dilluns, 28 de novembre del 2011

CARENEJAR*

*Carenejar: Seguir o anar per la línia divisòria de dos vessants en una muntanya o una serralada (Segons IEC).
*Carenejar: La ruta d’ascensió a un cim més espectacular en vistes, mentre segueixes la línia no saps cap a quina vessant mirar, totes dues són impressionants. Quan arribes al cim les dues vistes s’uneixen en una sola, encara més impressionant (Segons Buscador d’indrets).
Aquest cap de setmana hem pujat a Andorra per ascendir dos cims amb un denominador comú: la seva ruta d’ascensió per la carena i per aprofitar a fer unes compres frustrades per la crisi, que també afecta a aquest país dels Pirineus. També hem comprovat que la neu és contínua a partir de 2600 metres a les cares sud, per esquiar has d’anar a Vallter o carregar esquís.
.
CASAMANYA 2752 m.
Punt de sortida: Coll d’Ordino a 1979 metres.
Ruta: Carenejar passant pel Coll de les Vaques a 2105 m i pel Cap d’Astell (el final del bosc) a 2175 m. Trobem dos falsos cims.
Vistes: Tots els cims d’Andorra, el cim es troba al centre del país, un bon mirador.
.
BONY DE SALÒRIA 2789 m.
Punt de sortida: Coll de Conflent a 2177,5 m. Trobem uns búnquers que es construïren en acabar la Guerra Civil per combatre les incursions dels Maquis.
Ruta: Carenejar, una mica més estret que el Casamanya.
Vistes: El cim es troba a la comarca de l’Alt Urgell, on també trobem un vèrtex geodèsic, però el seu accés natural és pel Riu Valira a territori andorrà. Veiem quasi tot Andorra, molts cims del Pallars i, fins i tot, l’Aneto. I al sud tenim la Serra del Cadí.
.
Foto 1 i 2: Carenejant.
Foto 3: Pic d'Escobes des del Casamanya.
Foto 4: Cim del Casamanya.
Foto 5: Casamanya des del Bony de Salòria.
Foto 6: Descens cap al Coll de Conflent.

diumenge, 20 de novembre del 2011

DIUMENGE TARDA: PLA B.

Quan un diumenge s’ajunten diversos factors com que estàs citat per a una suplència de president de mesa electoral, els meteoròlegs no l’encerten gaire últimament els caps de setmana, l’austeritat econòmica,... El millor no és quedar-te a casa i hem aprofitat, que com que hi ha certs museus que són gratuïts els diumenges a partir de les 15h, per visitar-ne un. L’escollit per l’Eulàlia, no sé si pels estudis o per la seva feina, va ser el Museu Blau al Fòrum (Museu de Ciències Naturals de Barcelona).
La nova ubicació del museu va ser inaugurada al març d’aquest any, és un edifici triangular de 180 metres de costat i 25 metres d’alçada que segueix les pautes viàries dels carrers que conflueixen a l’edifici, l’avinguda Diagonal, la Rambla de Prim i la Ronda Litoral. El sostre de l’edifici està cobert per una làmina d’aigua a la teulada, que representa la Mediterrània. El projecte és obra de l’equip suís d’arquitectes Jaques Herzog i Pierre de Meuron.
El museu és una biografia del planeta Terra a través de roques, minerals, fòssils, plantes i animals dissecats. És un museu bastant dinàmic, ja que fins i tot, hi havia les primeres roques exposades de l’explosió volcànica propera a Hierro.
La propera tarda de diumenge escullo el museu jo, Eulàlia!!
!
Foto 1 i 2: Ens dirigim al museu.
Foto 3: L'esquelet de balena que presideix l'entrada del museu.
Foto 4: La Terra és la protegonista.
.
L'esquelet de la balena: Possiblement un mascle de més de 80 anys, que l'11 de juny de 1862 es va quedar encallada a la platja de Llançà (Girona) i que va adquirir la Universitat de Barcelona. L'esquelet està penjat del sostre, suspès per una quarantena de cables, just sobre de les escales del museu, i s'ha pogut muntar en una posició corbada, la que adopta la balena en submergir-se al mar, en comptes de la postura recta que tenia quan s’exhibia al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella, on hi va estar exposada des de l’any 1925.
La restauració de l’esquelet del rorqual, que pesa una tona i mesura 20 metres de llargada, ha estat laboriosa, especialment per l'accident que va sofrir quan l'estaven desmuntant per traslladar-lo al seu nou emplaçament. Tot i això, amb l’actual muntatge la balena s’ha allargat dos metres més respecte el que presentava en la seva anterior ubicació. El motiu ha estat perquè s'hi han afegit els discos intervertebrals que substitueixen els de cartílag que van desaparèixer fa 150 anys, quan es va preparar el cadàver de la balena per exposar-lo.

divendres, 18 de novembre del 2011

EL CORRAL.

