Un tip de castells.

Aquest cap de setmana, desafiant les baixes temperatures, encara que comparades amb les d’avui no són tan fredes, vam fer una ruta en btt ben abrigats. L’escollida va ser la ruta dels Castells del Sió de la Segarra, uns 81 km de Castells, aprofitant totes les hores de llum del dia. Un recorregut principalment planer, però amb uns 1000 metres de desnivell positius, acumulats principalment per accedir als pobles situats estratègicament dalt de turons, val a dir també que la Segarra és la comarca de Catalunya amb un nombre major de pobles. La ruta discorre bàsicament seguint el curs del riu Sió, la riba del qual, a mitjan segle XI, va ser reconquerida als àrabs i on hi van proliferar castells i esglésies que garantien la presència cristiana.

Les Oluges, Malgrat, Castellmeià, Guissona, Sanaüja, Ribelles, Sitges, Florejacs, Les Pallargues, Aranyó, Montcortés, en resum, un tip de castells, pendent d’una visita menys esportiva i més cultural.
.
Foto 1: Mapa de la zona i dels seus castells.
Foto 2: Castell de les Sitges.
Foto 3: Castell de Montcortés durant les últimes llums del dia.

Un tresmil gelat.

Aquest cap de setmana teníem ganes de fer cim, i que millor cim que fer un tresmil hivernal, a més en tenim pocs en aquesta estació. El que també teníem molt clar era que els esquís es quedaven a casa, el material que ens acompanyaria serien els grampons i el piolet. Després de repassar la llista de tresmils que ens falten, ens vam decantar pel Pic Abadías, el primer de la llista, alfabèticament parlant.

Així que dissabte vam sortir des de Los Llanos del Hospital a 1750 m i vam ascendir còmodament, gairebé més ràpid que a l’estiu, fins al Refugi de la Renclusa a 2140 metres. Aquell dia ens esperava un boníssim sopar, com sempre en aquest refugi, a més el necessitàvem per a l’activitat de l’endemà.

Diumenge ascendim fins al Portillón Inferior (2742 m) bastant acompanyats, però en aquest punt els nostres companys segueixen el seu camí cap a la Maladeta, nosaltres tenim un objectiu més solitari. Pel Portillón hem passat diverses vegades i en diferents estacions, però les seves vistes sempre ens impressionen molt i més si tens aquest indret només per a tu. A partir d’aquest punt descendim una mica i un cop hem flanquejat per sota la cara nord de la Maladeta, ja ascendim en direcció al Collado de Abadías. L’ascensió no va ser fàcil, la neu era gelada i costava clavar els grampons. Evitem el coll, ja que ignorem si hi ha cornises i enfilem la piràmide cimera recorrent petits corredors de neu. Al cim trobem una gran pedra blanca pel gebre i per fi veiem el gran llac de Cregüeña. Desfem el camí amb atenció per la neu dura, però contents, amb un tresmil menys a la llista i un més a la d’hivern.

Toponímia:

És un homenatge a Antonio Abadías (1886-1967), gendre de José Sayó, guia de muntanya de la Vall de Benasc i guarda dels refugis de la Renclusa i d’Estós. També és conegut com “el León del Aneto”, es diu que hi va pujar més de quatre-centes vegades.

Foto 1: L’ascensió des del refugi, amb algun punt de neu tova.

Foto 2: Des del Portillón, al fons l’Aneto.

Foto 3: El descens amb atenció, però contents.

Foto 4: Arribant al cotxe, per les pistes d’esquí nòrdic.

Foto 5 a Instants, un gat sense fred.

Benvingut 2012.

Aquest cap de setmana, volíem donar la benvinguda a l’any amb una esquiada, el primer objectiu era el Coma d’Or, però al veure l’escassetat de neu, vàrem decidir anar al conegut Pic de la Mina. Vam sortir, sense ganivetes però amb una neu molt dura, des del pàrquing La Vignole de l’estació d’esquí de Porte-Puymorens a 1920 m d’alçada. Però, quan les pistes finalitzaven, al final del telecadira del la Mina a uns 2500 metres d’alçada, vam decidir baixar. La neu era massa dura, inclòs en algun lloc havia deixat de ser neu per passar a ser gel. Com ja coneixíem el cim, vam decidir no complicar-nos el dia i gaudir de la baixada per les segures, però dures, pistes d’esquí.

