dimarts, 24 de gener del 2012

Un tresmil gelat.

Aquest cap de setmana teníem ganes de fer cim, i que millor cim que fer un tresmil hivernal, a més en tenim pocs en aquesta estació. El que també teníem molt clar era que els esquís es quedaven a casa, el material que ens acompanyaria serien els grampons i el piolet. Després de repassar la llista de tresmils que ens falten, ens vam decantar pel Pic Abadías, el primer de la llista, alfabèticament parlant.
Així que dissabte vam sortir des de Los Llanos del Hospital a 1750 m i vam ascendir còmodament, gairebé més ràpid que a l’estiu, fins al Refugi de la Renclusa a 2140 metres. Aquell dia ens esperava un boníssim sopar, com sempre en aquest refugi, a més el necessitàvem per a l’activitat de l’endemà.
Diumenge ascendim fins al Portillón Inferior (2742 m) bastant acompanyats, però en aquest punt els nostres companys segueixen el seu camí cap a la Maladeta, nosaltres tenim un objectiu més solitari. Pel Portillón hem passat diverses vegades i en diferents estacions, però les seves vistes sempre ens impressionen molt i més si tens aquest indret només per a tu. A partir d’aquest punt descendim una mica i un cop hem flanquejat per sota la cara nord de la Maladeta, ja ascendim en direcció al Collado de Abadías. L’ascensió no va ser fàcil, la neu era gelada i costava clavar els grampons. Evitem el coll, ja que ignorem si hi ha cornises i enfilem la piràmide cimera recorrent petits corredors de neu. Al cim trobem una gran pedra blanca pel gebre i per fi veiem el gran llac de Cregüeña. Desfem el camí amb atenció per la neu dura, però contents, amb un tresmil menys a la llista i un més a la d’hivern.
Toponímia:
És un homenatge a Antonio Abadías (1886-1967), gendre de José Sayó, guia de muntanya de la Vall de Benasc i guarda dels refugis de la Renclusa i d’Estós. També és conegut com “el León del Aneto”, es diu que hi va pujar més de quatre-centes vegades.
Foto 1: L’ascensió des del refugi, amb algun punt de neu tova.
Foto 2: Des del Portillón, al fons l’Aneto.
Foto 3: El descens amb atenció, però contents.
Foto 4: Arribant al cotxe, per les pistes d’esquí nòrdic.
Foto 5 a Instants, un gat sense fred.

dimarts, 10 de gener del 2012

Benvingut 2012.

Aquest cap de setmana, volíem donar la benvinguda a l’any amb una esquiada, el primer objectiu era el Coma d’Or, però al veure l’escassetat de neu, vàrem decidir anar al conegut Pic de la Mina. Vam sortir, sense ganivetes però amb una neu molt dura, des del pàrquing La Vignole de l’estació d’esquí de Porte-Puymorens a 1920 m d’alçada. Però, quan les pistes finalitzaven, al final del telecadira del la Mina a uns 2500 metres d’alçada, vam decidir baixar. La neu era massa dura, inclòs en algun lloc havia deixat de ser neu per passar a ser gel. Com ja coneixíem el cim, vam decidir no complicar-nos el dia i gaudir de la baixada per les segures, però dures, pistes d’esquí.
Com al diumenge li sobraven hores de llum encara, vam decidir passar a conèixer un indret de Puigcerdà, el seu estany. Vam dinar a la seva riba, vam passejar per l’estany com el protagonista de El Joc de l’Àngel i vam recórrer la seva gran història:
Aquest estany pren l'aigua del riu Querol, el primer escrit que l'esmenta data del 2 de desembre de 1262 i sembla que és en aquella època quan va ser construït, però el seu origen podia haver estat una zona de molleres o un petit embassament natural. Avui és un gran espai de lleure, però durant segles ha servit de reserva d'aigua per al poble, tant pel regadiu com per la neteja del clavegueram i per fer front als incendis, i també ha servit per a la producció de gel. El parc del seu costat va ser creat a finals del segle XIX per iniciativa del cònsol de Dinamarca, German Schierbeck. Es va inaugurar al 1925 i va ser remodelat a l’any 1992.
I, per últim, vam fer una mirada enrere, per mirar l’estany mig gelat, i al fons les despullades muntanyes, aquest hivern, de moment, no les ha volgut vestir de blanc.
Foto 1: Les pistes d’esquí ens donen la benvinguda.
Foto 2 i 3: Mirades a l’estany gelat i al seu voltant.

dimarts, 3 de gener del 2012

REBAIXÍ.

Sempre que mirem la silueta de Sant Antoni (Montpedrós), mai ens hem fixat en el cim de la seva esquerra, mirant des de Sant Boi, mai li hem donat un nom. El primer dia de l’any donant un volt per les muntanyes properes de casa, vam descobrir aquest cim. El vam ascendir des de Cesalpina i el vam descendir per una forta pendent, però curta, fins al Pla de les Bruixes. La sorpresa va ser que al seu cim vam trobar un pessebre ben complet, és a dir, amb caganer, riu, Reis i ..., tot allò que podem trobar a un pessebre. Per cert, aquest nou i proper indret descobert és el Turó de Rebaixí (267,4 metres), així ens ho indicava un cartell al seu cim. Disposa d’unes bones vistes de Montserrat i del seu veí Sant Antoni. A part del nou indret, també hem descobert que "rebaixí" vol dir formiga petita, més aviat vermella, que habita als suros i pica molt fort.
D’aquesta manera, hem començat l'any i hem “rebaixit” (chist!!!) els excessos nadalencs.
.
Foto 1: Cartell indicador al cim, de fons Sant Ramon.
Foto 2: Un pessebre com Déu mana.
Foto 3: Montserrat i Sant Antoni.
Foto 4: La silueta de Sant Antoni i del Turó del Rebaixí.

diumenge, 1 de gener del 2012

CANVIS.

Ja fa uns anys que canviem d’any fent una cursa, normalment de 10 km, i aquest any no ha estat diferent, però el que si hem canviat ha estat la localitat d’aquesta. Hem deixat la multitudinària Cursa dels Nassos de Barcelona per la de Sant Cugat, la Sant Silvestre Barcelonesa, això si, obligats pel nostre retràs a l’hora fer la inscripció.
La veritat és que amb el canvi hem guanyat en diversos aspectes; la bellesa del recorregut és semblant al de Barcelona, però trobem una mica més d’animació i caliu, però també de desnivell, Sant Cugat no és gaire pla. Com a recompensa hi ha un samarreta com a Barcelona, aquesta any una mica més discreta, i la bossa de regals és ..., millor dit, hi ha bossa de regals.
I el més important, també hem canviat les nostres marques personals de temps. Aquestes han anat a la baixa, encara deu quedar alguna cosa de la transpirinaica. D'aquesta manera, hem tingut més temps per preparar-nos pel canvi d’any i sopar ben agust i sense remordiments.
No tots els canvis han de ser dolents...
.
Foto 1: Cartell de la Cursa.
Foto 2: Els regals merescuts de la cursa.
Foto 3: Els tres corredors preparats per a la sortida.