ALPS’10: ARÊTE DES AMIS.

Ahir dilluns no vam fer res de res de muntanya, però si vam gaudir del sol al càmping i vam fer la bugada, compres alimentàries,..., no semblaven vacances. També ens va servir perquè els amos del càmping Les Lanchettes, molt amables, ens informessin de les possibilitats d’escalar de la zona. Amb aquesta informació i el wifi, teníem tot el que necessitàvem per fer a l’endemà una fàcil via molt a prop del càmping. La via es troba a la mateixa zona que hi ha els blocs de Céris a 1370 metres, una zona de boulder que hi ha a una gran i herbosa corba abans del càmping. Exactament a les localitats de Peisey Nancroix-Le Moulin, a prop d’un edifici que es diu Les Amis i suposem que li dóna el nom. La via és en forma d’aresta, no molt espectacular, però molt ben equipada i la qual ens serveix per entrar en contacte aquest any amb la via llarga.

.
NOM: ARÊTE DES AMIS.
APROXIMACIÓ: 5 minuts.
DESCENS: Es pot escollir per ràpel amb una corda de 70 metres (suficient) o per un cable que trobes al final de la via, 20 minuts.
ROCA: Gneis i molsa.
ORIENTACIÓ: Sud-oest.
DIFICULTAT: V o IV+/A0. L1 V o A0, L2 IV+, L3 III, L4 III.
LLARGADA: 100 metres. L1 30m, L2 30 m, L3 20 m, L4 20 m.
MATERIAL: 10 cintes exprés (no va caldre cap material) i bagues llargues de reunió.
OBSERVACIONS PERSONALS: Creiem que el primer llarg és superior a V, en alguna ressenya vam trobar la mateixa observació. Nosaltres el primer llarg el vam fer en A0 ja que està superequipat. Vam unir el tercer i quart llarg per agilitzar la via, es fan bé d’aquesta manera. Vam descendir pel cable, sense cap problema, pitjor va ser el camí de descens que és molt dret.

.
Foto 1: David a L1 tirant de cintes.
Foto 2: Neus al L4, finalitzant la via.
Foto 3: L’aresta des dels Blocs de Céris.

CASTANYADA EXPRÉS.

Aquest any la castanyada amb el centre no ha sigut completa, per temes personals la vam escurçar a la meitat i només ens vam quedar amb la part més esportiva d’aquesta. Aquest any la casa de colònies es trobava a Horta de Sant Joan, i la trobada per escalar la vam fer als Ports, exactament la Via Tintin a les Moles del Don als Estrets d’Arnes, mentre la resta de companys escalaven esportiva als Estrets del Sol, un indret idíl·lic i silenciós (eh? Sota la Lluna). Un cop finalitzada la via, i el descens amb un curt i estètic ràpel, ens reunim amb els companys, on dinem i provem una de les vies d’uns 30 metres d’alçada, unes vies amb uns passos inicials molt explosius.
Vam passar un dia exprés en un gran indret, escalant vora un riu envoltat de muntanyes de conglomerat, les Moles del Don i la Cresta de les Gronses, les quals formen els estrets, una zona d’esbarjo per a les cabres i per als escaladors ;-).

.
NOM: VIA TINTIN A LES MOLES.
PRIMERA ASCENSIÓ: Josep i Kildo Carreté a l’abril de 1986, equipa i oberta per dalt.

SITUACIÓ: Moles del Don, els Estrets d’Arnes, Els Ports de Besseit, Terra Alta.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona. Conglomerat semblant al de Montserrat.
DIFICULTAT: IV+. L1 III, L2 IV+, L3 IV, L4 III+. Equipada.
LLARGADA: 125 metres. L1 35 m L2 20 m L3 30 m L4 40 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL: Una via fàcil, però no deixa de tenir el seu compromís en les tirades més fàcils i menys equipades. I sobretot no et deixis cap parabolt per xapar ja que el compromís augmenta. Durant el descens has de realitzar un curt ràpel en una estètica, però punyetera xemeneia.

.

