AL MAL TEMPS...

Una positiva dita diu que “al mal temps bona cara”, doncs això vàrem fer aquest diumenge, “al mal temps a la muntanya”, una personal adaptació. Sense matinar gaire, últimament estem una mica mandrosos, ens vàrem acostar al Berguedà, exactament al Parc Natural Cadí-Moixeró, tot un espectacle de gama de colors. Això és el que ens dóna la tardor, mal temps, però alhora boscos i paisatges de mil colors.

Puigllançada:

U
Una ascensió ràpida i sense dificultats, la vàrem iniciar a Coll de Pal a 2070 metres d’alçada, segons el cartell indicador. El Puigllançada es troba a mà dreta arribant al coll, no hi ha un camí clar, però no hi ha cap pèrdua. En línia recta, si es vol, pel llom desproveït de vegetació, arribem al cim a 2409 metres d’alçada, un vèrtex geodèsic i un pessebre metàl·lic ens ho indiquen. El que ja no trobem al cim és la pantalla repetidora, una cosa que no ens entristeix gaire, tot al contrari. Descendim pel mateix camí, molt més ràpid que l’ascens, hi ha gana, l’entrepà ens espera al cotxe.

Ruta del Trencapinyes:

U
Un cop recuperades les forces, decidim fer la ruta circular del Trencapinyes, un circuit que transcorre per un bosc de pi negre, l’hàbitat natural del protagonista de la ruta. Durant el passeig de 2 km i 125 metres de desnivell acumulat, ens trobem panells informatius sobre el trencapinyes, un petit, però fort ocell amb un curiós bec creuat per menjar pinyons. La ruta, d’anada per pista i de tornada per corriol, també ens mostra dos indrets:

- El Mirador del President o el Mirador dels Orris, ja que es troba al Pla dels Orris: Un mirador catalogat d’indret, on vàrem iniciar les nostres aventures a la muntanya fa molts anys. I les seves vistes a la vall de Gréixer i a les espectaculars parets del Serrat Gran i de la Tossa mai ens han deixat d’impressionar.

- I no ens podem deixar el Pla de Bagà, típic prat verdós del Cadí, que apareix de sobte en el bosc, on per un moment desapareixen els pins, i et trobes al descobert sobre una verda catifa.
.

M’agrada escriure al blog, compartir indrets i experiències, així que hauré d’aplicar-me una altra personal dita, “al poc temps, a escriure al blog”.

.

Foto 1: Una mirador des del President, mal temps i colors.

Foto 2: Pessebre del Puigllançada.

Foto 3: Descens cap a Coll de Pal.

Foto 4: Arribant al Mirador, per camí adaptat.

Foto 5: Cartell del Mirador del President.

Per la directa.

Tozal de Guara, cim que coneixem des de fa anys, pel Nord i pel Sud, per Nocito i per LaTejería/Ermita de Fabana, diferents motius ens han impedit coronar-lo; les hores de llum, un diluvi, pluja a mig camí, batudes de caçadors,..., de tot i més. Diumenge, amb molt poques hores dormides per culpa d’un gran concert i cansats de tants intents, vam decidir ascendir el cim per la directa, per la via més curta i fàcil, des del pàrquing proper al poble d’Used a 1080 m, a la cara Nord.

La pista inicial l’anem escurçant per dreceres, algunes ben glaçades, fins que arribem al Refugi Forestal de Fenales a 1396 metres. Un petit refugi lliure molt ben conservat de dues plantes amb 13 places com a màxim i una bomba d’aigua a l’exterior, també ben congelada. Aquí agafem ja un sender, on anecdòticament trepitjarem neu, i que ens duu fins a un coll de l’ampla carena a 1930 m i d’aquí fins al cim ja queda poc.
.

Per fi, trepitgem el sostre del Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara, de només 2077 metres d’alçada. Al cim trobem una creu y unes ferradures de ferro. També trobem un llibre de signatures, aquí fem constar la nostra ascensió. Llàstima que la muntanya a l’últim moment ens ennuvola les muntanyes d’Ordesa, voldrà que tornem?

Descendim del cim que tantes vegades ens havia costat pujar-lo, contents, i encara les cançons del concert ens xiuxiuegen a les orelles...

.

“…y en los árboles escucha,
voces de tiempos remotos,
ha elegido caminar…”

“...Pero tú eres lo último que veo,
antes de vencerme el sueño.
Siempre estas conmigo en una dimensión
lejos del olvido.”

.

Foto 1: El cim de Tozal de Guara.

Foto 2: Refugi lliure de Fenales.

