Eres, ombrejat per immenses alzines, només ens queda ascendir altre cop fins al cim rocós del Montcau a 1057 metres. Aquí si que gaudim de la tranquil·litat i de les vistes, sobretot d’on venim i on hem de tornar, La Mola. Desfem el mateix camí per tornar i finalitzar la sortida, aquesta vegada la parada a La Mola l’allarguem per refrescar-nos i hidratar la nostra companya de quatre potes, que encara que el dia no fos molt solejat, si que va ser bastant calorós. Al final un diumenge aprofitat, un recorregut matinal llarg per una zona que tenim una mica ignorada, on, a més, la pluja ens va respectar, però la calor no gaire....sempre fa calor a Sant Llorenç de Munt?.
.
Foto 1: El Montcau des de La Mola.
Foto 2: La Mola des del Montcau. I l'Alda.
Foto 3: Cova del Drac, amb el drac.....???
Foto 4: Monestir de Sant Llorenç.
Foto 5: Tornem, amb dos cims a la butxaca i sense mullar-nos.
Feia un mes que l’havíem 
Encara de nit, vàrem iniciar dissabte el nostre intent a la cara nord de l’Aspe, sortim del pàrquing superior de l’estació d’esquí de Candanchú a 1602 m, ja tancada per fora de temporada, però amb força neu. L’inici de l’ascensió recorre diverses pistes d’esquí, llàstima que tant ferro espatlli aquest preciós paisatge. Progressem amb raquetes, la neu, ja de bon matí, es troba molt tova. Mentre ascendim va apareixent l’imponent Aspe, i la seva cara nord-est on comencem a veure que està bastant carregada de neu i amb cornises per sobre del flanqueig, i a més a més el sol fa estona que la va escalfant. Així que fem un reagrupament per decidir el que fem un cop tenim l’espectacular paret davant nostre i finalment decidim descartar-ho, el soroll de les allaus ens dona la raó. Aquesta vegada ens ha guanyat la muntanya o el seny, no ho sabrem pas. 
Diumenge i últim dia del pont volíem fer una sortida senzilla i descobrir nous indrets. Havíem llegit alguna cosa sobre la Cueva Helada de Lecherines i ens va fer gràcia anar-hi. Vàrem iniciar la ruta a Canfranc Poble a 1040 m, prop d’unes bordes i una parada d’autobús. L’inici de l’ascensió recorre el Barranco de Los Meses, on trobem també una escola d’escalada, que és tot un indret, però el grau sembla que pica. El sender, seguint la variant GR-11.1, per dins del bosc va ascendint còmodament en ziga-zaga, passa per les ruïnes d’antics i esglaonats vivers forestals (pins) i de salts d’aigua provocats per dics. Els dics i la reforestació van ser dos grans intervencions de principis de s. XX per protegir la Vall de Canfranc de les allaus de neu i pedres. Mentre ascendim també passem per dues curioses fonts, amb caudals ben diferents, La Fuente de la Paja
Divendres al vespre es reunien les condicions perfectes per poder completar la via que el diumenge anterior havíem deixat a mig fer. L’anticicló es mantenia durant tota la tarda, les temperatures eren agradables, fins i tot, una mica altes, l’hora i el dia feien que a la zona es respirés solitud. Vàrem apropar-nos a la zona per El Bruc, passant per davant del Restaurant Vinya Nova, aquesta vegada amb pocs cotxes, una mica més endavant trobem el desviament a l'esquerra que ens durà, ja a peu, al Clot de la Mònica, més exactament sota a l’Aresta Oest de la Pastereta a l’inici de la via Funció Clorofíl·lica, uns 35 minuts d’aproximació.
