ALPS’10: L’INICI.

Per fi han començat les vacances, com sempre, més desitjades que mai. Aquest cop el cotxe i la improvisació són els protagonistes.
Ahir i avui han servit per fer l’aproximació i la instal·lació al Vercors, un gran descobriment que, malgrat la pluja, ens està encantant.
El Càmping des Myrtilles, al poble de La-Chapelle-en-Vercors, al cor del Vercors, és tranquil, verd i amb piscina climatitzada i Wifi!
El mal temps no ens ha deixat gaudir de les muntanyes de la zona, però ens ha dut fins a pobles com Villard-de-Lans a uns 1012 metres d’alçada, seu olímpica dels jocs d’hivern de Grenoble 1968. Aquí hem degustat una bona raclette, la primera de les vacances per a alguns i l’última per a altres.
La ruta en cotxe ens ha ofert petits i verds colls i estretes carreteres excavades en la roca, com Les Petits Goulets i les Gorges de la Bourne, però les carreteres més vertiginoses, Les Grands Goulets i Combe Laval, es troben tancades per obres, quina llàstima!
Però el dia també ens ha mostrat les conseqüències de la guerra, les ruïnes del poble de Valchevrière, destruït totalment, excepte la capella, pels nazis alemanys al juliol de 1944. I un altre trist indret, la necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors, un petit i senzill cementiri en homenatge a les víctimes de la resistència francesa a la zona, entre ells maquis, la majoria són creus cristianes, però destaquen dues tombes musulmanes.
Esperem que demà gaudim de les muntanyes...

.
Foto 1: Paisatges del Vercors, Plateau d’Herbouilly.
Foto 2: Les ruïnes del poble de Valchevrière i la seva capella.
Foto 3: La Mairie de Villard-de-Lans.
Foto 4: La necròpoli de la resistència a Vassieux-en-Vercors.

MONT-RAL.

Tenia ganes d’actualitzar el blog, millor dit, tenia ganes de tenir temps per actualitzar-lo. No hauríem de deixar de fer les coses que ens agraden, però, aquest cop, el temps ha estat ocupat per temes que tampoc em desagraden tant, el coneixement no ocupa mai espai, això diuen.
Així que comencem, i poc a poc ens posarem al dia.

.
L'últim dia de febrer el vam passar a la comarca de l’Alt Camp escalant, que poc que escalem a Tarragona, tan plena d’indrets que està. Era un dia de vent, fred i ben ennuvolat, teníem clar la província, però no la població, així que al final vam acabar al poble de Mont-Ral. Vam anar a parar exactament al sector d’escalada de Terra Negra, ben protegits del vent, vam provar la freda roca calcària tarragonina i la duresa del seu grau. No va ser un dia molt frenètic, però va estar bé, fins i tot, ens vam deixar una via pendent, jo que no sóc gaire amant de l’escalada esportiva, ara tinc una via d’esportiva pendent. Aquesta via es troba a l’interior de L’Arrepenjada, és un IV+ (Gaston Rebotat), preciosa via dins d’una gran xemeneia, on l’has de superar a base de Ramonages, així que serà l’excusa perfecta per tornar a aquest indret i fer bones fotos.

.

.

Foto 1: Els sectors de Mont-Ral, foto treta d'aquesta web.

Foto 2: David fent l'última via del dia.

Foto 3: La via pendent, la Gaston Rebotat, hi tornarem.

.

Més info de la zona en aquesta completa guia.

EL DIARI DE L'ANNE FRANK.

Avui he acabat de llegir aquest diari, escrit entre juny de 1942 i agost de 1944 a Amsterdam. Fa més d'un any que el vaig comprar a la mateixa Casa del Darrere, a l'amagatall, i en versió en català. Us deixo amb unes frases que vull compartir.

"...Que em deixin ser jo mateixa i em donaré per satisfeta. Sé que sóc una dona, una dona amb força interior i amb molt de valor.

..., arribaré més lluny del que la mare ha arribat mai, no seré insignificant, treballaré en el món i per a la gent.

I ara sé que el primer que fa falta és valor i alegria!..."

"...La riquesa, la fama, tot es pot perdre, però la felicitat al cor com a molt es pot entelar, i sempre, mentre visquis, tornarà a fer-te feliç..."

