dijous, 27 de gener del 2011

GEPERITZATS.

Aquest diumenge, per no canviar de costum quan fa fred, vam sortir amb la bici a prop de casa, al desconegut, per a nosaltres, Parc de Collserola.
A la bici semblava que l’haguessin motoritzat, però realment l’havíem geperitzat, és a dir, estrenàvem GPS i dúiem el track de la ruta, això ens va fer guanyar molt de temps perquè no dubtàvem als encreuaments, ni ens equivocàvem de camí ni feiem quilometres extres. Un inconvenient d’anar geperitzats és que no ens aturàvem gens, ja no cal consultar el mapa ni la ressenya.
Van ser un total de 53 km amb un desnivell positiu de 800 metres. Vam sortir de Sant Boi i vam passar per Sant Feliu, Castellciuró, Molins de Rei, Ermita de la Salut, per les faldes del Puig Madrona, fins a El Papiol, allà vam agafar el camí del riu fins a altre cop Sant Boi. Una novetat d’aquesta tornada pel riu va ser la senyalització del Camí de Sant Jaume, indicant cap a Montserrat, quines temptacions!
!
La veritat és que quasi no vam baixar de la bici, només vam aturar-nos una estona per visitar el museu a l’aire lliure de la Plaça de les Bruixes, al límit Nord de Molins de Rei situat a un turó a 80 metres d’alçada. Aquí trobem un jaciment arqueològic de restes iberoromanes dels anys 150-100 aC, però descobert al 1971 i recuperat al 2003. Aquestes restes són exactament dos dipòsits de líquids, dues sitges d’argila per a cereals i/o altres productes agrícoles i una construcció de planta circular d’ús desconegut. Com a mínim vam trobar un moment per a la cultura entre tanta velocitat.
.
Foto 1: Track que vam seguir de Sant Feliu a El Papiol, i la foto, una altra avantatge del GPS.
Foto 2: La construcció de planta circular amb la seva entrada orientada cap al sud-oest.
Foto 3: El David, baixat de la bici, observant les restes dels dipòsits.

dimecres, 26 de gener del 2011

POCA NEU, POC ESQUÍ.

Mentre, dissabte, el David esquiava altre cop per la zona del Portalet, la primera esquiada de l’any per a ell, recordo la nostra última esquiada de l’any passat. Durant el cap de setmana del 18 i 19 de desembre, vam estar a la Vall d’Aran, amb unes condicions bastants semblants a les actuals, poca neu i dura.
El dissabte 18 vam ascendir el cim Cap des Clòssos de 2416 metres d’alçada. La esquiada la vam iniciar des del pàrquing del Pla de Beret a 1815 metres i a -10º, i això que era gairebé migdia. Vam traçar una minicircular, ascendint a la fàcil carena final del cim pel torrent del riu Barlongueta i la Coma de la Gessa i descendint pel torrent dels rius Miei i Esmeligàs. Va ser una jornada freda, on no podíem aturar-nos gaire, però amb solet, bones vistes i poca neu, però suficient per no rascar.
.
A l’endemà, vam intentar el Tuc dera Pincèla des de la pista forestal de la Vall d’Unhòla a uns 1500 metres, però el fred i la llarga distància ens van fer enrere a uns 2250 metres d’alçada. Aquí l’itinerari d’ascens i descens van ser els mateixos, vam utilitzar la pista passant per la solitària Borda de Lana fins al Coret de Barradòs, on vam canviar totalment de direcció per dirigir-nos cap una vall més estreta, on el sol feia dies que no apareixia. Però durant el descens la poca neu que cobria les pedres de la pista va desaparèixer i el descens va ser una tortura per a la sola dels nostres esquís. La Pincèla ens queda pendent, sempre ens queda l’esperança de què nevi aviat i convidar-nos a treure’ns l’espineta de la Pincèla, i sobretot per evitar més rascades...
.
Foto 1: Foto de grup a Cap des Clòssos.
Foto 2: Descens del cim amb suficient neu.
Foto 3: Arribant a la Borda Lana.
Foto 4: Una curta pausa al Coret de Barradòs.

dimecres, 12 de gener del 2011

TRADICIONS.

