dimarts, 19 de maig del 2009

DEL MAR A LA MUNTANYA.

D’una escalada prop del mar a una raquetada per les muntanyes, de l’escalfor del Sud al vent del Nord, del Mar Mediterrani als Pirineus, és que ho volem tot, sort que d’indrets hi ha a tot arreu...
.
RETORNO MÁGICO.
:
.
Aquest cop si, retorn, no màgic, però si a peu del Pic del Martell, després d’anar repetides vegades per fi hem pogut sortir per dalt. La neu (si, neu al Garraf), la por i un petit “saque” fa anys, han sigut els motius que ens havíem impedit sortir a peu i sense cap ràpel.
La via escollida va ser Retorno Mágico, acompanyats per la frescor de l’ombra del Pic del Martell per la seva orientació gairebé est i l’hora del dia i també per la solitud, cap cordada al Pic del Martell!! quina tranquil·litat, quin silenci. La via és per anar jugant amb “catxarritos” només estan equipades i oxidades les reunions, ens trobem també en el pas més difícil de la via IV+ dos pitons i un friend encastat. La via està quasi neta d’assegurances, però de no de flora, quasi selva del Garraf, entre margallons i altres vàrem acabar una mica esgarrapats. La sortida de la via va ser ràpida no vàrem gaudir gaire de les vistes del mar, ja que faltava pocs minuts de llum i encara ens quedava el retorn ...., i aquest cop el retorn a peu.
.
NOM: RETORNO MÁGICO.

SITUACIÓ: Pic del Martell, Garraf.
ORIENTACIÓ: Sud-est/Est.
ÈPOCA: Matins d’hivern. Tardes d’estiu, primavera i tardor.

ROCA: Bona. Calcària.
DIFICULTAT: IV+. L1 IV, L2 IV+, L3 IV, L4 IV. Semiequipada.
LLARGADA: 120 metres. L1 25 m L2 30 m L3 20 m L4 45 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends, xapes recuperables i cordes dobles de 60 metres.
Ressenya de Madteam.
.
LA VALL DE PLANÈS.
.
.
Últimament les primeres intencions, es queden en això, en intencions. I mai encertem, quan hem de fer esquí fem alpinisme, quan hauríem de fer canals fem esquí, quan....aaarrggghhh!!!
Després d’aproximar-nos dissabte a l’inici de la Vall de Planès a la Catalunya Nord i d’haver escoltat per ràdio com el Madrid li regalava la lliga al Barça, la nostra intenció de diumenge era fer un corredor al Roc de Boc o Malaza. Un indret, eclipsat pel seu veí, el Circ de Cambre d’Aze, poc conegut i transitat. Però la manca de gel i l’excés de roca que veiem als ressalts del corredor, ens va tirar enrere.
Així com bons Buscadors d’Indrets, vàrem recórrer la Vall de Planès o de la Conca fins gairebé la part més alta, passant pel seu petit Estany de Planès a 2196 m que gairebé ignorem. Al fons de la vall cap al Sud teníem la Torre d’Eyna i el Circ de la Conca que li donaven un ambient alpí a l’escenari, i de vistes cap al Nord ens acompanyava el Roc de Madres ja amb poca neu. En total uns 500 metres de desnivell per l’esglaonada vall amb les motxilles ben plenes, amb tot el material per fer el corredor suspès, tot per seguir amb l’entrenament...
Una vall inhòspita i tranquil·la que de ben segur que hi tornarem per fer el corredor al Roc de Boc, un corredor molt estètic i pendent.
Un cop cansats, vàrem decidir acostar-nos a Ax-Les Thermes, ja
conegut per nosaltres, per remullar-nos els peus a les seves aigües termals i fer un entrepà abans d’unes compres exprés a Andorra, no sé que cansa més?
:
.
Foto 1: El mar des del Pic de Martell.
Foto 2: La Vall de Planès.
Foto 3: David escalant o/i buscant...
Foto 4: Per fi!! El Pic del Martell, queden pocs minuts de llum.
Foto 5: Peu de via, impossible començar malament.
Foto 6: La Malaza, poca neu.
Foto 7: Estany de Planès, petit i amagat.
Foto 8: Bassin de la Basse (Piscina de sota) al costat del casino, la Bassin des Ladres està en reformes però han habilitat aquesta antiga piscina mentre durin els treballs.
Foto 9: Un resum de peus del cap de setmana.
Una foto més a INSTANTS, com no?!

dijous, 14 de maig del 2009

MAL PRESAGI.

