L’olla de terra, més coneguda, en quechua, com Pachamanca, va ser l’excusa per reunir-nos altre cop amb el cuiner del trekking Joaquín, una bona excusa! Així ens acomiadaríem d’ell i, a més, provaríem un plat típic peruà que ens ajudaria a recuperar les forces perdudes a la Cordillera Huayhaush.
Al matí vàrem anar a comprar al mercat de Huaraz les tres carns: xai, porc i pollastre, el cuy estava prohibit, i els diferents tipus de patates, fins i tot, dolces, que compondrien la Pachamanca.
Al migdia, després d’un relaxant bany a les aigües termals de Monterrey, ens vàrem acostar a la casa del Joaquín al Barri de Nueva Florida. Allà, per donar-li temps a la laboriosa Pachamanca, vàrem conèixer la seva família, ens va ensenyar la seva casa i els seus animals i vàrem visionar totes les fotos del trekking. Quan, per fi, va arribar el moment de desenterrar el nostre dinar, vàrem retirar terra, fulles i pedres, i allà es trobaven les carns embolicades en grans fulles i la gran varietat de patates, tot ben cuit i a punt.
Assaborint el plat de la terra a l’ombra del pati de la casa, escoltant només el silenci i respirant només hospitalitat, per uns moments em vaig sentir afortunada de viure aquella experiència, un record per a tota la vida, per uns instants aquella humil casa és va convertir en un veritable indret.
Quechua imprescindible per a una Pachamanca:
Pacha: Terra.
Manca: Olla.
Foto 1: El Joaquín desenterrant el dinar.
Foto 2: Un indret, no calen més paraules.
Al final el viatge de Perú (2008) s’ha ajuntat amb el d’aquest any. Però avui per fi, he trobat una estona per explicar-vos l’activitat principal que vàrem fer als Andes peruans, una gran volta circular per tota la Cordillera Huayhuash, diuen que un dels trekkings més macos del món.
És difícil trepitjar indrets als Pirineus encara desconeguts, i més si hi vas quasi cada setmana com nosaltres, però ho hem aconseguit, durant tres dies no hem trepitjat ni un pam dels Pirineus conegut per a nosaltres, i a més la gent que ens hem creuat la podem contar amb els dits de les mans.
Al dia següent seguint amb la tònica de no matinar gaire, ens posem una mica tard a fer aquests dos cims, bé, en principi 
Tornem als indrets catalans i ho fem repetint a Sant Llorenç de Montgai, 
Per acomiadar-nos de l’últim divendres al vespre que podem fer una tranquil·la escapada d’escalada abans de les vacances, ens apropem altre cop a la zona del Pic del Martell, a una de les parets més llargues i més clàssiques del Garraf. L’itinerari escollit és la famosa i coneguda Herboristes, la qual fins a la segona reunió ens la coneixíem molt i molt bé. Aquesta via va ser de les primeres que es van obrir al Pic del Martell, exactament al 1973, pels germans Pere i Jaume Forts. La via és la darrera abans de la zona on està prohibit escalar a certa època de l’any; abans hi havia un cartell indicant-ho, que divendres no vàrem trobar, igualment a l’inici de la via ens trobem ben escrit el seu nom. La roca és calcària, amb rapisses típiques, bones presses, però relliscoses, sobretot pels peus. Durant la via ens trobem menys vegetació i selva que la 
Continuant amb les sortides de tarda, que aquest any han sigut poques i no gaire muntanyeres, dimarts vàrem anar a provar el caiac. El Canal Olímpic a Castelldefels va ser el lloc escollit i el més proper que tenim. Aquest es va construir amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, com a seu per a la celebració de les competicions olímpiques de piragüisme. Vàrem llogar un caiac doble i un de simple per a totes tres, per recórrer les aigües tranquil·les i dolces procedents del nivell freàtic. Les mides del canal són 1200 m de llarg, 130 m d'ample i 4 m de profunditat, sort que dúiem salvavides. Vàrem fer una mica més de 3 km, mai en línia recta, acabant bastant cansades, sort que ens vàrem anar refrescant. Una tarda diferent, sofisticada i una mica “pija´.
El cap de setmana vàrem decidir, per motius varis, realitzar una sortida tranquil·la i relaxant, encara que ens vàrem passar una mica, sobretot a la tornada en cotxe; bany, fotos, dinar, bany a Escales i altres parades.
Quins records, la Pica d’Estats, va ser el primer tres mil que vàrem ascendir, bé millor dit, vàrem patir, unes 14 hores des del Pla de Boet, la primera vegada que trepitjàvem neu, d’això ja fa vuit anys, un “rrrrama”. Aquest cap de setmana la Pica s’ha convertit en el cim de 3000 metres que hem fet més vegades i, a més, gràcies a la via d’ascensió, és la primera zona de 3000s que completem.
