dimecres, 28 de maig del 2008

DEL MONCAYO A NOCITO.

El cap de setmana pintava fatal, però teníem al cap una ruta per les muntanyes d’Aragó, i al final va resultar que va anar força bé, sobretot perquè dissabte vàrem ascendir un cim i el diumenge vàrem descobrir que encara hi ha pobles perduts a les muntanyes, i això ens va fer oblidar la pluja d’aquell dia.

MONCAYO:
.
Vàrem passar la nit a l’Alberg Juvenil del petit poble d’Alcalà de Moncayo (Nota: Té rocodrom). Al matí, vàrem travessar la meravellosa Dehesa del Moncayo, per una estreta carretera que al final es converteix en pista (500 m), per arribar fins al Santuario del Moncayo, el nostre punt de partida. El primer tram del camí transcorre entre pins negres i silvestres, i quan els arbres desapareixen ens trobem l’espectacular circ glacial de San Miguel o el Cucharon. En aquest punt ens dirigim cap a l’esquerra, pujant ja entre pedres, fins al Collado de las Piedras, on ens acompanya la boira i ja no ens abandonarà fins trobar altre cop el bosc. Ara ja només ens quedava seguir l’ampla carena, passant pel Cerro de San Juan, fins a arribar al cim del Moncayo o San Miguel. El Moncayo amb els seus 2316 metres és el sostre de les províncies de Saragossa i Soria i la màxima altura del Sistema Ibèric, i gairebé sempre està acompanyat pel vent i aquesta vegada no va ser menys. Per descendir vàrem decidir no repetir el trajecte, així que vàrem acostar-nos al Collado de Castilla, per després flanquejar per sota de la muntanya passant per la Peña Nariz. Finalment acabes el sender a la pista que ens condueix al Santuari, on faríem un bon dinar.

NOCITO:
:
El nostre segon objectiu del cap de setmana era el Tozal de Guara des de Nocito, però la pluja ens ho va impedir. Però el descobriment de l’amagada Vall de Nocito, l’encant dels pobles de la cara nord del Tozal, el silenci i la solitud de la muntanya, l’arquitectura de les esglésies, els rius i els salts d’aigua plens de vida i força, la diversitat de la flora, l’amabilitat de la família Ortas Albas, el seu molt bon menjar,..., tot plegat ens van fer oblidar que plovia i que teníem pendent un cim. Millor, així tindrem una bona excusa per tornar-hi.
També vàrem visitar a l'església de San Úrbez (Any 800) a prop de Nocito sota la pluja. Diuen que el Sant té el poder d'invocar la pluja i encara es fan romeries per demanar aigua, però aquest cop nosaltres no la vàrem demanar, massa aigua teníem.
.
Foto 1: Circ glacial de San Miguel.
Foto 2: El boirós Moncayo.
Foto 3: Pont romànic a les portes de Nocito.
Foto 4: Església de Nocito i el seu cementiri.

dimecres, 21 de maig del 2008

DIGITALIS PURPUREA.

O la digital o didalera. Flor que ens ha fet d’acom- panyant durant els dies que vàrem passar per les muntanyes d’Euskal Herria.
És una flor especial per a mi, ja que és un clar exemple de la frase:
“Tot és verí i res és verí. Només la dosi fa verí” “Dosis sola facit venenum”
Paracelso, metge i alquimista (1493 Suïssa - 1541 Àustria).
La flor ens la posaven com exemple durant la carrera de fisioteràpia per afirmar la frase de Paracelso, ja que la flor conté digitoxina i digoxina entre d’altres, les quals la protegeixen dels seus depredadors, però que són substàncies determinants per malalties cardíaques, ja que són bons reguladors del ritme cardíac, però segons la dosi és un mortal verí. El seu color i la seva forma són preciosos, semblen barrets de fades. Bé, si la veieu no la toqueu, que mossega....


També vàrem trobar flors de neu d'euskadi, exactament al cim del Larrun, encara sense flor, però etiquetades i amb blog. I si no mireu.
.

dissabte, 17 de maig del 2008

L'HEM ENCERTAT.

