CARENEJAR*

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).

*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).

Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.

CASAMANYA 2752 m.

Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.

Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.

Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.

BONY DE SALÒRIA 2789 m.

Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.

Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.

Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.

Foto 1 i 2: Carenejant.

Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.

Foto 4: Cim del Casamanya.

Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.

Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

DIUMENGE TARDA: PLA B.

Quan un diumenge s’ajunten diversos factors com que estàs citat per a una suplència de president de mesa electoral, els meteoròlegs no l’encerten gaire últimament els caps de setmana, l’austeritat econòmica,... El millor no és quedar-te a casa i hem aprofitat, que com que hi ha certs museus que són gratuïts els diumenges a partir de les 15h, per visitar-ne un. L’escollit per l’Eulàlia, no sé si pels estudis o per la seva feina, va ser el Museu Blau al Fòrum (Museu de Ciències Naturals de Barcelona).

La nova ubicació del museu va ser inaugurada al març d’aquest any, és un edifici triangular de 180 metres de costat i 25 metres d’alçada que segueix les pautes viàries dels carrers que conflueixen a l’edifici, l’avinguda Diagonal, la Rambla de Prim i la Ronda Litoral. El sostre de l’edifici està cobert per una làmina d’aigua a la teulada, que representa la Mediterrània. El projecte és obra de l’equip suís d’arquitectes Jaques Herzog i Pierre de Meuron.

El museu és una biografia del planeta Terra a través de roques, minerals, fòssils, plantes i animals dissecats. És un museu bastant dinàmic, ja que fins i tot, hi havia les primeres roques exposades de l’explosió volcànica propera a Hierro.

La propera tarda de diumenge escullo el museu jo, Eulàlia!!
!

Foto 1 i 2: Ens dirigim al museu.

Foto 3: L'esquelet de balena que presideix l'entrada del museu.

Foto 4: La Terra és la protegonista.
.
L'esquelet de la balena: Possiblement un mascle de més de 80 anys, que l'11 de juny de 1862 es va quedar encallada a la platja de Llançà (Girona) i que va adquirir la Universitat de Barcelona. L'esquelet està penjat del sostre, suspès per una quarantena de cables, just sobre de les escales del museu, i s'ha pogut muntar en una posició corbada, la que adopta la balena en submergir-se al mar, en comptes de la postura recta que tenia quan s’exhibia al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella, on hi va estar exposada des de l’any 1925.
La restauració de l’esquelet del rorqual, que pesa una tona i mesura 20 metres de llargada, ha estat laboriosa, especialment per l'accident que va sofrir quan l'estaven desmuntant per traslladar-lo al seu nou emplaçament. Tot i això, amb l’actual muntatge la balena s’ha allargat dos metres més respecte el que presentava en la seva anterior ubicació. El motiu ha estat perquè s'hi han afegit els discos intervertebrals que substitueixen els de cartílag que van desaparèixer fa 150 anys, quan es va preparar el cadàver de la balena per exposar-lo.

EL CORRAL.

Aquest dissabte, aprofitant la castanyada anual del centre, vam passar les poques hores de llum del dia a la zona d’escalada esportiva nomenada El Corral de Vallsabuc, situada a la comarca del Berguedà. Aquesta zona es troba a 15 minuts a peu des del pàrquing de l’abandonada estació d’esquí dels Rasos de Peguera, aquí trobareu informació més detallada de com arribar-hi. El Corral es troba a 1900 metres d’alçada, així que molta calor no vam passar, amb fred aquest corral no és per a gallines, pensem que a l’estiu és una bona zona.
És una zona curiosa, ja que es troba enfonsada amb forma de cràter, exactament és una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest (sembla que entenc). A més l’ambient és molt alpí.
Nosaltres vam esgotar gairebé totes les vies (de IV+ a V+) de la zona nomenada Escola, on trobem conglomerat, mentre els nostres companys es dedicaven a vies més series. L’equipament és molt nou (2010-2011) i es troba molt ben equipat sobretot l’Escola.
Un bon indret per retrobar-nos amb l’escalada, només ens falta trobar la continuïtat.

