dimarts, 21 de febrer del 2012

Per la directa.

Tozal de Guara, cim que coneixem des de fa anys, pel Nord i pel Sud, per Nocito i per LaTejería/Ermita de Fabana, diferents motius ens han impedit coronar-lo; les hores de llum, un diluvi, pluja a mig camí, batudes de caçadors,..., de tot i més. Diumenge, amb molt poques hores dormides per culpa d’un gran concert i cansats de tants intents, vam decidir ascendir el cim per la directa, per la via més curta i fàcil, des del pàrquing proper al poble d’Used a 1080 m, a la cara Nord.
La pista inicial l’anem escurçant per dreceres, algunes ben glaçades, fins que arribem al Refugi Forestal de Fenales a 1396 metres. Un petit refugi lliure molt ben conservat de dues plantes amb 13 places com a màxim i una bomba d’aigua a l’exterior, també ben congelada. Aquí agafem ja un sender, on anecdòticament trepitjarem neu, i que ens duu fins a un coll de l’ampla carena a 1930 m i d’aquí fins al cim ja queda poc.
.
Per fi, trepitgem el sostre del Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara, de només 2077 metres d’alçada. Al cim trobem una creu y unes ferradures de ferro. També trobem un llibre de signatures, aquí fem constar la nostra ascensió. Llàstima que la muntanya a l’últim moment ens ennuvola les muntanyes d’Ordesa, voldrà que tornem?
Descendim del cim que tantes vegades ens havia costat pujar-lo, contents, i encara les cançons del concert ens xiuxiuegen a les orelles...
.
“…y en los árboles escucha,
voces de tiempos remotos,
ha elegido caminar…”
“...Pero tú eres lo último que veo,
antes de vencerme el sueño.
Siempre estas conmigo en una dimensión
lejos del olvido.”
.
Foto 1: El cim de Tozal de Guara.
Foto 2: Refugi lliure de Fenales.
Foto 3: Fent constar la nostra ascensió.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Fent temps.

Dissabte teníem un concert a Osca a les 23.30h, teníem moltes hores per poder fer el Tozal de Guara i més. Però, després de realitzar una hora d’aproximació al cim, ens trobem un cartell anunciant-nos una batuda de caça major, llavors, mitja volta i avall, no teníem ganes de sortir a les notícies.
Teníem encara tot el dia per endavant, així que vam anar a fer temps a Vadiello i a la ciutat d’Osca.
.
Mallos de Vadiello.
Vadiello se situa entre Nocito i Santa Eulalia la Mayor, aquí trobem un envasament amb el mateix nom, construït al 1971, el qual inunda el congost del riu Gautizalema. En un principi, ens vam acostar a la zona per escalar, però en molts sectors estava prohibit per nidificació, no teníem gaire sort! Llavors vam canviar les cordes per fer un curt volt i així conèixer i fotografiar aquestes formacions de conglomerat, verticals i aïllades, no menys impressionants que les de Riglos. Ara ja tenim presentats a Los Mallos de Ligüerre, la Mitra, el Puro de Vadiello, la paret del Elefante,..., ja tornarem per conèixer-los millor i a escalar alguna cosa del nostre nivell, això si, després de la nidificació, a partir de juny
.
Osca.
.
Osca és una ciutat petita, una capital de província menys habitada que Sant Boi de Llobregat, i que per a nosaltres sempre ha estat la porta als Pirineus, però que per un moment es va convertir en el nostre centre d’atenció. Al vespre de dissabte, un cop situat el Palacio de Congresos, on més tard gaudiríem del concert, vam anar a la recerca d’indrets urbans. Vam passejar pels estrets carrers del centre històric de la ciutat, vam fotografiar alguns racons, vam berenar en una de les seves places, molt concorregudes aquell dia per la imminent rua de carnaval, i, fins i tot, ens vam sorprendre per un escultura a l’humor de Forges, el Blasillo de Huesca. En petits detalls i bells racons, la ciutat ens ha captivat, com a mínim, ha deixat de ser només una porta de pas.
.
Foto 1: Mallos de Vadiello.
Foto 2: Palacio de Congresos d’Osca.
Foto 3: La Mitra sobrevolada.
Foto 4: Paret del Elefante i l’envasament de Vadiello. Al fons el conegut Fragineto.
Foto 5: Botiga de Ultramarinos “La Confianza” de 1871, al costat de la Plaça Luís López de Allué. Diuen que és la botiga de queviures, encara en actiu, més antiga d’Espanya. Val la pena el seu interior.
Foto 6: Rotonda i escultura a Forges, el Blasillo de Huesca.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Com a mínim una.

