divendres, 18 de juliol del 2008

MARXEM!!!!!!!!

BONES VACANCES A TOTS!!!!!

NOSALTRES MARXEM, PER FI!

PERÚ!!!!
FA TRES ANYS QUE INTENTÀVEM ANAR-HI, i ARA PER FI!!

JA US MANTINDREM INFORMATS.



Foto 1: Foto d'Eduard Rovira a la Punta Oliveras, al fons l'Aneto.

diumenge, 13 de juliol del 2008

QUAN UN CAMÍ ESDEVÉ SENDER...

Si en una ressenya apareixen les frases “un camí esdevé sender” o “una pista esdevé camí”, no la seguiu, perquè quan posi camí serà una pista i quan digui pista serà un sender... Bé, nosaltres per pujar a la Creu d’Aragall a la Serra de l’Ordal vàrem seguir una ressenya d’aquestes i, a més, amb problemes de lateralitat.
Vàrem iniciar el camí al final del carrer Pau Casals de Castellví de Rosanes, on s’inicia una pista sense asfaltar que la seguirem fins a la Masia Ca l’Alegre del s. XIV. Un cop a la masia seguirem a la dreta per una pista i fins a un revolt on trobarem l’imponent roure de Ca l’Alegre, aquí seguirem la pista de la dreta i no la deixarem. Passarem per un camí tancat amb una cadena, el deixarem a la nostra esquerra, nosaltres no deixem la nostra pista. Fins que ens trobarem una altra cadena en un revolt a la dreta la qual travessarem i la nostra pista es va estretant fins passar a ser un camí tancat per roures i alzines. Seguirem una estona aquest camí fins que va a parar a una pista ben ampla, i ja comencem a veure el nostre objectiu. D’aquí tirem a la dreta, sembla que baixa el camí però només al principi, passarem per una gran pedra de conglomerat vermell i tirarem a l’esquerra passant per ginestes florides, arribarem a la urbanització de de la Creu d’Aragall. Seguim per un tros asfaltat, fins arribar al carrer Eucaliptus sense asfalta, i un cop arribem al final d’aquest carrer girem a la dreta, fins trobar a la nostra dreta una pineda que la seguirem fins al cim.


El cim de la Creu d’Aragall a 545 m té aspectes contradictoris, per una banda l’especulació i la massificació urbanística de Corbera ha espatllat la seva vessant sud, però l’àrea natural protegida del vessant nord, el de Castellví, encara conserva l’encant que té un bosc humit. Al cim trobarem per una banda antenes, un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal i per l’altra banda trobarem una gran creu (7 de febrer de 1900) i “El Mirador de Masia Engracia” de l’any 1911, un mirador a Montserrat, tots dos d’estils modernistes de principis de segle fet construir per una família burgesa de l’època, per una banda l’art i l’altra el progrés. El panorama del cim també val la pena, Montserrat, Collserola, Montpedrós i la Vall Baixa del Llobregat, i com no el Mar Mediterrani.
Una foto de grup i avall que ja només ens quedava desfer el camí i ara si que el coneixíem. 13 km, 250 metres de pujada en 3.30, un bon recorregut per una tarda d’estiu.
I sobretot seguirem i seguiu sempre les recomanacions que hi ha escrites al mirador de l’any 1911, us ho transcric tal qual:

"Protegiu als aucells.
Respecteu arbres y plantes.
No renegueu."

Foto 1: Roure de Ca 'Alegre.

Foto 2: Creu d'Aragall.

Foto 3: Mirador a Montserrat.

Foto 4: Desfent el camí entre ginestes.

dilluns, 7 de juliol del 2008

UNA TARDA A GAVÀ.

