dimarts, 30 de setembre del 2008

ELS BADET.

Sabíem que seria un cap de setmana llarg i complet, i així ho va ser. Va començar dissabte de camí al Massís del Néouville, visitant els pobles d’Aínsa, feia sis anys que no visitàvem el seu casc antic, i Bielsa. Després de sopar ens vàrem dirigir al Lac de Cap de Long per passar-hi la freda nit. El diumenge vàrem matinar per iniciar el camí als nostres objectius del dia, primer vàrem vorejar el gran llac, a l’arribar al seu final vàrem enfilar la vall, resseguint primer el torrent i després deixant-lo a la nostra esquerra. Un cop sota la piràmide del primer Badet, on observem el canvi de colors de les seves roques, vàrem ascendir fins al coll més proper a aquest. El coll ens descobreix les vistes cap al Mont Perdut, la meravellosa bretxa de Roland i més llunyà el Vignemale. I des d’allà seguint la cresta i superant algun ressalt, vàrem arribar al cim de Badet, amb els seus 3160 metres és el tercer cim del massís. Aquí faríem un llarg descans per agafar forces per a les dificultats que ens esperaven, la cresta cap al Pic Long. La inestable cresta, al inici més fàcil, però a mesura que ens acostem a l’agulla es va complicant, sobretot al flanqueig de la primera agulla sense nom, una cota indeterminada de més altitud que l’Aiguille Badet. Un cop sota l’agulla només ens queda superar l’última xemeneia i ens trobem damunt l’elegant agulla de Badet a 3135 metres. Ja només ens queda el descens, seguim encordats per fer-ho, fins arribar a l’Hourquette du Pic Long, on busquem el primer ràpel. Aquí hem decidit que tenim molt a prop el Pic Long, però és massa tard, les hores passen volant quan es tracta de fer servir cordes. Així que comencem els ràpels, utilitzant per a ells una sola corda de 60 m, i en la primera recuperació s’enganxa la corda, començàvem bé. Per sort la recuperem i seguim amb dos ràpels més. Tres ràpels en total, ja que la neu de la Glacera de Pays Baché es troba molt avall, una glacera molt precària que ha patit un important retrocés des de 1940. Un cop a les morrenes de la glacera, continuem descendint, la nit i la boira ens agafen bastant avall, però això no ens evita de caminar dues hores dins de la foscor.

Els primers en trepitjar els cims Badet van ser Loupot i els seus assitents a l'any 1848, els quals venien de conquerir també el Campbiel.












Foto 1: Els dos Badet des de l'Hourquette du Pic Long.

Foto 2 i 3: Les vistes de la bretxa i el Vignemale.

Foto 4: Cim de Badet.

Foto 5: La xemeneia abans de l'Aiguille Badet.

dilluns, 22 de setembre del 2008

HUARAZ COM A CASA.

Després de tot el viatge, en total gairebé dos dies, vàrem arribar a Huaraz, la ciutat que ens acolliria durant un mes, durant les nostres vacances. I des d’un principi ens vàrem trobar com a casa nostra. Tot el conjunt ho va fer possible, l’Albergue Churup, el menjar, les muntanyes, la gent,..., res en concret i tot, han fet que estiguéssim un mes lluny de casa, però alhora molt a prop.
.
Menjador de l'Alberg amb vistes a la Cordillera Blanca i un pati molt relaxant.
.
Internet (uuufff!!! Salvada) i una terrassa molt tranquila, amb sol i amb bones vistes.
.
Les meravelloses vistes, Vallunaraju i el Huascaran, cim més alt de Perú.
.
La gran ciutat de Huaraz des de Rataquenua, els nostres veïns i la ciutat de nit.
.
La Plaça Ginebra on es troba la Casa de Guías i el carrer més segur de Huaraz, el Jirón José Olaya, és l'únic carrer de Huaraz que es conserva tal com era abans del gran terratremol de l'any 1970.
.
Història de la ciutat:
És la capital del Departament d’Ancash, es troba a la vall coneguda com Callejón de Huaylas, travessat pel Riu Santa, entre la Cordillera Negra i la Blanca, a una alçada de 3080 msnm. Al 2005 contava amb 190.000 habitants.
Huaraz en quechua waras, waraq, que vol dir alba, ja que els habitants prehispans que hi vivien tenien com a deïtat la “waraq qoyllur”, l’estrella de l’alba (Venus, la primera estrella del dia).
La ciutat va ser fundada a l’any 1572 pel conegut Francisco Pizarro coneguda en aquell temps com San Sebastián de Huaraz.
.
Més fotos a INSTANTS.

diumenge, 21 de setembre del 2008

COURAGE.