Els fets es converteixen en tradicions a mesura que es van repetint, i això és el que hem fet, hem convertit la Cursa dels Nassos i escalar en gel pels Alps, en tradicions, en bons costums.
La Cursa dels Nassos, aquest any, ha estat diferent per a nosaltres, no pel recorregut ni per la distància, aquests han estat com sempre els mateixos. Ha estat diferent perquè corríem amb un gran pes al cor, però aquest pes no ens ha alentit, tot al contrari ens ha donat velocitat per baixar de l’hora de temps total, els records i els teus pantalons em van ajudar molt.
L’altra tradició és un cop estrenat l’any, ens dirigim cap als Alps per escalar en gel i estar diversos dies sotmesos a temperatures ben negatives. Aquest cop repetim l'alberg de Les Baladins al petit poblet de Ceillac al Parc Natural del Queyras al Departament dels Hautes-Alpes. Els 1640 metres d’alçada del petit altiplà i l’orientació nord-est de les cascades ens asseguren el sòlid desitjat.
Aquest any repetim les dues branques de Le Y, més conegudes i menys temudes per a nosaltres, i ens tempta Les Formes du Chaos (transcrit fonèticament [kaos]). Ens tempta i ens deixem enganyar per descobrir el seu interior, una cascada llarga i suspesa en el no res, la màgia del fred manté suspesos aquests grans blocs de gel i crea escultures de formes capritxoses.
Corre 10 km per acabar l’any, sota zero per inaugurar-lo, camins de gel per continuar, abundants sopars entre amics per reposar-se, i més indrets i tradicions per al futur. Ens conformem amb poc...
Per cert, feliç 2011!! Mai és tard per desitjar-lo. I que ens porti molts nous indrets...
.
LES FORMES DU CHAOS
.
Data de l’escalada: 3 de gener de 2011.
Orientació: Nord-est.
Dificultat: III/4
Llargada: 300 metres.
Aproximació: 10 minuts.
Descens: A peu pel GR-5.
Primera ascensió coneguda: N. Faysse i H. Jaillet, l’hivern de 1980.
Observacions: Sostinguda i amb un gran ambient. Variada en formes, d’aquí ve el seu nom. Les reunions es troben equipades i són bastant confortables, i alguna d’elles es troben dins de grans grutes.
.
.
Foto 1: Preparats.
Foto 2: Un dels llargs de Les Formes du Chaos.
Foto 3: Les Formes du Chaos.

dijous, 6 de gener del 2011

TRILOGIA D’UN PONT.

L’últim pont de l’any, el passat pont de la Puríssima, va estar dividir per tres parts ben diferenciades com si es tractés d’una trilogia. L’indret, aquest cop, el vam anar a buscar a terres tarragonines, ja que pels Pirineus no pintava gaire bon temps. Aquest cop ho vam encertar.


PART I: RUTA DEL CÍSTER EN BTT

Els dos primers dies del pont i també els més freds, vam fer la ruta que uneix els tres monestirs més emblemàtics de l’orde del císter; Vallbona de les Monges, Santes Creus i Poblet. La ruta es va crear a l’any 1989, el GR-175, i transcorre per tres comarques; Urgell, Alt Camp i Conca de Barberà, l’anomenada Catalunya Nova. Nosaltres vam iniciar la ruta a Vallbona de les Monges i en sentit horari vam dormir a Figuerola del Camp. El següent dia vam fer la resta de la ruta de Figuerola a Vallbona, amb un intent de deserció a Poblet. En total, vam pedalar uns 115 km, comptant equivocacions i variants, i vam patir uns 3000 metres de desnivell positiu i els mateixos metres de fred desnivell negatiu.


