dimecres, 31 d’octubre del 2007

DOS CIMS PER A NOSALTRES.

Aquest últim cap de setmana ens varem retrobar altre cop amb els Pirineus, la soledat i la quietud de la muntanya. Aquest cop va tocar anar al refugi d’Estós i els cims, els Gemelos, la punta nord 3125 m i la sud 3160 m, els nombrarem així perquè sempre s’han conegut amb aquest nom i no hi ha cap justificació de batejar-los de nou com han fet altres pirineistes, a més, si els observes des de l’est, és a dir, des del Perdiguero o el Bardamina semblen dues puntes iguals. També es poden nomenar els Pics de Gistaín.
Després de la nit del canvi d’hora i dormint una mica més, varem començar el nostre camí des del refugi d’Estós 1890 m, seguint les marques del GR11 fins a l’ampli Puerto de Chistau, on ens acompanyen durant el nostre camí una bona colla d’isards. Aquí deixarem el sender de gran recorregut i ens desviarem a l’esquerra, on espantarem algunes perdius blanques de plomatge canviant, fins a la Collada Negra 2878 m, on deixarem els bastons per començar a utilitzar les mans en algun pas de l’aresta, afilada en algun tram, i espectacular des del seu inici fins al seu final. Per fi, arribarem a un dels Gemelos, a la punta nord, on menjarem una mica, observarem la feina feta aquest anys, les crestes de Bachimala i la d’Espadas-Posets i on ens esperarà l’Eulàlia mentre fem la punta sud, la de més alçada. Després de superar algun tram complicat sobretot per la presència de neu, per fi assolim l’últim cim del dia, i on ens impressionaran els abismes de la Glacera de la Paul i la Bretxa Carrivé. Ara ja només ens faltarà desfer el llarg recorregut de tornada, fins i tot, l’últim tram de pista fins al cotxe el varem fer de nit, un total de dotze hores per conquistar els dos Gemelos, cims secundaris i només coneguts per la seva aresta d’unió amb els Posets, però que per si mateixos mereixen realitzar la seva ascensió.


La primera ascensió d’aquestes dues puntes, va ser realitzada a l’any 1921 per Georges Ledormeur i Felix Carrivé.

Foto 1: Gaudint de les vistes des de la Collada Negra.
Foto 2: Vistes des de la punta nord, Posets, punta sud dels Gemelos i la impressionant Glacera de la Paul.
Foto 3 i 4: Fent l'artista mentre descendim l'aresta.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

LLEGENDES I MUNTANYES DE CONGLOMERAT.

Aquest cop, amb la colla del cesboi, trenta buscadors d’indrets, ens varem acostar a la comarca de l’Alt Urgell, més exactament al municipi de Peramola a l’oest del Segre. Les moles de Sant Honorat, unes cingleres semblants a les de Montserrat pel seu conglomerat i les seves formes arrodonides.
El circuit va començar a Can Boix, un hotel-restaurant de luxe. Després va seguir pel cim de Sant Salvador 950 m, varem entrar a la casa del Corb, varem travessar el Coll de Mu i d’aquí fins al cim de Sant Honorat 1060 m passant per alguna cornisa aèria, però sense cap dificultat i des del cim després de menjar una mica, varem iniciar el camí de baixada. El nostre camí va transcórrer entre parets de vertigen i extraplomades, moltes d’elles escalables. I la majoria del camí seguia unes estranyes marques blaves i grogues, com la bandera de Ucraïna, això diu la Luda, diuen que són les del Camí d’Andorra o Camí de l’Opus, això no sona gaire bé em sembla, travessa d’Oliana a Andorra. També és GR-1 part del recorregut de la nostra sortida, el qual travessa la península est a oest, del Cap de Creus al Cap de Finisterre.
Aquell diumenge varem passejar per una zona desconeguda, plena d’indrets amagats i curiosos, ple d’històries i llegendes entre moles de conglomerat.

