Un tresmil gelat.

Aquest cap de setmana teníem ganes de fer cim, i que millor cim que fer un tresmil hivernal, a més en tenim pocs en aquesta estació. El que també teníem molt clar era que els esquís es quedaven a casa, el material que ens acompanyaria serien els grampons i el piolet. Després de repassar la llista de tresmils que ens falten, ens vam decantar pel Pic Abadías, el primer de la llista, alfabèticament parlant.

Així que dissabte vam sortir des de Los Llanos del Hospital a 1750 m i vam ascendir còmodament, gairebé més ràpid que a l’estiu, fins al Refugi de la Renclusa a 2140 metres. Aquell dia ens esperava un boníssim sopar, com sempre en aquest refugi, a més el necessitàvem per a l’activitat de l’endemà.

Diumenge ascendim fins al Portillón Inferior (2742 m) bastant acompanyats, però en aquest punt els nostres companys segueixen el seu camí cap a la Maladeta, nosaltres tenim un objectiu més solitari. Pel Portillón hem passat diverses vegades i en diferents estacions, però les seves vistes sempre ens impressionen molt i més si tens aquest indret només per a tu. A partir d’aquest punt descendim una mica i un cop hem flanquejat per sota la cara nord de la Maladeta, ja ascendim en direcció al Collado de Abadías. L’ascensió no va ser fàcil, la neu era gelada i costava clavar els grampons. Evitem el coll, ja que ignorem si hi ha cornises i enfilem la piràmide cimera recorrent petits corredors de neu. Al cim trobem una gran pedra blanca pel gebre i per fi veiem el gran llac de Cregüeña. Desfem el camí amb atenció per la neu dura, però contents, amb un tresmil menys a la llista i un més a la d’hivern.

Toponímia:

És un homenatge a Antonio Abadías (1886-1967), gendre de José Sayó, guia de muntanya de la Vall de Benasc i guarda dels refugis de la Renclusa i d’Estós. També és conegut com “el León del Aneto”, es diu que hi va pujar més de quatre-centes vegades.

Foto 1: L’ascensió des del refugi, amb algun punt de neu tova.

Foto 2: Des del Portillón, al fons l’Aneto.

Foto 3: El descens amb atenció, però contents.

Foto 4: Arribant al cotxe, per les pistes d’esquí nòrdic.

Foto 5 a Instants, un gat sense fred.

APROXIMACIONS.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Dos caps de setmana seguits sense el premi del muntanyenc, el cim. Dos sortides amb dues dures aproximacions, dos “fracassos” durs, però per motius ben diferents.

.
APROXIMACIÓ AL COULOIR DE L’ESQUERRA.

:
Últimament a tothom li ha donat per fer mudances, nosaltres no volem ser menys, així que agafem els nostres armaris i calaixeres i anem a passar un cap de setmana la Vall de Planès, tornem per intentar el Corredor Central al Roc del Boc. Aquest cop l’aproximació és més llarga, però fins a l’Estany de Planès trobem bona traça. A la vora del gelat llac passem la freda nit , -7ºC, però les plomes i l’estretor de la tenda ens fan passar calor. Al matí veiem la paret oest de la Malaza i veiem que al nostre corredor no estan els seus ressalts rocosos coberts de gel, el tornem a descartar. Mirem la paret i ens dirigim cap un altre corredor, però l’aproximació és penosa, neu pols que no cobreix ni els blocs. Arribem fins al conus inicial del Couloir de l’Esquerra, i al primer ressalt decidim retornar per on hem vingut, la neu segueix pols allà a dalt. Mentre carreguem els nostres armaris a l’estany veiem que una altra cordada, que ha aprofitat les nostres traces, es queda al mateix ressalt, bé calia intentar-ho.

.
APROXIMACIÓ A PUNTA ESCALERAS.

:
Decidim anar a Ordesa, ja que descobrim, gràcies al món dels blogs, que podem pujar fins a Cuello Arenas en cotxe. La intenció és fer algun tres mil hivernal, exactament la Punta Escaleras. El dissabte fem l’aproximació fins al Refugi de Góriz, sense raquetes ni esquís, i això si que ho encertem. Deixem el cotxe a Cuello Arenas a 1905 metres, a les pistes d’esquí de fons. Des d’allà recorrem el ample pla fins a Cuello Gordo, i d’aquí agafem el cordal de la Sierra Custodia, el camí d’hivern fins a Góriz. La serra es fa llarga, sembla que mai s’acabi. Finalment arribem al cim culminant de la serra, la Punta Custodia, a 2519 metres d’alçada, llàstima que la boira no ens deixa gaudir de les vistes d’Ordesa. Iniciem el descens fins al Collado de Góriz o de Arrablo a 2343 metres gaudint amb presses de les últimes llum del dia. Arribem al Refugi de Góriz a 2200 metres, els records ens envaeixen, feia temps que no el visitàvem, gairebé 4 anys, l’enyoràvem. Sopem, dormim i esmorzem estupendament. Ben aviat agafem el camí al Mont Perdut, però al primer corredor a la dreta deixem el transitat camí. Aquí superem el primer ressalt rocós, però al segon la boira ens envaeix i ens fa témer que el mal temps del vespre s’ha avançat, pensem en el nostre cotxe, si neva no el traiem, i abandonem el cim, només ens quedaven 300 metres de desnivell. Desfem la llarga aproximació, passant altre cop per la Sierra Custodia, aquest cop amb el pes de la decisió de retorn, ja que al final van ser quatre flocs de neu contats i el sol brillava quan arribàvem al final del recorregut.