Foto 1: Aproximació a la via, idílic.

Foto 2: El David descansant en una reunió, als fons els nostres companys als Estret del Sol.

Foto 3: El perfil, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

Foto 4: Ressenya de Sempre Amunt! (Moltes gràcies).

Foto 5: L'estret ràpel.

Foto 6: Acabem el descens per reagrupar-nos, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

.

I l'esmorzar a Mora d'Ebre, amb un INSTANT per a la fotografia.

.

Mes ressenyes a Onaclimb i Escalatroncs.

ESPERÓ I CAIAC.

Tornem als indrets catalans i ho fem repetint a Sant Llorenç de Montgai, altre cop una jornada d’escalada i caiac. Aquest cop la via escollida va ser la Via Original de l’Esperó Sud de la Paret de l’Ós. Una via amb gens d’aproximació, el peu d’aquesta es troba a uns sis metres a la dreta de l’Esperó Rematxa, identificat clarament amb una placa, a peu de carretera. La via són quatre llargs de 30 metres, cadascun molt i més maco, sempre sense deixar l’esperó. L’embassament al fons dels teus peus encara fa més maca la via, mentre els caiacs passen silenciosos trencant la quietud del pantà. La bibliografia per a la via va ser El Plaer de l’Escalada, i com diu el llibre, tot un plaer de via!

!

Mentre descendim a peu voltejant la Paret de l’Ós, ja estem pensant en el dinar i en refrescar-nos a l’embassament. Dinem aquest cop al centre del petit poble, al Restaurant Mirador del Llac, amb molt bones vistes, de l’esperó i de l’aigua. Després tornem a llogar els caiacs al càmping La Noguera, aquest cop dos de simples, no hi havia cap altra opció. L’experiència de fer caiac en solitari és bastant bona, sobretot perquè el trasto és mou més recte. Repetim el mateix recorregut que ja coneixíem, fins on el pantà es converteix en riu, gairebé nou kilòmetres.
Un indret prop de casa, un dia esgotador, un dia sense estrès passant les hores, vivint-les, un dia per combatre el síndrome post-vacacional i la rutina...

.

.

NOM: VIA ORIGINAL A L’ESPERÓ SUD.

PRIMERA ASCENSIÓ: J. E. Farreny i J. Vidal el 5 de gener de 1974.
SITUACIÓ: Paret de l’Ós, Sant Llorenç de Montgai, la Noguera.

ORIENTACIÓ: Sud.

ROCA: Bona. Calcària.

DIFICULTAT: V. L1 IV, L2 IV+, L3 V, L4 V. Equipada.

LLARGADA: 120 metres. L1 30 m L2 30 m L3 30 m L4 30 m

MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.

OPINIÓ PERSONAL DELS LLARGS: L1 el llibre del Plaer de l’Escalada el marca com III+, us adjuntem la ressenya de l’Escalatroncs perquè el marca com IV, la xemeneia no és difícil, però és rara-rara i molt maca, L2 havent passat el primer llarg que l’esperes menys complicat, aquest el trobes més fàcil, L3 el pas més difícil, però amb l’equipament perfecte per no passar por, L4 la sortida és una mica complicada, és V bastant fi.

.

Foto 1: Fent caiac i de fons l'Esperó Sud.

Foto 2: David al tercer llarg, abans del pas de V.

Foto 3: Foto cim, l'embassament de fons.

Foto 4: Vistes des del restaurant el Mirador del Llac.

Foto 5: El caiac et facilita els indrets, quins indrets!!!

Foto 6: Foto i ressenya de l'Escalatroncs. *Moltes gràcies.

TRENCANT MALEDICCIONS.