Els indrets en fotografia i les seves curiositats:

L’ermita de Sant Salvador del Corb:
Ermita de Sant Salvador del Corb, bastida damunt la cresta cimera, als 950 m d’altitud de la mola de Sant Salvador. És l’ermita romànica més petita de Catalunya i està en ruïnes, i la qual data del segle XI. La porta està orientada cap al nord per causa de l’orografia del cingle que té al darrere, mentre que l’absis mira, com sempre, a llevant. La planta de la nau quadrada, està molt ben adossada a l’estret estrep, al costat del cingle. És un romànic molt primitiu, ara en molt mal estat de conservació. Es considera que es devia tractar d’una primitiva construcció de caire militar, de defensa o bé de guaita, que amb el pas del temps va esdevenir una església romànica.
La casa del Corb:
___________----_______________ Es troba a la base de la Mola del Corb, dins d’una balma d’uns 200-300 m2, aquest habitatge va ser habitat des de la prehistòria fins als anys 20 del segle passat.
Al entrar ens trobem la menjadora i la sala on es guardaven les mules. Encara podem observar també els envans que separaven les diferents estances. I el més espectacular de la casa és el rústic forn de pa.
I com bon indret, la casa del Corb té la seva llegenda, i és que a finals del segle XIX s’hi va celebrar un casament. Tot estava a punt: menjar, convidats, capellà, testimonis,..., però el nuvi mai va aparèixer. Aleshores, davant de l’aflicció de la núvia, se li va oferir un nou pretendent, un home que estava entre els convidats. Ella va acceptar immediatament aquell nou convidat, cosa que va permetre que se celebressin finalment les noces. Una història per recordar, curiosa si més no, tant si és veritat com si no. Si non è vero, bene è trovato.
L’Ermita de Sant Honorat:
Ermita de Sant Honorat, és d’origen romànic, tot i que molt malmesa. Davant, a l’arc, hi ha una dovella nova afegida amb la data de l’any 1725. Antigament, deien que peregrinaven a l’ermita de Sant Honorat aquelles persones que no trobaven remei a la seva malaltia i també les dones estèrils.
Foto 1: Parets extraplomades de conglomerat on es practica l'escalada.
Foto 2: Marques de camí.
Foto 3: Curioses vistes de l'Agulla de Burí des de la Mola de Sant Salvador.
Foto 4: L'ermita de Sant Salvador o un corral?
Foto 5: Casa del Corb.
Foto 6: Entrada de la casa.
Foto 7: Cartell indicador de Sant Honorat, últim cim del dia.
Foto 8: La dovella més recent de l'ermita de Sant Honorat.

Foto 9: La protagonista, la truita de pinetells, made in Jordi.(Foto i navalla d'Eulàlia).

dilluns, 29 d’octubre del 2007

LA FACU DE L'ESCALADA.

Després de la dura travessa pel voltant del Vignemale varem decidir descansar aquell cap de setmana. Així, varem decidir fer, dissabte d’escalada esportiva i el diumenge d’excursió amb el centre excursionista.
El lloc d’escalada escollit aquest cop va ser la Penya de l’Escofet, més conegut com La Facu, a Canyelles. Aquesta escola d’escalada es troba dins del Parc Comarcal d’Olèrdola, més exactament al cingles de la cara sud-est del Puig de l’Àliga, bona orientació per a dies de tardor. L’escola té una antiguitat de més de 20 anys, encara que l’equipament s’ha anat renovant. La roca és calcària i la majoria de vies són entre 25 i 30 metres de llargada i tenen nom de dona. La zona té una altra peculiaritat, és una zona privada, així que és important cuidar-la bé i no embrutar-la.
A nivell personal, varem estar al Sector Dret o Lurdes, hi varem estar provant a les vies Angie IV, Lurdes IV i Montserrat B. V en bona companyia. Fins i tot, al finalitzar la dura jornada de riures i escalada, varem collir bolets, més exactament pinetells, uns que tenen una espongeta. Jo mai havia realitzat una collita de bolets, però va estar bastant interessant, i més, si al dia següent te’ls preparaven per a una truita amb patates i algun condiment secret més. Bé, gràcies Jordi per la truita.
Foto 1: De camí a les vies.
Foto 2: Pinetells.
Foto 3: Gaire ordenats no ho som.
__________ff_____ffff_____ Foto 4: De primera a la via Angie, el David a la via Montserrat B.
Foto 5: Les ressenyes.
Les imatges són cedides per l'Eulàlia.

