dijous, 30 d’abril del 2009

ARA FA DOS ANYS...

Ara fa dos anys que vàrem començar mostrant indrets a través del blog, i per celebrar-lo no us mostrarem un de nou, com hem fet fins ara, sinó us mostrem un manual per pujar muntanyes, un manual per descobrir nous indrets, un manual per viure...
.
MANUAL PER PUJAR MUNTANYES de PAULO COELHO:
.
Escull la muntanya que desitges pujar: no et deixis dur pels comentaris dels altres que diuen “aquella és més bonica”, o “aquella és més fàcil”. Estàs a punt de gastar molta energia i entusiasme per assolir el teu objectiu, i per tant ets l’únic responsable i has d’estar segur del que estàs fent.
.
.
.
Saps com arribar enfront d’ella: moltes vegades, veiem la muntanya de lluny, bella, interessant, plena de desafiaments. Però quan intentem acostar-nos, què succeeix? Que està rodejada de carreteres, que entre tu i el teu fi s’interposen boscos, que el que semblava clar en un mapa és difícil a la vida real. Per tot això, intenta tots els camins, totes les sendes, fins què per fi un dia et trobis enfront del cim que pretens assolir.
.
Aprèn de qui ja va caminar per allí: Per més que et consideris únic, sempre hi haurà algú que va tenir el mateix somni abans que tu, i deixà marques que et poden facilitar el recorregut; llocs on col·locar la corda, picades, branques trencades per facilitar la marxa. La ruta és teva, la responsabilitat també, però no oblidis que l’experiència aliena ajuda molt.
.
Els perills, vistos de prop, es poden controlar: quan comencis a pujar la muntanya dels teus somnis, presta atenció a tot allò que et rodeja. (...) Hi ha pedres tan polides per les tempestes que es tornen relliscoses com el gel. Però si saps on poses el peu, t’adonaràs dels perills i sabràs evitar-los.
.
.
.
.
El paisatge canvia, així que aprofita’l: clar que cal tenir un objectiu en ment: arribar a dalt de tot. Però a mesura que es va pujant, es poden veure més coses, i no costa gens parar-se de tant en tant i gaudir un xic del panorama del teu voltant. A cada metre conquistat, pots veure una mica més lluny; aprofita això per descobrir coses de les quals fins ara no t’havies adonat.
.
.
Respecta el teu cos: només aconsegueix pujar una muntanya aquell que presta al seu cos l’atenció que es mereix. Tu tens tot el temps que et dóna la vida, així que, al caminar, no t’exigeixis més del que puguis donar. Si vas massa de pressa, et cansaràs i abandonaràs a la meitat. Si ho fas massa a poc a poc, caurà la nit i estaràs perdut. Aprofita el paisatge, gaudeix de l’aigua fresca de les fonts i de les fruites que la natura generosament t’ofereix, però segueix caminant.
.
Respecta la teva ànima: no et repeteixis tota l’estona “ho aconseguiré”. La teva ànima ja ho sap. El que ella necessita és fer ús del llarg camí per a poder créixer, estendre’s per l’horitzó, arribar al cel. De res serveix una obsessió per a la recerca d’un objectiu, i a més acaba per fer malbé el plaer de l’escalada. Però atenció: tampoc et repeteixis “és més difícil del que em pensava”, doncs, això et farà perdre la força interior.
.
Prepara’t per a caminar un quilòmetre més: el recorregut fins al cim de la muntanya és sempre major del que pensaves. No t’enganyis, ha d’arribar el moment en què allò que semblava a prop estigui encara més lluny. Però com estàs disposat a arribar fins allí, això no ha de ser un problema.
.
.
.
.
Alegra’t quan arribis al cim: plora, aplaudeix, crida als 4 vents que ho has aconseguit, (...), perquè allà al cim sempre fa vent (...). Pensa que el que abans era tot just un somni, una visió llunyana, és ara part de la teva vida. Ho has aconseguit.
.
.
.
.
.
.
Fes una promesa: aprofita que has descobert una força que ni tan sols coneixies, i repeteix-te a tu mateix que a partir d’ara, i durant la resta dels teus dies, l’utilitzaràs. I, si és possible, promet també descobrir una altra muntanya, i partir a una nova aventura.
.
.
.
.
Explica la teva història: sí, explica-la. Ofereix el teu exemple. Digues a tothom que és possible, i així altres persones sentiran el valor per a enfrontar-se a les seves pròpies muntanyes.
.
.
.
.
..
.
.
.
.
"Aquí queda la nostra història explicada, i seguirem explicant-la..."
.
Foto 1: Chamonix, Paccard i Balmat assenyalant el seu somni.
Foto 2: Cartell indicador de camins, al coll Polsky Hreben, Eslovàquia.
Foto 3: Fita, al camp morrena del Pisco, Perú.
Foto 4: Glacera de la Mer de Glace, Chamonix.
Foto 5: Interior del Mont Meru, més amunt més espectacular, Tanzània.
Foto 6: Km 35 de la Marató de Barcelona.
Foto 7: On arriba l'ombra arriba el cos,...
Foto 8: Aresta final al Tendeñera, Osca.
Foto 9: Cim de l'Elbrus, era per celebrar-ho.
Foto 10: Altres muntanyes, altres aventures,...
Foto 11: Suro d'una cafeteria de Sort.

