dimecres, 15 de desembre del 2010

INDRETS SENSE NEU.

Aquest cap de setmana al final no hi ha hagut ni esquí ni neu (semblem el programa polític d’algun partit), però no podíem quedar-nos a casa amb la meteo tan bona que pronosticaven. Així que el dissabte vam improvisar una sortida per la Sierra de Guara, vam sopar a Monzón dins de la boira i d’un núvol de nicotina, però vam poder respirar aire fresc al nostre bivac a La Tejería, una caseta en runes, el nostre accés a Guara aquest cop, per Argüés i Aguas.
.
El diumenge sense mapes ni ressenyes (més propaganda electoralista), iniciem la jornada seguint els cartells indicadors que per un camí ample ens porten a l’ermita de la Virgen de Fabana, una ermita romànica del S.XII, deixem l’indret arquitectònic, després de fotografiar-lo, per seguir el nostre trajecte. Com si es tractés d’una porta de pas, el nostre camí s’estreny i passem per les Gargantas de Fabana o del riu Calcón, tot un indret, aquest cop natural. Un cop passem l’estret ens desviem cap al Cuello de Lizana o de Fragineto i deixem la ruta al Tozal. Aquí el camí és una constant pendent fins al cim de Fragineto a 1734 metres d’alçada, la cota ens permet observar la zona central de la serra i dos envasaments a banda i banda, el de Vadiellos i el de Calcón. Ara continuem el nostre camí per la fàcil Cresta de la Ronera, ens acompanyen grans aus suspeses en l’aire. En front nostre tenim unes vistes espectaculars dels Pirineus, veiem des de Navarra fins al Cotiella, ben blancs a partir d’una cota ben marcada, al darrere tenim un mar de núvols ben quiets i ben característics de la inversió tèrmica. Al final de la cresta arribem a la Punta de Corcurezo 1661 metres, on també podem gaudir de les vistes de la cara nord del Tozal de Guara, empolsinada de blanc, aquí continuem el nostre descens fins a un prat en mig del bosc, el Collado de Petreñales o Puerto de Guara 1558 metres. Seguim, encara amb l’intenció de pujar al Tozal, fins al Llano de los Hongos, un altre prat, on decidim començar el descens i deixar el Tozal per a un altre dia o una altra activitat com la btt, donem idees. El descens el fem per l’exagerat “revientachulos”, perdem metres ràpidament fins que trobem el nostre camí d’ascensió, passem l’estret pas del Calcón i tanquem la porta de la serra, un altre cop marxem sense el seu sostre. Un altre cap de setmana sense neu, la dependència augmenta...
.
Foto 1: La cara nord del Tozal de Guara des de la Punta de Corcurezo.
Foto 2: El Fragineto des del Llano de los Hongos.
Foto 3 i 4: Dos indrets sense neu, l'Ermita i Gargantas de Fabana.
Foto 5 i 6: El privilegi de ser ocell, per un moment també en vam gaudir.
.
Fins i tot, vam trobar temps per fotografiar uns instants.

dilluns, 13 de desembre del 2010

NO CAL QUE HO ENTENGUEU.