Per acomiadar-nos de l’últim divendres al vespre que podem fer una tranquil·la escapada d’escalada abans de les vacances, ens apropem altre cop a la zona del Pic del Martell, a una de les parets més llargues i més clàssiques del Garraf. L’itinerari escollit és la famosa i coneguda Herboristes, la qual fins a la segona reunió ens la coneixíem molt i molt bé. Aquesta via va ser de les primeres que es van obrir al Pic del Martell, exactament al 1973, pels germans Pere i Jaume Forts. La via és la darrera abans de la zona on està prohibit escalar a certa època de l’any; abans hi havia un cartell indicant-ho, que divendres no vàrem trobar, igualment a l’inici de la via ens trobem ben escrit el seu nom. La roca és calcària, amb rapisses típiques, bones presses, però relliscoses, sobretot pels peus. Durant la via ens trobem menys vegetació i selva que la Retorno Mágico, a pesar del seu nom.

.
La via està molt poc equipada, trobem algun oxidat buril, algun pitó i un tascó i un friend clavats, també fem servir friends, tascons i bagues llargues que dúiem.
La Herboristes, per fi podem dir que l’hem fet, i que hem passat de la seva segona reunió i més amunt encara, hem trencat la maledicció de la Herboristes, encara que vàrem fer les fotos amb el mòbil, maledicció o despiste?? D'aquest manera ens marxem de vacances amb la llista de temes pendents més curta, encara que mai deixa de créixer.

.
NOM: VIA HERBORISTES.
PRIMERA ASCENSIÓ: Pere i Jaume Forts al 1973.

SITUACIÓ: Sector Herboristes, Pic del Martell, Garraf.
ORIENTACIÓ: Sud-est/Est.
ÈPOCA: Matins d’hivern. Tardes d’estiu, primavera i tardor.
ROCA: Bona. Calcària.
DIFICULTAT: IV+. L1 IV, L2 IV+, L3 IV+, L4 II, L5 IV+. Semiequipada.
LLARGADA: 140 metres. L1 20 m L2 15 m L3 40 m L4 30 m L5 35 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL DELS LLARGS: L1 i L2 Molt coneguts, L3 el pas més difícil, la sortida de la R2 i lliscant, ara un tascó encastat el facilita, L4 un tràmit o una passejada, L5 el tram més maco de la via, un vertical diedre.

.

Foto 1: Vistes a la sortida de la via.

Foto 2: Inici de la via.

Foto 3: .... i el final.

Foto 4: Ressenya del llibre Barcelona y Alrededores.

DEL MAR A LA MUNTANYA.

D’una escalada prop del mar a una raquetada per les muntanyes, de l’escalfor del Sud al vent del Nord, del Mar Mediterrani als Pirineus, és que ho volem tot, sort que d’indrets hi ha a tot arreu...

.

RETORNO MÁGICO.

:
.

Aquest cop si, retorn, no màgic, però si a peu del Pic del Martell, després d’anar repetides vegades per fi hem pogut sortir per dalt. La neu (si, neu al Garraf), la por i un petit “saque” fa anys, han sigut els motius que ens havíem impedit sortir a peu i sense cap ràpel.
La via escollida va ser Retorno Mágico, acompanyats per la frescor de l’ombra del Pic del Martell per la seva orientació gairebé est i l’hora del dia i també per la solitud, cap cordada al Pic del Martell!! quina tranquil·litat, quin silenci. La via és per anar jugant amb “catxarritos” només estan equipades i oxidades les reunions, ens trobem també en el pas més difícil de la via IV+ dos pitons i un friend encastat. La via està quasi neta d’assegurances, però de no de flora, quasi selva del Garraf, entre margallons i altres vàrem acabar una mica esgarrapats. La sortida de la via va ser ràpida no vàrem gaudir gaire de les vistes del mar, ja que faltava pocs minuts de llum i encara ens quedava el retorn ...., i aquest cop el retorn a peu.

.
NOM: RETORNO MÁGICO.
SITUACIÓ: Pic del Martell, Garraf.
ORIENTACIÓ: Sud-est/Est.
ÈPOCA: Matins d’hivern. Tardes d’estiu, primavera i tardor.
ROCA: Bona. Calcària.

DIFICULTAT: IV+. L1 IV, L2 IV+, L3 IV, L4 IV. Semiequipada.

LLARGADA: 120 metres. L1 25 m L2 30 m L3 20 m L4 45 m

MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, joc d’encastadors, alguns friends, xapes recuperables i cordes dobles de 60 metres.

