dilluns, 23 de març del 2009

OPTIMITZANT....

Amb les motxilles ben optimitzades ahir vàrem fer una ascensió d’aquestes que costa molt de temps d’oblidar, una jornada dura, més de tretze hores, un dia encertat que et recorda el per què fas muntanya i el per què t’agrada tant.
El lloc escollit va ser la Sierra de Partacua, més coneguda amb el nom del seu cim principal, Peña Telera. La via escollida per ascendir-lo la Gran Diagonal, un espectacular corredor, un clàssic dels Pirineus molt repetit. Les condicions de la neu eren òptimes, l’aproximació i el corredor estaven en perfectes condicions. La majoria dels ressalts estaven coberts o amb una mica de gel, així que les cordes van estar tota l’ascensió dins la motxilla, sort que les vàrem fer servir pel descens. I el punt crític del corredor, el que li tenia més respecte, em va resultar exposat, però curt, a més la neu estava perfecta i tenia bona traça, aquest punt un flanqueig horitzontal anomenat El Mirador, amb molta raó, aquí ja veus gairebé tots els Pirineus i l’impressionant Midi d’Ossau, sembla que el puguis tocar. Com l’ascensió pel corredor va ser bastant ràpida i la neu estava molt bé, vàrem decidir fer el cim, el Peña Telera a 2764 metres, un altre mirador òptim per un dia espectacular, tot els blancs Pirineus es trobaven al nostre abast.
El descens se’ns va complicar una mica, primer vàrem haver de recular fins al coll entre el Pic de Cachivirizas (Cobacherizas o Peña Parda) i la cara sud del Peña Telera, després tocava fer un gran flanqueig on la calor començava a estrènyer, després vàrem arribar fins a la base de la Cima Capullo (un curiós nom) i el vàrem sobrepassar fins a arribar a la sortida del corredor de la Y. Un cop allà vàrem realitzar dos ràpels de 60 metres, equipats amb pitons, aquí si que vàrem utilitzar les cordes, un cop passats ja només quedava la pendent llarga, però amb bona neu, fins a sortir del corredor. Ens vàrem aturar una última vegada per mirar enrere i desequipar-nos, teníem poc temps, l’ombra del Peña Telera ja ens estava cobrint. L’arribada al cotxe ja era en negre nit, cansats però molt satisfets d’haver optimitzat aquell diumenge.
.
.
Les dades tècniques de la Gran Diagonal a Peña Telera:
.
Punt de partida: Pàrquing del Parc Faunístic dels Pirineus La Cuniacha, prop del poble Piedrafita de Jaca, 1350 m.
Cim: Peña Telera 2764 m.
Desnivell en corredor: 700 metres.
Material utilitzat el 22.03.09: Per a l’ascensió (Gran Diagonal), casc, piolets i grampons. Per al descens (Corredor de la Y), dues cordes 60 m i bagues.
Horari del 22.03.09:
5 h 30 m Aproximació més el corredor.
1 h 45 m Descans a la sortida del corredor i al cim i ascensió a Peña Telera.
6 h 15 m Descens, us podeu imaginar el què va ser més dur.
Primera ascensió: L. Gutiérrez i J. B. Morandeira al 1966.
.
Foto 1: Vistes del Midi d'Ossau abans del pas de El Mirador.
Foto 2: El flanqueig de El Mirador, un punt que dóna respecte.
Foto 3: Sortida del corredor.
Foto 4: Cim del Peña Telera, satisfets...
Foto 5: Corredor de la Gran Diagonal.
Més fotos a Cesboi.

dijous, 19 de març del 2009

AMSTERDAM X X X

Com sempre al març la nostra escapada urbanita. Sempre deixem dos dies de març per allunyar-nos de les muntanyes, per després tornar-hi amb més força i ganes, i que millor que Amsterdam, la capital dels Països Baixos, un país tot pla, un país amb horitzons rectilinis.
Amsterdam m’ha encantat des del principi, sobretot els seus estrets edificis, la seva arquitectura i la seva perillosa inclinació.... Els seus canals i els seus ponts la converteixen en la Venècia del Nord. Les escultures que inunden i habiten la ciutat. Els curiosos molins, difícils de trobar, però important de fotografiar-te davant d’ells. Els seus verds parcs, agrisats per la climatologia que vàrem trobar, però les seves flors, i en especial les tulipes, començaven a donar color a la ciutat i a anunciar que arriba la seva estació. La caòtica, però pacífica, convivència entre tramvies, bicicletes, autobusos, vianants i uns pocs cotxes, aquí són els marginats.
Dos aspectes contradictoris que vaig sentir a la ciutat, la diversió i diversitat que es viu al Districte Roig, on les drogues i la prostitució són els reclams turístics, una tolerada i l’altra legalitzada. I el record de dos moments de silenci, un el que es viu dins dels Hofjes, patis interiors enjardinats, veritables illes de pau, veritables indrets, i el silenci del antic amagatall de l’Anne Frank, la casa del darrere, ara convertida en un museu, on, per cert, pots adquirir el Diari en català.
Amsterdam se’ns va quedar petita així que vàrem visitar les afores, dos poblets que semblen extrets d’un conte de Dickens, Volendam i Edam. Vàrem passejar pels seus carrers i pels seus canals i ponts com no. Vàrem passejar vora del tranquil mar, degustant peix cru, mentre observàvem la multitud d’aus aquàtiques diferents. Vàrem comprar un formatge a Edam, després d’haver trobat el seu molí amagat, tot molt típic.
Una pregunta que et fas mentre hi ets allà, és com la gent ha pogut convertir, a partir de preses i dics, les insegures terres del pantà del delta del riu Amstel, en una ciutat, en casa seva.... com comença aquesta necessitat d'adaptar-se al medi, sigui quin sigui.
:

Ara que he conegut Holanda, m’ha deixat un tema pendent, una ruta en bici, uns dies pels rectes horitzons del país sense muntanyes. La llista de buscar indrets pendents augmenta...