.

Foto 1: Xavi i Mines escalant a la Cara Est de El Corral.

Foto 2: Preparant-se per escalar.

Foto 3: Vies de la zona de l'Escola.

Foto 4: La posta de sol decorant les parets de Cap Llitzet.

CAN ROCA, PERÒ…

Hi ha moments a la vida que necessites trobar la calma, i fa un any ho vam necessitar i la vam trobar a la zona empordanesa del Pla de l’Estany.

A més, a la zona vam descobrir el restaurant Can Roca, però d’Esponellà, amb menys estrelles Michelin que el Celler de Girona. Aquest restaurant centenari, antigament havia sigut un hostal, ofereix cuina casolana, senzilla i ben bona. I que millor que celebrar aquest descobriment que repetir la visita anualment.

Un cop tips podem aprofitar per fer un tomb pel petit poble d’Esponellà a 141 metres d’alçada i visitar l’església de Sant Cebrià del segle X, a la Plaça Major, amb portalada romànica i treballs de forja. La seva arquitectura és d’una sola nau, amb volta apuntada i absis semicircular. I si teniu més temps passegeu per la vora del Riu Fluvià, sense pressa i sense cap objectiu, ja veureu que trobareu la calma...
.

Per acabar, una frase que deia un cuiner de l’Empordà, i que a Can Roca d’Esponellà es segueix aquesta màxima. I també la podríem aplicar a altres àmbits de la vida.
.

“El plat més bo no és pas el més complicat, sinó el que està més ben cuinat dintre de la seva senzillesa”.
.

Foto 1: Riu Fluvià, en calma.

Foto 2: Església de Sant Cebrià.

Foto 3: Antic cartell indicador prop del restaurant.

Foto 4: Rotonda al costat del restaurant.
.

Restaurant Can Roca d’Esponellà.

Av. Fortuny, 1

Esponellà

972 59 70 12

AMB DRETS D’AUTOR.

Aquest diumenge d’un atípic pont de castanyada, desafiant la pluja i el fred, vam anar a resseguir una ruta amb drets d’autor, però els canons de la Societat (i)limitada han estat molt més baixos que els de l’SGAE. Nosaltres vam variar només el punt de partida de la ruta i la vam iniciar a Camprodon a 988 metres d’alçada. D’aquí vam pujar fins al conegut Coll d’Ares a1530 metres sense trepitjar gaire asfalt, l’únic incident va ser la mossegada d’una petita fera que defensava casa seva. Un cop al coll descendim una mica per carretera fins a una preciosa pista, ja en territori francès en el Forêt Domaniale du Haut Vallespir, el paisatge és de ben entrada la tardor, i abunden tots els tipus de colors. Seguint la muga, arribem fins a Coll Pregon a 1533 metres d’alçada on comencem el descens per un sender fins al poble d’Espinavell a 1350 metres. Aquí fem un ràpid mos rodejats de boletaires amb cistells buits i iniciem una bona pista per ascendir fins a la Collada Fonda 1906 m. La collada separa la vessant de les valls que formen el riu Ritort a l’Est i el Ter cap a l’Oest. A partir d’aquí ve el millor de la jornada, esportivament parlant, un descens de 25 km fins a Camprodon passant per Setcases, 15 km per molt bona pista i 10 km per carretera.
Una ruta que segur que repetirem més endavant, segur que altres estacions no la fent menys interessant.

Foto 1: Iniciem la ruta, camins de tardor.

Foto 2: Carenejant.

Foto 3: Anem bé!

Foto 4: Aviat s'acaben les rutes pels Pirineus en bicicleta.

VOLTA A LA PEÑA MONTAÑESA.