dilluns, 27 d’abril del 2009

FUNCIÓ CLOROFÍL·LICA.

Divendres al vespre es reunien les condicions perfectes per poder completar la via que el diumenge anterior havíem deixat a mig fer. L’anticicló es mantenia durant tota la tarda, les temperatures eren agradables, fins i tot, una mica altes, l’hora i el dia feien que a la zona es respirés solitud. Vàrem apropar-nos a la zona per El Bruc, passant per davant del Restaurant Vinya Nova, aquesta vegada amb pocs cotxes, una mica més endavant trobem el desviament a l'esquerra que ens durà, ja a peu, al Clot de la Mònica, més exactament sota a l’Aresta Oest de la Pastereta a l’inici de la via Funció Clorofíl·lica, uns 35 minuts d’aproximació.
Fem la via tranquil·lament, sense cap presa, gaudint de les vistes i del sol, el qual li ha donat per desaparèixer els caps de setmana, fins i tot, recuperem el mosquetó abandonat feia cinc dies. A mesura que ascendim disminueix la dificultat, un cop finalitzada l'escalada ens hidratem i ens preparem per rapelar per les reunions de la mateixa via amb dues cordes de 60 metres. Les últimes llums del dia encara ens fan estar més satisfets de la tarda i de la via. I sort que vàrem aprofitar el divendres, per què “no deixis pel cap de setmana allò que pots fer divendres”. Un altre cap de setmana passat per aigua...
.
NOM: FUNCIÓ CLOROFÍL·LICA
SITUACIÓ: Montserrat, cara sud, Clot de la Mònica, Aresta Oest de la Pastereta.
ROCA: Bona.
DIFICULTAT: V. L1 V, L2 IV+, L3 IV/III
LLARGADA: 130 metres. L1 35 m L2 50 m L3 45 m
MATERIAL: 10 cintes exprés i bagues llargues. Es pot col·locar material, sobretot a L1, que han “desaparegut” les dues primeres assegurances.
PRIMERA ASCENSIÓ: Primavera de 1993, Joan Rovira i Ricard Darder.
.
Foto 1: Funció clorofíl·lica en plena primavera.
Foto 2: Ressenya de la via.
Foto 3: David en el primer ràpel.
Foto 4: Posta de sol al Clot de la Mònica.

dimarts, 21 d’abril del 2009

PER L’AEROPORT SOBRE DUES RODES.

Cada dia que passa el sol es pon més tard, així que continuem allargant el dia amb les sortides de tarda, aquesta vegada amb cinc components. Quedem a l’estació de Sant Boi a una hora determinada, però entre retards, problemes tècnics i de tamany,..., sortim bastant més tard del previst.
Amb les bicis, ja llestes, accedim al camí del riu, per seguir tota la seva riba. Quan sobrepassem una gran olivera prop del camp de .... (ara no recordo el nom, és aquest equip que l’any que ve jugarà a segona), aquest arbre ens indica que ja estem a El Prat i que ja hem deixat enrere Sant Boi. Quan arribem a Can Comas fem una matinera parada per dinar-berenar, sinó el grup no arribaria gaire més lluny. Un cop amb les piles carregades, seguim el nostre camí sense deixar el riu, bastant crescut aquest cop.
.
En el punt d’informació de Cal Tet, després d’hidratar-nos, ens desviem a la dreta fins a arribar a un carril bici asfaltat que ve del poble de El Prat i on ens trobem les hamaques (una bona excusa per descansar) per veure passar el avions sobre nostre, si allargues les mans gairebé els toques. Aquí veurem les maniobres d’aterratge, si no bufa fort vent de llevant, sinó ens perdrem l’espectacle. Continuem la nostra pedalada pel carril bici, ara deixem les maniobres d’aterratge per les d’enlairament, no podem competir amb la velocitat dels avions. El nostre carril finalitza a la platja de El Prat, i les fotografies també, ja que bufava fort vent, aixecant sorra i dificultant la nostra tornada.
.
Avui hem aprés com funciona, una mica, les pistes de l’aeroport:
Les pistes de l’aeroport funcionen segons bufi el vent, és qui mana. Aquí us deixo l’explicació més tècnica.
*El que ens hem perdut per falta de sol, és que es diu que si mires l’ombra de l’avió, passa a més velocitat que el propi avió, un efecte òptic pendent d’observar.
.
.
.
Foto 1: Un arbre fronterer, un punt clau de la sortida.
Foto 2: Les hamaques d'aterratge, el segon punt clau del dia.
Foto 3: L'avió s'acosta ...
Foto 4: ... i ens sobrepassa.
Foto 5: Cartell informatiu de com funcionen les pistes de l'aeroport.