dijous, 25 d’octubre del 2007

PERSEGUINT UN RAIG DE SOL

Per fi, per fi veiem el kilimanjaro, mentre ens acostàvem en Jeep al nostre punt de partida per ascendir-lo, era clar, era la muntanya blanca. Però el que nos ens imaginàvem és que trigaríem uns dies a tornar-lo a veure’l. La nostra ruta va començar a la Machame Gate, allà t’adones que no estaràs sol, en part és una desil·lusió, ja que havíem escollit aquesta ruta perquè era la menys transitada, no em puc imaginar com deu estar la ruta normal. El primer dia transcorre entre selva tropical i des què varem decidir fer el primer pas, també va transcórrer sota la pluja. Mentre va desapareixent la vegetació i augmentant la pluja, comencem a veure tendes, estem a la Machame Hut on passarem la nit, dormint sense aïllant per un error tècnic o, millor dit, de comprensió. Durant la nit i per seguir amb els fenòmens naturals varem notar un petit terratrèmol, res comparat amb allò que ens esperava al dia següent. I va començar el segon dia, sense sol, sense les espectaculars imatges del Kilimanjaro, i amb molta, molta pluja i preguntant-nos que fèiem allà, i el que encara era més increïble què feien tots els portejadors sense equipament per a pluja i carregats amb les nostres bogeries i cobrant el que cobren. La nit del segon dia a Shira Camp va ser una mica esperançadora perquè començàvem a veure les estrelles i la silueta del volcà i, el més important, no plovia. Al matí hi havia sol i escalfor, no ens ho creiem, varem posar tot a assecar, botes, sacs, roba,... Però tot això era un miratge, i només començar a caminar va començar la boira i aquesta va donar pas a la coneguda pluja i mentre anàvem agafant alçada la pluja es va convertir en neu i vent. Varem passar pel costat del Lava Tower, deuen ser espectaculars les imatges de la cara sud del Kilimanjaro i de la torre de roca volcànica, bé, això diuen. La baixada fins al Barranco Camp va ser més tranquil·la, ens va acompanyar una fina pluja mentre observàvem xenixells gegants i lobèlies, les plantes del Kilimanjaro. Mentre passava la tarda al Barranco Camp va aparèixer algun tros de cel i amb ell alguna estrella i la petita lluna que il·luminava el gel de la muntanya. El següent dia era el més llarg i tenia algun pas on havies d’utilitzar les mans, sort que el dia va començar amb sol, perquè la roca estava glaçada i freda. Era un dia de dures pujades fent esses, però també el varem superar. El dia també va finalitzar amb sol, i, així, des del Barafu Camp varem poder gaudir de l’única posta de sol des què havíem iniciat la conquesta del sostre d’Àfrica i gaudir també d’unes imatges espectaculars del Mont Meru mentre havíem ascendit la ruta i de l’aresta del Mawenzi mentre desapareixien els últims raigs de sol del dia.
I per fi, va arribar la nit de l’atac final, després de tot el que havíem passat ser-hi allà era com un somni, era una situació irreal. Les llums dels frontals les confonies amb les estrelles, la foscor t’envoltava i el fred et feia oblidar perquè hi eres allà i cap a on anaves. L’objectiu va canviar, ja només desitjaves la sortida del sol, l’escalfor del sol, només el sol. I per fi, com cada dia ha fet, el sol va començar a envermellir l’horitzó, va començar a reflectir els seus raigs sobre les glaceres i poc a poc va anar escalfant-nos i tornant-nos a la realitat. Us preguntareu quina sensació em va donar el cim i la resposta serà .... cap, en aquells moments només volia la calor, volia la senzillesa d’un raig de sol.
La baixada va ser ràpida, ja no tenies aquella sensació de cansament i falta d’aire que et provoca l’alçada i, el més important, el fred s’anava fonen. A l’arribar al camp, varem descansar un parell d’hores i carregar energia per continuar el descens menjant una truita de patates, si, el que heu llegit, una truita de patates. Ja només ens quedava baixar i baixar, entrar altre cop dins de l’espessor de la selva que ens tornà a robar el sol.
I al final d’aquesta aventura ens quedarà a les nostres ments dues imatges, una negativa i altra positiva, la negativa va ser un mico blau morint al mig del camí el qual ens va ennuvolar l’alegria i l’altra, la positiva, són els portejadors i les persones que ens acompanyaven, i sobretot tot allò que varem fer per a nosaltres, sense la seva força no haguéssim pujat mai al Kibo, el cim de l’esperança i la llibertat.