Hi ha coses en aquesta vida que no cal entendre ni tan sols cal preguntar-se el sentit que tenen. Mentre ho entenguem nosaltres i li trobem el sentit a fer-ho, ja n’hi ha prou. Sinó no ho faríem, no?
?
El divendres 26 de novembre, vam sortir de casa amb el cotxe carregat amb els esquís, vam conduir quasi 4 hores fins al coll fronterer de El Portalet a 1794 metres, entre les Valls de Tena i d’Ossau, una aragonesa i l’altra francesa. Vam passar la nit al cotxe a una temperatura de -10ºC fora i a -6ºC dins, però les plomes ens van donar l’escalfor necessària per dormir.
.
Al matí del dissabte, amb un fred horrible, ens vam equipar amb roba de ple hivern i ens vam calçar els esquís per primera vegada aquesta temporada. La nostra primera esquiada es va iniciar a 1 km, ja a França, passada la frontera, on fa uns anys vam partir per fer el Midi d’Ossau. Al començament de la jornada va ser sense saber ben bé on anàvem, ja que vam iniciar el dia seguint les traces de la multitud d’esquiadors que hi havia. Les traces ens van dur a creuar el rierol de la Glère per un gran pont, després vam deixar a la nostra dreta una vaqueria d’estiu, on també les traces es bifurcaven en diferents direccions, nosaltres vam seguir per la que seguia pel fons de la vall, en direcció oest. Les traces ens van dur a conèixer a l’Ángel i la seva peluda acompanyant, la Suca, aquest ens va aclarir cap on anava els nostre camí. Així que vam deixar de seguir unes traces per anar al Pico de Canal Roya, exactament a la seva dreta, al Coll de Houer o de la Gradillère a 2243 metres. Des del coll afrontem la fàcil i plana carena i els últims metres al cim, mentre xerrem amb el nou company d’esquí sobre la bona temporada de neu que desitgem. Al final, al Pico de Canal Roya a 2345 metres ens felicitem, ens fem unes fotos, on la protagonista és la Suca. Aquest cim no té cap dificultat, amb prou feines vam fer un parell de voltes-maries per arribar, però diuen que té unes vistes increïbles per la seva situació, però la boira no ens permet veure ni l’Anayet, ni l’Aspe, ni el Midi ni les famoses cascades de gel de la Canal Roya, amb les ganes que teníem..., haurem de repetir. Un cop vist que la boira no ens obrirà cap finestra, ens preparem per al primer descens de la temporada, uns 650 metres de neu pols, fantàstica! A l’asfalt, ja a la civilització, ens acomiadem de l’Ángel, ell es queda per la zona, encara li queda diumenge per esquiar. Nosaltres hem de tornar, hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans i anar votar diumenge pel nostre país, però també escalarem a la Facu amb una colla d’amics, que tampoc no entenen gaire la nostra fugaç esquiada. Abans d’arribar a casa i d’afrontar unes 4 hores més de viatge, fem unes “migas” i una paradeta a l’outlet de Barrabes, més al·licients per al dissabte. Marxem satisfets, ha estat una esquiada curta, la primera de la temporada, esperem que d’una bona i llarga temporada.
.
Neu pols, esquiar on no hi ha remuntadors, flocs de neu en forma de flor, xerrar mentre remuntes i llisques per la neu, un pelut i fidel acompanyant sense antipans, l’escalfor de les plomes, unes “migas” sense remordiments,... Nosaltres si que ho entenem, no cal que ho entengueu...
.
Foto 1: Pico de Canal Roya al fons de la vall.
Foto 2: Últims metres al cim.
Foto 3: Foto de cim, com no, amb la Suca.
Foto 4: Neu pols = bon descens.
Foto 5: Només per aquesta foto, val la pena tot el dia. Jo ho entenc...

dilluns, 22 de novembre del 2010

TÍPIC CAP DE SETMANA DE TARDOR.

.
.
Pel·lícules des del sofà.
.
.
.

.
.


.
Sopar a altres indrets del món.

.

.

.










.

.

.

.

.

Corre 10 km per Barcelona.
.

.

.
.






.
.

Festival de cinema de muntanya.
.
.

.

.





"The Asgard project"
"Au delà des cimes"
"Tuzgle"


dimecres, 17 de novembre del 2010

NOMÉS VIVINT...