Es presentava un cap de setmana de tres dies amb un pronòstic dolent per fer muntanya i bo pels embassaments, així que vàrem decidir acostar-nos a terres de Nafarroa, amb el pensament de fer turisme i si no plovia gaire, fer algun cim. No es podia desaprofitar un cap de setmana llarg. I ho vàrem encertar, el viatge fins a allà va ser sota la pluja, però només entrar a la Vall de Baztan, el temps ens va acompanyar bastant.
.
Coves de Zugarramurdi o cova de les bruixes:
Varen ser la nostra primera visita, un impressionant complex càrstic superficial. La cavitat principal, de 120 metres de longitud i de 12 metres d’alçada de mitjana, ha sigut produïda pel encara cabalós Infernuco Erreka.
:
Les coves ens van servir per conèixer millor a les bruixes i la seva persecució per part de la Inquisició, la qual volia abolir qualsevol celebració o ritual d’antigues creences o déus encara existents. Una altra cosa, que vàrem descobrir és l’origen de la paraula aquelarre, una de les paraules de l’euskera més conegudes. Davant d’una de les entrades de la cova hi ha un prat on les bruixes feien les reunions, el qual tenia el nom d’Akelarrea (“aker” vol dir boc negre i “larre” és camp). Segurament, la cacera i la matança de les bruixes de la zona, sobretot durant un famós i important judici a l'any 1610, encara va fer més popular el mot.
.
Els pobles de la Vall de Baztan i de Bidasoa:
.
Elizondo: Al costat del riu Baztan.
.
Etxalar: Estel·les funeràries discoïdals i la seva església.
.
Amaiur: Monolit de la batalla d'Amaiur dalt d'un turó i l'arc d'entrada al poble, trobarem al Poble Espanyol de Barcelona una còpia d'aquest.
.
_______________________________________________
_________________________
Lesaka: Regata d'Onín i el palau Zabaleta.

*I que bé es menja en aquests indrets.

Pic de Larrun 900 m:
L’ascensió la vàrem iniciar a Azkaine (França) a 160 m d’alçada a prop d’unes pedreres. La sortida és molt fàcil, fins i tot, arriba un cremallera al cim. El nostre camí per la vessant nord era entre prats verds, alguna borda, i fins i tot, algun salt d’aigua del Torrent de las Trois Fontaines. Després de deixar un petit bosc de pins negres i encarar l’últim tram de l’ascensió entre cavalls, el més dur del dia, vàrem arribar a les vies del tren i a les escales que donen pas al transitat i especulat cim. Un cim molt humanitzat i amb una altitud modesta, però un mirador excepcional de la costa de l’Iparralde.

.
L'altra cara del Larrun i com ser un bon "Dominguero":
:
:
.
- Imprescindible que sigui diumenge.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
- Cim fàcil amb cremallera.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
- Indumentària i complements.
.
..
.
.
.
.
.
.
.
- Activitats diverses de "dominguero".
.
- Cafeteria al cim i consumició obligatòria.
.
Sopar a un molí:
Entre cim i cim, bé havíem de sopar, i vàrem anar a un molí de farina de blat a Amaiur, l’Amaiurko Errota. Vàrem veure el seu mecanisme, restaurat i en funcionament. I vàrem tastar els Talos, fets amb la farina de blat de moro que produeix el molí. Així, que vàrem tastar un de xistorra, un de formatge i un de xocolata per les postres. Què bo!!!
.

Aiako Harria o Penyes d’Aia:
Aquestes penyes es troben a la muga entre Gipuzcoa i Nafarroa, i les formen tres cims de granit l’Irumugarrieta (786), el Txurrumurru (820) i l’Erroilbide (837). La ruta que vàrem escollir va ser circular, sortíem del coll d’Aritxulegi, per dirigir-nos fins al coll d’Elurretxeko i d’aquí començar a ascendir les penyes, començant pel més baixet per acabar al cim més alt passant per la famosa anella del Txurrumurru. La ruta és impressionant, prats verds, boscos, salts d’aigua, grimpades per granit i les vistes no es poden descriure amb paraules, per una banda tens el paisatge gairebé suís de l’embassament de San Anton i per l’altra banda tens la ciutat de Donosti i les seves platges.
I ja s’acumulen els caps de setmana amb èxits, ara només ens falta alguna cosa gran.....

dijous, 8 de maig del 2008

ESFORÇ I RELAX.

_
Per on comencem? Bé, si ja és difícil fer esquí de muntanya, imagineu-vos amb motxilla per a quatre dies i amb neu primavera. Per aquest motiu, principalment, una travessa de quatre etapes, es va convertir en una d’una i mitja amb cim en quatre dies.
La nostra mini-travessa es va iniciar al pàrquing de l’estació d’esquí de La Mogie i el Funicular del Pic du Midi de Bigorre, prop del Col du Tourmalet. La previsió de dormir el primer dia a una cabana s’anava complicant per moments i quan estàvem pensant en el descens imminent, ens va aparèixer les instal·lacions del Telecabina de Courme de Pourteilh, i sort que vàrem passar la nit allà dins, un escenari tret d’una pel·lícula de terror, però que ens va protegir del vent i del fred. El dia següent ens vàrem dirigir al Pas de la Crabe 2477 m per canviar de circ i dirigir-nos a la Cabane d’Aygues-Cluses (2150 m) per neu molt tova. I després de l’esforç, va arribar el relax, el sol, el relax,... no fer res i no tenir cap preocupació. Al final, el dia següent per no allunyar-nos gaire del nostre inici, per no carregar la gran motxilla i per trobar bé la neu, vàrem decidir ascendir un cim i tornar a la NOSTRA cabana. El cim escollit, és el més fàcil i curt que podíem fer del voltant, el cim de la Madamète 2657 m, un mirador excepcional del Neouvielle. Amb mètodes més o menys ortodoxos vàrem ascendir-lo amb esquís. I després del sempre difícil descens, i més amb neu tova, vàrem arribar a casa nostra, Aygues-Cluses, i allà vàrem seguir amb el relax, el sol, el relax, ahh!!! i la crema solar, i el relax. El dia següent ens llevaríem aviat per enganxar “bona” neu i desfer el camí fins al cotxe a La Mongie, finalment abandonaríem el nostre palau.
Uns dies amb dues cares, patir i gaudir, esforç i relax, encara que el temps de relax va predominar sobre el d’esforç.