La primavera d’aquest any es va inaugurar el centre btt d’Aínsa, aquest cap de setmana és la segona vegada que anem a resseguir alguna de les seves rutes, rutes plenes de corriols. L’escollida per aquest dies ha estat la volta a la Peña Montañesa, però de collita pròpia, és a dir, ha estat una unió de diverses rutes del centre.
Dissabte, el nostre punt de partida ha estat Aínsa amb unes temperatures ben baixes, vam seguir part de la Ruta 7 (Bajo Peñas) fins al poble d’Oncins, on fem una parada d’avituallament. La ruta també ens serveix per anar acostant-nos a les parets calcàries de la cara sud de la Peña Montañesa. Al poble d’Oncins deixem la ruta 7 i seguim la número 2, la volta a la Peña dissenyada pel centre. A 2 km d’Oncins trobem el Monestir de San Victorián, el més antic d’Espanya del qual es tenen referències històriques. Deixem diversos pobles de la cara sud enrere, Fosado, La Cabezonada (bonic nom) i Foradada. Per passar a la vessant nord ho realitzem per un dificultós PR que ens comunica aquest últim poble amb Senz. Després a través d’una carretera ben secundària arribem al nostre destí del primer dia, el poble de Viu, exactament a la Casa Miquel, on ens tornen a rebre molt amablement. Aquest són els avantatges de la transpirinaica, que coneixes pobles ben perduts.
Al dia següent, ja coneixem la pujada fins al Collado de Cullivert, rampes ben fortes durant 5,5 km de pista forestal, però sense alforges el graus de la pendent disminueixen, finalment arribem al coll amb molt menys temps que fa dos mesos. El Collado de Cullivert, és tot un indret, situat a 1470 metres d’alçada, allà trobem una font i un refugi lliure on es pot pernoctar. També hi trobem un prat enfosquint-se pel fred, el qual fa dos mesos ens va donar pas a través d’una verda catifa esquitxada de safrà silvestre. Després d’agafar el fosc corriol que discorre dins del bosc, ja vestit de tardor, arribem a una pista i ja no la deixem, quasi sempre en descens, fins als pobles de Badaín i La Fortunada. Quin descens, semblava que no tenia fi. Aquí fem un mos i decidim agafar la carretera fins a Aínsa, ja vam recórrer masses corriols el dia anterior, i així només ens separaven 19 km d’asfalt, llàstima que el vent era de cara.
Finalment dissabte van sortir uns 46 km amb un desnivell positiu de 1500 metres i diumenge 50 km i 800 metres de desnivell.
Apa!! Núria S. estaràs contenta que he actualitzat.

Foto 1: Croquis de la ruta del centre btt d'Aínsa.

Foto 2: Cara sud de la Peña Montañesa. Foto del Mines.

Foto 3: Monestir de San Victorián. Foto del Carles.

Foto 4: Vistes matinals des de Casa Miquel, a Viu.

Foto 5: Coll de Cullivert. Foto del Carles.

Foto 6: Cartell indicador, aquí deixem el camí a la Collada i iniciem el descens a Badaín.

CAMINS DE LA MEMÒRIA.

Avui el mal temps m’ha fet canviar d’indret, però no m’ha fet canviar de muntanya, ni de records. He agafat el tren i el cremallera, com antigament ho fèiem, la falta de mitja locomotor ens obligava, però també ho gaudíem. He arribat a l’Abadia de Montserrat envoltada de gent de multitud de països amb objectius de visita diferents que el meu. He fet l’obligada visita a la Mare de Déu de Montserrat i les dues espelmes han tornat a encendre’s.
Un cop feta la feina, he iniciat el meu camí a la memòria prop de l'estació del cremallera, on també trobem una placa en commemoració a Mossèn Jaume Oliveras i a una de les seves gestes, la travessa Matagalls-Montserrat en menys de 24 hores a l’any 1904. Quins records els últims metres d’aquesta travessa, quina pendent a superar, però quina felicitat fer-los!!
Inicio i descendeixo el camí pavimentat i esglaonat a la Capella de la Santa Cova, arranjat al segle XVII, el qual salva un desnivell de 120 metres i recorre una distància de quasi quilòmetre i mig. No observo les escultures religioses corresponents als misteris del rosari (desconec el seu significat), els meus ulls només miren les formes capritxoses de la roca, l’arc de sant martí que em regala el mal temps i miren també els records, uns em fan somriure i altres encara em fan plorar.
Arribo a la Capella de la Santa Cova (1696-1705), on la llegenda situa la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, una capella enclavada a una balma i mimetitzada amb l’entorn. He escrit al seu llibre de visitants, com sempre fèiem, també he passat per la sala d’exvots, els quals han canviat i s’han modernitzat. I per últim he rodejat el petit i silenciós claustre, el qual té categoria d’indret només entrar-hi.
He iniciat el retorn del meu camí de la memòria i he arribat al present, ara toca caminar per la vida.
.
Foto 1: Fa més de trenta anys...
Foto 2: Claustre de la Santa Cova.
Foto 3: Últimes pendents de tornada, senyal de la Travessa Matagalls-Montserrat.