Com al diumenge li sobraven hores de llum encara, vam decidir passar a conèixer un indret de Puigcerdà, el seu estany. Vam dinar a la seva riba, vam passejar per l’estany com el protagonista de El Joc de l’Àngel i vam recórrer la seva gran història:

Aquest estany pren l'aigua del riu Querol, el primer escrit que l'esmenta data del 2 de desembre de 1262 i sembla que és en aquella època quan va ser construït, però el seu origen podia haver estat una zona de molleres o un petit embassament natural. Avui és un gran espai de lleure, però durant segles ha servit de reserva d'aigua per al poble, tant pel regadiu com per la neteja del clavegueram i per fer front als incendis, i també ha servit per a la producció de gel. El parc del seu costat va ser creat a finals del segle XIX per iniciativa del cònsol de Dinamarca, German Schierbeck. Es va inaugurar al 1925 i va ser remodelat a l’any 1992.

I, per últim, vam fer una mirada enrere, per mirar l’estany mig gelat, i al fons les despullades muntanyes, aquest hivern, de moment, no les ha volgut vestir de blanc.

Foto 1: Les pistes d’esquí ens donen la benvinguda.

Foto 2 i 3: Mirades a l’estany gelat i al seu voltant.

REBAIXÍ.

Sempre que mirem la silueta de Sant Antoni (Montpedrós), mai ens hem fixat en el cim de la seva esquerra, mirant des de Sant Boi, mai li hem donat un nom. El primer dia de l’any donant un volt per les muntanyes properes de casa, vam descobrir aquest cim. El vam ascendir des de Cesalpina i el vam descendir per una forta pendent, però curta, fins al Pla de les Bruixes. La sorpresa va ser que al seu cim vam trobar un pessebre ben complet, és a dir, amb caganer, riu, Reis i ..., tot allò que podem trobar a un pessebre. Per cert, aquest nou i proper indret descobert és el Turó de Rebaixí (267,4 metres), així ens ho indicava un cartell al seu cim. Disposa d’unes bones vistes de Montserrat i del seu veí Sant Antoni. A part del nou indret, també hem descobert que "rebaixí" vol dir formiga petita, més aviat vermella, que habita als suros i pica molt fort.

D’aquesta manera, hem començat l'any i hem “rebaixit” (chist!!!) els excessos nadalencs.

.

Foto 1: Cartell indicador al cim, de fons Sant Ramon.

Foto 2: Un pessebre com Déu mana.

Foto 3: Montserrat i Sant Antoni.

Foto 4: La silueta de Sant Antoni i del Turó del Rebaixí.

CANVIS.

Ja fa uns anys que canviem d’any fent una cursa, normalment de 10 km, i aquest any no ha estat diferent, però el que si hem canviat ha estat la localitat d’aquesta. Hem deixat la multitudinària Cursa dels Nassos de Barcelona per la de Sant Cugat, la Sant Silvestre Barcelonesa, això si, obligats pel nostre retràs a l’hora fer la inscripció.

La veritat és que amb el canvi hem guanyat en diversos aspectes; la bellesa del recorregut és semblant al de Barcelona, però trobem una mica més d’animació i caliu, però també de desnivell, Sant Cugat no és gaire pla. Com a recompensa hi ha un samarreta com a Barcelona, aquesta any una mica més discreta, i la bossa de regals és ..., millor dit, hi ha bossa de regals.

I el més important, també hem canviat les nostres marques personals de temps. Aquestes han anat a la baixa, encara deu quedar alguna cosa de la transpirinaica. D'aquesta manera, hem tingut més temps per preparar-nos pel canvi d’any i sopar ben agust i sense remordiments.

No tots els canvis han de ser dolents...

.

Foto 1: Cartell de la Cursa.

Foto 2: Els regals merescuts de la cursa.

Foto 3: Els tres corredors preparats per a la sortida.

CARENEJAR*

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).

*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).

Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.

CASAMANYA 2752 m.

Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.

Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.

Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.

BONY DE SALÒRIA 2789 m.

Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.

Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.

Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.

Foto 1 i 2: Carenejant.

Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.

Foto 4: Cim del Casamanya.

Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.

Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

DIUMENGE TARDA: PLA B.

Quan un diumenge s’ajunten diversos factors com que estàs citat per a una suplència de president de mesa electoral, els meteoròlegs no l’encerten gaire últimament els caps de setmana, l’austeritat econòmica,... El millor no és quedar-te a casa i hem aprofitat, que com que hi ha certs museus que són gratuïts els diumenges a partir de les 15h, per visitar-ne un. L’escollit per l’Eulàlia, no sé si pels estudis o per la seva feina, va ser el Museu Blau al Fòrum (Museu de Ciències Naturals de Barcelona).