Geologia:
El Kilimanjaro és un volcà, exactament un estratovolcà format per tres cràters amb neus perpètues. Aquests tres conus volcànics són: Shira 3962 m a l’oest i el més antic, Mawenzi a l’est de 5149 m d’alçada i el Kibo el més alta i el més recent, i encara mostra alguna activitat.
Geografia:
El Kilimanajaro es situa a la frontera entre Kenia i Tanzània, molt aprop de l’equador. Es troba també al marge oriental de la Vall del Rift.
El seu nom:
Encara continua sent un enigme d’on prové el nom, però hi ha diverses teories.
Pot provenir de les paraules swahilis, kilima (petita muntanya) i njaro (el dimoni del fred). Altres evoquen la paraula njare, la font de la vida. Els Masai l’anomenen senzillament Ngage Ngai, la casa de Déu. La tribu chagga mai li ha donat un nom, però si que distingeixen el gran volcà blanc com Kibo (esperança), símbol d’eternitat i de sort, i el pic negre del Mawenzi, associat a les forces del mal.
Història de la seva primera conquesta:
Hi ha moltes llegendes al voltant d’aquesta màgica muntanya, però destacarem la seva primera conquesta. Hans Meyer, després de dos intents, aconsegueix pujar al cim el dia 6 d’octubre de 1889, acompanyat del seu amic Ludwing Purtscheller i del guia chagga Yohana Lauwo. Una de les llegendes és que aquest guia va morir amb 127 anys, deu ser que el Kilimanjaro dóna la joventut eterna...?
Què hem aprés?
- La roba ha d'anar dins de bosses perquè no es mulli.
- El Kilimanjaro fàcil? Qui ha dit això?
- A Àfrica fa fred.
- El mal d'alçada afecta menys al sexe femení?? Un comentari feminista que afegeixo, però amb carinyo, molt carinyo.

Foto 1: Primeres vistes de les neus del Kilimanjaro des de la carretera.
Foto 2: Msuri, sota la neu, el tercer dia de camí. La Cristina arriscant la càmara.
Foto 3: Desapareixen els núvols i ens permeten veure la cara sud.
Foto 4: Embús de persones a la sortida del Barranco Hut.
Foto 5: Mawenzi, des de l'ultim camp. L'única posta de sol que el Kilimanjaro ens va oferir.



Fotos 6 i 7: Lavabos, uns més vertiginosos que altres.



Foto 8: Mawenzi des del Kibo, el sol començava a tenir força.
Foto 9: Última imatge del Kilimanjaro, el darrer dia.





Fotos 10, 11 i 12: Tots al cim, al Uhuru Peak, 5895 m, el sostre d'Àfrica.


Foto 13: L'equip, bé, els amics del Kilimanjaro. Gràcies per tot. Asante Sana!!!

dissabte, 20 d’octubre del 2007

LA CARA ALPINA DELS PIRINEUS.