ENCARA TROBEM INDRETS.

Fa dies que no actualitzem el blog ni els indrets, però el motiu no és per falta d’activitat, ben al contrari, masses coses per fer, però no posaré en concret cap excusa, sinó semblaria aquell entrenador dels perquès.
Encara trobem indrets, aquest cop de costa, que de tant en tant també hi anem i més si aprofitem el mal temps (de sempre) per setmana santa als Pirineus.
L’illot de Gaztelugatxe, a 150 metres literalment sobre el nivell del mar, es situa a la costa biscaïna i molt a prop del cap Matxitxako. Aquest es troba unit a la terra per un estret pont i per accedir-hi cal travessar-lo i, a més a més, s’han de pujar 237 esglaons (un més o un menys, qualsevol es descompta amb tan desnivell). A la petita illa trobem l’ermita dedicada a Sant Joan del segle X, on podem fer sonar la seva campana (només tres vegades) per demanar un desig o espantar els mals esperits.
Us recomano que aneu a la posta de sol, la llum ni l’indret no us defraudaran.

.
*Etimològicament la paraula Gaztelugatxe pot provenir de gaztelu="castell" i aitz="roca", és a dir, “la roca del castell”, però si gatxe fes referència a “dolent”, llavors seria “castell dolent.

.

.

Foto 1: San Juan de Gaztelugatxe, l'ermita dels mariners.

Foto 2: Les escales d'accés o la muralla xinesa?

Foto 3: L'ermita i la seva campana, un indret místic.

UN PACTE DE VIDA.

"Viure la vida, els somnis, els desigs dels que hem perdut per sentir-nos més vius i per sentir-los dins nostre."

L’Albert Espinosa al seu llibre "El món groc", explica que és un pacte de vida; és repartir la vida dels que moren, així que has de seguir vivint la teva i part de la vida de la persona que ha mort, una gran responsabilitat viure varies vides. I això és el que he fet aquest cap setmana, viure la teva i la meva.

LA TEVA:

D

Dissabte la Doctora Queen (com tu la nomenaves) ens va convidar a tots a la cursa atlètica que s’organitza dins dels actes de Medijocs 2011. La sortida era al Parc de la Pollancreda fins a la Masia de Can Borrell, a Sant Cugat de Vallès. El recorregut era d’uns 8 km, i la grata sorpresa va ser quan ens vam assabentar que el 50% del circuit era per pista de terra. Això si, feia una mica de pujada. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, a més, ens va agradar això de córrer en una cursa no massificada, tot és més familiar i, a més, hi ha més regals.

Gràcies Yolanda per ajudar-me a viure una part de la seva vida, a ell també li hagués agradat estar-hi.

LA MEVA:

Diumenge, amb molta son a causa d’un retrobament institucional (d’institut, és clar) i menys vodka que dissabte, vam agafar el tren carregats amb les bicis fins a Monistrol de Montserrat (com els guiris). El nostre objectiu del dia era donar-li la volta en btt a una de les muntanyes més maques de món, un gran indret, Montserrat. El recorregut que vam seguir va ser el de La Portals, uns 53 km i uns 1300 metres de desnivell positiu. Un circuit molt rodador, excepte el tram final del Camí de les Batalles, que ens porta del poble del Bruc a Can Maçana, que aquí calia baixar de la bici només uns metres. Montserrat és diferent, fins i tot, els seus quatre costats ens ofereixen indrets ben diversos, déu ser que és una muntanya màgica.