dijous, 16 d’abril del 2009

CHEL GUARRO 09

Ara que ja s'ha acabat el chel per a nosaltres, hem fet un resum de lo bé que ens ho hem passat aquest hivern.

dimecres, 15 d’abril del 2009

ROUTE BARRÉE.

No aconsegueixo recordar unes vacances de setmana santa amb bon temps, així que l’any que ve anirem alguna zona desèrtica, o no, sinó mireu el GP de Qatar (he mirat molta tele aquests dies), també passat per aigua, deu ser la maledicció de setmana santa.
Si l’any passat vàrem posar en marxa el pla B, aquest any vàrem posar en marxa el pla C, C de Cap Casa a fer el C..... (en els punts afegiu les lletres que us vinguin d’agust).
.
La nostres vacances es van limitar a fer un tram d’esquí de muntanya i a fer una pila de kilòmetres amb el cotxe per diferents tipus de terrenys, fins i tot, escales.
Ens vàrem acostar a Gavarnie amb bona intenció i optimisme, i els inconvenients van començar quan la pista d’accés al Barrage d’Ossoue es trobava tancada, llavors vàrem haver de deixar el cotxe més amunt en una corba, entre el refugi La Grange de Holle i l’estació d’esquí també tancada. Aquí ens vàrem calçar els esquís per fer un molt i molt llarg flanqueig seguint el GR-10, on la cama esquerra et demanava parar, però la quantitat de neu i allaus et feien avançar poguessis o no. Un cop passat el tram més exposat, ens vàrem trobar la Cabana de Sausse Dessus on el nostre GR s’ajunta amb la HRP per compartir camí fins a la Cabana de Lourdes. Quan es començava a enfosquir el dia, vàrem trobar per fi la cabana, bastant coberta de neu, però amb el detall de mantenir la porta al descobert per poder entrar-hi. La Cabana de Lourdes a 1947 m, ens va servir per passar la nit entre les seves quatre parets i ocupant les seves quatre estretes places en les seves dues lliteres de ferro, una nevera que ja coneixíem.
El matí del dia següent, ens envoltava la boira, i a poc a poc també el flocs de neu, que anava augmentant la seva mida. Vàrem decidir tornar, suspenent cap tipus d’ascensió, per la pista del Barrage d’Ossoue, per evitar el flanqueig i les acumulacions de neu del dia anterior. Vàrem fer un curt descens fins a la Cabana lliure de Millhas, on vàrem tornar a col·locar les pells als esquís per seguir un curt tram de pista, per després anar salvant grans allaus caigudes de feia dies, ara ja a peu. A 3 km per acabar la pista vàrem agafar un desviament directa cap a La Grange de Holle amb marques de GR i un altre cop amb els esquís posats. Al refugi a 1495 m, tot un luxe, vàrem arribar tot xops, l’incovenient era que la roba eixuta es trobava al cotxe, unes corbes bastant més amunt. Sort que el Carles i el David Z. encara li quedaven piles per rescatar el cotxe i la nostra roba, mentre el David V. i jo els esperàvem a la encesa llar de foc.
Dissabte, vàrem decidir iniciar el retorn, després de comprovar que les nostres coses trigarien dies a eixugar-se i que el mig metre de neu caiguda, i la que estava caient, ens faria difícil, fins i tot, el retorn en cotxe. Vàrem treure les pales per desenterrar el cotxe i clarejar el gran pàrquing del refugi i poc a poc vàrem poder sortir, deixant enrere l’infern blanc de Gavarnie.
.
Foto 1: Carretera tancada, el llevaneus només va arribar fins al Refugi Holle.
Foto 2: Inici de la travessa pel GR 10.
Foto 3: Flanqueig de pànic.
Foto 4: La Cabana de Lourdes, amagada!!
Foto 5: En grup retirant neu al pàrquing del refugi.
Foto 6: Tornada avançada pel Coll d'Aspin.
Una última foto a Instants.

dimarts, 7 d’abril del 2009

FUGAÇ BENASC.