El massís del Vignemale és la cara alpina dels Pirineus, per la seva glacera amb la seva llengua de gel terminal, les seves muralles de roca, per les seves escalades en gel,…, però per a nosaltres ha tingut diferents i variades cares. Una cara dura, el pes de la motxilla de 18 kg, comprovats. Una cara històrica, seguint els camins recorreguts per Russell, passant per les seves grutes i passejant per la seva muntanya. Una cara freda, llargues nits sense dormir preguntant-nos on estava el nostre sac de plomes. Una cara càlida, com les espectaculars postes i sortides de sol. Una cara romàntica, plantant les tendes al mig de la segona glacera en extensió dels Pirineus, però la més bella. Una cara independent, fent de sherpes, cuiners, alpinistes, guies,…Una cara irrepetible, com el Corredor de la Moskowa, el qual ens haurem de pensar si repetim altre cop, no per la seva dificultat (II), sino pel seu terreny movedís i la seva important inclinació.
Una cara matemàtica:
Primera jornada, de Bujaruelo a Cabana de Lourdes, passant pel Port de Bernatuara:
Temps: 4 hores i 20 minuts.
Ascensió: 950 metres.
Descens: 365 metres.
Segona jornada, de Cabana de Lourdes a la Glacera d’Ossoue, per la Vall d’Ossoue.
Temps: 8 hores i 50 minuts.
Ascensió: 1255 metres + 250 metres de pujada al Clot de la Hount.
Descens: 135 metres + 250 metres de baixada del cim al centre de la glacera.
Última jornada, de la Glacera d’Ossoue a Bujaruelo, pel Coll de Lady Lister.
Temps: 8 hores.
Ascensió: 115 metres.
Descens: 1830 metres. Espectacular!!!
Una cara física, tot allò que puja ha de baixar. 2570 metres amunt i 2570 avall un cos amb un pes afegit de 18 kg i una força de gravetat…, millor ho deixem, aquí que sino acabarem a la lluna.
Bé, sigui el que sigui, encara que facis una balança entre allò negatiu i allò positiu i vulguis crear un equilibri, sempre hi tornem i gaudim. Les muntanyes seran una droga? Segur que és sana. Serà pura atracció magnètica? Segur que som pols totalment oposats.



Repassem història:

Hi ha indicis que els cartògrafs Capdevielle i Guicharnaud varen trepitjar el Vignemale per primera vegada a l’any 1792. Però la primera ascensió documentada i, segur que per una dona, va ser la de Lady Anne Lister (soltera i amb 47 anys) i una amiga a l’any 1838 amb els guies Cazaux i Charles pel Corredor de la Moskowa. Quatre dies després i per la mateixa ruta, el guia Cazaux va acompanyar al Princep de Moscú, al seu germà i un servent fins al cim del Vignemale.






Més números:

La Glacera d'Ossoue té una extensió de 70 ha. i és la segona extensió de gel perenne dels Pirineus, després de la de l'Aneto amb 132 ha. Esperem que el canvi climàtic no les reduexi fins a la seva extinció.
Foto 1 i 2: Vall d'Ossoue i Corredor de la Moskowa, dos itineraris diferents, però durs.
Foto 3 i 4: Les grutes de Bellevue i de Russell, on el noble feia vida.
Foto 5 i 6: La glacera, la cara alpina.
Foto 7 i 8:La posta de sol des del Clot de la Hount i la sortida des de la glacera. No hi ha paraules.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

UNA FELICITACIÓ.

Abans de comentar l’espectacular i dura travessa pel Massís del Vignemale, vull felicitar i comentar l’ascensió número 100 d’un tres mil dels Pirineus per part del David. Aquest fita va ser la tarda vespre del dissabte 13 d’octubre de 2007, mentre es ponia el sol, envermellint els cims i enfosquint la glacera més bella dels Pirineus. Després de superar l’aèria aresta però fàcil, vàrem arribar a la cota 3289, al cim del Clot de la Hount, el segon en alçada del Massís del Vignemale.
La primera ascensió al Clot de la Hount o Clot dera Fuen a l’any 1879 per Henri Brulle i Jean Bazillac guiats per J. Sarrettes i P. Bordenave per Corredor del Clot de Hount, va ser l’inici de l’era del Pirineisme de dificultat, espero que per a nosaltres sigui el primer de cent cims més i que els puguem gaudir sempre junts.

Moltes felicitats i que puguem seguir pujant més!!!