Vàrem decidir passar tot el diumenge a Montserrat, escalar i caminar amb les motxilles ben plenes amb ferros i cordes. Una bona ruta teníem pensada, però no teníem el cap clar, sobretot jo, no sabíem si sortiria bé, teníem un mal presagi.... No sabíem si seria el mal temps, el temut flanqueig de la via,..., però al final ens van fastiguejar el dia, a l’últim minut com al Barça. Arribàvem cansats i gairebé de nit al cotxe, que el teníem a la carretera BP1103, que va del Monestir a Can Maçana, en un petit replà prop de l’accés al Camí dels Degotalls i la Canal del Pou de Gat (km 7,5). Quan ens adonem que teníem un vidre trencat del cotxe, no!! Un no, dos, no. Un altre!!! Finalment tres vidres trencats, per robar-nos objectes amb més valor sentimental que econòmic, per robar-nos el nostre temps durant els següents dies per arreglar papers, claus, denúncia,... Ràbia, impotència i resignació són els sentiments que em produeix aquesta situació. Altres paraules, que no reproduiré, també se’m passen pel cap.
.
Però el dia també va tenir la seva part bona:
Vàrem iniciar el nostre llarg i multidisciplinari recorregut a la Canal del Pou del Gat, una bona drecera per esquivar tota la multitud del Monestir. La canal, de forta pendent, ens deixa al Camí de l’Arrel on ens desviarem per arribar als peus de La Momieta, després de lluitar contra els esbarzers i fer el porc senglar. La Via Normal a La Momieta s’inicia entre aquesta agulla i la seva germana gran, La Momia. L’inici, amb banda sonora de sardanes, és el famós i temut (sobretot per a mi) flanqueig, que després de tot és una bona rapissa que es va estretint fins a arribar a la primera reunió. Els dos següents llargs és fan prou bé, però les assegurances allunyen una mica, encara que pots col·locar alguna cosa com un petit pont de roca, varies savines,... Finalitzem la via amb quatre gotes i sense baga de reunió per a la R3, sort que el David llegeix llibres i munta una reunió amb la pròpia corda. Un cop a dalt ens fem les fotos de rigor i gaudim de les vistes abans de preparar el primer ràpel per la cara oest. Dos ràpels ( 20 i 40 metres), entre les dues agulles, impressionants i verticals, però que és fan prou bé, els quals ens deixen a peu de via altre cop.
Prenent alguna cosa i descansant a l’ermita/refugi de Sant Benet, decidim que ens perdrem el Barça, però que farem un recorregut amb les motxilles ben plenes, és a dir, entrenament... Tornem enrere una mica fins al desviament cap a l’Ermita de Sant Salvador i passem per sota de la Trompa de l’Elefant, com impressiona, sembla que et miri. Seguim sempre marques grogues, les deixem un moment per ascendir el cim de Sant Salvador, cim bessó de l’Elefant, una estreta xemeneia molt relliscosa ens dona pas a unes boniques vistes, de lluny veiem el nostre últim objectiu del dia, l’Albarda, també l'acompanyen la boira i els núvols. Recuperem el nostre camí pel Serrat de Lluernes i ens apropem al Cavall Bernat, molt solitari a aquella hora del dia, per un moment somniem que el pugem, però ni l’hora, ni la meteo, ni el meu cap són els adequats, així que el deixem allà,..., als nostres somnis. Seguim el nostre camí fins al Camí del Francesos, on el seguirem fins a l’Albarda Castellana (sella de muntar feta principalment de palla), el sostre comarcal del Baix Llobregat, amb 1177 metres. Un cim amb unes vistes menys espectaculars que el seu veí Sant Jeroni, però un cim de col·leccionistes i que estava pendent del projecte (com diria el Llopis) dels 100 Cims. Per finalitzar la ruta circular ja només ens quedava desfer el camí fins al Monestir a 720 m pel Camí del Francesos pels seus nombrosos esglaons i el famós Pas dels Francesos 840 m, nom que prové del fet que els francesos envaïren la muntanya a través d’aquest pas a principis del segle XIX.
Ja al Monestir, es respirava massa silenci, massa tranquil·litat, estàvem satisfets pel recorregut i molt cansats. Però en els minuts de descompte ens van esgarrar el dia ... el mal presagi era ja una realitat.
.
DADES DE LA VIA NORMAL A LA MOMIETA:
NOM: VIA NORMAL A LA MOMIETA
SITUACIÓ: Montserrat, Sant Benet.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona.
DIFICULTAT: IV +. L1 IV, L2 IV+, L3 IV/III
LLARGADA: 95 metres. L1 20 m L2 25 m L3 50 m
MATERIAL: 8 cintes exprés i bagues llargues per a savines. Petit pont de roca a la L2.
PRIMERA ASCENSIÓ: Juny de 1943, J. Caselles, Subirana, Vignoli i Serrat.
Foto i ressenya de l'Ivan Bonati.
.
.
Foto 1: Cim de La Momieta.
Foto 2: L'Elefant, La Momia i La Momieta.
Foto 3: Arribant a Sant Benet.
Foto 4: Serrat de les Lluernes.
Foto 5: Continua estant als nostres somnis.
Foto 6: Cim de l'Albarda Castellana, sostre comarcal.
Foto 7: Últimes llums del dia.
Foto 8: Ressenya de la Via Normal de La Momieta de l'Ivan Bonati.
Un instant més per a una flor.