Ressenya de Madteam.

.
LA VALL DE PLANÈS.

.
.

Últimament les primeres intencions, es queden en això, en intencions. I mai encertem, quan hem de fer esquí fem alpinisme, quan hauríem de fer canals fem esquí, quan....aaarrggghhh!!!
Després d’aproximar-nos dissabte a l’inici de la Vall de Planès a la Catalunya Nord i d’haver escoltat per ràdio com el Madrid li regalava la lliga al Barça, la nostra intenció de diumenge era fer un corredor al Roc de Boc o Malaza. Un indret, eclipsat pel seu veí, el Circ de Cambre d’Aze, poc conegut i transitat. Però la manca de gel i l’excés de roca que veiem als ressalts del corredor, ens va tirar enrere.
Així com bons Buscadors d’Indrets, vàrem recórrer la Vall de Planès o de la Conca fins gairebé la part més alta, passant pel seu petit Estany de Planès a 2196 m que gairebé ignorem. Al fons de la vall cap al Sud teníem la Torre d’Eyna i el Circ de la Conca que li donaven un ambient alpí a l’escenari, i de vistes cap al Nord ens acompanyava el Roc de Madres ja amb poca neu. En total uns 500 metres de desnivell per l’esglaonada vall amb les motxilles ben plenes, amb tot el material per fer el corredor suspès, tot per seguir amb l’entrenament...
Una vall inhòspita i tranquil·la que de ben segur que hi tornarem per fer el corredor al Roc de Boc, un corredor molt estètic i pendent.
Un cop cansats, vàrem decidir acostar-nos a Ax-Les Thermes, ja conegut per nosaltres, per remullar-nos els peus a les seves aigües termals i fer un entrepà abans d’unes compres exprés a Andorra, no sé que cansa més?

:

.

Foto 1: El mar des del Pic de Martell.

Foto 2: La Vall de Planès.

Foto 3: David escalant o/i buscant...

Foto 4: Per fi!! El Pic del Martell, queden pocs minuts de llum.

Foto 5: Peu de via, impossible començar malament.

Foto 6: La Malaza, poca neu.

Foto 7: Estany de Planès, petit i amagat.

Foto 8: Bassin de la Basse (Piscina de sota) al costat del casino, la Bassin des Ladres està en reformes però han habilitat aquesta antiga piscina mentre durin els treballs.

Foto 9: Un resum de peus del cap de setmana.

Una foto més a INSTANTS, com no?!

MAL PRESAGI.

Vàrem decidir passar tot el diumenge a Montserrat, escalar i caminar amb les motxilles ben plenes amb ferros i cordes. Una bona ruta teníem pensada, però no teníem el cap clar, sobretot jo, no sabíem si sortiria bé, teníem un mal presagi.... No sabíem si seria el mal temps, el temut flanqueig de la via,..., però al final ens van fastiguejar el dia, a l’últim minut com al Barça. Arribàvem cansats i gairebé de nit al cotxe, que el teníem a la carretera BP1103, que va del Monestir a Can Maçana, en un petit replà prop de l’accés al Camí dels Degotalls i la Canal del Pou de Gat (km 7,5). Quan ens adonem que teníem un vidre trencat del cotxe, no!! Un no, dos, no. Un altre!!! Finalment tres vidres trencats, per robar-nos objectes amb més valor sentimental que econòmic, per robar-nos el nostre temps durant els següents dies per arreglar papers, claus, denúncia,... Ràbia, impotència i resignació són els sentiments que em produeix aquesta situació. Altres paraules, que no reproduiré, també se’m passen pel cap.