.

Foto 1: Couloir de l'Esquerra a la paret oest de la Malaza.

Foto 2: Via de las Escaleras al Mont Perdut, des de Cuello Gordo.

Foto 3: De mudances carregant armaris.

Foto 4: La nostra llar per un dia.

Foto 5: Sierra Custodia de retorn.

Foto 6: Al cordal de la Sierra Custodia i al fons la Vall d'Ordesa.

ALPS’10: INTENT DE MONT POURRI.

Des de la nostra vall, per uns dies, la Val de Ponturin, veiem el seu punt culminant, el Mont Pourri de 3779 metres. Per accedir a ell vam reservar al refugi de Mont Pourri a 2370 metres, el qual ja es troba dins del Parc Nacional de la Vanoise. L’ascensió al refugi la vam fer amb presses, els francesos sopen massa aviat, des de Les Lanches a 1523 metres i vam ascendir els 860 metres de desnivell, va ser un hiperactiu dimarts, en comparació al dilluns anterior. El sopar del refugi va ser aviat, però deliciós i, fins i tot, vam provar el seu genepi casolà. La nit va ser curta, perquè per a l’ascensió al cim, l’hora per esmorzar era a les 3.30, uuuffff! Al sortir del refugi ens adonem que ens havíem deixat un frontal, pugem amb només un per la inclinada morrena, amb més pena que glòria, no és qüestió de contaminar lumínicament la nit de les llàgrimes de Sant Llorenç. A mesura que va sortint el sol i la Grand Casse es tenyeix de taronja, també ens comença a ploure, decidim baixar. Després veiem que ha estat passatgera l’aigua caiguda, així que tornem a recuperar el desnivell perdut fins al peus de la glacera de Geay. Aquí veiem que els primers metres són sobre gel vell, caminem encordats uns metres, els menys drets, i quan la inclinació augmenta ho deixem estar, no em veig pujant per allà i, menys, baixant. Així que deixem el cim per a un altre dia, i gaudim dels 1500 metres de descens fent nombroses fotos, visitant l’antic refugi de Mont Pourri convertit en un petit museu en alçada, i xerrem amb els guardes del refugi i ens comenten que fins a principis de juliol no surt el gel de la glacera, i l’ascensió és més senzilla, ens ho apuntem a l’agenda, el Mont Pourri ha quedat pendent. Després de l’intent un bon berenar i una bona migdiada...

.
Primera ascensió: William Mathews amb els guies de Chamonix Jean-Baptiste i Michel Croz i amb el geòleg i capellà T. G. Bonney el 4 d’octubre de 1961 per la glacera de Geay (sense canvi climàtic), i van marcar com a alçada del cim 3797 metres (bona precisió per a l’època), i també van anotar que la Grand Casse és el punt culminant de la Vanoise.
Toponímia: Mont Pourri vol dir Mont Podrit, en totes les ressenyes comenten que és un mal nom per a aquesta bella muntanya, nosaltres vam trobar ben podrida la seva glacera i morrena, però ben espectacular.

.
Foto 1: Mont Pourri des de la zona d’escalada de Le Moulin, el dilluns de reconeixement.
Foto 2: La Grand Casse ataronjada.
Foto 3: La glacera de Geay, fins a la taca blanca va ser la nostra ascensió.
Foto 4: Desfem el camí “por el filillo” de la morrena.
Foto 5: Interior de l’antic refugi de Mont Pourri, convertit en museu.

ALPS’10: AIGUILLE DE LA GRANDE SASSIÈRE.

Comencem a adaptar-nos als horaris de la zona. Així que ens hem llevat ben aviat per ascendir un cim, bé, une aiguille (així té més categoria) des de l’embassament de Saut a 2280 m. Un fàcil cim, avui sense neu, de 3747 metres, on tot ha estat caminar per les ziga-zagues enfangades, fins i tot, hem evitat per la seva esquerra la xemeneia de II que marca la ressenya, això sí, només caminar, però quasi 1500 metres de pujada i la seva baixada, en total 8 hores. L’ascensió ha estat maca, teníem a tocar la glacera Sassière, però sense necessitat de trepitjar-lo i també teníem precioses vistes dels prats verds del fons de les valls i de la gran Combe. Però els núvols, el vent i la boira ens han espatllat el més maco d’aquest cim fronterer entre Itàlia i França, les vistes del Montblanc, del Monte Rosa, del Cervino,..., suposem que hi són, haurem de buscar un altre cim per comprovar-lo. Així la meteo ens ha fet més alpina l’ascensió. Aaaahhh!!!! De premi una fondue, un sommet=un bon repas.

.
Foto 1: Meravelles de l’ascensió, poques però enormes.
Foto 2: El cim de l’Aiguille de la Grande Sassière.
Foto 3: La glacera de la Sassière i la Petite Sassière.
Foto 4: Al final, arribant a l’embassament de Saut, el cim es deixa veure.

TRAVESSA DE DESCOBERTA.