Aquest cap de setmana no ha sigut de grans i dures jornades, ha sigut tot molt fugaç, bé igual que l’explicació que us donaré d’ell...
.
FUGAÇ FERRADA:
.
Dissabte a la tarda en comptes d’anar directament a l’alberg, vàrem fer una fugaç paradeta a Sesué, exactament a la via ferrada de Castellaso. La via ferrada, equipada a la primavera del 2005, ha servit per rehabilitar i netejar la paret d’una antiga cantera de marbre del nord de la població. L’inici de la via és bastant tombat, però poc a poc va agafant verticalitat, i fins i tot, hi ha algun petit desplom, però fugaç i molt ben equipat. Un cop s’acaba la verticalitat, arribem a un replà herbós, aquí podem contemplar la Vall de Benasc i les vistes cap al sud, el Turbón i la Serra de Chía, abans de fer l’últim tram de la via, ja menys aeri. El cim del Castellaso, a 1280 metres, ens permet, amb el permís dels núvols, de gaudir d’unes bones vistes de la Vall, una bona benvinguda i, més, si ho combines amb alguna altra activitat. Desfem el camí fins al cotxe per l’ermita de San Saturnino, que es troba en un coll i uns prats que ens conviden a descansar, però no hi ha temps...cal fer una fugaç visita a Barrabés.
FUGAÇ REMUÑÉ
:
.
Diumenge, no era un gran dia de triomfs, mentre passaven les hores encara ho veiem més clar. Les primeres intencions, es van quedar en això, en intencions. I la dura jornada es va convertir en una fugaç visita a la Vall de Remuñé, una de les últimes valls de Benasc que ens quedava per visitar. La vall és bastant accessible, arribes al seu inici per carretera asfaltada, però no és gaire transitada. La vall, d’orientació est, és abrupte i tancada, rodejada de grans muralles de granet. Vàrem ascendir amb esquís fins a la meitat de la vall, amb la Forca de Remuñé de fons. Un cop cansats, vàrem baixar com vàrem poder, la neu molt humida i el bosc de pi negre no ens ho varen posar gaire fàcil. La vall glacial és suficientment bonica per si mateixa, per tornar satisfets, encara que només sigui havent fet una fugaç travessa en esquís.
Foto 1: Un dels desploms.
Foto 2: Serra de Chía a l'oest, durant la via.
Foto 3: Turbón, entre núvols.
Foto 4: Foto de cim, Castellaso.
Foto 5 i 6: La Forca de Remuñé, ens apropem.
Foto 7 i 8: La Vall de Remuñé d'est a oest.
Més fotos a Instants.

dimecres, 1 d’abril del 2009

MIRADORS.