"...L'amor és comprendre una persona, estimar-la, compartir-hi la felicitat i la desgràcia. I amb el temps en forma part també l'amor físic, quan s'ha compartit, s'ha donat i rebut, i no importa si s'està casat o no, si és per tenir un fill o no..."

"...Les dones són soldats molt més valents i heroics, que combaten i pateixen dolors per preservar la humanitat, molt més que tants llibertadors amb totes les seves boniques històries..."

"...Les persones que tenen una religió haurien d'estar contentes, perquè no a tots els és possible creure en coses sobrenaturals..."

.

La teva Anne M. Frank

PELS FERROS.

*Aclariment previ a la lectura del post: pels ferros = camí equipat (segons vocabulari de la no-experta, perquè està clar, que nosaltres som els experts).

.
Fet l’aclariment, us explicaré una sortida de febrer, tinc molts posts endarrerits ja ho sé, però de mica en mica arriba allò bo, va ser una sortida que vam gaudir moltíssim i la vull compartir ara encara que sigui abril. Teníem al cap l’ascensió al Puigsacalm, però com bons buscadors d’indrets i d’aventures, no podíem ascendir aquest cim per la ruta normal. Així que després d’uns descobriments per Internet vam decidir ascendir al cim des de Joanetes, pujant per la Canal Nova o Fosca i baixant per la Canal dels Ganxos Vells, uns camins amb ferros, és a dir, escales, cadenes, passarel·les,... Aquell dia patíem cansament físic i psíquic, i suposo que també fred, però això no ho recordem gaire, només ens ha quedat la bellesa dels indrets descoberts, molts descobriments en un sol dia són un elixir de felicitat, aquesta formula hauríem de prendre-la cada dia, com el colacao...

.
L’inici de la ruta, Joanetes a 604 metres d’alçada, ens va encantar, un petit poble silenciós i acollidor, un veritable poble-indret. El primer tram va ser una mica confús i, fins i tot, a l’inici de la ruta ens vam desviar, però per sort, o orientació del David, vam arribar a través del bosc caducifoli ben despullat fins a la carena del Puig del Soi 1014m i una gran pedra pintada amb la paraula “El Barret”, una mica lleig. A partir d’aquí comença el camí dels ferros els quals ens ajudaran a avançar per la ombrívola canal, però a mitja canal ens aturarem per uns instants en un indret màgic, en una estreta aresta trobem una petita campana i un barret, i on observarem el paisatge mentre fem sonar la dolça melodia de la campana. El final de la canal ens condueix a un altre indret, Santa Magdalena del Mont a uns 1270 metres d’alçada i on ens mostra per primer cop del dia els petits i nevats Pirineus Orientals, una llàstima que l’indret estigui espatllat per una macroantena (càmera de TV3) i una, encara més gran i lletja, estrella de Nadal al Puig Corneli. Aquí ja agafem bon camí, amb una mica de fang i neu, fins al massificat cim del Puigsacalm a 1515 metres, vistes meravelloses d’hivern, el Santuari de Bellmunt, el Pedraforca, Montserrat,..., tenim tota la Garrotxa al nostres peus i més enllà. El descens el fem bastant ràpid, fins i tot en algun moment massa, al principi desfem el camí de pujada i ens introduïm més endavant dins de la Canal del Ganxos, aquí els ferros són més precaris que l’altra canal i el camí no és tan maco, però ens serveix per arribar fins a la coneguda roca de “El Barret” i aquí, ara si que pel bon camí ple de fullaraca, fins a Sant Romà amb la seva font i més avall fins al poble de Joanetes.

.
Va ser un dia d’indrets i de descobriments, fins i tot, vam descobrir una flor d’hivern. Feia menys d’una setmana que m’havien regalat una guia de flors dels Pirineus, i vaig pensar que fins a la primavera no l’estrenaria, però estava ben equivocada. Mentre fèiem un petit descans a Santa Magdalena del Mont vam descobrir unes blanques campanetes, i quan vaig arribar a casa vaig buscar el seu nom, i em van ser presentades com lliris de neu, més culte com Galanthus nivalis, i en castellà “perforanieves”, no sé si hi ha moltes flors d’hivern, ben valentes elles, però aquesta va ser tot un descobriment. Estic pensant d'estrenar un nou blog...