És difícil trepitjar indrets als Pirineus encara desconeguts, i més si hi vas quasi cada setmana com nosaltres, però ho hem aconseguit, durant tres dies no hem trepitjat ni un pam dels Pirineus conegut per a nosaltres, i a més la gent que ens hem creuat la podem contar amb els dits de les mans.
La travessa va sorgir amb l’excusa de dos tresmils que teníem pendents, el Saint Saud i l’Abeillé, i amb una idea per aquí i una altra per allà, i després amb una mica d’improvisació sobre el terreny.

.
Vàrem iniciar la nostra descoberta a la Vall Louron, exactament a Pont du Prat (Loundeville), una central hidroelèctrica a 1210 m, seguint un camí en ziga-zaga dins d’un gran bosc anem guanyant metres fins a arribar a les Gorges de Clarabide, un sender esculpit a la roca. Fins al Refugi de La Soula a 1690 m, el camí és com un museu a l’aire lliure, et vas trobant explicacions sobre fauna, història, minerals,..., aquestes ens fan la pujada més agradable, però també ens l’allarguen. Un cop al refugi ens desviem cap al Lac de Caillauas, el llac represat més profund dels Pirineus, aquí, a 2150 m, la boira ens atrapa i no ens permet gaudir de les vistes. Seguim amunt deixant petits i grans llacs, la zona dels Gourgs Blancs, el Lac des Isclots, Lac de Milieu, indrets emboirats. Finalment, quan la boira ens permet localitzar un bivac, plantem la tenda en un petit llac als peus de les Legnes de Gourgs Blancs a 2520 metres, aquella nit ens adonem que els sacs d’estiu ja els podem guardar a l’armari.

.
Al matí següent, decidim evitar el Coll de Gourgs Blancs, el Port d’Oô i la volta pel Llac de Gias, i decidim pujar pel recte, semblava que les corbes de nivell ens ho permetrien, fins al Coll de Poucherges a 2718 metres, sense ressenya, sense sender i sense fites. Des del coll flanquegem fins a més amunt del Lac de Clarabide, on trobem alguna traça de camí i alguna fita, però també trobem neu dureta, que ens complicarà una mica la pujada final fins al Port de Gías. Abans d’arribar al cim rodegem un petit llac i després agafem una canal pedregosa que ens durà directament al Saint Saud a 3003 metres, als nostres peus tenim la zona on vàrem dormir i davant un futur objectiu els tres Bellocs. Desfem el camí, però abans agafem les motxilles que les havíem deixat a un replà previ al Port, i descendim la pendent on la neu es troba ja tova. Passem el Lac de Clarabide, un gran esglaó rocós i arribem al llac presat de Poucherges, aquí flanquegem sense perdre alçada fins al Prat de Cazeneuve a 2055 metres, però el deixem enrere, decidim pujar uns metres més per la Vall d’Aygues Tortes. Finalment plantem la tenda també envoltats de boira i, fins i tot, durant el sopar cau alguna gota.

.
Al dia següent matinem bastant, i comencem ascendint la vall amb la llum dels frontals, al principi el camí segueix la HRP, però la deixarem a la nostra esquerra bastant amunt per flanquejar un contrafort del Marcos Feliu, que un cop passat trobarem un torrent més encaixonat que seguirem fins a un petit i solitari llac a 2700 m als peus de l’Abeillé. Aquest camí es troba poc senyalitzat, cada vint minuts et trobes una fita que et recorda que estàs ben situat. Al llac comença a ploure, així que decidim deixar el cim per compartir-lo amb el Pedro en una altra ocasió, li devem. Descendim fins a la tenda, la recollim i seguim avall fent una curta parada a la cabana del Prat de Cazeneuve per veure el seu estat. Seguim avall, passant per grans salts d’aigua i anem superant algun ressalt rocós relliscós pel fang. Finalment arribem al Refugi de La Soula i aquí ja agafem el sender-museu fins al Pont du Prat, on just arribar al cotxe la pluja va descarregar amb força, per uns segons ens havíem salvat.
Una travessa de descoberta, on tot era nou per a nosaltres. Una travessa safari, on ens vàrem creuar més animals que persones i, a més, els hem conegut una mica més. Una travessa de tardor, on la muntanya ja es disfressa d’aquesta estació, els tons marrons i els bolets ens ho van confirmar. Una altra travessa, una altra col·lecció de nous indrets.

.
TOPONIMIA:

:
Saint Saud: Jean-Marie Hipolyte Aymard d’Arlot, compte de Saint Saud (1853-1951), de vocació topògraf. Va mesurar cims des de Gavarnie fins a Barcelona. Enamorat també de los Picos de Europa. Fundador de la Secció SW del CAF a Bordeus, que també va esdevenir president.

.
PRIMERA ASCENSIÓ:

:
Saint Saud: Es desconeix.

.
HEM APRÉS QUE...

.
- Les marmotes van ser introduïdes als Pirineus al voltant de l'any 1950, aquestes havien desaparegut feia milers d’anys. Així que les marmotes pirinenques segur que tenen algun avantpassat dels Alps.
- Hem conegut el “treparrisco”, en català pela-roques, aquest petit ocell té una afició semblant a la nostra, escalar roques.

.

Foto 1: Les vistes de la primera i freda sortida de sol a Gourgs Blancs.

Foto 2: Gorges de Clarabide.

Foto 3: Lac des Isclots.

Foto 4: Col de Poucherges, i a l'esquerra el flanqueig que vàrem fer.