Foto 3: Fent constar la nostra ascensió.

Fent temps.

Dissabte teníem un concert a Osca a les 23.30h, teníem moltes hores per poder fer el Tozal de Guara i més. Però, després de realitzar una hora d’aproximació al cim, ens trobem un cartell anunciant-nos una batuda de caça major, llavors, mitja volta i avall, no teníem ganes de sortir a les notícies.

Teníem encara tot el dia per endavant, així que vam anar a fer temps a Vadiello i a la ciutat d’Osca.

.

Mallos de Vadiello.

Vadiello se situa entre Nocito i Santa Eulalia la Mayor, aquí trobem un envasament amb el mateix nom, construït al 1971, el qual inunda el congost del riu Gautizalema. En un principi, ens vam acostar a la zona per escalar, però en molts sectors estava prohibit per nidificació, no teníem gaire sort! Llavors vam canviar les cordes per fer un curt volt i així conèixer i fotografiar aquestes formacions de conglomerat, verticals i aïllades, no menys impressionants que les de Riglos. Ara ja tenim presentats a Los Mallos de Ligüerre, la Mitra, el Puro de Vadiello, la paret del Elefante,..., ja tornarem per conèixer-los millor i a escalar alguna cosa del nostre nivell, això si, després de la nidificació, a partir de juny

.

Osca.

.

Osca és una ciutat petita, una capital de província menys habitada que Sant Boi de Llobregat, i que per a nosaltres sempre ha estat la porta als Pirineus, però que per un moment es va convertir en el nostre centre d’atenció. Al vespre de dissabte, un cop situat el Palacio de Congresos, on més tard gaudiríem del concert, vam anar a la recerca d’indrets urbans. Vam passejar pels estrets carrers del centre històric de la ciutat, vam fotografiar alguns racons, vam berenar en una de les seves places, molt concorregudes aquell dia per la imminent rua de carnaval, i, fins i tot, ens vam sorprendre per un escultura a l’humor de Forges, el Blasillo de Huesca. En petits detalls i bells racons, la ciutat ens ha captivat, com a mínim, ha deixat de ser només una porta de pas.

.

Foto 1: Mallos de Vadiello.

Foto 2: Palacio de Congresos d’Osca.

Foto 3: La Mitra sobrevolada.

Foto 4: Paret del Elefante i l’envasament de Vadiello. Al fons el conegut Fragineto.

Foto 5: Botiga de Ultramarinos “La Confianza” de 1871, al costat de la Plaça Luís López de Allué. Diuen que és la botiga de queviures, encara en actiu, més antiga d’Espanya. Val la pena el seu interior.

Foto 6: Rotonda i escultura a Forges, el Blasillo de Huesca.

Com a mínim una.

Aquest cap de setmana vam passar-lo a Bielsa, havia de ser un cap de setmana complet d’escalada en gel, però per diferents motius només vam poder escalar una via, la primera i l’última de la temporada, però com a mínim una...

Dissabte vam partir des de l’antiga duana de Bielsa per un sender, el qual surt des de la vessant contraria a la de la Vall de Tringoniero, al costat de una petita borda en runes. El camí ascendeix ràpidament fent ziga-zagues dins d’un bosc de pins, i en una hora i escaig ens vam plantar al petit Circ de Liena. El circ és una paret rocosa amb unes set línees clares de gel a uns 1800 metres d’alçada aproximadament, als peus del Pic de Liena, de 2607 metres, i la Mota, de 2580 metres. Vam decidir fer la via situada més a l’esquerra i la més fàcil, ho desconeixíem, perquè les ressenyes s’havien quedat al cotxe. La via nomenada “Torrentera” va ser l’única escalada del dia, la intenció era ascendir alguna més, però el fred ens va congelar. Així que un cop feta i rapelada vam descendir i vam catalogar el dia, com el dia que havíem passat més fred, sort de la meva nova jaqueta.
.

Al dia següent vam acostar-nos a diferents cascades, però no vam clavar-hi cap piolet, “La nostalgia del irlandés” patia overbooking, la “Kagaforce” i les seves companyes del Sector Parador tenien mal gel o no estaven formades, com en el cas de la Brutal Fang, llàstima, hehehe!!!
!

TORRENTERA. Circo de Liena.

Data de l’escalada: 11 de febrer de 2012.
Orientació: Est.

Dificultat: II/2+, **, màxim 70º.

Llargada: 70 metres, amb descansos. Encara que el dia de l’ascensió per falta de neu, creiem que era més llarga.

Descens: Dos ràpels de 60 metres molt aprofitats, des d’arbres.