.
Però el dia també va tenir la seva part bona:
Vàrem iniciar el nostre llarg i multidisciplinari recorregut a la Canal del Pou del Gat, una bona drecera per esquivar tota la multitud del Monestir. La canal, de forta pendent, ens deixa al Camí de l’Arrel on ens desviarem per arribar als peus de La Momieta, després de lluitar contra els esbarzers i fer el porc senglar. La Via Normal a La Momieta s’inicia entre aquesta agulla i la seva germana gran, La Momia. L’inici, amb banda sonora de sardanes, és el famós i temut (sobretot per a mi) flanqueig, que després de tot és una bona rapissa que es va estretint fins a arribar a la primera reunió. Els dos següents llargs és fan prou bé, però les assegurances allunyen una mica, encara que pots col·locar alguna cosa com un petit pont de roca, varies savines,... Finalitzem la via amb quatre gotes i sense baga de reunió per a la R3, sort que el David llegeix llibres i munta una reunió amb la pròpia corda. Un cop a dalt ens fem les fotos de rigor i gaudim de les vistes abans de preparar el primer ràpel per la cara oest. Dos ràpels ( 20 i 40 metres), entre les dues agulles, impressionants i verticals, però que és fan prou bé, els quals ens deixen a peu de via altre cop.
Prenent alguna cosa i descansant a l’ermita/refugi de Sant Benet, decidim que ens perdrem el Barça, però que farem un recorregut amb les motxilles ben plenes, és a dir, entrenament... Tornem enrere una mica fins al desviament cap a l’Ermita de Sant Salvador i passem per sota de la Trompa de l’Elefant, com impressiona, sembla que et miri. Seguim sempre marques grogues, les deixem un moment per ascendir el cim de Sant Salvador, cim bessó de l’Elefant, una estreta xemeneia molt relliscosa ens dona pas a unes boniques vistes, de lluny veiem el nostre últim objectiu del dia, l’Albarda, també l'acompanyen la boira i els núvols. Recuperem el nostre camí pel Serrat de Lluernes i ens apropem al Cavall Bernat, molt solitari a aquella hora del dia, per un moment somniem que el pugem, però ni l’hora, ni la meteo, ni el meu cap són els adequats, així que el deixem allà,..., als nostres somnis. Seguim el nostre camí fins al Camí del Francesos, on el seguirem fins a l’Albarda Castellana (sella de muntar feta principalment de palla), el sostre comarcal del Baix Llobregat, amb 1177 metres. Un cim amb unes vistes menys espectaculars que el seu veí Sant Jeroni, però un cim de col·leccionistes i que estava pendent del projecte (com diria el Llopis) dels 100 Cims. Per finalitzar la ruta circular ja només ens quedava desfer el camí fins al Monestir a 720 m pel Camí del Francesos pels seus nombrosos esglaons i el famós Pas dels Francesos 840 m, nom que prové del fet que els francesos envaïren la muntanya a través d’aquest pas a principis del segle XIX.
Ja al Monestir, es respirava massa silenci, massa tranquil·litat, estàvem satisfets pel recorregut i molt cansats. Però en els minuts de descompte ens van esgarrar el dia ... el mal presagi era ja una realitat.

.
DADES DE LA VIA NORMAL A LA MOMIETA:
NOM: VIA NORMAL A LA MOMIETA
SITUACIÓ: Montserrat, Sant Benet.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona.
DIFICULTAT: IV +. L1 IV, L2 IV+, L3 IV/III
LLARGADA: 95 metres. L1 20 m L2 25 m L3 50 m
MATERIAL: 8 cintes exprés i bagues llargues per a savines. Petit pont de roca a la L2.
PRIMERA ASCENSIÓ: Juny de 1943, J. Caselles, Subirana, Vignoli i Serrat.

Foto i ressenya de l'Ivan Bonati.

.

.

Foto 1: Cim de La Momieta.

Foto 2: L'Elefant, La Momia i La Momieta.

Foto 3: Arribant a Sant Benet.

Foto 4: Serrat de les Lluernes.

Foto 5: Continua estant als nostres somnis.

Foto 6: Cim de l'Albarda Castellana, sostre comarcal.

Foto 7: Últimes llums del dia.

Foto 8: Ressenya de la Via Normal de La Momieta de l'Ivan Bonati.

Un instant més per a una flor.

FUNCIÓ CLOROFÍL·LICA.