La nova ubicació del museu va ser inaugurada al març d’aquest any, és un edifici triangular de 180 metres de costat i 25 metres d’alçada que segueix les pautes viàries dels carrers que conflueixen a l’edifici, l’avinguda Diagonal, la Rambla de Prim i la Ronda Litoral. El sostre de l’edifici està cobert per una làmina d’aigua a la teulada, que representa la Mediterrània. El projecte és obra de l’equip suís d’arquitectes Jaques Herzog i Pierre de Meuron.

El museu és una biografia del planeta Terra a través de roques, minerals, fòssils, plantes i animals dissecats. És un museu bastant dinàmic, ja que fins i tot, hi havia les primeres roques exposades de l’explosió volcànica propera a Hierro.

La propera tarda de diumenge escullo el museu jo, Eulàlia!!
!

Foto 1 i 2: Ens dirigim al museu.

Foto 3: L'esquelet de balena que presideix l'entrada del museu.

Foto 4: La Terra és la protegonista.
.
L'esquelet de la balena: Possiblement un mascle de més de 80 anys, que l'11 de juny de 1862 es va quedar encallada a la platja de Llançà (Girona) i que va adquirir la Universitat de Barcelona. L'esquelet està penjat del sostre, suspès per una quarantena de cables, just sobre de les escales del museu, i s'ha pogut muntar en una posició corbada, la que adopta la balena en submergir-se al mar, en comptes de la postura recta que tenia quan s’exhibia al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella, on hi va estar exposada des de l’any 1925.
La restauració de l’esquelet del rorqual, que pesa una tona i mesura 20 metres de llargada, ha estat laboriosa, especialment per l'accident que va sofrir quan l'estaven desmuntant per traslladar-lo al seu nou emplaçament. Tot i això, amb l’actual muntatge la balena s’ha allargat dos metres més respecte el que presentava en la seva anterior ubicació. El motiu ha estat perquè s'hi han afegit els discos intervertebrals que substitueixen els de cartílag que van desaparèixer fa 150 anys, quan es va preparar el cadàver de la balena per exposar-lo.

EL CORRAL.

Aquest dissabte, aprofitant la castanyada anual del centre, vam passar les poques hores de llum del dia a la zona d’escalada esportiva nomenada El Corral de Vallsabuc, situada a la comarca del Berguedà. Aquesta zona es troba a 15 minuts a peu des del pàrquing de l’abandonada estació d’esquí dels Rasos de Peguera, aquí trobareu informació més detallada de com arribar-hi. El Corral es troba a 1900 metres d’alçada, així que molta calor no vam passar, amb fred aquest corral no és per a gallines, pensem que a l’estiu és una bona zona.
És una zona curiosa, ja que es troba enfonsada amb forma de cràter, exactament és una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest (sembla que entenc). A més l’ambient és molt alpí.
Nosaltres vam esgotar gairebé totes les vies (de IV+ a V+) de la zona nomenada Escola, on trobem conglomerat, mentre els nostres companys es dedicaven a vies més series. L’equipament és molt nou (2010-2011) i es troba molt ben equipat sobretot l’Escola.
Un bon indret per retrobar-nos amb l’escalada, només ens falta trobar la continuïtat.

.

Foto 1: Xavi i Mines escalant a la Cara Est de El Corral.

Foto 2: Preparant-se per escalar.

Foto 3: Vies de la zona de l'Escola.

Foto 4: La posta de sol decorant les parets de Cap Llitzet.

CAN ROCA, PERÒ…

Hi ha moments a la vida que necessites trobar la calma, i fa un any ho vam necessitar i la vam trobar a la zona empordanesa del Pla de l’Estany.

A més, a la zona vam descobrir el restaurant Can Roca, però d’Esponellà, amb menys estrelles Michelin que el Celler de Girona. Aquest restaurant centenari, antigament havia sigut un hostal, ofereix cuina casolana, senzilla i ben bona. I que millor que celebrar aquest descobriment que repetir la visita anualment.

Un cop tips podem aprofitar per fer un tomb pel petit poble d’Esponellà a 141 metres d’alçada i visitar l’església de Sant Cebrià del segle X, a la Plaça Major, amb portalada romànica i treballs de forja. La seva arquitectura és d’una sola nau, amb volta apuntada i absis semicircular. I si teniu més temps passegeu per la vora del Riu Fluvià, sense pressa i sense cap objectiu, ja veureu que trobareu la calma...
.