Observacions: Zona a evitar en cas de risc d’allaus, aquell dia la neu era escassa. Bona via per agafar contacte el primer dia d’escalada, llàstima que també va ser l’últim. Gel molt dur, els cargols no volien entrar.
.

Foto 1: David al primer ressalt, creiem que aquest ressalt amb força neu es deu trobar cobert.

Foto 2: David al segon ressalt.

Foto 3: Carles en l’inici del segon ràpel. 

Foto 4: D’esquerra a dreta; Kagaforce, Trance Iniciático i Amenaza Subirana. A la part de dalt la Brutal Fang.

La Plaça Major.

A Vic pot ser que hagués estat de petita, però en els meus records no hi era present aquest fet. El que és segur és que sempre recordo haver estat de pas, o veient-lo durant la retransmissió del temps o, fins i tot, en alguna celebració d’algun títol del Barça. Ara, ha donat la casualitat de que en un marge petit temps ens hem passejat dues vegades seguides pels seus carrers, i per motius ben diferents. Un va ser pel Mercat Medieval al desembre i l’altre, aquest cap de setmana, en una frustrada recerca de neu.

Destacaré de Vic, la seva Plaça Major, ja que ara que la conec em sorprèn que la major part d’ella es troba sense pavimentar, una cosa que a data d’avui és bastant difícil de veure. Els dos cops que he estat, he repetit el mateix ritual, me he posat gairebé al mig de la plaça i he girat per mirar-la tota, per no perdrem cap edifici, ni cap de les seves asimètriques arcades.

La plaça també és coneguda com la Plaça del Mercadal, es celebren fires i mercats en ella, i també concerts i altres esdeveniments. És de planta quadrada i es troba a la part més alta de la Vila Vella i és la més gran de Vic. A la plaça trobem comerços, molts amb soterrani, i edificis molt més senyorials.

.

.

.

L’Ajuntament el trobem a la banda Sud-est. És un edifici gòtic  i disposa d’un campanar de l’any 1388, on trobem un rellotge que marca el temps a la plaça.

.

.

.

.

.

La Casa Comella, un palau modernista del segle XIX, és l’edifici més majestuós. Aquest es troba al Sud-oest, al costat de l’accés més ample de la plaça.

.

.

.

Detall de la façana de Almacenes Musach, al costat de la Casa Moixó, no he trobat informació al respecte, però em va agradar.

.

.

.

.

.

.

.

Detall de la façana de la Casa Moixó, al Nord de la plaça, barroca i renaixentista del segle XVI.

Un tip de castells.

Aquest cap de setmana, desafiant les baixes temperatures, encara que comparades amb les d’avui no són tan fredes, vam fer una ruta en btt ben abrigats. L’escollida va ser la ruta dels Castells del Sió de la Segarra, uns 81 km de Castells, aprofitant totes les hores de llum del dia. Un recorregut principalment planer, però amb uns 1000 metres de desnivell positius, acumulats principalment per accedir als pobles situats estratègicament dalt de turons, val a dir també que la Segarra és la comarca de Catalunya amb un nombre major de pobles. La ruta discorre bàsicament seguint el curs del riu Sió, la riba del qual, a mitjan segle XI, va ser reconquerida als àrabs i on hi van proliferar castells i esglésies que garantien la presència cristiana.

Les Oluges, Malgrat, Castellmeià, Guissona, Sanaüja, Ribelles, Sitges, Florejacs, Les Pallargues, Aranyó, Montcortés, en resum, un tip de castells, pendent d’una visita menys esportiva i més cultural.
.
Foto 1: Mapa de la zona i dels seus castells.
Foto 2: Castell de les Sitges.
Foto 3: Castell de Montcortés durant les últimes llums del dia.

Un tresmil gelat.

Aquest cap de setmana teníem ganes de fer cim, i que millor cim que fer un tresmil hivernal, a més en tenim pocs en aquesta estació. El que també teníem molt clar era que els esquís es quedaven a casa, el material que ens acompanyaria serien els grampons i el piolet. Després de repassar la llista de tresmils que ens falten, ens vam decantar pel Pic Abadías, el primer de la llista, alfabèticament parlant.

Així que dissabte vam sortir des de Los Llanos del Hospital a 1750 m i vam ascendir còmodament, gairebé més ràpid que a l’estiu, fins al Refugi de la Renclusa a 2140 metres. Aquell dia ens esperava un boníssim sopar, com sempre en aquest refugi, a més el necessitàvem per a l’activitat de l’endemà.