Foto 5: Cim de Saint Saud, a sota el llac de Milieu i el petit llac on vàrem passar la primera nit.

Foto 6: Als peus de l'Abeillé, un llac camuflat.

Foto 7: Baixem...

.

Més fotos a INSTANTS.

PASSEJANT PER GAVARNIE.

Havíem d’aprofitar els tres dies que ens venien, un pont sempre és sagrat, però com estem en el període de descans del futur entrenament, vàrem decidir fer ascensions senzilles, només caminar, només passejar. El lloc escollit Gavarnie, on hem passat uns dies sense el xalet, però, si, a l’apartament, aquest és menys còmode i petit, però amb unes vistes envejables.

.
CASQUE ET TOUR DE MARBORÉ.

.
Teníem pendent des de fa temps aquests dos senzills tresmils que formen part de l’espectacular Circ de Gavarnie. Iniciem la nostra passejada al Col de Tentes a 2210 metres d’alçada, una carretera asfaltada et porta fins a aquest, aquesta a l’hivern és la pista d’esquí verda més llarga del Pirineus, “Les Marmotes”. Del Col de Tentes, sense guanyar gaire alçada arribem al Puerto de Bujaruelo a 2275 m. Seguim el camí perfectament marcat, passant per sota de la Nord del Taillon (aquest hivern??!!), fins a una torrentera que baixa de la glacera del Taillon, on trobem una cadena, útil si trobem glaç. Un cop deixem el torrent seguim un mica i de seguida arribem al Refugi de Sarradets o de la Bretxa de Roland a 2587 m, bé el trobem i l’olorem. Aquí ja comença la forta pendent fins a la impressionant Bretxa, un indret que et deixa sense paraules, un dels indrets més macos de tot els Pirineus i sempre mereix una parada en el camí i un gran parèntesi.

.
(La Bretxa de Roland és un estret coll a 2807 metres d’alçada d’uns 40 metres d’ample i amb uns 100 metres d’alçada dels seus penya-segats. Aquesta és frontera i pas natural entre Osca i França i gràcies a ella les grans muralles rocoses són franquejables. Tal formació calcària, mereix una gran llegenda i aquest parla que la Bretxa va ser oberta pel cavaller Roland, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la Batalla de Roncesvalles contra els Sarraïns. En un dels laterals de la bretxa a la cara nord hi ha una de les coves Russell que es troben per tot els Pirineus, excavada al voltant de 1877, un petit i net abric. Russell escollia bons indrets.)

.
Seguim el nostre camí, encara bastant marcat, cap a l’esquerra, passant el Paso de los Sarrios, ben agafats de la seva cadena. Aquí el camí continua fàcil però es troba menys marcat, un cop veiem el Casque de Marboré hem d’accedir per la seva esquerra, passem algun pas on ens caldrà usar les mans i ens trobarem al seu cim a 3006 metres, just als nostres peus tindrem la bretxa.

.
Desfem el camí per dirigir-nos al segon cim del dia, el qual voregem la seva vessant sud, després d’algun pas sense gaire complicació i seguint algunes fites arribem a la Tour de Marboré a 3009 metres, aquí tenim als nostres peus l’impressionant Circ de Gavarnie i la Gran Cascade. I al fons grans muntanyes com el Vignemale i el Mont Perdut. I, a més, la línia imaginària del Meridià de Greenwich la tenim molt pròxima, una observació feta pel Mines fa temps. El que tenim molt pròxim també són els trons, una banda sonora desagradable, el camí de baixada el fem sense encantar-nos massa, a més encara faltava instal·lar l’apartament.

.
MILIEU ET TAPOU.

Al dia següent seguint amb la tònica de no matinar gaire, ens posem una mica tard a fer aquests dos cims, bé, en principi quatre. El punt de sortida va ser l’envasament d’Ossoue a 1860 metres, el sender que hem d’agafar és cap a la arxiconeguda Cabana de Lourdes seguint el GR-10, però ens desviarem a la dreta uns metres abans d'aquest, ben marcat per fites. Seguint fites i traces de sender anirem deixant a la nostra esquerra els pics de Rond i Pointu, fins arribar als Llacs de Montferrat, els quals també els deixem a la nostra esquerra, però abans aprofitem per fer i gaudir d’una petita parada. Superada una forta pendent cap a l’esquerra entrem en una sèrie petites valls on el camí es troba més encaixonat. Els objectius del dia, són d’aquests que mai arribes, sempre hi ha un fals coll i un cim més enrere. Però després de deixar el Petit Pic de Tapou, arribem fàcilment al Pic du Milieu de Tapou a 3130 metres, fem la foto de rigor i gaudim uns segons de les vistes i de la vertiginosa Vall d’Ara. Seguint la fàcil cresta, arribem de seguida al Gran Tapou a 3150 metres, aquí les vistes desapareixen darrere dels núvols, la del petit Vignemale i el Montferrat. Després de menjar una mica, decidim intentar les dues agulles que quedaven, aquí deixem de passejar per Gavarnie, ja que el camí es complica una mica. Desgrimpem per la descomposta aresta, amb alguna pedra rebel, fins al coll que precedeix les dues agulles i aquí ens comença a pedregar, bé, a caure neu granulada. Així que deixem estar les agulles ràpidament i iniciem el descens, quasi tres hores caient neu granulada i aigua, així que al cotxe vàrem arribar ben xops, sobretot jo que no tinc pantalons impermeables i ultralleugers (llista de reis).
Acabem el dia i el pont amb la sensació d’haver deixat feina per fer, amb sensació de ràbia per haver-ho tingut tan aprop, només a uns metres. Però el pont només era per passejar per Gavarnie, no podíem abusar...