Ja tenim jornada intensiva!!!! Així que cal aprofitar-la, alguna tarda preparant el viatge a Perú, altres a la Platja i altres descobrint indrets propers com els que hi ha a Gavà.
La primera parada va ser el Parc Arqueològic Mines de Gavà, on ens mostren la vida que duien els gavanencs fa 6000 anys, al neolític. Vàrem visitar les mines en galeria més antigues d’Europa, d’on extreien la variscita, una pedra de color verd que servia només per fer joies, un mineral molt cobejat a l’època. Ah!!!! Vàrem mirar-li als ulls a la Venus de Gavà, ens vàrem posar el casc per entrar a una reproducció de les mines i vàrem fer d’arqueòlogues per uns minuts, una visita completa!!
Després vàrem a anar a fer un treball de camp, el camí “equipat” del Castell d’Eramprunyà (segons el llibre Vies ferrades i camins equipats de Beatriz Forés). El nostre itinerari va començar a l’ermita romànica de la Mare de Déu de Bruguers i seguiríem una bona estona el GR-92. Després de pocs minuts d’haver iniciat el nostre recorregut ens trobem la roca Foradada, una parada per enfilar-nos i fer unes fotos, i continuem el GR, buscant la nostra cadena. Un cop arribem a una explanada deixem les marques blanques i vermelles i ens dirigim cap al castell, on primer trobem les muralles del recinte. Després passem per dins de l’església romànica de Sant Miquel d’Eramprunyà, on trobem en la seva entrada diverses tombes antropomorfes medievals. Passem per una cisterna d’aigües verdes, travessem un pontet de ferro (de l'època moderna), el qual ens permet arribar a la part més antiga del conjunt i admirarem el paisatge que ens envolta. Sembla que ens trobem sobre una illa natural envoltada per zones urbanitzades i industrialitzades, al fons darrere de l'aeroport tenim el nostre mar. Per baixar desfem el camí i al final trobem un cargols que segurament pertenyien a la cadena-passamà que servia per facilitar el camí en cas de pluja, el nostre treball de camp havia conclós.
.
Foto 1: La Venus de Gavà, no calen comentaris.
Foto 2: Baixant a les profunditats, i alguna incumplint la normativa de seguretat.
Foto 3: Roca Foradada.
Foto 4: El Castell d'Eramprunyà.
.
Fotografies del treball de camp:
.
Restes del material utilizat per fixar la cadena, anclatges i restes de forats.


Llosa de pedra que el passamà facilitava la seva ascensió, sobretot en cas que es trobes humida.

diumenge, 6 de juliol del 2008

SOTA EL SOL QUE CREMA.