Feia temps que no em sentia viva, i aquest cap de setmana m’he sentit, viva i en pau. Hem tornat a gaudir de la muntanya, no sé que ens dóna, però és un bon amnèsic. I més, si l’activitat és ben completa.
Dissabte, després d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet i, també d’uns quants quilòmetres de mala carretera, sobretot de la Vall de Cardós, i de mala pista des de les Bordes de Quanca, arribem fins a la mateixa Pleta Palomera. L’indret és poc concorregut i els seus colors són una barreja de tardor i hivern. L’aproximació la fem tranquil·lament, fins i tot, ens sembla veure unes petjades d’ós. En els darrers minuts de llum i quan ja portàvem una estona de neu tova des del petit circ del Clot de l'Escala, per fi arribem al primer dels llacs, l'estany de Llavera, aquest ben gelat per les poques hores d’escalfor solar que rep, uns metres més amunt trobem el refugi de Mont-roig (Enric Pujol) situat a 2290 metres d’alçada vora el desguàs del segon llac de la jornada, l'estany Inferior de la Gallina.
El refugi, per a la freda nit, és una llauna aïllada a la nostra mida, tot un luxe, sobretot perquè no compartim la nostra suite amb cap hoste més. Sopem i xerrem amb la llum dels nostres frontals i amb les espelmes d’altres muntanyencs. Fins que les nostres converses s’apaguen i els nostres somnis ens envaeixen.
.
A les sis del matí de diumenge la llum de Venus ens desperta a través dels vidres de la porta. Un cop vestits i esmorzats, sortim del nostre abric en direcció a la cara est del nostre objectiu, el corredor central el tenim ben localitzat des que vam sortir del cotxe. A mesura que ens apropem, el corredor es fa més curt, però més desitjat. Amb grampons i un piolet recorrem els seus 350 metres a una pendent de 45º, amb algun tram de 50º. La neu ens facilita la feina en algun tram, però en altres ens la dificulta bastant. La sortida i el final d’un corredor sempre et queda gravada, més que l’arribada al cim, i aquest corredor no és un excepció. Un cop al petit collet i després d’uns metres de roca, arribem al cim sud, el més alt del massís del Mont-roig, a 2864 metres. A la punta sud gaudim d’unes vistes de molts quilòmetres de distància, un privilegi que tenen els cims, gaudir de més paisatges i més llunyans que a les valls. Ens fem la foto de rigor i observem la blanca cresta restant per descendir pel camí sud, un toc més d’alpinisme a la jornada. Desfem el camí per la normal del cim fins on tenim les nostres coses, un cop refeta la motxilla, continuem desfent-lo fins on ens espera el nostre pacient cotxe.
La muntanya vermella s’ha vestit de blanc, per permetre’ns viure una ascensió circular amb alguna guspira de tecnicitat, sense arribar al patiment, només vivint....
.
“He pujat alt, però no t’he sentit més per estar més a prop del cel, tot al contrari, a mesura que passa el temps i pugi més amunt et sentiré encara més lluny. Això m’entristeix molt... T’estimo papa.”
.
Foto 1: El Mont-roig i el seu corredor central des de Pleta Palomera.
Foto 2: A la meitat del corredor.
Foto 3: Foto de rigor al cim.
Foto 4: L'aresta sud, el camí de tornada.
Foto 5: Satisfets al refugi de Mont-roig.

dilluns, 6 de setembre del 2010

FERROS I FÒSSILS.

Aquest cap de setmana hem deixat de banda els tresmils, per acompanyar a “tres pardillos de la montaña” (com diria el Calleja) a fer la seva primera via ferrata. La via escollida va ser les Roques d’Empalomar a Vallcebre, comarca del Berguedà. Una via relativament nova, de l’any 2008, equipada pels Imparables per promocionar el turisme d’aventura de la zona. Una via ideal per a la iniciació i ben equipada, l’únic inconvenient que és un pel curta, però vam veure que estan equipant altres trams, que haurem d’anar a provar quan es finalitzi la seva instal·lació. Vam gaudir d’unes bones vistes i de força tranquil·litat.
.
ROQUES D'EMPALOMAR 05.09.2010:
:
Lloc: A les Roques d’Empalomar, al municipi de Vallcebre, la comarca del Berguedà.
Dificultat: D i ben equipada.
Desnivell: 130 metres.
Aproximació: 20 minuts.
Via: 2 hores (amb novatos).
Pont: De fusta de 2,7 metres.
Descens: 25 minuts, a la dreta de la ferrata, equipat amb algun cable.
.
.
Després de fer un mos i una minimigdiada a l'ombra, decidim anar a trobar les famoses petjades de dinosaures dels jaciments paleontològics de Fumanya Sud, de la Mina de l’Esquirol, de Fumanya Nord i de la Mina Tumí. Entres els quatre emplaçaments, antigues mines de carbó a cel-obert, podem trobar unes 3500 petjades de titanosaure, també trobem fulles de palmera i troncs. És curiós pensar que fa més de 65 milions d’anys per la zona es passejaven aquests grans animals i deixaven les seves petjades marcades per a tota la vida.
.
Foto 1: A l'inici del pont.
Foto 2: L'equip de ferraterus al complet durant el descens.
Foto 3: Foto de la web dels Imparables on ens mostra el recorregut de la via.
Foto 4: El jaciment paleontològic de Fumanya Sud, amb les petjades de dino.
Foto 5: Una fulla de palmera de 65 milions d'anys d'antiguitat.

dimecres, 11 d’agost del 2010

ALPS’10: INTENT DE MONT POURRI.