Descendíem per l’aresta oest de l’aiguille du Goûter, sense haver conquerit el Montblanc, però amb la sensació de què havíem fet tot el que havia estat en les nostres mans. Quan un noi francès em pica a l’espatlla, em mira i em diu “courage”.
Llavors vaig reflexionar, mirant enrere, “courage” per haver sortit de Sant Boi amb el cotxe ple d’il·lusió, sabent que el temps no ens acompanyaria aquest cop. Courage, per seguir conduint acostant-nos al nostre objectiu, al Montblanc, mentre les tempestes ja no les teníem per Internet, però si a sobre nostre. Courage, per comprar els bitllets del Tramway sota núvols amenaçadors. Courage, per continuar i ascendir fins al Refuge Tête Rousse, i pensar que havíem tingut sort, que el mal temps ens havia donat una treva. Courage, per aturar-nos a fotografiar als íbexs del Alps, sabent que cada segon perdut podia ser una remullada no desitjada. Courage, per seguir dormint mentre la tempesta i els llamps es reflectien per la finestra del Tête Rousse. Courage, per decidir finalment davant la indecisió que pujàvem al Goûter. Courage, per travessar Le Grand Couloir, més conegut com “la Bolera”. Courage, per trepar l’aresta plena de neu i on el sol començava aparèixer. Courage, per dormir a 3817 m, al refugi guardat més alt de França i el més difícil per obtenir una reserva. Courage, per esmorzar a les 3 de la matinada i per sortir del refugi mentre ens queia una suau nevada. Courage, per caminar dins de la foscor i la solitud. Courage, per decidir donar mitja volta quan vàrem ser il·luminats per allunyats llamps. Courage, per donar la volta quan tenies allò que més desitjaves davant teu, a només unes hores.
Courage,...., courage per tornar al Montblanc, o per seguir buscant altres indrets.
Foto 1: Refuge Goûter.
Foto 2: Estació Tramway de Le Fayet.
Foto 3: Ascendint al Tête Rousse, al fons l'Aiguille du Midi.
Foto 4: Ascensió al Goûter.
Foto 5: Al Tête Rousse després de descendre l'aresta Goûter, sota una tempesta de neu.
Una foto més a INSTANTS.
*Courage, ho podríem traduir com Valor.

dimarts, 9 de setembre del 2008

BOUM-BOM.

Encara que el nom soni a xocolata, el Boum, o també conegut com Bom, és un cim de la carena fronterera dels Pirineus, a la capçalera de la Vall de Lys a l’Haute Garonne, França, i en un dels laterals de la Vall de Remuñé per Aragó. Vàrem iniciar l’ascensió a les Bordes du Lys a 1130 m, prop del poble de Luchon. La pluja i la boira ens varen acompanyar durant tot el camí, al principi protegits per la frondosa fageda, al costat del Barranc d’Houradade, però a més alçada els arbres anaven desapareixen per deixar pas als prats. Prop del refugi apareix un gran conducte d’aigua i el telefèric privat que puja de la Central Hidroelèctrica de Portillon EDF, els quals espatllen bastant el paisatge. Arribem al Refugi de Maupas a 2430 m i ens eixuguem per entrar en calor. El refugi es troba guardat, però no hi gran diferència de quan no ho està, l’únic el sopar, que ens va semblar una mica escàs. Diumenge, per fi havia deixat de ploure i havia donat pas a un mar de núvols, així que vàrem iniciar l’ascens, els primers passos coincidien amb la ruta al Maupas. El nostre camí es dirigia just sota la cara nord del Boum, sota la seva petita glacera, per girar sota de l’espoló de roca que hi baixa del cim. Passem prop de la glacera i del cim de Mail Barrat (2986), no menys impressionant que el seu veí. I d’aquí comencem l’ascensió, utilitzant de tant en tant les mans fins als dos cims paral·lels del Boum a 3006 m, un tresmil que en algun llistat no apareix com a tal. Les vistes són impressionants, encara que la seva alçada no permet veure molt enllà, observem la Maladeta i la seva glacera, i el petit Portillon, i per l’altra banda, tenim el Perdiguero, la cresta de Lliterola, el Maupas i al fons el Posets. Ja només ens quedava desfer el camí, gairebé uns 2000 metres de descens, res, un descens aquest cop gaudint de la Vall de Lys i a més amb un cim a la motxilla.
.
Toponimia: Prové de la veu francesa, Boum, que vol dir llac petit i profund , igual que el mot aragonés Ibon.
Els primers ascensionistes: Toussaint Lezat, Dr. Lambron, Alfred Cibiel, Louis de Neuville, més guies del poble de Luchon, per la ruta normal el 10 de setembre de 1858, gairebé fa 150 anys.
.
Foto 1: Sortida de sol.
Foto 2: Glacera del Boum.
Foto 3: Maladeta, la seva glacera i el Portillón.
Foto 4: Barranc d’Houradade.
.
Més fotos a Piades Cesboi.

dimecres, 3 de setembre del 2008

AGAFANT LA MIDA.