La veritat és que no vam visitar cap monestir cistercenc, les seves visites han quedat pendents per a una jornada tranquil·la de cotxe i càmera. La ruta no la vam trobar difícil i, a més, és bastant ciclable, però el fred i la nit van ser dues complicacions importants d’aquesta, ja que a les acaballes de la tardor les hores de llum eren ben poques i el fred era terriblement intens, poques vegades hem passat aquest fred. El paisatge rural i medieval et feia creure que estaves ben enrere en el temps, i alhora les vistes dels blancs Pirineus i per l’altra banda la calmada Mediterrània et mostrava el petit país.
Tenim un altre indret pendent de visitar sense presses ni fred, que hi farem.


PART II: ESCALADA A VILANOVA DE PRADES


Mentre anàvem cap al sector d’escalada de Penya Alta ens va caure un xàfec que ens pensàvem que ens aixafaria els plans d’escalar del dia. Des de la cinglera de la Serra de la Llena, la qual domina Vilanova de Prades, vam fer temps perquè passés el núvol i s’eixugués la roca, per sort el dia no era tan fred com els passats.
Vam estar escalant a la Penya Alta, al seu sector esquerre, ja coneixíem el lloc, però abans de començar vam comprar les ressenyes al càmping per estar més informats. Vam escalar tres vies de V de 15 metres, la Kula, la Xtrem i L’Arrambladeta, una altra trilogia superada amb algun “apurillo”, aquesta roca conglomerada plena de forats ens va fer patir.


PART III: DELTA DE L’EBRE


La veritat és que esperava que el delta de l’Ebre fos més idíl·lic, esperava molt més d’ell, com sempre tòpics!

Vam passar un parell de dies al Poblenou del Delta, un poble coster situat a la Badia dels Alfacs, que ens va encantar, tenia aires de Lanzarote amb totes les seves edificacions pintades de blanc i les seves palmeres. La principal activitat que vam fer al delta va ser una ruta en bicicleta, vam fer uns 43 km, ben plans, però que un problema intestinal, el vent de cara, els camins de sorra i un agró roig ferit ens van complicar una mica la jornada. El recorregut el vam iniciar des de la mateixa casa rural de Poblenou on estàvem allotjats, en direcció a la Platja del Trabucador vam passar per alguna barraca, un cop al Trabucador ens vam desviar de l’itinerari per arribar a la Punta de la Banya per fer un viatge d’anada i tornada. A la Casa de Fusta vam decidir parar a dinar i va ser molt encertat, ja que vam dinar molt bé, mentre plovia bastant a fora, des d’aquest punt d’informació del Parc només ens quedava tornar cap al poble, sempre parant algun dels miradors de L’Encanyissada.
Durant la nostra ruta en bicicleta vaig comprovar que els horitzons del delta estan ratllats per pals i cables, la pista de sorra a la Punta de la Banya és una miniautopista utilitzada per cotxes i tràilers en direcció a les Salines de la Trinitat, brossa de plàstic flota a les aigües de les basses i dels canals de regadiu dels arrossars,..., tot això no era el que esperava d’un indret que tenia idealitzat. Però també va haver alguna cosa que em va agradar, millor dit em va encantar, els flamencs a La Tancada, va ser espectacular quan es van posar a volar d’un en un cobrint el cel de color rosat...., per això i més, ja va valer la pena.
.
Foto 1: Arribant al Coll de Maldà al primer dia de la Ruta del Císter.
Foto 2: Vilanova de Prades des del sector d'escalada Penya Alta.
Foto 3: De camí a la Punta de la Banya.
Foto 4: Coll Maldà, cartell del GR-175.
Foto 5: Un moment d'escalfor a Montbrió de la Marca.
Foto 6: Descens "tècnic" baixada a Forès.
Foto 7: David escalant a Vilanova de Prades.
Foto 8: Ressenyes de Penya Alta, sector esquerre.
Foto 9: De camí a la Punta de la Banya.
Foto 10: Flamencs a La Tancada.
.
Més fotos a Instants del Delta.