.
TOPONÍMIA:

:
Casc i Torre: Per la seva forma.
Marboré: Hi ha teories que prové del mot marbre.
Pic du Milieu de Tapou: Pic del mig, es troba entre el petit i el gran Tapou.

.
PRIMERES ASCENSIONS:

:
Casc i Torre del Marboré: La primera ascensió coneguda va ser 1868. Però segurament no hauria sigut la primera, ja que la Bretxa de Roland era un pas freqüentat per contrabandistes i és impensable que no haguessin buscat altres passos al voltant i haguessin ascendit els cims fàcils que formen el circ de Gavarnie.

Gran Tapou i Milieu: Henry Russell, Haurine i Pierre Pujo, l’1 d’agost de 1883, però podria haver hagut ascensions anteriors.

.

Foto 1: L'apartament de Gavarnie.

Foto 2: Les vistes de l'apartament, el Circ de Gavarnie.

Foto 3: L'abric Russell a la Bretxa, al fons el Pic de Sarradets.

Foto 4: La impressionant Bretxa de Roland, des de quasi arribant al Paso de los Sarrios.

Foto 5: La Bretxa des del Casque de Marboré.

Foto 6: La Gran Cascada des de la Tour de Marboré.

Foto 7: Tapou i Milieu.

Foto 8: Llacs de Montferrat.

Foto 9: Final del pont, el coll entre les agulles i el gran Tapou.

.

Més fotos a INSTANTS, passejant i practicant per Gavarnie.

VIA GABARRÓ A LA PICA.

Quins records, la Pica d’Estats, va ser el primer tres mil que vàrem ascendir, bé millor dit, vàrem patir, unes 14 hores des del Pla de Boet, la primera vegada que trepitjàvem neu, d’això ja fa vuit anys, un “rrrrama”. Aquest cap de setmana la Pica s’ha convertit en el cim de 3000 metres que hem fet més vegades i, a més, gràcies a la via d’ascensió, és la primera zona de 3000s que completem.

.
Dissabte vàrem fer el llarg recorregut amb cotxe fins al Pont de la Molinassa, fins i tot, tenia records pitjors de l’estat de la pista, però de la llargada eren els mateixos. Un cop deixem el cotxe ens adonem de la quantitat de cotxes i gent que puja, baixa i es mou, i tots amb el mateix objectiu, el sostre de Catalunya. Quan veia els “muntanyeros”, recordava encara més la nostra ascensió de feia vuit anys, quines pintes!!! Prenem direcció al Refugi Vallferrera a 1940 metres des d’on anirem guanyant metres i les vistes ens permeten poc a poc veure el Pla de Boet i tota la Vall Ferrera. Un cop finalitzem el fort pendent, seguim flanquejant per passar del Barranc d’Aresté al de Sotllo. Un cop al Barranc de Sotllo, hem de descendir fins al riu, i aquí veiem que la grimpada que hi havia feia vuit anys, ara ha sigut desviada. Creuem el riu travessant un pont de fusta i aquí ja anem guanyant alçada fins a l’Estany de Sotllo, un cop a l’estany ens adonem que no estarem gaire sols, hi ha més tendes que en un festival de rock, així que decidim seguir ascendint fins a l’Estany d’Estats 2480 m, amb menys zones de bivac, però amb menys gent. Finalment plantem la tenda just a l’inici de l’itinerari de l’endemà.

.
Diumenge, encara amb la frescor del matí, vàrem iniciar l’ascensió a la dreta de l’estany per una pedrera, sempre buscant un barranc i un petit salt d’aigua. Un cop al salt d’aigua omplim els camels i seguim amunt, ara per un tram més estret. Aquí comencem a trobar una mica de neu, però ens facilita la pujada, deixem la neu per ascendir per una altra tartera fins a un fals coll. Flanquegem cap a l’esquerra per evitar guanyar alçada i arribem al Collet de l’Estanyol 2880 m. I aquí tenim les vistes de l’Estanyet de Canalbona, el llac més alt de Catalunya, i del primer cim de la cresta. Perdem una mica d’alçada rodejant el bonic i solitari llac, fins al Collet Franc de Riufred. Aquí comencem a ascendir fins al primer tres mil del dia, l’estreta cresta i una gran fita ens indiquen que hem arribat al Rodó de Canalbona, 3004 m. Continuem la nostra travessa, descendim fins a una bretxa i aquí flanquegem el següent cim per l’esquerra per un sender bastant marcat, el qual ens deixa a la mateixa cresta. Aquí deixem els pals i reculem fins al cim de la Punta Gabarró a 3114 metres d’alçada i amb vèrtex geodèsic. Aquí mengem una mica i ja tenim davant nostre la part més difícil de la via, impressiona. Però un cop ens posem només trobem algun ressalt vertical II+ (segons les ressenyes), però amb molt bones presses i ràpidament ens trobem a la Pica d’Estats a 3143 m i tota la seva multitud. Fem les fotos ràpid, ja que ens estressa el cim, massa gent!!! De baixada fem el Verdaguer 3127 m, està tan a prop. També el deixem ràpid, per descendir ja a territori francès i fer una parada per menjar, aquí decidim plegar, ja tenim tots els 3000s de la zona i, a més, el nostre company no és un col·leccionista malalt d'aquests com nosaltres. Agafem el camí normal de la Pica fins al Port de Sotllo 2894 m, tot en neu, aquí em venen records, ja que va ser de les primeres vegades que trepitjava neu i ja feia vuit anys, quina por, quin canvi!!! Un cop al coll ens queda descendir per un dret tram de tartera, el qual evitem agafant els màxims trams de neu possibles, de pujada déu ser ben dur, no el recordava. Arribem a l’estany on desmuntem la tenda i ens preparem per desfer el camí que vàrem fer el dia anterior, se’ns fa llarga la tornada per la fatiga i la calor. Però ha valgut la pena, hem repetit la Pica per una via poc freqüentada amb una certa de dificultat que et deixa satisfet, a més és la primera zona dels Pirineus on completem tots els seus 3000s, i a més ens ha fet recordar els nostres inicis, sempre tot s’ha de començar.....per acabar.