Des de la nostra vall, per uns dies, la Val de Ponturin, veiem el seu punt culminant, el Mont Pourri de 3779 metres. Per accedir a ell vam reservar al refugi de Mont Pourri a 2370 metres, el qual ja es troba dins del Parc Nacional de la Vanoise. L’ascensió al refugi la vam fer amb presses, els francesos sopen massa aviat, des de Les Lanches a 1523 metres i vam ascendir els 860 metres de desnivell, va ser un hiperactiu dimarts, en comparació al dilluns anterior. El sopar del refugi va ser aviat, però deliciós i, fins i tot, vam provar el seu genepi casolà. La nit va ser curta, perquè per a l’ascensió al cim, l’hora per esmorzar era a les 3.30, uuuffff! Al sortir del refugi ens adonem que ens havíem deixat un frontal, pugem amb només un per la inclinada morrena, amb més pena que glòria, no és qüestió de contaminar lumínicament la nit de les llàgrimes de Sant Llorenç. A mesura que va sortint el sol i la Grand Casse es tenyeix de taronja, també ens comença a ploure, decidim baixar. Després veiem que ha estat passatgera l’aigua caiguda, així que tornem a recuperar el desnivell perdut fins al peus de la glacera de Geay. Aquí veiem que els primers metres són sobre gel vell, caminem encordats uns metres, els menys drets, i quan la inclinació augmenta ho deixem estar, no em veig pujant per allà i, menys, baixant. Així que deixem el cim per a un altre dia, i gaudim dels 1500 metres de descens fent nombroses fotos, visitant l’antic refugi de Mont Pourri convertit en un petit museu en alçada, i xerrem amb els guardes del refugi i ens comenten que fins a principis de juliol no surt el gel de la glacera, i l’ascensió és més senzilla, ens ho apuntem a l’agenda, el Mont Pourri ha quedat pendent. Després de l’intent un bon berenar i una bona migdiada...
.
Primera ascensió: William Mathews amb els guies de Chamonix Jean-Baptiste i Michel Croz i amb el geòleg i capellà T. G. Bonney el 4 d’octubre de 1961 per la glacera de Geay (sense canvi climàtic), i van marcar com a alçada del cim 3797 metres (bona precisió per a l’època), i també van anotar que la Grand Casse és el punt culminant de la Vanoise.
Toponímia: Mont Pourri vol dir Mont Podrit, en totes les ressenyes comenten que és un mal nom per a aquesta bella muntanya, nosaltres vam trobar ben podrida la seva glacera i morrena, però ben espectacular.
.
Foto 1: Mont Pourri des de la zona d’escalada de Le Moulin, el dilluns de reconeixement.
Foto 2: La Grand Casse ataronjada.
Foto 3: La glacera de Geay, fins a la taca blanca va ser la nostra ascensió.
Foto 4: Desfem el camí “por el filillo” de la morrena.
Foto 5: Interior de l’antic refugi de Mont Pourri, convertit en museu
.

dimarts, 10 d’agost del 2010

ALPS’10: ARÊTE DES AMIS.

Ahir dilluns no vam fer res de res de muntanya, però si vam gaudir del sol al càmping i vam fer la bugada, compres alimentàries,..., no semblaven vacances. També ens va servir perquè els amos del càmping Les Lanchettes, molt amables, ens informessin de les possibilitats d’escalar de la zona. Amb aquesta informació i el wifi, teníem tot el que necessitàvem per fer a l’endemà una fàcil via molt a prop del càmping. La via es troba a la mateixa zona que hi ha els blocs de Céris a 1370 metres, una zona de boulder que hi ha a una gran i herbosa corba abans del càmping. Exactament a les localitats de Peisey Nancroix-Le Moulin, a prop d’un edifici que es diu Les Amis i suposem que li dóna el nom. La via és en forma d’aresta, no molt espectacular, però molt ben equipada i la qual ens serveix per entrar en contacte aquest any amb la via llarga.
.
NOM: ARÊTE DES AMIS.
APROXIMACIÓ: 5 minuts.
DESCENS: Es pot escollir per ràpel amb una corda de 70 metres (suficient) o per un cable que trobes al final de la via, 20 minuts.
ROCA: Gneis i molsa.
ORIENTACIÓ: Sud-oest.
DIFICULTAT: V o IV+/A0. L1 V o A0, L2 IV+, L3 III, L4 III.
LLARGADA: 100 metres. L1 30m, L2 30 m, L3 20 m, L4 20 m.
MATERIAL: 10 cintes exprés (no va caldre cap material) i bagues llargues de reunió.
OBSERVACIONS PERSONALS: Creiem que el primer llarg és superior a V, en alguna ressenya vam trobar la mateixa observació. Nosaltres el primer llarg el vam fer en A0 ja que està superequipat. Vam unir el tercer i quart llarg per agilitzar la via, es fan bé d’aquesta manera. Vam descendir pel cable, sense cap problema, pitjor va ser el camí de descens que és molt dret.
.
Foto 1: David a L1 tirant de cintes.
Foto 2: Neus al L4, finalitzant la via.
Foto 3: L’aresta des dels Blocs de Céris
.

