dimecres, 23 d’abril del 2008

SANT JORDI 08.


FELIÇ SANT JORDI!!!
La llegenda:
.
"Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l’heroi d’una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat i alacaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d’aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d’una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal i de la sang en sorgí un roser de roses roges. Sant Jordi en tallà una i l'oferí a la bella princesa.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d’anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.
"
.
Altres llegendes:

dissabte, 19 d’abril del 2008

ALTERNATIVES.

Alternatives, sempre hi ha, només cal trobar-les. Quan la primera intenció ens va fallar a la meitat del grup, i anàvem amb el cap baix cap el refugi, només vàrem haver de mirar i veure que, "Ah!!! Podríem pujar al pic d'Aguiló!". I allà ens vàrem dirigir, amunt per una petita canal, és a dir, una canaleta , la Canaleta d'Aguiló. Una fàcil i curta canal que surt al pic d'Aguiló. Aquesta no sobrepassa els 45º i és d'uns 90 metres i, a més, hi havia una traça perfecta feta per la gent d'un curs d'iniciació a l'alpinisme, una escala de reglament. Sense grampons ni piolets, però sobretot molt de pressa, vàrem ascendir aquesta canal, per veure des del Pic d'Aguiló com ascendien els companys per la Mendizale. Una altra vegada serà, la pròxima, espero que aviat......
hh
Foto 1: Canaleta d'Aguiló.
Foto 2: Cim.
hh
Alternatives de refugi:


h

f

ff

fff

ff

Mikado i competició de fogonets.

dissabte, 12 d’abril del 2008

PROVA DE NIVELL.

Una altra vegada l'Ariege, la Vall de Soulcem i la Nord del Medacorba. Ja us havia parlat, no? O és un "déjà vu"?


Foto 1: Nivell aconseguit.
Foto 2: El descens.
Mes fotos a instants.

divendres, 11 d’abril del 2008

JARDÍ AFRICÀ.

Un jardí de baix consum d'aigua, ideal per a sequeres, poc de manteniment, unes flors endèmiques,... que més se li pot demanar a un jardí?

















He intentat posar-li nom a totes les fotografies, si hi ha alguna errada o si algú coneix la desconeguda li estaré molt agraïda. Espero que us agradi el meu jardí.

divendres, 4 d’abril del 2008

REPETIM.

Un d’aquells caps de setmana que no saps que fer, que passes d’estar a la nord de l’Aspe a escalar a Olesa de Montserrat, però al final després de dormir bastant vàrem fer la Teresina la tarda-vespre de dissabte, a estrenar els Scorpion. Així que cap a les quatre sense canvi d’hora, la vàrem iniciar. Els inicis són els més vertiginosos amb un pont de roca que costa passar-lo dret. La novetat, aquesta vegada, va arribar a l’agulla de Santa Cecília, ja que s’ha instal·lat unes petites grapes per realitzar el descens sense haver de muntar el rappel. Una instal·lació no gaire còmode. Ara ja només ens faltava endinsar-nos en la xemeneia final. Primer uns passos una mica difícils i més braços del que recordàvem, suposo que pel desgast i del relliscar de la roca. I ja estàvem, una altra vegada al pas estret, la cadena que sempre està massa alta, per què no posaran les cadenes 30 cm més llarga o més avall? O per què no hauré crescut jo aquesta mida? Però, no hi havia temps per filosofar, és feia tard, trepitjo al Pedro i amunt. L’últim esforç, utilitzant el famós arbre, que crec que està més mort que viu. I per fi apareixem a Sant Jeroni, sense gaudir gaire que es feia tard i a més bufava el vent cobrint de núvols els cims de la muntanya de Montserrat. El sol ens va ataronjar la nostra arribada fent-la encara més maca, una posta de sol ràpida i intensa. La baixada per la canal de Sant Jeroni, va ser amb pressa, per evitar que ens agafés la foscor al camí que no havíem fet de pujada. Amb els frontals fins al cotxe la Teresina havia aconseguit cansar-nos.
N
Foto 1: Passos aeris.
Foto 2 i 3: L'últim obstacle, la barana.
Una foto més a instants.