Aquest dissabte, aprofitant la castanyada anual del centre, vam passar les poques hores de llum del dia a la zona d’escalada esportiva nomenada El Corral de Vallsabuc, situada a la comarca del Berguedà. Aquesta zona es troba a 15 minuts a peu des del pàrquing de l’abandonada estació d’esquí dels Rasos de Peguera, aquí trobareu informació més detallada de com arribar-hi. El Corral es troba a 1900 metres d’alçada, així que molta calor no vam passar, amb fred aquest corral no és per a gallines, pensem que a l’estiu és una bona zona.
És una zona curiosa, ja que es troba enfonsada amb forma de cràter, exactament és una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest (sembla que entenc). A més l’ambient és molt alpí.
Nosaltres vam esgotar gairebé totes les vies (de IV+ a V+) de la zona nomenada Escola, on trobem conglomerat, mentre els nostres companys es dedicaven a vies més series. L’equipament és molt nou (2010-2011) i es troba molt ben equipat sobretot l’Escola.
Un bon indret per retrobar-nos amb l’escalada, només ens falta trobar la continuïtat.


.

Foto 1: Xavi i Mines escalant a la Cara Est de El Corral.

Foto 2: Preparant-se per escalar.

Foto 3: Vies de la zona de l'Escola.

Foto 4: La posta de sol decorant les parets de Cap Llitzet.

dimecres, 2 de novembre del 2011

CAN ROCA, PERÒ…

Hi ha moments a la vida que necessites trobar la calma, i fa un any ho vam necessitar i la vam trobar a la zona empordanesa del Pla de l’Estany.
A més, a la zona vam descobrir el restaurant Can Roca, però d’Esponellà, amb menys estrelles Michelin que el Celler de Girona. Aquest restaurant centenari, antigament havia sigut un hostal, ofereix cuina casolana, senzilla i ben bona. I que millor que celebrar aquest descobriment que repetir la visita anualment.
Un cop tips podem aprofitar per fer un tomb pel petit poble d’Esponellà a 141 metres d’alçada i visitar l’església de Sant Cebrià del segle X, a la Plaça Major, amb portalada romànica i treballs de forja. La seva arquitectura és d’una sola nau, amb volta apuntada i absis semicircular. I si teniu més temps passegeu per la vora del Riu Fluvià, sense pressa i sense cap objectiu, ja veureu que trobareu la calma...
.
Per acabar, una frase que deia un cuiner de l’Empordà, i que a Can Roca d’Esponellà es segueix aquesta màxima. I també la podríem aplicar a altres àmbits de la vida.
.
“El plat més bo no és pas el més complicat, sinó el que està més ben cuinat dintre de la seva senzillesa”.
.
Foto 1: Riu Fluvià, en calma.
Foto 2: Església de Sant Cebrià.
Foto 3: Antic cartell indicador prop del restaurant.
Foto 4: Rotonda al costat del restaurant.
.
Restaurant Can Roca d’Esponellà.
Av. Fortuny, 1
Esponellà
972 59 70 12

AMB DRETS D’AUTOR.

Aquest diumenge d’un atípic pont de castanyada, desafiant la pluja i el fred, vam anar a resseguir una ruta amb drets d’autor, però els canons de la Societat (i)limitada han estat molt més baixos que els de l’SGAE. Nosaltres vam variar només el punt de partida de la ruta i la vam iniciar a Camprodon a 988 metres d’alçada. D’aquí vam pujar fins al conegut Coll d’Ares a1530 metres sense trepitjar gaire asfalt, l’únic incident va ser la mossegada d’una petita fera que defensava casa seva. Un cop al coll descendim una mica per carretera fins a una preciosa pista, ja en territori francès en el Forêt Domaniale du Haut Vallespir, el paisatge és de ben entrada la tardor, i abunden tots els tipus de colors. Seguint la muga, arribem fins a Coll Pregon a 1533 metres d’alçada on comencem el descens per un sender fins al poble d’Espinavell a 1350 metres. Aquí fem un ràpid mos rodejats de boletaires amb cistells buits i iniciem una bona pista per ascendir fins a la Collada Fonda 1906 m. La collada separa la vessant de les valls que formen el riu Ritort a l’Est i el Ter cap a l’Oest. A partir d’aquí ve el millor de la jornada, esportivament parlant, un descens de 25 km fins a Camprodon passant per Setcases, 15 km per molt bona pista i 10 km per carretera.
Una ruta que segur que repetirem més endavant, segur que altres estacions no la fent menys interessant.

Foto 1: Iniciem la ruta, camins de tardor.

Foto 2: Carenejant.

Foto 3: Anem bé!

Foto 4: Aviat s'acaben les rutes pels Pirineus en bicicleta.