S’acumula la feina de penjar indrets al blog, ho farem de dos en dos.
Hem tingut dos caps de setmanes seguits, bé un pont i un cap de setmana, de sol i molt de sol i més sol, i amb ell la seva calor abrasiva, no volíem calor i sol, doncs té, ja la tenim aquí. L’estiu s’ha presentat de cop i sense avisar.
.
SANT JOAN AL MONT ROSA:
.
Quatre dies teníem per davant, doncs cap als Alps que falta gent. Vàrem escollir la zona del Mont Rosa, per què feia temps que havia de “portar” al David, feia cinc anys que havia estat allà i havia fet el meu primer quatre mil.
Així que carretera i manta, el dissabte només el vàrem dedicar a l’aproximació motriu, amb una paradeta a Chamonix, com no. A l’arribar a la Vall de Gressoney i passar per Gressoney Saint Jean, vàrem veure que alguna cosa passava. Després de la dificultat de trobar un càmping, finalment el vàrem trobar a Saint Jean, i allà ens vàrem assabentar que eren les festes del poble (Saint Jean=Sant Joan) i celebraven la festa de la "Birra". Un cop acomodats ja només ens quedava sopar, un rissotto, unes pizzes i a dormir, que feia hores que dansàvem.
Al dia següent abandonàvem la vida als pobles per dirigir-nos a Staffal 1900 m, on es troba el telefèric que ens pujaria fins al Pas de Salati a uns 3000 metres, però que no ens baixaria, ja que només obria durant el cap de setmana. La sortida del telefèric ja era sobre neu, una mica tova. La boira també ens va acompanyar al principi de l’ascensió, sort d’ella, ja que ens va evitar veure les verticals parets que teníem als nostres peus quan passàvem per sota l’Stolemberg. Un cop passem la Punta Indren 3260, on jo havia començat l’ascensió feia cinc anys, la boira ens va anar deixant per donar pas a la calor. Comencem a trepitjar les primeres glaceres, passem pel tancat refugi de Mantova i encarem l’última rampa sota el sol fins al Refugi Gnifetti a 3647. I a menjar i dormir....
El dia següent ens llevem a les 4.00 per esmorzar, menjar allò que pogués entrar a les 4.30. Comencem l’ascensió des de la part de darrere del refugi, ja encordats i comencem la llarga, però progressiva pendent fins al Coll de Lys, on passes a prop de l’impressionant cim del Lyskamm i comença a veure’s la piràmide perfecte, el Cerví. Una parada per veure les vistes i el nostre objectiu, la Punta Gnifetti, continuem pel pesat flanqueig, el Coll de Gnifetti i amunt l’última pendent fins al cim, fins al refugi més el alt d’Europa Capanna Regina Margherita. Unes fotos i mirem el nostre voltant, Suïssa a una banda, Itàlia a l’altra, i tots els cims que ja hem ascendit abans, el Gran Paradiso, el Breithorn,... i el desitjat Mont Blanc. Comencem a descendir, millor dit, a nedar sobre neu i el sol no ens deixa d’acompanyar, cremant. Encara ens queda força i fem el fàcil i equipat Balmenhorn, aquest cop sense Crist. Passem, sense deixar de nedar, alguna gran esquerda encara sense descobrir i per fi arribem al refugi. Per fi s’havia acabat el llarg dia amb dos 4000s a la butxaca!!!
El dia següent ja només ens quedava baixar 1800 metres, res, ens vàrem llevar ben aviat per no trobar-nos el nostre amic sol. Baixem per neu al principi, passem per Soalzecoll i seguim baixant per una morrena,..., quan de cop sentim un xoc característic, el xoc de dues banyes, i els vàrem veure, dos íbexs dels alps barallant-se per escollir primer la seva femella. Contemplat aquest combat ens va endarrerir el nostre descens però valia la pena, vàrem fer més fotos als dos mascles que durant els dos dies anteriors i, a més, ens va fer pensar que per tot allò valia la pena l’esforç, sempre trobes un motiu per treure un somriure, un bon record i un bon indret.
PUNTA GNIFETTI 4556 m:
Cim fronterer, així que disposa de dos noms, els suïssos l’anomenen Signalkuppe, el cim de la senyal, i els italians Punta Gnifetti, per l’Abat Giovanni Gnifetti, qui formava part de la primera cordada que el va ascendir al 9 d’agost de 1842. Diuen que Gnifetti va proposar dos noms “Punta del Senyal” i “Punta Gnifetti”, però diuen que va afegir “en la mesura que no sembli que desitjo la gloria, cosa que no m’agradaria”.
Al cim es troba el refugi Capanna Regina Margherita, amb la seva història i històries. Entre 1890 i 1893, van necessitar 12 tones de material arrossegades per homes i mules per construir el primer refugi en un quatre-mil, destinat per a la investigació meteorològica i del mal d’alçada. En la seva inauguració al 1893 hi va ser la Reina Margarita d’Itàlia, qui el va ascendir amb tot el seu seguici. Al 1942 el cim estava totalment en Itàlia per una alteració de les fronteres. I entre els seus visitants han estat John F. Kennedy, entre molts dels polítics que l’han trepitjat.
Al refugi, una caixa de Faraday contra els camps magnètics, se’l coneix també com “la cabina telefònica més alta d’Europa” o també com “kopfwehbüchse” la caixa del mal de cap, dormir allà deu ser difícil, però impressionant, sobretot per l’espectacle que et deu donar el sol.
MASSÍS DEL MONT ROSA:
Pot ser que el color que li dona el sol a l’alba i a la seva posta també li pot donar el nom, però també és possible que s’utilitzi la paraula “ros”, que en celta vol dir “cúspide” i en el dialecte de la Val d’Aosta encara vol dir “glacera”.
BALMENHORN 4167 m:
Una protuberància de la Glacera de Lys, més que un cim en si, a més incompleix els tres criteris perquè sigui un 4000. Al seu cim trobem el Bivac Felice Giordano de la Primera Guerra Mundial i un Crist d’uns 3 metres, “Christto delle Vette” de l’any 1955 i de l’escultor Alfredo Dai, nosaltres només vàrem veure el parallamps que el protegia.
.
Foto 1: Passos aeris sota l'Stolenberg.
Foto 2: Arribant al Refugi Gnifetti.
Foto 3: Lyskamm i el Cerví, des del Coll de Lys.
Foto 4: Última pendent fins al Signalkupe.
Foto 5: Refugi Gnifetti, quines ganes teníem d'arribar-hi!!
Foto 6: Dos íbexs dels Alps, no s'adonen de la nostra presència.
.
Més fotos a Instants i a Piades del centre.

.
.
29 DE JUNY: TENDEÑERA 2853 m.

.


Sense gaire clar que teníem que fer el cap de setmana ens vàrem decidir unir-nos a la sortida d’alta muntanya que feia el centre. Però d’una tirada, des de San Nicolàs de Bujaruelo on vàrem fer el bivac, passant per la Cabana d’Otal on eren els nostres companys, fins al Coll de Tendeñera i cap a l’esquerra el cim del Tendeñera passant per pendents de menys de 30º de neu bona i la fàcil aresta fins al cim final. De 1338 m fins a 2853m, uns 1500 metres amunt i després avall. L’ascensió ens va servir per conèixer la desconeguda i poc transitada Vall d’Otal i gaudir d’unes vistes des del cim com els 3000s de Panticosa, el inconfusible Midi, el massís de Vignemale i el Peña Telera.

.
Foto 1: Arribant al cim, només ens quedava l'aresta final, al fons el Pic d'Otal.

Foto 2: La Vall desconeguda de l'Otal, un indret descobert.

Foto 3: Midi i Anayet, vistes des del Tendeñera.
.
Més fotos a Piades del centre i del Manel.