Un cap de setmana de miradors, un de mar i un de muntanya, un en bici i un altre a peu, sobretot varietat....
.
DE SANT BOI AL MAR.
.
Divendres em van proposar agafar una bicicleta, feia anys que no m’hi pujava, però calia intentar-ho, i calia confirmar la frase “és com anar en bici, mai s’oblida”, per cert, ben certa.
Així que aquest divendres vàrem iniciar el cicle de sortides de tarda, aquest any no esperem ni la jornada intensiva. Vàrem agafar les bicis a la Fundació Marianao i vàrem recollir també a una de les components del “peloton”. Aquí vàrem baixar fins a l’estació de ferrocarrils de Sant Boi on accediríem al marge dret del riu Llobregat per les noves instal·lacions, el Pont de la Barca. A partir d’aquí vorejaríem el riu fins al mar, pel Camí del Sorral, passant prop de masies i zones de conreu, sota grans ponts, tant de trens com de vehicles, i gaudint dels canals i canyissars, i del riu és clar. Un cop passat el Mirador de Cal Tet et passen els avions a tocar, com m’agrada el seu soroll, saber de quina companyia són i d’on venien, ja que els vàrem agafar en les maniobres d’aterratge. I des d’aquí ja ens quedava poc per arribar fins al Mirador del Canal de la Bunyola, on podríem gaudir d’unes bones vistes del mar i de la platja de Ca l’Arana, molt solitària aquell vespre. Llàstima que la desembocadura queda una mica lluny i des del mirador no es veu, però queda pendent.
La tornada la vàrem fer pel mateix camí aquest cop sense tantes parades, només anàvem deixant components, una al pont de Cornellà, una altra a l’estació de Sant Boi i jo l’última, cap amunt a la Cope.
Una bona sortida de tarda, uns 24 km, i a més recordant com es va sobre dues rodes i com s’allarguen els vespres.
UNA ALTRA CARA NORD.
.
Descartada la cara nord del Pico de l’Aspe, per nevada i ventada, diumenge ens el vàrem prendre amb molta calma, primer gaudint de l’esmorzar a l’Alberg Valle de Aragón a Candanchú sense que el canvi d’hora ens afectés. Després amb el cotxe vàrem recórrer la Vall d‘Aspe creuant la frontera pel Túnel de Somport, ens vàrem apropar als pobles d’Accous i Lescun, per observar des de la finestreta del cotxe dues grans canals la Nord-est del Ronglet i l’oriental del Billaire, respectivament.
Com el dia s’anava aclarint vàrem decidir fer el fàcil cim de la Peña Oroel (Uruel en aragonès), un cim amb forma de proa que domina Jaca pel Sud per la Bal Ancha. El nostre camí l’iniciem al Restaurant Mirador d’Oroel a la seva cara nord a 1190 m, des d’aquí iniciem el camí d’ascensió per dins del bosc de pins silvestres, a poc a poc els canviaríem per avets. I finalment quan arribem a la carena i canviem els arbres pels eriçons, plantes amb punxes grogoses a l’estiu, ja podem dir que hem arribat al Collado de las Neveras 1700 m, el nom ve de la multitud de forats que hi ha a la cara Nord de la muntanya on allargaven la vida de la neu per dur-la a les ciutats. Des d’aquest punt, on ja observem la gran creu, només ens queda seguir l’ampla carena gaudint de les vistes de dues bandes, la Nord i la Sud i més plana i del vol dels voltors. Al cim 1769 m seguim gaudint de les vistes i gràcies a dues taules d’orientació li posem nom als llunyans pics dels Pirineus, dels Vallhibierna fins a l'Anie. La creu centenària de ferro que ens indica el cim és de 9 metres d’alçada, aixecada pel Cos de Forestals a principis del s. XX, ens impressiona, quin parallamps més gran que té Jaca!
Una muntanya de llegendes, es diu que la Reconquista en Aragó s’inicià quan unes fogueres en el seu cim indicaven que s’havia de començar la batalla. També es considera muntanya màgica per estar en el vèrtex oriental d’un triangle, que els dos altres vèrtex se situen a San Adrián de Sasabe i a San Juan de la Peña. Una altra llegenda explica que en el seu interior hi havia una mina o un tresor, el qual, que es conegui, no ha sigut trobat.Una altra llegenda que es transmetia oralment per tota la Jacetània, és la del Drac Oroel. Resulta que en una cova situada en la munyanya habitava un Drac que tenia aterrida tota la vall. Un dia, un cavaller jacetà que es trobava empresonat per defensar a las bruixes de la zona, va proposar el seu alliberament a canvi de fulminar el drac. Aquest cavaller gràcies a la seva amistat amb les bruixes, sabia que els dracs tenien un secret: eren capaços d’hipnotitzar a les seves víctimes amb la mirada. Així, fent ús dels seus coneixements i intel·ligència, va polir el seu escut fins a convertir-lo en un mirall i es disposà a visitar la cova del drac quan aquest es trobava dormint. Al despertar, el drac es va veure reflectit en el escut i va caure hipnotitzat per la seva pròpia mirada, moment que el cavaller aprofità per clavar l’espasa en el seu cor, quedant així lliure de la seva condemna.
.
Foto 1: Mirador del Canal de la Bunyola, platja de Ca l'Arana.
Foto 2: Mirador dels Pirineus, Peña Oroel.
Foto 3: Gran dic a El Prat, entre el Pont del Ferrocarril i el Pont de Mercabarna, inagurat aquest diumenge.
Foto 4: Camí de tornada, prop del Canal de la Bunyola.
Foto 5 i 6: Avions, com m'agraden.
Foto 7: Peña Oroel des del pàrquing, foto de la setmana santa de 2007, quan vàrem intentar fer el cim però per problemes elèctrics no va poder ser.
Foto 8: Camí de pujada.
Foto 9 i 10: El cim i la seva gran creu.