.
,

Toponímia:

:
Rodó de Canalbona: Des de l’Estany d’Estats presenta un perfil arrodonit.
Punta Gabarró: Homenatge al metge i pirineista català Pere Gabarró (1899-1980), coneixedor del Massís d’Estats, qui va descriure la que després es nomenaria la Via Gabarró.
Pica d’Estats: Sembla que en el passat el seu cim era compartit per tres estats, actualment és el Medacorba el cim que comparteix fronteres amb Catalunya, França i Andorra.
Verdaguer: Homenatge al poeta català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), representant principal de la Renaixença. Se’l coneix per Mossèn Cinto Verdaguer, ja que va ser ordenat sacerdot al 1870. Enamorat de les muntanyes.

.
Primera Ascensió:

:

Pica d’Estats: Es creu que un equip de cartògrafs francesos (Jean-Baptiste Coraboeuf i Jean-Prosper Testu) va estar al seu cim a l’agost de 1827, ja que van estar instal·lats durant quinze dies al Montcalm. Però la primera ascensió coneguda, va ser per Henry Russel, com no, i Jean-Jacques Denjean al 1864.

.

Foto 1: Al cim de la Pica d'Estat, tercera repetició.

Foto 2 i 3: Cartells i fites ens indiquen el camí de pujada.

Foto 4: Vistes de l'Estanyet i de la Via Gabarró.

Foto 5: Vistes del Rodó de Canalbona, aquí no tan arrodonit.

Foto 6: Últim tram fins a la Pica, darrere tenim les puntes bessones de la Punta Gabarró.

Foto 7: La Pica des del cim de Verdaguer.

Foto 8: A recollir!! La tenda prop de l'Estany d'Estats.

GOURGS BLANCS.

Aquests dies vàrem ascendir al Gourgs Blancs, feia un any que ho havíem intentat pel corredor de la cara sud amb molta més neu que aquesta vegada. Però aquest cop ho intentaríem des del Puerto de Oô i així fent tota la seva cresta i amb ella tots els seus 3000s.
Dissabte vàrem fer l’aproximació al Refugi d’Estós, aquest cop més ràpida i sense gaudir dels indrets, una hora i cinquanta-cinc minuts, a més els mosquits ens van fer augmentar la velocitat, i ni tan sols ens van deixar saludar al Fern que baixava de la cresta Seil dera Baquo. Sopem ràpid al refugi i després descansem a la seva terrassa, bé si ens deixen el mosquits també.

.
Diumenge, ens llevem aviat, fem el primer torn d’esmorzar i ens preparem i calcem les botes. Comencem la coneguda ascensió fins a l’Ibon Superior de Gías per l’esglaonat camí del Barranc de Gías. Un cop al llac, el deixem a la nostra esquerra i ascendim seguint fites fins al que ens pensàvem que era el Puerto de Oô, però ho hem fet massa a la dreta, així que ens toca fer un tram de cresta extra. Un cop al veritable i evident Puerto de Oô, ens equipem amb l’arnés i el casc per si el necessitem més endavant, i mirem la ressenya per evitar equivocacions. L’ascensió al Jean Arlaud és sempre amb bona roca, primer una rapissa verda cap a la dreta, un díedre amb les presses justes i necessàries, i a poc a poc mentre apareix alguna fita, va disminuint la dificultat. Un cop al cim a 3065 metres gaudim de les vistes, sobretot de la cresta, encara pendent, del Seil dera Baquo. Un altre tram “complicat” de la cresta és baixar al coll entre el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs, havíem llegit ressenyes que feien algun curt ràpel, però nosaltres vàrem arribar al coll sense treure la corda, sempre seguint alguna fita i desgrimpant a poc a poc. Un cop al coll ascendim al Gourgs Blancs sense cap complicació. A 3129 metres d’alçada és el cim principal de la cresta, on trobem una placa de marbre blanc trencada en homenatge a Jean Arlaud, de la creu no hi ha cap rastre. Per seguir, evitem la cresta pel costat espanyol, seguim alguna fita, desgrimpem i remuntem algun pas més complicat i, fins i tot, travessem una llengua de neu i ens recordem dels nostres grampons, però finalment arribem a la Torre Armengaud a 3114 m. Des d’aquí seguim una mica la cresta i desgrimpem per algun pas que no esperàvem, un cop entre els dos cims, la dificultat desapareix i per fi accedim a la Punta Lourde-Rocheblave a 3104 m. Des d’aquest punt observem la cresta que acabem de fer i la veritat és que impressiona bastant, sobretot la cara francesa, si l’haguéssim fet en l’altre direcció, no sé si l’haguéssim fet.