“Mentre això existeixi i jo pugui gaudir-ho -aquest sol radiant, aquest cel sense núvols- no puc estar trista”
Anne Frank
.
Foto 1: Edificis típics i inclinats a Amsterdam.
Foto 2: Canals i ponts d'Amsterdam.
Foto 3: Begijnhof, un dels Hofjes més indret, on també es troba la casa de fusta més antiga de la ciutat.
Foto 4: Molen De Gooyer, al barri de Plantage.
Foto 5: Volendam.
Foto 6: Molí a Edam.
Foto 7: Made in Holland.
.
Una ciutat molt fotogènica. Més fotos a Instants.

dijous, 12 de març del 2009

TRES VOLTES REBEL.

Fa setmanes que no actualitzem, però també fa setmanes que no teníem res a explicar ni cap indret descobert a oferir.
Aquest cap de setmana ha sigut senzill i relaxat, però alhora envoltat de revindicacions que es podrien resumir en aquesta frase.
.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el trist atzur de ser tres voltes rebel.”
.

Maria Mercè Marçal
.

CAMÍ DE LA RETIRADA:
:
Dissabte arribàvem a Camprodon i ja començàvem a sospitar que el Torb ens impediria gaudir d’un dia alpinístic. I així va ser, quan arribàvem a les instal·lacions inferiors de l’estació d’esquí de Vallter, ja era impossible pujar amb el cotxe sense cadenes, i el fort vent estava exercint la seva màxima força. Així que vàrem decidir iniciar el camí de la retirada primer a Camprodon, on vàrem comprar el dinar i vàrem visitar el Museu de la Retirada, tot ple d’armes i granades trobades per les muntanyes de la zona i dos cotxes antics que són les estrelles del museu. Des d’aquí vàrem agafar la carretera direcció a Coll d’Ares a 1530 m, que ens serviria per creuar la frontera, el mateix camí realitzat per quasi cent mil republicans al 1939 com a partida cap a l’exili.
Faríem una llarga parada, per dinar i migdiada, a les escasses ruïnes de Santa Margarida de Colldares, un antic hospital per a peregrins i casa monàstica del s. XIII, i de fons teníem el nevat Canigó. Un cop descansats ens vàrem apropar al poble de Prats de Molló, per passejar dins de les seves muralles, travessar les portes d’entrada de la ciutat, pels seus carrerons estrets, la gran església fortificada de Santa Justa i Rufina i tot en companyia dels gats.
Després d’una bona passejada i sessió fotogràfica decidim tornar de la retirada, però abans decidim fer una parada al poble medieval de Beget, on trobem molt ben conservades totes les edificacions i carrers, tal com eren fa segles, tot un poble pessebre. Els atractius principals són la seva església romànica de Sant Cristòfol de Beget de finals del s. X, el seu pont i el riu Beget i la riera de Can França, on s’hi troben boniques gorges per refrescar-se.
.
PIC DE LA DONA:

Dia 8 de març de 2009, Dia Internacional de la Dona, que millor que ascendir el Pic de la Dona, i ho vàrem fer amb una colla del centre i en un dia clar i primaveral. L’inici del camí era darrere del lavabos de l’estació superior de Vallter a 2155 m, sobretot ho vàrem endevinar per la pudor. Seguint el torrent fins a la Portella del Mentet 2405 m, parada de rigor, vàrem trobar una bona traça. Un cop al coll només quedava girar a l’esquerra i seguir la carena, també frontera entre Catalunya i França, i ara aquí podíem gaudir de les vistes de cada banda, el Canigó i la costa francesa, el Bastiments i els dos Gra de Fajols. La llàstima del dia va ser que no vàrem completar l’ascensió amb els esquís posats per la falta de neu a la carena provocada per la ventada dels dies anteriors. Un cop al cim a 2704 m ja ho podíem pensar, el Pic de la Dona ja era nostre i l’esforç havia valgut la pena, i l'ascensió encara era més especial el dia que celebràvem. Ja només quedava menjar alguna cosa i fer-nos les fotos de grup. I la baixada també, és clar, que per evitar carregar més els esquís vàrem baixar directament pel Circ de Morenç fins a les pistes d’esquí on vàrem trobar neu contínua i una mica primavera, però es deixava fer.
La reflexió del dia: Espero que algun dia desaparegui aquest data, que no tinguem la necessitat de tenir un Dia de la Dona, això voldria dir que la igualtat de gènere a tot el món seria una realitat, això espero.... poder canviar el Dia de la Dona pel Dia de la Igualtat, el dia que les dones i els homes tinguin els mateixos drets i obligacions.
.

Foto 1: Coll d'Ares.
Foto 2: Santa Margarida de Colldares i de fons el Canigó.
Foto 3: Visitant Prats de Molló.
Foto 4: El poble de Beget.
Foto 5: Les dones (Foto de l'Ivan).
Foto 6: Descens pel Circ de Morenç.
Foto 7: Ja a les pistes, observant...
.
Més fotos i informació als blogs del Cesboi, Sotalalluna i Ivan Bonati.
I un supervideo d'Spielberg.