Aquest cap de setmana vam passar-lo a Bielsa, havia de ser un cap de setmana complet d’escalada en gel, però per diferents motius només vam poder escalar una via, la primera i l’última de la temporada, però com a mínim una...
Dissabte vam partir des de l’antiga duana de Bielsa per un sender, el qual surt des de la vessant contraria a la de la Vall de Tringoniero, al costat de una petita borda en runes. El camí ascendeix ràpidament fent ziga-zagues dins d’un bosc de pins, i en una hora i escaig ens vam plantar al petit Circ de Liena. El circ és una paret rocosa amb unes set línees clares de gel a uns 1800 metres d’alçada aproximadament, als peus del Pic de Liena, de 2607 metres, i la Mota, de 2580 metres. Vam decidir fer la via situada més a l’esquerra i la més fàcil, ho desconeixíem, perquè les ressenyes s’havien quedat al cotxe. La via nomenada “Torrentera” va ser l’única escalada del dia, la intenció era ascendir alguna més, però el fred ens va congelar. Així que un cop feta i rapelada vam descendir i vam catalogar el dia, com el dia que havíem passat més fred, sort de la meva nova jaqueta.
.
Al dia següent vam acostar-nos a diferents cascades, però no vam clavar-hi cap piolet, “La nostalgia del irlandés” patia overbooking, la “Kagaforce” i les seves companyes del Sector Parador tenien mal gel o no estaven formades, com en el cas de la Brutal Fang, llàstima, hehehe!!!
!
TORRENTERA. Circo de Liena.
Data de l’escalada: 11 de febrer de 2012.
Orientació: Est.
Dificultat: II/2+, **, màxim 70º.
Llargada: 70 metres, amb descansos. Encara que el dia de l’ascensió per falta de neu, creiem que era més llarga.
Descens: Dos ràpels de 60 metres molt aprofitats, des d’arbres.
Observacions: Zona a evitar en cas de risc d’allaus, aquell dia la neu era escassa. Bona via per agafar contacte el primer dia d’escalada, llàstima que també va ser l’últim. Gel molt dur, els cargols no volien entrar.
.
Foto 1: David al primer ressalt, creiem que aquest ressalt amb força neu es deu trobar cobert.
Foto 2: David al segon ressalt.
Foto 3: Carles en l’inici del segon ràpel. 
Foto 4: D’esquerra a dreta; Kagaforce, Trance Iniciático i Amenaza Subirana. A la part de dalt la Brutal Fang.

dilluns, 6 de febrer del 2012

La Plaça Major.

A Vic pot ser que hagués estat de petita, però en els meus records no hi era present aquest fet. El que és segur és que sempre recordo haver estat de pas, o veient-lo durant la retransmissió del temps o, fins i tot, en alguna celebració d’algun títol del Barça. Ara, ha donat la casualitat de que en un marge petit temps ens hem passejat dues vegades seguides pels seus carrers, i per motius ben diferents. Un va ser pel Mercat Medieval al desembre i l’altre, aquest cap de setmana, en una frustrada recerca de neu.
Destacaré de Vic, la seva Plaça Major, ja que ara que la conec em sorprèn que la major part d’ella es troba sense pavimentar, una cosa que a data d’avui és bastant difícil de veure. Els dos cops que he estat, he repetit el mateix ritual, me he posat gairebé al mig de la plaça i he girat per mirar-la tota, per no perdrem cap edifici, ni cap de les seves asimètriques arcades.
La plaça també és coneguda com la Plaça del Mercadal, es celebren fires i mercats en ella, i també concerts i altres esdeveniments. És de planta quadrada i es troba a la part més alta de la Vila Vella i és la més gran de Vic. A la plaça trobem comerços, molts amb soterrani, i edificis molt més senyorials.
.
.
.
L’Ajuntament el trobem a la banda Sud-est. És un edifici gòtic  i disposa d’un campanar de l’any 1388, on trobem un rellotge que marca el temps a la plaça.
.
.
.
.
.
La Casa Comella, un palau modernista del segle XIX, és l’edifici més majestuós. Aquest es troba al Sud-oest, al costat de l’accés més ample de la plaça.
.
.
.
Detall de la façana de Almacenes Musach, al costat de la Casa Moixó, no he trobat informació al respecte, però em va agradar.

.
.
.
.
.
.
.
Detall de la façana de la Casa Moixó, al Nord de la plaça, barroca i renaixentista del segle XVI.

divendres, 3 de febrer del 2012

Un tip de castells.

Aquest cap de setmana, desafiant les baixes temperatures, encara que comparades amb les d’avui no són tan fredes, vam fer una ruta en btt ben abrigats. L’escollida va ser la ruta dels Castells del Sió de la Segarra, uns 81 km de Castells, aprofitant totes les hores de llum del dia. Un recorregut principalment planer, però amb uns 1000 metres de desnivell positius, acumulats principalment per accedir als pobles situats estratègicament dalt de turons, val a dir també que la Segarra és la comarca de Catalunya amb un nombre major de pobles. La ruta discorre bàsicament seguint el curs del riu Sió, la riba del qual, a mitjan segle XI, va ser reconquerida als àrabs i on hi van proliferar castells i esglésies que garantien la presència cristiana.
Les Oluges, Malgrat, Castellmeià, Guissona, Sanaüja, Ribelles, Sitges, Florejacs, Les Pallargues, Aranyó, Montcortés, en resum, un tip de castells, pendent d’una visita menys esportiva i més cultural.
.
Foto 1: Mapa de la zona i dels seus castells.
Foto 2: Castell de les Sitges.
Foto 3: Castell de Montcortés durant les últimes llums del dia.