diumenge, 8 d’agost del 2010

ALPS’10: AIGUILLE DE LA GRANDE SASSIÈRE.

Comencem a adaptar-nos als horaris de la zona. Així que ens hem llevat ben aviat per ascendir un cim, bé, une aiguille (així té més categoria) des de l’embassament de Saut a 2280 m. Un fàcil cim, avui sense neu, de 3747 metres, on tot ha estat caminar per les ziga-zagues enfangades, fins i tot, hem evitat per la seva esquerra la xemeneia de II que marca la ressenya, això sí, només caminar, però quasi 1500 metres de pujada i la seva baixada, en total 8 hores. L’ascensió ha estat maca, teníem a tocar la glacera Sassière, però sense necessitat de trepitjar-lo i també teníem precioses vistes dels prats verds del fons de les valls i de la gran Combe. Però els núvols, el vent i la boira ens han espatllat el més maco d’aquest cim fronterer entre Itàlia i França, les vistes del Montblanc, del Monte Rosa, del Cervino,..., suposem que hi són, haurem de buscar un altre cim per comprovar-lo. Així la meteo ens ha fet més alpina l’ascensió. Aaaahhh!!!! De premi una fondue, un sommet=un bon repas.
.
Foto 1: Meravelles de l’ascensió, poques però enormes.
Foto 2: El cim de l’Aiguille de la Grande Sassière.
Foto 3: La glacera de la Sassière i la Petite Sassière.
Foto 4: Al final, arribant a l’embassament de Saut, el cim es deixa veure
.

dissabte, 7 d’agost del 2010

ALPS’10: DE FERRATES.

En aquest país, i més en aquesta nova zona, la Savoie, La Tarentaise, tenim la sensació de què anem tard, tard per comprar el pa, per anar al super, per dinar, per sopar,...
Així que per les activitats anem igual de tard, ahir i avui hem fet dues ferrates a la tarda i les hem acabat mentre el francesos també han acabat de sopar. Aquí us deixem algunes dades tècniques de les ferrates de la zona que hem realitzat:
:
VIA FERRATA DES BETTIÈRES 06.08.2010:
:
Lloc: Peisey-Nancroix, a la Porta de Rosuel del Parc Nacional de la Vanoise, sota dels contraforts del Mont Pourri.
Dificultat: D+, amb un extraplom final atlètic, però ben equipat.
Desnivell: 200 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Via: 1 hora 45 minuts.
Pont: Tres cables fan de pont, el qual es mou una mica per falta de tensió. Ës un dels primers ponts en ferrata de França.
Descens: 45 minuts, a l’esquerra de la ferrata, equipat.
.
.
.
.
V
IA FERRATA DE LA CASCADE DE LA FRAÎCHE 07.08.2010:
:
Lloc: Pralognan-La-Vanoise, a prop d’una escola d’escalada.
Dificultat: D, però l’equipament pitjor col•locat que el dia anterior.
Desnivell: 80 metres.
Aproximació: 5 minuts.
Via: 45 minuts, sortint per la variant de la “Conque”, així evitem el pont més llarg que el dia anterior, i menys tensat, és a dir, amb més moviment. I més, així gaudim de l’interior de la gorja, és l’excusa...
Descens: 15 minuts, amb boniques vistes de la cascada
.
.
.
.
Foto 1: Sortida del extraplom de la Bettières.
Foto 2: Variant de la Conque, sota els peus la cascada de la Fraîche.
Foto 3: Vertiginosa aresta, però fàcil de la Bettières.
Foto 4: En el descens aprofitem per fer una foto a la cascada i a la ferrata
.
Es nota qui ha fet les fotos, sóc la protagonista de les ferrates.