.

Foto 1: Canal Nova o Fosca.

Foto 2: Canal dels Ganxos.

Foto 3: Flors d'hivern.

.

Un resum de l'ascensió en un INSTANT.

CHEL GUARRO 2010.

Ara si, com cada any finalitzem la temporada de gel amb el vídeo-resum, esperem que us agradi i l'any vinent a picar més!!!

LES ÚLTIMES....

L’ombra i el fred fan possible la paralització de les torrenteres per un temps determinat, llavors, encara que sigui durant unes setmanes a l’hivern les aprofitem per escalar en gel, un sòlid molt efímer, però molt addictiu. Aquest any no ens podem queixar, encara que podria haver sigut millor, si després de caminar dues hores haguéssim trobat el Braç Esquerre de Sahún, si la son no m’hagués vençut a Ardonés, si les cordades predecessores haguessin sigut més àgils, haguéssim fet la Berguedà, si les vacances de Nadal (perdó, hivern) haguessin tingut només un dia més, haguéssim fet Les Formes du Chaos,..., si... Bé, us deixo amb les últimes de la temporada, i esperem que l’any vinent sigui igual o millor per poder tatxar les pendents, si res ho impedeix.

.
IGUAZÚ. Baños de Benasque.

.
Data de l’escalada: 13 de febrer de 2010.
Orientació: Nord-est.

Dificultat: II, WI, 3, màxim 80º.

Llargada: 80 metres, dividits en dos llargs.
Descens: Per la mateixa via rapelant d’arbres.

Primera ascensió coneguda: Xavi Metal, Ricardo i Kaie, el 7 de març de 1995.
Observacions: Bonic segon llarg amb forma de curta i encaixonada goulotte. Aprofitem que la via es fa ràpid i escalem en tope-rope a les cadenes gelades del paraallaus de la carretera (A-139, km 104), aprofitem per fer intercanvi de material i convertir-nos per uns moments en models escaladors, d’aquells que surten a les portades de les revistes.

.

.
CASCADA DE L’ARBRET. Pedraforca.

.
Data de l’escalada: 21 de febrer de 2010.
Orientació: Nord.

Dificultat: II/3 màxim 85º.

Llargada: 100 metres, amb descansos. Dos llargs.

Descens: Còmodament a peu pel bosc. No cal fer ràpel, i menys quan encara queden cordades per pujar.

Observacions: Ressalts. Idònia per iniciar-se, però una cordada amb molt poca experiència davant i molt lenta, et pot fastiguejar la jornada i congelar la sang (Eh? Susanna).

.

.

Foto 1: Carles al primer llarg d'Iguazú.

Foto 2: Neus al primer llarg de la Cascada de l'Arbret.

Foto 3: Iguazú des de la carretera.

Foto 4: Cascada de l'Arbret des de la pista.

.

Més fotos i piada del Carles, Iguazú i Arbret.

.

I com sempre més fotos a INSTANTS.

SORTIDES DE TARDA.

E
El 2010 l’havíem iniciat disposades a gaudir al màxim de les tardes, tot estava organitzat i planificat. Les sortides de tarda les vam iniciar, aquest any, els divendres, mentre esperem l’estiu, amb la seva jornada intensiva, i que s’allarguin més els dies. Però a vegades surten entrebancs que et fan posposar allò que t’agrada tant fer, allò tan important que es diu viure. Per sort només serà una interrupció curta i lleu ;-), i aviat podrem gaudir altre cop de les tardes i d’altres moments per viure. Això sí, no hem parat de riure, encara, del resultat d’aquestes tardes...

TARDA CULTURAL 15.01.2010

La nostra culturització es va iniciar al Casal L’Olivera, on vam visitar la Mostra Col·lectiva d’AFOBOI, algunes de les fotos eren conegudes, algunes que ens van fascinar i altres que no tant, diversitat d’opinions i sempre amb respecte, això és la Cultura. La mostra exposava els 4 elements naturals, l’aigua, l’aire, el foc i la terra, quatre elements molt important per la vida i antigament respectats i idolatrats. Cal dir que ens va agradar molt el tema escollit per a la mostra, i per aquest motiu, volem aportar els nostres quatre elements a INSTANTS.