.

Des del quart i últim tres mil del dia, descendim per grans blocs fins al Puerto Gías, i des d’aquí sempre buscant i aprofitant la neu, una mica dura, anem sobrepassant els Ibons de Gías, el Barranc fins al Refugi d’Estós. Aquí paguem, es prenen un refresc i avall, ja que ens quedava el més dur de la jornada, els mosquits!!!! Vàrem acabar amb tota la roba posada, gorra i tot, i no era pas pel fred, tot i això els mosquits van travessar, fins i tot, la roba. Un dia molt llarg, dur i amb picors, però amb quatre 3000s més a la butxaca, anem sumant, i una cresta més.

.
Toponímia:

:
Jean Arlaud: Homenatge al metge i pirineista francès Jean Arlaud (1896-1938), gran organitzador d’activitats de muntanya i practicant d’esquí i escalada. Al 1820, fundà a Lourdes el Groupe des Jeunes, un grup avançat d’escalada. Va ascendir l’últim tres mil verge de la Maladeta, i el va nomenar Pic Le Bondidier. Va morir durant una escalada al Pic des Gourgs Blancs.
Gourgs Blancs: Prové de les gorges d’aigua o petits llacs que es formen al costat nord-occidental i resten la meitat de l’any gelats.
Torre Armengaud: Homenatge al religiós i pirineista francès André Armengaud (1920-1994), autor de guies dels Pirineus en col·laboració amb altres escriptors (François Comet, Roger Ollivier, Agustí Jolis,...) com la guia de Posets-Maladeta de l’any 1958 amb Jolis. Destacar, que el 9 de març de 1948 va realitzar la primera hivernal del Pico Maldito a la Punta Astorg.
Lourde-Rocheblave: Homenatge al pirineista francès Léonce Lourde Rocheblave (1848-1898), directiu del Club Alpin Français i promotor de la construcció al 1889 del Refugi de Tucarroya. El topògraf Saint Saud al 1905 va posar aquest nom a la punta occidental del Gourgs Blancs, ja que de boca del seu guia Cazeneuve, mentre realitzaven la cresta occidental, va saber que Léonce no havia passat d'aquell punt.

.
Primera Ascensió:

:
Jean Arlaud: Sembla que va ser al 1872 pel famós Henry Russell (1834-1909) i el guia de Gavarnie Célestin Passet (1845-1917). Altres fons diuen que va ser al 1860 per Lézat.
Gourgs Blancs: Coronat al 1864 per Jean Bazillac, Roger de Monts, Henry Russell, Haurillon i Célestin Passet.

.

Foto 1: Últim cim del dia, Punta Lourde-Rocheblave, amb part de la cresta darrere nostre.

Foto 2: Pujada al primer cim, Jean Arlaud.

Foto 3: Cresta Seil dera Baquo, encara pendent, des del Gourgs Blancs.

Foto 4: La cresta que acabàvem de fer, des d'aquí impressiona més, sobretot el costat francès.

Foto 5: Baixant cap a Estós, de fons el massís de la Castanesa.

Foto 6: Tota la cresta des de l’Ibon Superior de Gías.

COL·LECCIÓ D'INDRETS.

Ja fa uns anys, durant una setmana santa, ja vàrem intentar la Volta al Vignemale, però la neu i el típic mal de temps d’aquests dies ens van fer girar cua. Durant aquest cap de setmana hem pogut gaudir de l’espectacular volta i patir la seva duresa, encara que al final no va ser per tant. Un total d’uns 41 km, uns 2700 metres de desnivell positiu i uns tants de negatius, una volta amb una veritable sensació de trekking per la variabilitat del paisatge, un tresmil més per a la col·lecció, un solstici d’estiu ben fred, uns companys de trekking ben divertits i engreixant a poc apoc, les marmotes, i una col·lecció d’indrets per explicar, i dels quals no ens podem quedar amb un de sol.

.
SAN NICOLÁS DE BUJARUELO 1320 m:

:
El nostre punt d’inici i final, San Nicolás de Bujaruelo, el seu prat verd et convida a descansar, però ho faríem a la tornada. Les construccions de la zona, ara un refugi, eren un antic hospital de peregrins construït durant el segle XII i una ermita, aquests peregrins provenien de Gavarnie, d’on nosaltres hi tornarem. El soroll del Riu Ara ens acompanyarà a l’inici de la volta i el seu pont romànic de pedra s’acomiada de nosaltres fins a la tornada.

.
VALLE DE ARA (o de Cerbillonar):

:
És una de les valls més solitàries dels Pirineus, déu ser per la seva allargada i per la seva duresa final i/o perquè es troba eclipsada per la vall veïna d’Ordesa. S’estén fins al Circ d’Ara entre els ports fronteres del Puerto de los Mulos i de Cauterets, és a dir, la part alta de la conca del riu Ara. La vall disposa d’alguna cabana de pastor com el refugi d’Ordiso, la de Cerbillonar i la Choza de los Batanes. La vall ens comença a oferir unes vistes molt belles, com l’ampla Vall d’Otal, la Serra del Tendeñera, el Bacías i el conegut Corredor de la Moscowa.