L'INDRET:

El desavantatge de la bici és que no t’atures a observar els indrets amb calma, però el David va tenir temps de fotografiar un d’ells i així poder gaudir d’aquest. La Font de l’Avenc de la Dona Morta, està situada sota un avenc, que ens queda pendent la seva visita, a prop de Monistrol de Montserrat. La font recull l’aigua que s’escola per les fissures de les roques de l’avenc formant una petita bassa circular.

Foto 1: Part de la portada del llibre "El món groc".

Foto 2: Tots al pòdium, ens ho vam guanyar.

Foto 3: La Yolanda, moltes gràcies.

Foto 4: Montserrat, una forma màgica.

Foto 5: Prats verds de la cara Nord, ben diferents que les oliveres de la Sud.

Foto 6: Font de l'Avenc de la Dona Morta.

RÀPID.

No ens vam esperar ni a diumenge per fer l’activitat, sabíem que Vallter era un pastís de nata, l’únic que havíem de decidir era què fèiem, si corredor o esquí, però les diverses espinetes clavades de la Canal Central del Gra de Fajol Gran pesaven molt. Així que ens hi vam decantar pel corredor, però no us mentiré si us dic que quan érem allà també volíem fer esquí. L’aproximació va ser ràpida, el corredor, el cim i el descens pel Coll de la Marrana també, una activitat ràpida, una matinal, excepte el dinar a Setcases que aquest va ser més tranquil. Al coll ens vam reunir amb la Susanna i el Manuel que venien del Bastiments, aquí el Manuel ens va fer enveja amb els esquís, ay!! és que tot no es pot tenir. Un post ràpid per a una activitat ràpida.

.

Punt de partida: A un revolt de la carretera a 20 minuts del Refugi d’Ulldeter.

Cim: Gra de Fajol Gran 2708 metres.

Orientació: Paret Est.

Dificultat: Variant de l’esquerre, màxim 55º III+

Condicions del 26/03/2011: El ressalt de III+ no existia. La variant de la dreta estava tota en roca, un tram difícil d’assegurar i molt trencadís. Molta calor, un petit ensurt amb una caiguda de neu. Sortida del corredor sense cornisa.

Desnivell en corredor: 300 metres.

Primera ascensió: Sense dades.

.

. .

Foto 1: Últims metres del corredor.

Foto 2: Cim del Gra de Fajol Gran, al fons el Bastiments.

Foto 3: El corredor, foto pispada a Indrets d'escalada.

EL NOSTRE INDRET.

Moltes vegades la gent em pregunta el perquè de la meva afició per i per a la muntanya. Crec que podria marcar les coordenades exactes (lat., lon. WGS84: 41,579086, 1,884438) de l’indret on de petita, guiats pel meu pare, em vaig enamorar de la muntanya. Sempre desitjava arribar al tram final, un camí més escarpat i aeri en la meva imaginació infantil que en la realitat.
Sant Salvador de les Espases, sempre serà el nostre indret, sempre hi volia pujar, no sé si perquè m’agradaven les vistes de l’imponent muntanya de Montserrat o senzillament m’agradava la teva companyia, passava el matí amb el meu papa. Ara he fet aquest camí sense tu, però a totes les passes hi has estat, durant el camí m’han acompanyat els teus records i les paraules de cada racó del recorregut. Però encara que m’intenti convèncer, no és el mateix camí, sempre hi faltarà alguna cosa, sempre hi faltaràs tu.
He de recordar sempre el nostre indret, i no he de qüestionar-me el perquè estic fent una determinada activitat o duc una determinada forma de vida, conec perfectament el motiu, no l’he d’oblidar.
Gràcies per presentar-me la muntanya, una companya que sempre estarà en la meva vida, per tu.

.

.

Foto 1: Panoràmica del tram final al cim i de fons Montserrat.

Foto 2: Ermita de Sant Salvador de les Espases.

Foto 3: Cartell indicador.

Fotografies fetes i Instant del dia 7 de març de 2011.

PREPARANT REPTES.

