dijous, 26 de juliol del 2007

BISAURÍN, CURT PERÒ INTENS.



Era cap de setmana de predicció de mal temps i així va ser. Vàrem sortir dissabte tard en direcció al Refugi de Lizara 1540 m, després d’una llarga i tortuosa carretera vàrem arribar fins a aquest refugi, al final de la Vall de Aragués del Puerto. Ja començàvem a gaudir de les panoràmiques, però poc perquè ens esperaven per sopar. El Refugi de Lizara va ser totalment reconstruït després d’un incendi a l’any 1999, és tot un luxe i és ple de confort. Després de dormir una mica només i d’un bon esmorzar, vàrem iniciar la nostra ascensió, ja veiem que no seria un dia fàcil, no per la ruta sinó per la boira, el fred i el vent. El nostre camí es dirigeix fins el Collado del Foratón i allà iniciarem l’amplia aresta fins al cim, i a partir d’aquí també ens envoltarà la boira. Amb un temps record ens plantem al cim on no podem gaudir de les vistes, i imaginem que són precioses. El Bisaurín o Visaurín és una de les muntanyes més altes dels Pirineus Occidentals amb els seus 2669 metres d’alçada i la seva situació solitària permet unes vistes espectaculars que haurem de gaudir en una altra ocasió, igual que els paredots de la seva cara nord. La baixada la vàrem realitzar pel mateix lloc i no vàrem poder fer la ruta circular que portàvem preparada però així tindrem una altre excusa per tornar a aquest indret.


Foto 1: Refugi de Lizara a la nit.
Foto 2: Abans d'arribar al Collado de Foratón ens prenem un respir.
Foto 3: Bisaurín, deixarem per un altre dia per gaudir del cim.
Foto 4: El descens, sortim de la boira.

divendres, 20 de juliol del 2007

PUIG PERIC, LUXE I LLIBERTAT.










Després de finalitzar l'últim examen i començar a acariciar la llibertat, començar a sentir les vacances i la no obligació de res, vàrem anar a la zona del Capcir, un altiplà a uns 1500 m d'alçada de la Catalunya Nord. Va ser una sortida de luxe, plena d'indrets com els Estanys de Camporells, el bivac al costat de l'Estany del Mig amb els luxes que dóna un refugi (R. Camporells) com cocacoles,..., gaudir del Puig Peric 2810 m i les seves vistes de tot el Capcir, de tots els estanys, fins i tot el Llac de les Bulloses, gaudir d'una cresta fàcil, però interessant fins al cim de Camporells passant per la Portella Gran i com sempre acabant la sortida fent una "Santboiana" per abandonar l'últim cim. Després de tot l'esforç, ve la recompensa, refrescar-nos i descansar a la vora de l'Estany del Mig mirant la feina feta. I després de la relaxació, ja només ens quedava la baixada que per evitar repetir la pujada per la Serra de Mauri, vàrem baixar per la Basseta i la Vall de la Lladura, una zona boscosa amb alguna bassa d'aigua, veritables indrets amagats.
A vegades els indrets són indrets per la bellesa que desprenen i l'espiritualitat que et donen, però moltes vegades la companyia amb qui ho comparteixes transforma llocs en indrets.
Tot un cap de setmana que es respirava luxe i llibertat, entre riures, bona companyia i bons indrets.
Foto 1: Estany del mig, zona de relaxació i descans. Al fons, els dos Perics.
Foto 2: Estanys de Camporells des del Puig Peric, un trencaclosques d'aigua.
Foto 3: Fàcil grimpada al Cim de la Portella Gran, el tercer cim de la jornada.
Foto 4: Basses florides, a la Vall de la Lladura.

dimecres, 11 de juliol del 2007

BACHIMALA ALTRE COP.

Vàrem anar a acabar la feina, perquè la feina ben feta no te fronteres i, aquest pas, final. En anteriors atacs a la cresta del Bachimala, havíem fet des del Coll Senyal de Viados fins al Bachimala, on la vàrem abandonar per problemes elèctrics i també teníem els dos Pics de la Pez. Bé, matemàtica pura tresmilista, només ens quedava des del Pic de l’Abeillé fins a la Punta Ledormeur. Vàrem anar a fer aquest tros de cresta que ens quedava i contents amb uns quants tresmils a la butxaca i amb una cresta amb algun pas interessant. Però com bons buscadors d’indrets ens vàrem deixar un, el Pic de l’Abeillé, un caprici del destí per tornar a aquesta cresta trencaclosques per la vessant francesa, una part totalment desconeguda per nosaltres que caldrà explorar si volem acabar els cims de la zona, que per cert hi ha tretze, supersticions?
Curiositats del cims:
- Pic de Marcos Feliu 3057 m: En homenatge a un gran coneixedor dels Pirineus nascut a Manresa i autor del llibre de la Conquesta dels Pirineus (1978, 1ª edició).
- Petit Bachimala 3061 m: El germà petit del cim principal de la cresta.
- Punta de l’Ibon 3100 m: Deu el seu nom al llac de la vessant oest.
- Punta Ledormeur 3120 m: Arquitecte i pirineista francès que dibuixà i fotografià la Serralada del Pirineus.
A part de les anècdotes i de les curiositats, cal dir que vàrem gaudir d’un tros de cresta entretingut i divertit. Vàrem gaudir de les vistes que et dóna qualsevol cresta, a banda i banda, i, més, si divideix dos països. Teníem un fons preciós amb el tricèfal dels Culfreda-Batua, l’Aneto, el Perdiguero, el Poset, els monarques dels Pirineus. I vàrem dormir a la vora d’un dels Ibons als peus del Gran Bachimala, un llit fantàstic i, més, amb quatre premis al sac.
Foto 1: Crestejant a mitja tarda.
Foto 2: El nostre descans s'acosta als Ibons de Bachimala, al fons els Culfreda-Batua.

dijous, 5 de juliol del 2007

SANT RAMON, ALGUNA COSA MÉS.

Ara que s’allarguen els dies cal aprofitar-los al màxim i intentem pujar a cims que teníem una mica oblidats, com Sant Ramon, la muntanya que haurem trepitjat més vegades.
La muntanya de Golbes o Montbaig, més coneguda com Sant Ramon des de la construcció de l’Ermita del mateix nom, és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat amb 289 metres d’alçada, que ens permeten tenir unes vistes meravelloses de l’àrea metropolitana, del delta, de l’aeroport, de tota la serra del Montbaig i Collserola i en dies molt clars també ens permet gaudir de vistes de Montserrat, l’illa de Mallorca i la Serralada del Pre-pirineu.
L’Ermita que corona el seu cim va ser construïda entre 1885 i 1887 per Josep Estruch en memòria dels seus pares, Ramon Estruch i Eulàlia Comella. El seu estil arquitectònic és neorromànic i forma part de la línia de l’horitzó de Sant Boi. També es diu que abans de la construcció de l’ermita existia una pedra triangular la qual indicava la separació dels termes municipals de Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat i l’indret era conegut com l’antiga Fita.
La vegetació de Sant Ramon, de tipus mediterrani, es troba molt condicionada pels múltiples incendis forestals. Hi trobem zones característiques d’espais degradats i en procés de recuperació principalment formades per garric, ginesta i estepes blanca i borrera i hi trobem altres zones més ombrívoles i menys castigades pel foc amb alzines, pins, algun roure i algun plataner.
Sant Ramon, per a mi, representa la tornada a casa i sempre ha estat allà per marcar el punt de retorn en el mapa. Us recomano que hi pugeu, sobretot quan les llums de les petites ciutats del voltant comencen a néixer.