.
PUERTO DE LOS MULOS 2590 m:

:
Un coll que no es deixa veure fins a l’últim moment, després d’una curta “enfarigola” per evitar el descens, arribem al final de la vall i al dur i descompost Puerto de los Mulos, on ens dóna accés a la Vall de Gaube, ja en territori francès, i al Parc National des Pyrénées. Les vistes milloren per moments, sobretot en el descens, la petita glacera del Vignemale, sempre impressiona, i la seva cara nord t’hipnotitza, "l’any vinent podrà ser?" et preguntes mentre l’observes.

.
REFUGE D’OULETTES DE GAUBE 2151 m:

:
Després de sortejar els meandres del riu, arribem al refugi, on passarem l’última nit de primavera. Però abans gaudirem de l’amfiteatre de pedra que tenim davant nostre, la cara nord, quina grandesa.

.
HOURQUETTE D’OSSOUE 2735 m:

:
Mentre ascendim aquest coll, mentre la primavera passa a ser estiu, passem bastant de fred, més que durant les últimes setmanes. Però ben abrigats gaudim de les últimes vistes del Couloir de Gaube i dels penjats seracs del Petit Vignemale, i en el fons pensem si les veurem durant l’hivern vinent, encara amb més fred, i sempre amb prudència i respecte. El coll és un altre regal de la volta i dels Pirineus, tornem a canviar de vistes i de vall, sempre millorant.

.
PETIT VIGNEMALE 3032 m:

:
Ascendim entre pedres i neu a aquest fàcil cim, amb unes vistes espectaculars, al costat el seu respectuós germà gran, el Vignemale, al fons el tímid Midi d’Ossau, més llunyà l’inconfusible Midi de Bigorre, més proper l’espectacle del Mont Perdut, el Swan, la Brecha de Roland i la Cara Nord del Taillon, i als nostres peus la glacera més gran dels Pirineus, la Glacera d’Ossoue. Què més es pot demanar a un cim? Val la pena allargar uns metres la volta per contemplar aquestes muntanyes.

.
REFUGE DE BAYSSELLANCE 2651 m:

:
Un refugi construït al 1899, promogut per Russell, inagurat el 26 d'agost del 1900. És el refugi guardat més antic dels Pirineus, i alhora és també el refugi guardat més alt dels Pirineus, ubicat a una alçada de 2.651m. Deu el seu nom a Adrien Baysellance que va ser president de la secció del sud-oest del CAF i també alcalde de Bordeaux. Un balcó amb unes vistes esplèndides, on una cocacola, encara les fa gaudir més.

.
VALL D’OSSOUE:

:
Primer unes pendents més fortes i en ziga-zaga, i després molt més pla i ampla, ens duen fins a l’envasament d’Ossoue a 1860 metres, on els nerets comencen a florir. Mentre descendim busquem les enterrades, en neu, coves de Russell, les Coves Bellevue, i no deixem de mirar enrere repetidament per acomiadar-nos del gran Vignemale.

.
COLLADO DE BERNATUARA 2336 m:

:
Des de la coneguda Cabana de Lourdes, aquest cop amb bon temps i rodejada de prats verds, ascendim la Vall de la Canau, el més dur de la jornada, últims metres de desnivell positiu, dividit en dos petits colls.

.
IBON DE BERNATUARA:

:
L’últim que imagines quan treus el cap pel coll, és la imatge que et trobaràs, una imatge que et recompensa l’últim esforç. És un lloc màgic, és com un “volcà” sense erupcions, on el seu cràter s’ha omplert d’aigua, un cercle perfecte. Les seves aigües cristal·lines, on els petits peixets s’espanten al nostre pas, desemboquen finalment al riu Ara. És un dels llacs més macos dels Pirineus, tot un indret.

.
VALLE DE BUJARUELO:

:
L’últim i dur esforç, uns 1000 metres de desnivell en només 4 km, una mitja d’un 25% d’inclinació, però és la recta final, bé la baixada final. A partir del Refugio de la Plana de Sandaruelo la inclinació va disminuint, però també apareixen les torres elèctriques que espatllen l’últim tram de la volta. Per fi el Pont de Bujaruelo ens deixa a l’inici, cansats, però amb bon gust de boca, masses indrets per pair.

.

Foto 1: Granota al Valle de Ara.

Foto 2: Ascendint pel Valle de Ara.

Foto 3: Descens des del Puerto de los Mulos.

Foto 4: La cara nord comença a aparèixer...

Foto 5: I el Refugi d'Oulettes de Gaube també.

Foto 6: El grandiós amfiteatre.

Foto 7: Ascensió a l'Hourquette d'Ossoue, al fons el Couloir de Gaube.

Foto 8: I els seracs penjats.

Foto 9: Vistes des del Petit Vignemale.

Foto 10: Refugi de Bayssellance.

Foto 11: Envasament d'Ossoue.

Foto 12: Cabana de Lourdes.

Foto 13: L'indret, l'Ibon de Bernatuara.

Foto 14: El final, Bujaruelo.

.

I un instant més.