Foto 1: El nostre primer bivac amb vistes al Midi de Bigorre.
Foto 2: Pas de la Crabe, al fons el Neouvielle.
Foto 3: Quin patir la neu primavera!!
Foto 4: Un altre esforç, el cim de la Madamète 2657 m.
Foto 5: Relax merescut.
Foto 6: L'última sortida de sol, uns colors de cine.
Foto 7: Vertiginós descens després del Pas de la Crabe.
Foto 8: Peru? Ah!! No, La Mongie.
Foto 9: David pensant: "On anem la setmana que ve???" Cabana de Aygues-Cluses.

dilluns, 5 de maig del 2008

ARA FA UN ANY....

Ara fa un any que ens vàrem iniciar amb això dels blogs, el millor de tot ha sigut presentar-vos tots els indrets que hem anat trobant.

Així, igual que fa un any, avui us volem obsequiar amb un altre indret.

LA COVA O TÚNEL DE SAN ADRIAN:
_

Un cap de setmana a Zegama, ara fa tres anys, va donar molt de si, una de les nostres visites va ser a aquesta cova (1020 m) de camí al cim de l'Aizkorri. Un passadís natural amb molta història i amb molts viatgers que la creuaven. La llegenda explica que San Adrian mitjançant un miracle va obrir aquest pas per unir Alava i Guipúscoa. També es comenta que hi havia dues portes a cada costat de la cova, i en cas de guerra o malaltia es mantenien tancades.
Un altre fet curiós, és que dins de la cova antigament hi havia una venta, la qual el seu propietari deia que era la persona més important del món, ja que tots els caminants que passaven per la seva cova ajupien el cap, fins i tot, els reis i els emperadors.
_
Foto 1: La banda de Guipúscoa de la cova, l'arc d'estil gòtic, única resta de les antigues portes.
Foto 2: Túmul prehistòric de San Adrian al pla de Lizarrate al costat de la calçada romana. Paisatge que envolta la cova.

diumenge, 4 de maig del 2008

A LA RECERCA DE LA MORAL.

El cap de setmana passat era un d’aquells que no planeges gaire, ja que teníem un bateig el diumenge a la tarda. Així que vàrem buscar una sortida d’un dia amb esquis no gaire lluny, ens vàrem acostar al Coll de Pimorent pensant de fer el Coma d’Or, però.... sorpresa per a nosaltres res de neu, una altra vegada ens quedàvem sense fer res, un altre intent de res, però vàrem girar una mica el cap i vàrem descobrir un cim assequible i amb neu!!! I cap allà ens vàrem dirigir, al pàrquing de l’estació d’esquí de Porte-Puymorens 1920 m, allà ens vàrem assabentar que era el Pic de Mina. Amb els esquis des del cotxe i amb pendents molt fàcils, no vàrem fer cap volta maria en tota l’ascensió, vàrem ascendir fins al collet que hi ha abans del cim, aquí ens vàrem descalçar els esquis per encarar els últims cinc minuts per terreny rocós. Per fi, un cim, 2683 metres, quant de temps, i amb esquis mai havíem tingut aquest final. I el millor de tot les vistes d’aquell espectacular dia, des dels immediats circs glacials i cares nord de l’Orri, Vinyola i Fontnegre-Pedrons fins al majestuós Aneto. Després tocava el més difícil, descendir amb esquis a les tres de la tarda, podeu imaginar com estava la neu, sopeta sopeta, però avall que a poc a poc arribaríem al cotxe amb una mica de moral a la butxaca, ... i amb molta gana cap a Bellver a dinarberenarsopar amb la Míriam.
El diumenge al matí, abans del bateig, una escapada ràpida a Subirats per no oblidar el tacte de la roca i augmentar la moral acabant amb la zona fàcil del sector Toro, fent “quintillos” de primer, i amb la butxaca cada vegada més gran i satisfets d’un cap de setmana complet.
_

“No és més el qui més alt arriba, sinó aquell que, influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent.”
Reinhold Messner.
_
Foto 1: Primer cim amb esquis.
Foto 2: Descens amb neu primavera.
Foto 3: Vistes des del collet abans del cim.