Des què hem tornat del Perú no li tenim pressa la mida a les nostres muntanyes. Les últimes dues visites als Pirineus s’han convertit en sortides massa llargues i, fins i tot, una d’elles no la vàrem completar, serà que no són tan petits els desnivells i les distàncies, les haurem subestimat?? Esperem que a poc a poc els hi anem agafant la mida altre cop.

TORRENEULES, DURESA I FACILITAT.

El punt de sortida escollit va ser la Central Elèctrica de Daió a 1200 m, des d’aquí varem seguir les Gorges del Freser, només desviant-nos del camí per visitar un racó amagat, on es troba l’estret i vertical Salt del Grill d’uns 15 metres d’alçada. Unes plaques solars, ja fora de les gorges ens indiquen que ens apropem al Refugi Coma de Vaca, a 2020 metres, on farem la nostra primera parada, a la meitat del desnivell. Un cop descansats, ens dirigim cap a la vall de l’esquerra, fins que visualitzem el Coll del Torreneules i ens dirigim cap a ell. Un cop al coll, i ja atrapats per la boira, encarem la fàcil aresta pedregosa fins al cim a 2711 m. Les vistes del cim, diuen que són espectaculars, per què es troba apartat de l’olla: Puigmal, Balandrau, Bastiments,..., suposo que ens ho haurem de creure, ja que la boira no ens ho va deixar comprovar. També és molt recomanat el cim i el camí de pujada, sobretot si es fuig de la massificació que podem trobar al Santuari. Tornem al coll per començar el descens per Font Negra cap al santuari, passant per l’enorme Alberg Pic d’Aliga. Fem una altra important parada al Santuari de Núria a 1960 m, amb menys massificació de l’habitual, segurament pel mal temps. I allà decidim sobre el camí de baixada. Al final TOTS anem pel Camí Vell de Núria, seguint el GR-11 i el riu Núria, i passant per la Cua de Cavall fins al Pont de Cremal on agafarem el desviament cap a Daió. Un preciós recorregut que presenta duresa, 1550 de desnivell, i facilitat tècnica.

PEDRAFORCA, CONTRADICCIONS.

El nostre objectiu del dia era fer l’integral del Pedraforca, però finalment només ens vàrem quedar amb el Pollegó Inferior, el gran desconegut del massís. Vàrem iniciar la ruta al Mirador de Gresolet, ens vàrem dirigir cap al Refugi Lluís Estasen i d’aquí vàrem seguir el camí cap a la tartera. Un cop la vàrem travessar, el camí s’enfilava cada vegada més pel bosc fins a arribar a la carena que hauríem de descendir una mica per a anar a parar a la base de la Gran Diagonal.
La Gran Diagonal, com ens indica el seu nom, és una perfecta i bella línia en diagonal que es troba a la cara sud del Pedraforca, la ruta que havíem escollit la segueix. Aquesta és una grimpada fàcil, però que en el tram més exposat trobes una cadena i una instal·lació de ràpel. Un cop la finalitzem s’arriba a una tartera molt descomposta, la qual es recomana pujar per la seva dreta. L’última dificultat de l’ascensió es troba en una ombrívola xemeneia, la qual la superem per la seva esquerra. Una fita i un cartellet de fusta ens indica que som al cim del Pollegó Inferior i a 2436 m. Tenim vistes, aquest cop si, del Pollegó Superior i de la multitud dels seus visitants, de la Gallina Pelada, de la Tossa Plana, del Puigmal i del Canigó???? Per descendir a l’enforcadura vàrem escollir anar-hi per l’escletxa que separa el Pollegó Inferior del Fals Pollegó. Per fer-ho, primer hi ha un ràpel equipat d’uns 40 metres, molt vertical, fins a l’escletxa. Per accedir a la tartera realitzem un altre ràpel, també equipat. Pleguem material i descendim la tartera per allà on encara trobem pedres. El Pedraforca és ple de contradiccions, del petit al gran, de la solitud a la massificació, del desconegut al famós, els prats verds i les tarteres,...

Una mica d'història:
La primera ascensió al Pollegó Inferior per la Gran Diagonal, va ser l’1 d’abril de 1945 i varen ser Jaume Renyé, Francesc Albert Peire i Jordi Panyella i Renom, més conegut com “Pany”, qui obrí també a la Sud la via Pany-Haus, una impressionant fissura. Aquest últim morí al maig d’aquest any a l’edat de 92 anys, una gran pèrdua per l’escalada catalana.
.
Foto 1: Santuari de Núria, ja retonant.
Foto 2: La famosa enforcadura del Pedraforca, ja descendint dels ràpels.
Foto 3: Salt del Grill.
Foto 4: Cim, amb boira, del Torreneules.
Foto 5: Dues floretes que ens acompanyen, les deixem a la tartera.
Foto 6: Altres flors abans del cim del Pollegó Inferior. Saxifraga Longifolia, o més coneguda com Corona de Rei, espècie endèmica del Pirineu Calcari.