La segona parada cultural va ser a les Termes Romanes i l’exposició ARS MEDICA, sobre la medicina en època dels romans, una mica rovellades les eines dels metges, poca higiene... Les termes, que eren de propietat privada, estan bastant ben conservades i daten de finals del segle II dC, sota d’una de les sales, el frigidarium, es va descobrir també un centre de producció d’àmfores, datat dels anys 30-20 aC. Apart de conèixer el funcionament d’aquests banys i veure alguna àmfora, vam recordar el llatí.

“Les termes estaven formades per dos cossos d’edificació paral·lels. L’un contenia les cambres fredes: l'apodyterium o vestidor i el frigidarium i la cella piscinalis (la sala i la piscina freda). L’altre albergava les cambres calentes: tepydarium o sala tèbia, sudatorium o sala de bany de vapor i caldarium o sala de bany calent.”

Com que la nostra economia no havia sigut malmesa pel preu de les entrades a les dues exposicions, vam anar a prendre un bon ‘caldum xoculatum’

GEL HORITZONTAL 05.02.2010

Aquella tarda la vam començar i la vam acabar igual, al metge! Sí, com heu sentit, us explico:

Després d’unes visites mèdiques que teníem aquella tarda les dues germanes, ens vam acostar a l’Skating Club de Barcelona, és a dir, a patinar sobre gel, gel horitzontal, sort. Vam llogar els incomodes patins, excepte l’Eulàlia que en té de propis, és una PRO, i ens vam disposar a donar voltes com baldufes a la pista rectangular. Llàstima que no vaig poder portar els meus grampons i els piolets, perquè el gel estava en perfectes condicions. Les instal·lacions, del 1974, i l’ambientació són una mica ‘Feversaturdaynight’, però estàvem passant-lo molt bé, amb molta calor i sense cap caiguda. Quan gairebé estàvem acabant, la professional del gel horitzontal va patir una caiguda en un dels seus espectaculars girs. Les causes de l’accident segurament van ser els esvorancs del gel d’última hora, les botes en mal estat i una fatiga muscular acumulada. Les conseqüències una fractura de Colles del canell esquerre, una visita d’urgències a l’hospital i uns bons riures!!!

T’ho torno a comentar Eulàlia: “El gel vertical és menys perillós".
.

Foto 1: Anant cap a l'església de Sant Boi, la tarda de la cultura.

Foto 2: Mostra Col·lectiva d'AFOBOI, els 4 Elements.

Foto 3: Les termes romanes.

Foto 4: Aprenentes de patinadores.

Foto 5: La professora lesionada, sort de l'autògraf.

ALGUN DIA...

Algun dia serà oficial?

Algun dia deixarà de ser una anècdota?

Sí, algun dia...

Un mica d’història de la Selecció Catalana de Futbol, encara que no sigui oficial aquesta història és més llarga que l’Espanyola.

.

Fotos 1 i 2: Fotos del Camp Nou durant el partit amistós del Catalunya-Argentina el 22 de desembre de 2009.

LA MUNTANYA MÀGICA.

A
Aquest cop la visita a Montserrat no ha sigut ni per escalar, ni passejar, ni pujar algun camí equipat, ni córrer, res d’esport, només va ser una visita en família per col•locar una incrèdula espelma, per demanar un gran favor o per agrair el present moment, segons com es miri. Montserrat sempre és la muntanya màgica i allà tot és possible.

Vam pujar amb el cremallera cap el migdia d’un diumenge ben fred, però ben clar, aquells dies ideals per practicar fotografia, i així ho va aprofitar el David. Amb el cremallera vam recórrer aquell camí que sempre fèiem a peu per arribar a Montserrat quan erem petits i més joves, però que des del 2003, que es va inaugurar de nou el cremallera, ja no es pot fer. En uns 15 minuts vam fer un recorregut 5238 metres i un desnivell de 550 metres, a una velocitat màxima de 45 km/h, això si, ben calentets i sense cansament.