Per acabar, una frase que deia un cuiner de l’Empordà, i que a Can Roca d’Esponellà es segueix aquesta màxima. I també la podríem aplicar a altres àmbits de la vida.
.

“El plat més bo no és pas el més complicat, sinó el que està més ben cuinat dintre de la seva senzillesa”.
.

Foto 1: Riu Fluvià, en calma.

Foto 2: Església de Sant Cebrià.

Foto 3: Antic cartell indicador prop del restaurant.

Foto 4: Rotonda al costat del restaurant.
.

Restaurant Can Roca d’Esponellà.

Av. Fortuny, 1

Esponellà

972 59 70 12

AMB DRETS D’AUTOR.

Aquest diumenge d’un atípic pont de castanyada, desafiant la pluja i el fred, vam anar a resseguir una ruta amb drets d’autor, però els canons de la Societat (i)limitada han estat molt més baixos que els de l’SGAE. Nosaltres vam variar només el punt de partida de la ruta i la vam iniciar a Camprodon a 988 metres d’alçada. D’aquí vam pujar fins al conegut Coll d’Ares a1530 metres sense trepitjar gaire asfalt, l’únic incident va ser la mossegada d’una petita fera que defensava casa seva. Un cop al coll descendim una mica per carretera fins a una preciosa pista, ja en territori francès en el Forêt Domaniale du Haut Vallespir, el paisatge és de ben entrada la tardor, i abunden tots els tipus de colors. Seguint la muga, arribem fins a Coll Pregon a 1533 metres d’alçada on comencem el descens per un sender fins al poble d’Espinavell a 1350 metres. Aquí fem un ràpid mos rodejats de boletaires amb cistells buits i iniciem una bona pista per ascendir fins a la Collada Fonda 1906 m. La collada separa la vessant de les valls que formen el riu Ritort a l’Est i el Ter cap a l’Oest. A partir d’aquí ve el millor de la jornada, esportivament parlant, un descens de 25 km fins a Camprodon passant per Setcases, 15 km per molt bona pista i 10 km per carretera.
Una ruta que segur que repetirem més endavant, segur que altres estacions no la fent menys interessant.

Foto 1: Iniciem la ruta, camins de tardor.

Foto 2: Carenejant.

Foto 3: Anem bé!

Foto 4: Aviat s'acaben les rutes pels Pirineus en bicicleta.

VOLTA A LA PEÑA MONTAÑESA.

La primavera d’aquest any es va inaugurar el centre btt d’Aínsa, aquest cap de setmana és la segona vegada que anem a resseguir alguna de les seves rutes, rutes plenes de corriols. L’escollida per aquest dies ha estat la volta a la Peña Montañesa, però de collita pròpia, és a dir, ha estat una unió de diverses rutes del centre.
Dissabte, el nostre punt de partida ha estat Aínsa amb unes temperatures ben baixes, vam seguir part de la Ruta 7 (Bajo Peñas) fins al poble d’Oncins, on fem una parada d’avituallament. La ruta també ens serveix per anar acostant-nos a les parets calcàries de la cara sud de la Peña Montañesa. Al poble d’Oncins deixem la ruta 7 i seguim la número 2, la volta a la Peña dissenyada pel centre. A 2 km d’Oncins trobem el Monestir de San Victorián, el més antic d’Espanya del qual es tenen referències històriques. Deixem diversos pobles de la cara sud enrere, Fosado, La Cabezonada (bonic nom) i Foradada. Per passar a la vessant nord ho realitzem per un dificultós PR que ens comunica aquest últim poble amb Senz. Després a través d’una carretera ben secundària arribem al nostre destí del primer dia, el poble de Viu, exactament a la Casa Miquel, on ens tornen a rebre molt amablement. Aquest són els avantatges de la transpirinaica, que coneixes pobles ben perduts.
Al dia següent, ja coneixem la pujada fins al Collado de Cullivert, rampes ben fortes durant 5,5 km de pista forestal, però sense alforges el graus de la pendent disminueixen, finalment arribem al coll amb molt menys temps que fa dos mesos. El Collado de Cullivert, és tot un indret, situat a 1470 metres d’alçada, allà trobem una font i un refugi lliure on es pot pernoctar. També hi trobem un prat enfosquint-se pel fred, el qual fa dos mesos ens va donar pas a través d’una verda catifa esquitxada de safrà silvestre. Després d’agafar el fosc corriol que discorre dins del bosc, ja vestit de tardor, arribem a una pista i ja no la deixem, quasi sempre en descens, fins als pobles de Badaín i La Fortunada. Quin descens, semblava que no tenia fi. Aquí fem un mos i decidim agafar la carretera fins a Aínsa, ja vam recórrer masses corriols el dia anterior, i així només ens separaven 19 km d’asfalt, llàstima que el vent era de cara.
Finalment dissabte van sortir uns 46 km amb un desnivell positiu de 1500 metres i diumenge 50 km i 800 metres de desnivell.
Apa!! Núria S. estaràs contenta que he actualitzat.