Juny serà un mes ple de reptes esportius i muntanyencs, un d’aquests és una Cursa de Muntanya a Sant Boi, el motiu d’aquesta participació és més sentimental que esportiva, però això no vol dir que no haguem d’entrenar força, encara que tingui una motivació extra.

.

Diumenge després del diluvi del dissabte ens vam calçar les bambes per recórrer el 23,5 km amb un desnivell positiu de 1240 metres, amb pendents de fins a 25%. Vam invertir 5 hores i 26 minuts, i ho vam fer en CACO, bé per ser més exactes ho vam fer en +CAKECO (més caminar que córrer). El recorregut és prop de casa, però el que no ens podíem creure és que gairebé no havíem trepitjat mai la majoria de camins. Fins i tot, vam pujar i baixar a la coneguda muntanya de Sant Ramon per nous corriols. A més, l’aigua caiguda el dia anterior, encara feia més desconeguda la zona.

.

Gràcies a la volta de preparació vam arribar a unes conclusions:
1. La roba haurà de ser d’estiu, farà calor.
2. Em sembla que portaré la motxilla amb el camel, vaig passar set. El David es farà més el xulo, i no en portarà.
3. Necessito unes bambes noves.
4. Serà dura, però tinc una avantatge, la força del cor, és superior a la de les cames.

*Fotografies extretes del perfil de facebook de la cursa, per reduir pes no dúiem la càmera, tampoc teníem gaire temps.

DIES D’ÀLIGUES.

Dies relacionats altre cop amb aquest animal, l’àliga, però sense gaires bons resultats, haurem de provar amb potes de conill. Dos dies i dues activitats ben diferents, escalada esportiva i alpinisme, amb el denominador comú del nom.

.
PIC DE L’ÀLIGA-SECTOR B.

.
L’aproximació a aquesta zona d’escalada esportiva sempre és complicada, però ja fa anys que la coneixem. Aquí va ser la primera vegada que vam fer un vuit, ens vam posar els peus de gat i un arnés, això ja fa 9 anys.
El divendres vam passar la tarda al sector B de la zona, aquest és d’orientació nord-oest. Vam escalar la via de V de “¿Dónde está la trampa?” de 12 metres i una altra via de la seva dreta que desconeixem el nom i el grau (segurament inferior), però que compartien reunió. La roca calcària, aquella tarda, es trobava en algun tram molla, el dia abans havia estat plovent, i a la zona no abunda el sol, cosa que dificultava una mica més l’exigent grau de la zona.
Repetirem segur alguna tarda de divendres, així els caps de setmana semblen molt més llargs.

.
CANAL DE L’ÀLIGA.

.
Ja feia temps que no intentàvem un corredor a la cara nord del Cadí, el cap de setmana vam decidir acostar-nos a provar sort, ja que no teníem cap referència de les condicions de la canal. L’aproximació la vam iniciar al Coll de Pallers (1550 m) a uns 200 metres passat el poble d’Estana. Amb la llum dels frontals vam agafar el marcat camí que arriba fins a Prat de Cadí (1820 m), passant abans pel Coll Roig (1780 m), obvi el seu nom. A partir del prat començava la neu contínua, i per sort també una bona traça fins a la base de la canal (2100 m), superant una rampa ben inclinada. Les traces que seguíem vam fer la mateixa activitat que nosaltres, és a dir, van arribar a la base del corredor per observar un ressalt de roca de V d’uns 15 metres ben difícils d’assegurar, un ressalt que normalment és una pendent de neu. Seguint els mateixos passos i segurament portant la mateixa carrega de la derrota vam retornar fins a Estana. Un altre compte pendent, un altre cop un trist retorn, ja tenim ganes d’acumular victòries.

.

Foto 1: Via ¿Dónde está la trampa? V.

Foto 2: Amb el zoom al màxim observem el corredor des de Prat de Cadí, començava a pintar malament.

Foto 3: David a la via de la dreta de ¿Dónde está la trampa?, nom i grau desconegut.

Foto 4: A la base de la Canal de l'Àliga, i el seu primer ressalt ben pelat.