En arribar vam anar directes al monestir, però primer vam travessar la Plaça de Santa Maria, sempre sembla tan gran i tan ampla. Primer de tot vam anar a encendre una espelma, al costat d’altres plenes de fe, un indret màgic il•luminat per les creences. Després vam fer una visita ràpida a la nau principal de la basílica, d’estructura gòtica i d’ornamentació renaixentista. Aprofitant que no hi havia cua ens vam acostar a acariciar la desgastada esfera de la Mare de Déu de Montserrat, l’esfera és símbol de l’univers així que per uns moments l’estem tocant. La talla romànica del segle XII és d’uns 95 cm d’alçada, la seva fusta de pollancre blanc ha ennegrit pel fum de les espelmes, això si només mans i cara, per aquest motiu tothom la coneix com la Moreneta. Per finalitzar la visita i veien que tot està molt solitari, decidim baixar i dinar a Monistrol, sempre va bé acabar la jornada amb un bon àpat, encara que aquest cop sense esforç, però amb moltes ganes de fer-ho.
.

.

Foto 1: Montserrat des del cremallera.

Foto 2: El monestir.

Foto 3: Entrem...

.

I més fotos a INSTANTS, era un bon dia i un bon indret.

PROVEM?

Vam provar de fer una activitat a la zona d’Ulldeter, però ja sabíem que el temps no seria del tot bo. Però vam provar sort i al final la vam trobar a la Coma de l’Orri. La primera idea era el Gra de Fajol Gran, un grup, on estàvem inclosos nosaltres, anava a anar per la Central i l’altre grup per la normal. Però el vent i la neu ens van fer baixar cap a la Coma de l’Orri a la recerca d’un ressalt de gel que desconeixíem. L’activitat, a nosaltres ens va servir per descobrir la Coma de l’Orri, a la qual mai havíem accedit, i a algun dels components del grup per descobrir les sensacions de l’escalada en gel. El ressalt es troba a 2000 metres d’alçada, quan la vall de tipus glacial es fa més ampla, després de creuar algun riu i de travessar a la part esquerra del Torrent de la Coma de l’Orri, és a dir, gairebé després d’una hora d’aproximació i 450 metres de desnivell. El ressalt, de màxim 80º, és ideal per iniciar-se i passar un bon dia que ja donàvem per perdut. Tots vam provar-lo, excepte l’Eulàlia, que diu que el gel no li va, serà que prefereix el gel horitzontal per patinar? ;-)

.

Un nou indret descobert, noves experiències per altres, sempre és qüestió de provar... i tenir sort.

.

F
F
Foto 1: Espectadors dels "novatuuus".

Foto 2: "Una pardilla de la montaña" com diria el Calleja.

Foto 3: Situació del ressalt, foto extreta del següent enllaç.

Foto 4: El ressalt de lluny, quan la vall és més ampla.

.

Més fotos a Cesboi.

UN SOSPIR.

Fa unes setmanes ens vam acostar a escalar en gel a Bielsa, però tot van ser sospirs, sospiràvem per la quantitat de persones que hi havia a les vies de la Boca Nord i Sud, per l’alt risc d’allaus de tota la zona, pel mal temps de diumenge (vam marxar a veure Avatar 3D, tot té una solució), sospiràvem (bufàvem) a l’aproximació a la via escollida, i també al travessar el riu, un cop a la via sospiràvem pel mal estat del gel, i per fi, sospiràvem per la solitud i pau que havíem aconseguit, no va ser una gran via, però si un gran dia entre sospirs i riures, un cap de setmana curt com un sospir...
.

Hi ha poca informació de la via, aquí us deixo la poca que tenim extreta del llibre de l’Iñaki Cabo:

:

NOM DE LA VIA: SUSPIRO DE CRISTAL.
DIFICULTAT: II/4+ 1er tram de 20 m: 80º/90º. 2on tram: 70º/75º.
LONGITUD: 50 metres.
PRIMERA (i crec que última) ASCENSIÓ CONEGUDA: Toni González i F. Ford el 24 de febrer de 1996.

APROXIMACIÓ: Des del pàrquing del paraallaus, cal creuar el riu; uns 15 minuts (hehehehe, i més).
DESCRIPCIÓ: Torrentera de difícil formació. Reunió en arbre. Vam fer un top rope de 50 metres (Quin xiclet!!).

.

Foto 1: Figures del gel.