Divendres al vespre es reunien les condicions perfectes per poder completar la via que el diumenge anterior havíem deixat a mig fer. L’anticicló es mantenia durant tota la tarda, les temperatures eren agradables, fins i tot, una mica altes, l’hora i el dia feien que a la zona es respirés solitud. Vàrem apropar-nos a la zona per El Bruc, passant per davant del Restaurant Vinya Nova, aquesta vegada amb pocs cotxes, una mica més endavant trobem el desviament a l'esquerra que ens durà, ja a peu, al Clot de la Mònica, més exactament sota a l’Aresta Oest de la Pastereta a l’inici de la via Funció Clorofíl·lica, uns 35 minuts d’aproximació.
Fem la via tranquil·lament, sense cap presa, gaudint de les vistes i del sol, el qual li ha donat per desaparèixer els caps de setmana, fins i tot, recuperem el mosquetó abandonat feia cinc dies. A mesura que ascendim disminueix la dificultat, un cop finalitzada l'escalada ens hidratem i ens preparem per rapelar per les reunions de la mateixa via amb dues cordes de 60 metres. Les últimes llums del dia encara ens fan estar més satisfets de la tarda i de la via. I sort que vàrem aprofitar el divendres, per què “no deixis pel cap de setmana allò que pots fer divendres”. Un altre cap de setmana passat per aigua...

.

NOM: FUNCIÓ CLOROFÍL·LICA

SITUACIÓ: Montserrat, cara sud, Clot de la Mònica, Aresta Oest de la Pastereta.

ROCA: Bona.

DIFICULTAT: V. L1 V, L2 IV+, L3 IV/III

LLARGADA: 130 metres. L1 35 m L2 50 m L3 45 m

MATERIAL: 10 cintes exprés i bagues llargues. Es pot col·locar material, sobretot a L1, que han “desaparegut” les dues primeres assegurances.

PRIMERA ASCENSIÓ: Primavera de 1993, Joan Rovira i Ricard Darder.

.

Foto 1: Funció clorofíl·lica en plena primavera.

Foto 2: Ressenya de la via.

Foto 3: David en el primer ràpel.

Foto 4: Posta de sol al Clot de la Mònica.

SOL SOLET.

Precisament és això el que buscàvem dissabte passat, SOL. Així que no vàrem matinar gaire, una altra necessitat bàsica que teníem aquell dia per cobrir, DORMIR. Vàrem fer un fort esmorzar, ja que a la motxilla no dúiem ni aigua. Vàrem agafar el cotxe fins a la masia de Can Jorba, a la cara sud de Montserrat. Aquí ja vàrem agafar el camí a peu, fins a la base de la Canal de Joc de l’Oca i ja veiem la nostra via i altres cordades, que tampoc havien matinat gaire que diguem. La via comença a l’ombra d’un gran arbre, però a poc a poc vas sortint de la foscor per anar trobant allò que anàvem buscant, el SOL, i la seva escalfor. Anàvem agafant alçada, anàvem fent els típics i curts llargs de Montserrat, mai superant la dificultat de IV+. Al cinquè i darrer llarg, el més fàcil de la via, ens avança per la dreta un noi sense corda, “Hola, bona tarda!”, i els meus pensaments “Només em faltava veure això!!”, però bé.... Finalitzem els 130 metres de la via a la Miranda de Can Jorba, sobre d’un gran sostre, s’acosten uns núvols amenaçadors, però que al final no varen donar cap problema.

.
Ja només ens faltava rapelar, allò que m’agrada tant (ironitzo, per a qui no em conegui), la sorpresa va ser que el primer ràpel va resultar que era volat, però volat, volat, i el més divertit de tot, és quan estàs allà penjat i comences a girar, ara veus vinyes i oliveres, ara veus paret, i ara tanco els ulls,.... Bé disculpeu si vaig trencar la pau i l’harmonia de la zona.... Finalment després de més de quatre hores, vàrem posar els peus a la terra, quin gust, estàvem cansats, però satisfets.
.
NOM: SOL SOLET
SITUACIÓ: Montserrat, cara sud, Can Jorba.
ROCA: Bona.
DIFICULTAT: D Sup. IV+
LLARGADA: 130 metres
MATERIAL: 12 cintes exprés i bagues de reunió. (Corda opcional).
PRIMERA ASCENSIÓ: Tardor de 1992, Joan Oliva, Toni Cespedes i Guillem Arias.