Diumenge ascendim fins al Portillón Inferior (2742 m) bastant acompanyats, però en aquest punt els nostres companys segueixen el seu camí cap a la Maladeta, nosaltres tenim un objectiu més solitari. Pel Portillón hem passat diverses vegades i en diferents estacions, però les seves vistes sempre ens impressionen molt i més si tens aquest indret només per a tu. A partir d’aquest punt descendim una mica i un cop hem flanquejat per sota la cara nord de la Maladeta, ja ascendim en direcció al Collado de Abadías. L’ascensió no va ser fàcil, la neu era gelada i costava clavar els grampons. Evitem el coll, ja que ignorem si hi ha cornises i enfilem la piràmide cimera recorrent petits corredors de neu. Al cim trobem una gran pedra blanca pel gebre i per fi veiem el gran llac de Cregüeña. Desfem el camí amb atenció per la neu dura, però contents, amb un tresmil menys a la llista i un més a la d’hivern.

Toponímia:

És un homenatge a Antonio Abadías (1886-1967), gendre de José Sayó, guia de muntanya de la Vall de Benasc i guarda dels refugis de la Renclusa i d’Estós. També és conegut com “el León del Aneto”, es diu que hi va pujar més de quatre-centes vegades.

Foto 1: L’ascensió des del refugi, amb algun punt de neu tova.

Foto 2: Des del Portillón, al fons l’Aneto.

Foto 3: El descens amb atenció, però contents.

Foto 4: Arribant al cotxe, per les pistes d’esquí nòrdic.

Foto 5 a Instants, un gat sense fred.

Benvingut 2012.

Aquest cap de setmana, volíem donar la benvinguda a l’any amb una esquiada, el primer objectiu era el Coma d’Or, però al veure l’escassetat de neu, vàrem decidir anar al conegut Pic de la Mina. Vam sortir, sense ganivetes però amb una neu molt dura, des del pàrquing La Vignole de l’estació d’esquí de Porte-Puymorens a 1920 m d’alçada. Però, quan les pistes finalitzaven, al final del telecadira del la Mina a uns 2500 metres d’alçada, vam decidir baixar. La neu era massa dura, inclòs en algun lloc havia deixat de ser neu per passar a ser gel. Com ja coneixíem el cim, vam decidir no complicar-nos el dia i gaudir de la baixada per les segures, però dures, pistes d’esquí.

Com al diumenge li sobraven hores de llum encara, vam decidir passar a conèixer un indret de Puigcerdà, el seu estany. Vam dinar a la seva riba, vam passejar per l’estany com el protagonista de El Joc de l’Àngel i vam recórrer la seva gran història:

Aquest estany pren l'aigua del riu Querol, el primer escrit que l'esmenta data del 2 de desembre de 1262 i sembla que és en aquella època quan va ser construït, però el seu origen podia haver estat una zona de molleres o un petit embassament natural. Avui és un gran espai de lleure, però durant segles ha servit de reserva d'aigua per al poble, tant pel regadiu com per la neteja del clavegueram i per fer front als incendis, i també ha servit per a la producció de gel. El parc del seu costat va ser creat a finals del segle XIX per iniciativa del cònsol de Dinamarca, German Schierbeck. Es va inaugurar al 1925 i va ser remodelat a l’any 1992.

I, per últim, vam fer una mirada enrere, per mirar l’estany mig gelat, i al fons les despullades muntanyes, aquest hivern, de moment, no les ha volgut vestir de blanc.

Foto 1: Les pistes d’esquí ens donen la benvinguda.

Foto 2 i 3: Mirades a l’estany gelat i al seu voltant.

REBAIXÍ.

Sempre que mirem la silueta de Sant Antoni (Montpedrós), mai ens hem fixat en el cim de la seva esquerra, mirant des de Sant Boi, mai li hem donat un nom. El primer dia de l’any donant un volt per les muntanyes properes de casa, vam descobrir aquest cim. El vam ascendir des de Cesalpina i el vam descendir per una forta pendent, però curta, fins al Pla de les Bruixes. La sorpresa va ser que al seu cim vam trobar un pessebre ben complet, és a dir, amb caganer, riu, Reis i ..., tot allò que podem trobar a un pessebre. Per cert, aquest nou i proper indret descobert és el Turó de Rebaixí (267,4 metres), així ens ho indicava un cartell al seu cim. Disposa d’unes bones vistes de Montserrat i del seu veí Sant Antoni. A part del nou indret, també hem descobert que "rebaixí" vol dir formiga petita, més aviat vermella, que habita als suros i pica molt fort.