Neus.

dijous, 11 d’octubre del 2007

ARUSHA, CAMP BASE I OASI

Arusha és va convertir durant uns dies en la nostra casa, sempre va ser el camp base després dels nostres “passejos” per Africa. Mai la podrem comparar amb Chamonix, ja que no té xalets alpins, muntanyes nevades i tampoc trobarem cap riquesa. El que si que tenen en comú és que les dues són als peus de grans muntanyes, en aquest cas trobem el Mont Meru. També tenen en comú que en les dues trobes indrets que les fan especial. Aquest cop, la converteixen en especial els planters de venta de flors, els seus dos mercats, les religions, els camps de cafè i de plataners, i, sobretot, els seus habitants, sempre sonrients omplint de color i de diversitat els carrers de la seva ciutat amb les seves lluents robes.
Però també trobem rareses, com les misterioses i fosques nits sense llums urbanes, algun taxista amb males intencions, els mòbils-persones, la dificil digestió dels seus aliments i més coses que segur que ens vàrem deixar de veure.
Arusha, no és una ciutat molt turística, el més important a visitar és el Clock Tower, patrocinat per cocacola, una altra raresa, que és el punt mig entre El Caire i Ciutat del Cap, els dos extrems de l’antic imperi britànic a Àfrica. També et pots acostar al Masai Market, un mercat, amb molt de color, d’objectes de record de Tanzània especial per a wazungu (blancs rics).
Arusha en llengua hindi vol dir sortida del sol, per a nosaltres significava un oasi de descans i confort entre les nostres aventures per Tanzània.

ARUSHA

País: Tanzània.
Habitants: 270500 hab. censats a l’any 2002
Altitud: 1387 m
Als peus del Mont Meru.




Foto 1: Mont Meru des d'Arusha.
Foto 2: Clock Tower, centre de l'antic imperi britànic.
Foto 3: Passeig de tarda i xerrada entre els planters.
Foto 4: Mercat, multitud de colors.
Foto 5: Masai Market.

dijous, 4 d’octubre del 2007

CHAMONIX PODER D'ATRACCIÓ

Chamonix mai ens deixa indiferents. Sempre que passegem pels seus carrers notem una atracció. Deuen ser les muntanyes que l’envolten, deuen ser els seus carrers sense trànsit i plens de flors, deu ser tota la història que carrega o deuen ser tots els personatges que l’han convertit en la capital de l’alpinisme? Sigui el que sigui us recomano que hi passegeu i noteu aquesta màgica atmosfera. A Chamonix hi ha molts indrets, però a mi personalment el que més m’agrada és acostar-me a la nit a mirar la previsió meteorològica a la Maison de la Montagne. L’indret a la nit és molt solitari i misteriós, només s’escolten les aigües de les fonts de la plaça, hi ha una il·luminació senzilla però molt especial, i si, a més a més, tens la sort d’escoltar el campanar de l’església Saint Michel mentre hi ets allà, ets una persona molt afortunada. Suposo que a Chamonix, a part d’estar situada als peus del Montblanc, a part dels seus espais, el que l’ha convertit en la capital de l’alpinisme són totes aquelles persones que l’han utilitzat com a punt de partida per a les seves conquestes alpines o per experiments científics, totes aquelles persones que observaven el Massís des de la vila i somniaven en ascendir algun d’aquells cims. En definitiva, totes aquelles persones que han gaudit la seva vida fent allò que els agradava, exprimint-la al màxim i enfrontant-se als perills sempre de cara. Però avui dia, a Chamonix tothom pot trobar un indret on senti aquest poder d'atracció.


CHAMONIX-MONTBLANC

País: França
Habitants: 11000 hab. aprox.
Altitud: 1035 m
Als peus del Montblanc.
Podeu trobar més història de la ciutat en francés o anglés aquí.
Foto 1: Flors sobre el riu d'aigua glaciar.
Foto 2: Després de la feina, la recompensa...
Foto 3: Punt de reunió, la plaça de la Maison de la Montagne i església Saint Michel.
Foto 4: Suassure i Balmat sempre vigilant el Montblanc.