Foto 1: Croquis de la ruta del centre btt d'Aínsa.

Foto 2: Cara sud de la Peña Montañesa. Foto del Mines.

Foto 3: Monestir de San Victorián. Foto del Carles.

Foto 4: Vistes matinals des de Casa Miquel, a Viu.

Foto 5: Coll de Cullivert. Foto del Carles.

Foto 6: Cartell indicador, aquí deixem el camí a la Collada i iniciem el descens a Badaín.

CAMINS DE LA MEMÒRIA.

Avui el mal temps m’ha fet canviar d’indret, però no m’ha fet canviar de muntanya, ni de records. He agafat el tren i el cremallera, com antigament ho fèiem, la falta de mitja locomotor ens obligava, però també ho gaudíem. He arribat a l’Abadia de Montserrat envoltada de gent de multitud de països amb objectius de visita diferents que el meu. He fet l’obligada visita a la Mare de Déu de Montserrat i les dues espelmes han tornat a encendre’s.
Un cop feta la feina, he iniciat el meu camí a la memòria prop de l'estació del cremallera, on també trobem una placa en commemoració a Mossèn Jaume Oliveras i a una de les seves gestes, la travessa Matagalls-Montserrat en menys de 24 hores a l’any 1904. Quins records els últims metres d’aquesta travessa, quina pendent a superar, però quina felicitat fer-los!!
Inicio i descendeixo el camí pavimentat i esglaonat a la Capella de la Santa Cova, arranjat al segle XVII, el qual salva un desnivell de 120 metres i recorre una distància de quasi quilòmetre i mig. No observo les escultures religioses corresponents als misteris del rosari (desconec el seu significat), els meus ulls només miren les formes capritxoses de la roca, l’arc de sant martí que em regala el mal temps i miren també els records, uns em fan somriure i altres encara em fan plorar.
Arribo a la Capella de la Santa Cova (1696-1705), on la llegenda situa la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, una capella enclavada a una balma i mimetitzada amb l’entorn. He escrit al seu llibre de visitants, com sempre fèiem, també he passat per la sala d’exvots, els quals han canviat i s’han modernitzat. I per últim he rodejat el petit i silenciós claustre, el qual té categoria d’indret només entrar-hi.
He iniciat el retorn del meu camí de la memòria i he arribat al present, ara toca caminar per la vida.
.
Foto 1: Fa més de trenta anys...
Foto 2: Claustre de la Santa Cova.
Foto 3: Últimes pendents de tornada, senyal de la Travessa Matagalls-Montserrat.

ENCARA TROBEM INDRETS.

Fa dies que no actualitzem el blog ni els indrets, però el motiu no és per falta d’activitat, ben al contrari, masses coses per fer, però no posaré en concret cap excusa, sinó semblaria aquell entrenador dels perquès.
Encara trobem indrets, aquest cop de costa, que de tant en tant també hi anem i més si aprofitem el mal temps (de sempre) per setmana santa als Pirineus.
L’illot de Gaztelugatxe, a 150 metres literalment sobre el nivell del mar, es situa a la costa biscaïna i molt a prop del cap Matxitxako. Aquest es troba unit a la terra per un estret pont i per accedir-hi cal travessar-lo i, a més a més, s’han de pujar 237 esglaons (un més o un menys, qualsevol es descompta amb tan desnivell). A la petita illa trobem l’ermita dedicada a Sant Joan del segle X, on podem fer sonar la seva campana (només tres vegades) per demanar un desig o espantar els mals esperits.
Us recomano que aneu a la posta de sol, la llum ni l’indret no us defraudaran.

.
*Etimològicament la paraula Gaztelugatxe pot provenir de gaztelu="castell" i aitz="roca", és a dir, “la roca del castell”, però si gatxe fes referència a “dolent”, llavors seria “castell dolent.

.

.

Foto 1: San Juan de Gaztelugatxe, l'ermita dels mariners.

Foto 2: Les escales d'accés o la muralla xinesa?

Foto 3: L'ermita i la seva campana, un indret místic.