D’aquesta manera, hem començat l'any i hem “rebaixit” (chist!!!) els excessos nadalencs.

.

Foto 1: Cartell indicador al cim, de fons Sant Ramon.

Foto 2: Un pessebre com Déu mana.

Foto 3: Montserrat i Sant Antoni.

Foto 4: La silueta de Sant Antoni i del Turó del Rebaixí.

CANVIS.

Ja fa uns anys que canviem d’any fent una cursa, normalment de 10 km, i aquest any no ha estat diferent, però el que si hem canviat ha estat la localitat d’aquesta. Hem deixat la multitudinària Cursa dels Nassos de Barcelona per la de Sant Cugat, la Sant Silvestre Barcelonesa, això si, obligats pel nostre retràs a l’hora fer la inscripció.

La veritat és que amb el canvi hem guanyat en diversos aspectes; la bellesa del recorregut és semblant al de Barcelona, però trobem una mica més d’animació i caliu, però també de desnivell, Sant Cugat no és gaire pla. Com a recompensa hi ha un samarreta com a Barcelona, aquesta any una mica més discreta, i la bossa de regals és ..., millor dit, hi ha bossa de regals.

I el més important, també hem canviat les nostres marques personals de temps. Aquestes han anat a la baixa, encara deu quedar alguna cosa de la transpirinaica. D'aquesta manera, hem tingut més temps per preparar-nos pel canvi d’any i sopar ben agust i sense remordiments.

No tots els canvis han de ser dolents...

.

Foto 1: Cartell de la Cursa.

Foto 2: Els regals merescuts de la cursa.

Foto 3: Els tres corredors preparats per a la sortida.

CARENEJAR*

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).

*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).

Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.

CASAMANYA 2752 m.

Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.

Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.

Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.

BONY DE SALÒRIA 2789 m.

Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.

Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.

Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.

Foto 1 i 2: Carenejant.

Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.

Foto 4: Cim del Casamanya.

Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.

Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

DIUMENGE TARDA: PLA B.

Quan un diumenge s’ajunten diversos factors com que estàs citat per a una suplència de president de mesa electoral, els meteoròlegs no l’encerten gaire últimament els caps de setmana, l’austeritat econòmica,... El millor no és quedar-te a casa i hem aprofitat, que com que hi ha certs museus que són gratuïts els diumenges a partir de les 15h, per visitar-ne un. L’escollit per l’Eulàlia, no sé si pels estudis o per la seva feina, va ser el Museu Blau al Fòrum (Museu de Ciències Naturals de Barcelona).

La nova ubicació del museu va ser inaugurada al març d’aquest any, és un edifici triangular de 180 metres de costat i 25 metres d’alçada que segueix les pautes viàries dels carrers que conflueixen a l’edifici, l’avinguda Diagonal, la Rambla de Prim i la Ronda Litoral. El sostre de l’edifici està cobert per una làmina d’aigua a la teulada, que representa la Mediterrània. El projecte és obra de l’equip suís d’arquitectes Jaques Herzog i Pierre de Meuron.

El museu és una biografia del planeta Terra a través de roques, minerals, fòssils, plantes i animals dissecats. És un museu bastant dinàmic, ja que fins i tot, hi havia les primeres roques exposades de l’explosió volcànica propera a Hierro.

La propera tarda de diumenge escullo el museu jo, Eulàlia!!
!

Foto 1 i 2: Ens dirigim al museu.

Foto 3: L'esquelet de balena que presideix l'entrada del museu.

Foto 4: La Terra és la protegonista.
.
L'esquelet de la balena: Possiblement un mascle de més de 80 anys, que l'11 de juny de 1862 es va quedar encallada a la platja de Llançà (Girona) i que va adquirir la Universitat de Barcelona. L'esquelet està penjat del sostre, suspès per una quarantena de cables, just sobre de les escales del museu, i s'ha pogut muntar en una posició corbada, la que adopta la balena en submergir-se al mar, en comptes de la postura recta que tenia quan s’exhibia al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella, on hi va estar exposada des de l’any 1925.
La restauració de l’esquelet del rorqual, que pesa una tona i mesura 20 metres de llargada, ha estat laboriosa, especialment per l'accident que va sofrir quan l'estaven desmuntant per traslladar-lo al seu nou emplaçament. Tot i això, amb l’actual muntatge la balena s’ha allargat dos metres més respecte el que presentava en la seva anterior ubicació. El motiu ha estat perquè s'hi han afegit els discos intervertebrals que substitueixen els de cartílag que van desaparèixer fa 150 anys, quan es va preparar el cadàver de la balena per exposar-lo.