dijous, 7 de maig del 2009

AL VOLTANT DE L'ASPE.

L’activitat principal del pont havia de ser la cara nord de l’Aspe, una altra vegada s’ha quedat en intent, però el conjunt dels tres dies ha estat ben complet, acumulant un bon desnivell, per a alguns...., i per a altres acumulant relax. La dificultat no ha sigut alta, però els indrets descoberts estan en un nivell molt difícil d’igualar.
.
PEÑA OROEL 1769 m:
.
Feia un mes que l’havíem ascendit, però divendres a la capçalera de la Vall de Canfranc el vent i el mal temps feien acta de presència i la Peña estava totalment solejada, i cap allà vàrem anar. Però primer vàrem agafar forces dinant i descansant als prats que hi ha davant del Restaurant Mirador d’Oroel i on iniciaríem de nou l’ascensió a aquest cim a 1190 m. Aquesta vegada canviaríem la neu per les flors, el color groc dels prats de la carena pel verd i aquest cop el nostre grup seria bastant més nombrós. Un cop a dalt gaudim de les vistes, els núvols ens impedeixen veure l’Aspe, però sembla que van minvant a poc a poc. El descens el fem corrents ens esperava un bar un obert...
.
TUCA BLANCA 2323 m:
:
Encara de nit, vàrem iniciar dissabte el nostre intent a la cara nord de l’Aspe, sortim del pàrquing superior de l’estació d’esquí de Candanchú a 1602 m, ja tancada per fora de temporada, però amb força neu. L’inici de l’ascensió recorre diverses pistes d’esquí, llàstima que tant ferro espatlli aquest preciós paisatge. Progressem amb raquetes, la neu, ja de bon matí, es troba molt tova. Mentre ascendim va apareixent l’imponent Aspe, i la seva cara nord-est on comencem a veure que està bastant carregada de neu i amb cornises per sobre del flanqueig, i a més a més el sol fa estona que la va escalfant. Així que fem un reagrupament per decidir el que fem un cop tenim l’espectacular paret davant nostre i finalment decidim descartar-ho, el soroll de les allaus ens dona la raó. Aquesta vegada ens ha guanyat la muntanya o el seny, no ho sabrem pas.
Tornem sobre la nostra pròpia traça i decidim ascendir la Tuca Blanca per treure’ns el mal gust de boca que ens havia deixat l’Aspe i per observar de ben a prop allò que ens acabava de vèncer. Amb neu molt tova aconseguim arribar a la curta i fàcil aresta de la Tuca, on no ens defrauda el que observem, l’Aspe ens impressiona encara més i al fons també es presenta el Midi d’Ossau.
.
Una història curiosa de la Tuca Blanca: Al 1932 es té constància de la primera ascensió amb esquís de muntanya a aquest cim, els integrants eren Prado, Perico Ribera, Yarza i Serrano del Ski Club Tolosano y Montañeros de Aragón. Aquests no vàrem trobar cap nom del cim al mapa, així que el varen autoanomenar com “Pico Perico”, en honor d’un dels components de l’aventura. Segur que no portaven Dynafit...
.
PICO DE LA MAGDALENA 2283 m:

Diumenge i últim dia del pont volíem fer una sortida senzilla i descobrir nous indrets. Havíem llegit alguna cosa sobre la Cueva Helada de Lecherines i ens va fer gràcia anar-hi. Vàrem iniciar la ruta a Canfranc Poble a 1040 m, prop d’unes bordes i una parada d’autobús. L’inici de l’ascensió recorre el Barranco de Los Meses, on trobem també una escola d’escalada, que és tot un indret, però el grau sembla que pica. El sender, seguint la variant GR-11.1, per dins del bosc va ascendint còmodament en ziga-zaga, passa per les ruïnes d’antics i esglaonats vivers forestals (pins) i de salts d’aigua provocats per dics. Els dics i la reforestació van ser dos grans intervencions de principis de s. XX per protegir la Vall de Canfranc de les allaus de neu i pedres. Mentre ascendim també passem per dues curioses fonts, amb caudals ben diferents, La Fuente de la Paja (no sigueu mal pensats, si mireu la foto sabreu el per què). I la següent font, La Fuente de los Abetazos, també és obvi el nom, aquesta la trobem ja quan hem deixat el sender i ens trobem en una pista forestal que ve de Villanúa i que també ens durà fins al Refugi de Gabardito a 1500 m, enclavat en un gran indret. Els prats de Gabardito ens conviden a relaxar-nos i a descartar la gruta per llunyania. Però el dia era esplèndid i calorós, teníem dos opcions quedar-nos prenent el sol en aquells meravellosos prats o ascendir el proper, però enganyós, cim de la Magdalena. El cim era temptador, i semblava tan a prop que cap allà vàrem anar... Però després d’un fort i dur pendent, ens vàrem trobar un fals cim i un altre fort pendent, i després d’aquest una llarga carena nevada fins al cim que buscàvem a 2283 m. El que creiem que era ascensió ràpida és va convertir en 800 metres de desnivell, i havíem descartat la cova per llunyania, ejem, ejem!!! Però les vistes del cim van compensar l’esforç, teníem davant nostre la cara sud de l’Aspe, i el Midi d’Ossau i el Bisaurin escortant-lo de lluny. La Sierra de la Magdalena ens ofereix les vistes de les dues valls que separa, la Vall d’Aisa del riu Estarrón i la Vall de Canfranc del riu Aragón, un cim conegut per l’atzar, un bon atzar aquell dia.
Vàrem desfer la ruta pel mateix camí, recollint als components del grup que els va temptar més la primera opció, la de prendre el sol.
.
.
Foto 1: Vall de Canfranc des de la Peña Oroel, a la dreta la Collarada(Atenció!! Efecte mirall). Els núvols ens tapen l'Aspe.
Foto 2: Flors de camí a la Peña.
Foto 3: Cim Peña Oroel i tota la penya.
Foto 4: Cara Nord de l'Aspe, via Edil.
Foto 5: David i el Midi d'Ossau.
Foto 6: Tuca Blanca.
Foto 7: Cara Sud de l'Aspe i Lecherín, des del Cim de la Magdalena.
Foto 8: Salts d'aigua.
Foto 9: Fuente de la Paja o Pajeta, un forat a la roca que conté aigua i que per beure necessites xuclar per una canyeta.
Foto 10: Refugi de Gabardito, un gran indret.
Foto 11: Cim de la Magdalena.
.
Més fotos a Instants.