Ressenya de Madteam.

.

.

Foto 1: Vistes des de la tercera reunió.

Foto 2: Al primer llarg.

Foto 3: Curt flanqueig del quart llarg.

UNA VISITA A LES AGULLES.

La manca de temps i l’excés de viatges i de nous indrets són els principals motius que ens tenen una mica endarrerit el blog. Però poc a poc l’anirem posant al dia o potser no.
Durant aquest últim cap de setmana, dissabte vàrem assistir a un casament, així que “muntanyerament” parlant no va ser molt profitós. Així que diumenge, sense matinar gaire, vàrem decidir fer alguna agulla a Montserrat, amb una mica de ressaca i, a més, sense càmera, una conseqüència de l’altra.
El nostre primer objectiu va ser l’Aresta Brucs a la Màquina del Tren IV+, una via equipada de 45 metres, que no cal fer els dos llargs, però que els vàrem fer per practicar i per evitar el fregament de les cordes. Les vistes són impressionants, un mar d’agulles de conglomerat i el Refugi Vicenç Barber als nostres peus. Sortir dalt d’una agulla de Montserrat, és sempre un indret, un moment de pau i calma. La calma només és trencada per alguna ordre d’algun escalador, els quals sempre busques a les parets que t’envolten. Un cop vàrem gaudir de les vistes i vàrem fer les fotos de rigor (aquest cop amb el mòbil), vàrem preparar el ràpel equipat de 20 m per la cara est de l’agulla, aahh!! atenció amb l’arbre al fer el ràpel...
La nostra intenció, després d’aquesta via, era fer-ne una altra, però vàrem començar a fer el porc senglar per la malesa buscant l’Agulla Sense Nom, sense ressenya i sense exit. Així que vàrem deixar la segona intenció i vàrem anar a dinar.

.
Primera ascensió de l’Aresta Brucs a la Màquina del Tren: Joan Cerdà i M. Cervera (19.03.1961).

.

:

Foto 1: Foto i croquis de l'Ivan Bonati, podeu trobar més info al seu blog.

Foto 2 i 3: Els components de les dues cordades.

SANT LLORENÇ DE MONTGAI, MULTIACTIVITAT

gg Ens varem dirigir a Sant Llorenç de Montgai a prop de Camarasa a practicar l’escalada. Varem decidir fer la Via Normal de la Paret Formiguera de tres llargs, de dificultat màxima de IV i ben equipada. Una paret de roca calcària fàcil per iniciar a la Luda en via llarga i per passar una mica de calor, sort que va passar algun núvol. Les vistes de la via són magnífiques, es veu l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, la via del tren i quan arribes al final de la paret et trobes de front la Serra del Montroig. La via la varem enllestir aviat i estàvem pensant en fer una altra, però mentre fèiem la via veiem passar caiacs per l’embassament i ens van fer molta enveja.
Varem llogar els caiacs al Càmping la Noguera, un doble i dos individuals. Del càmping a l’embassament hi ha un tros llarg i més si vas carregat amb els caiacs, els rems i els salvavides. L’embassament és ple de d’aus aquàtiques i abundants canyissars, els quals has d’anar esquivant. El nostre recorregut va arribar fins al pont de l’Escalera, ja sobre el riu Segre, i aquí mitja volta, en total 8,5 km de palejar. Ja només ens quedava la tornada del caiac al càmping, el més dur de la jornada.
Sant Llorenç de Montgai va ser un dia molt esgotador, però el dilluns només teníem “agulletes” dels músculs del riure.

Foto 1: Ressenya de la via.

Foto 2: Vistes des de la primera reunió.

Foto 3: Dos damas en apuros.

Foto 4: Relaxació.