Foto 2: La via Suspiro de Cristal des de la carretera al Túnel de Bielsa, és la torrentera de la dreta.

Foto 3: El David sospirant....

Foto 4: ....i la Neus també. 

CANVIEM D'ANY, GRÀCIES!

Sempre el canvi d’any va bé, com a mínim et proposes que sigui millor que l’anterior, aquest cop més que mai. Necessites que el canvi de data, una cosa tan senzilla com uns canvis de número, sigui l’elixir de l’oblit, l’oblit d’allò que et preocupa i et destrueix interiorment.
.

Encara que variïn els números, no hem variat aquest cop les activitats. Per finalitzar l’any com sempre la Cursa dels Nassos, una excusa per cremar unes calories i córrer, literalment, un cop l’any. Després, el sopar de cap d’any, aquest cop molt tranquil i molt normal i sense remordiments de menjar gràcies als 10 km correguts abans. Els dotze grans de raïm, una costum que ens fa estar pendent de l’hora exacta del canvi d’any, i on penses que necessitaves el canvi d’any urgentment.
.

En el nou any ens deparaven cinc dies d’escalada en gel, ens vam traslladar a La Grave com l’any passat, aquest cop teníem spa i wifi a la Gîte d’Étape, tot un luxe que poc ens va durar. Ja el primer dia, després d’una exploració per la vall, ens vam adonar que hi havia ben poc de gel, i com que del dry tooling no som uns professionals, vam abandonar la vall en busca de glaç i de nous indrets. Això “d’interné” t’estalvia mals de cap i molt de temps, després d’unes consultes ens vam dirigir cap al petit i encantador poble de Ceillac al Queyras, el qual es trobava dominat per escaladors de glaç i algun esquiador. Vam passar tres dies en un alberg molt acollidor, i aprofitant molt bé el temps: tres dies, tres activitats i escaig. Tres dies de gel amb una aproximació (de 10 minuts) i un descens (pel GR5) ideals, es a dir, curts, ràpids i amb traces ben marcades, a més, vaig estrenar els meus nous i inesperats grampons (amb motor i tot). Tres dies trencant gel en un indret anomenat Ceillac.

.

EASY RIDER:

.
Data de l’escalada: 3 de gener de 2010.
Orientació: Nord-est.

Dificultat: II/3 màxim 80º.
Llargada: 70 metres, dos llargs.

Primera ascensió coneguda: S. i J. M. Troussier, l’hivern de 1980.
Observacions: Bonica i fàcil via dins d’una estreta gorja. Està molt bé per iniciar la temporada.

.

LES FORMES DU CHAOS (Primer llarg):
.

Data de l’escalada: 3 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: III/4
Llargada: 25 metres, només el primer llarg.

Observacions: Per acabar el dia vam estar en el primer llarg de la via per escalar en esportiva. Inclinació màxima 85º. Varies reunions equipades al primer llarg.

.

LE Y (Branca dreta):
.

Data de l’escalada: 4 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: II/3+ màxim 85º.
Llargada: 250 metres, amb descansos.
Primera ascensió coneguda: F. Charton i C. Moulin, l’hivern de 1979.

Observacions: Ressalts. Tipus corredor. La nit abans va caure una gran nevada, així que el gel es troba sota uns 30 cm de neu.

.

HOLIDAY ON ICE O LE Y (Branca esquerra):
.

Data de l’escalada: 5 de gener de 2010.

Orientació: Nord-est.
Dificultat: II/3+ màxim 85º.
Llargada: 250 metres, amb descansos.

Primera ascensió coneguda: A. Coccoz, J. Perrier i J. M. Troussier, l’hivern de 1980.
Observacions: Ressalts. Tipus corredor. El mateix dia marxem cap a casa, teníem pressa, ens esperaven els regals de reis.
.

.
.
.

.

Foto 1: Villar d'Arene, La Grave.

Foto 2: Església de Ceillac.

Foto 3: Foto de grup a la Cursa dels Nassos.

Foto 4: Assegurant a Les Formes du Chaos.

Foto 5: El cotxe després de la nevada nocturna, li agrada la neu.

Foto 6: El descens....

Foto 7: Easy Rider.

Foto 8: Inici de Les Formes du Chaos.

Foto 9: Un dels llargs fàcils de Le Y (dreta).

Foto 10: Tercer llarg de Holiday on Ice.

.

Més fotos a Cesboi, Brogit i video a Petjades.

DORMIM FORA.

Després de dos mesos sense passar una nit fora de casa, excepte per dormir a una “còmoda” butaca, part del pont de la Puríssima el vam passar a Cal Jordi a Arrós. A Arrós trobes una calma que t’arriba fins a l’interior, llavors, quin millor indret per ser la primera nit que dormíem fora?
?

En arribar al vespre ja teníem organitzada la nostra agenda i la sortida de l’endemà, uns experts en esquí de muntanya ens van aconsellar i acompanyar al Tuc de Parros. L’ascensió la vam començar al Pla de Beret a 1828 metres, l’inici és en pla i, fins i tot, fa una mica de baixada (pitjor seria a la tornada). Però aviat comença l’ascensió i el anar guanyant metres, sempre darrere dels nostres companys, i jo arrossegant la llengua, bé, en argot d’esquí, lliscant-la sobre la neu (masses dies sense fer res). Finalment després del segon coll del dia situat a la dreta del cim, arribem a una ampla aresta, l’últim tram de la qual la trobem sense neu, aquí ens descalcem els esquís per fer els últims metres a peu. Al cim, a 2727 metres, trobem una creu i unes impressionants vistes del Pic de Mauberme, ben diferent que aquest estiu (tot canvia), ens fem una foto de grup per iniciar aviat el primer descens de la temporada. Un descens amb alguna caiguda, amb poca visibilitat, amb alguna remada (què poc m’agrada!), la llengua encara lliscava més,...., bé, en resum el primer de la temporada, els primers 1000 metres, i esperem que hi hagi molts més.
.

Una ressenya de la ruta.
.

Al dia següent estàvem cansats, rendits i...., bé, que no feia molt bon dia, així, que vam decidir anar a Andorra a fer unes compres, sobretot, necessitàvem les eines per tallar el pastís d'aniversari del David. Un cop la targeta de crèdit es trobava estressada i desgastada, vam iniciar el retorn a la tranquil•litat, a Arrós. Un bon sopar, uns bons vins, un pastís, unes bones converses i uns bons amics van servir per acomiadar el dia i celebrar l’aniversari del David, que ja és tradició passar-lo a Arrós.
.
Moltes felicitats David!!! 31 anys i dos mesos!! Et va agradar el friend?
?

A l’endemà el cansament no havia desaparegut i la són ens va enganxar als llençols, cap allà al migdia, com uns bons pixapins, vam iniciar una ruta recomanada pel Jordi, entre l’hora de sortida i la recomanació al final de la sortida gairebé era de nit. La ruta era pujar al Pic de Tudela, però al final va ser només un travessa entre pobles, entre el poble d’Arrós de Cardós a 1032 metres i el poble d’Àreu a 1220 metres, passant pel Coll de Tudela a 2230 metres amb unes vistes impressionants del Monteixo, el teníem a tocar, i dels petits i llunyans Encantats. El Coll de Tudela es troba a la Serra de Costuix o de Tudela i separa la Vall de Cardós de la Vall Ferrera. L’ascensió va ser una mica santboiana, la majoria per lliure i en algun tram vam seguir el GR11 també. El descens va ser en poc més d’una hora, ja que la foscor era cada vegada més evident, llàstima, ja que no vam poder gaudir del corriol dins de l’espès bosc de pins, ni de les bordes del Pla del Costuix, sort que estava ben senyalitzat per marques de GR11. Un cop a Àreu teníem esperant els nostre transport privat de dur-nos de tornada.

Això d’Arrós enganxa i repetim!! (2007 i 2008) Fins al proper any?

.

Foto 1: Arrós.

Foto 2: Lliscant la llengua de camí al Tuc de Parros.

Foto 3: Quasi arribant al cim, al fons el Mauberme.

Foto 4: Tallant el pastís d'aniversari.

Foto 5: Sobretaula.

Foto 6: Una parada en el camí, al fons el Tudela.

Foto 7: Bordes de Costuix.
.
Es feia fosc però vam trobar un INSTANT al Coll de Tudela.

.

Més fotos a les piades del centre de la primera esquiada de la temporada.