dilluns, 24 de setembre del 2007

ELS BALCONS DE LA MER DE GLACE

Teniem tres dies i els vàrem aprofitar per acostar-nos a Chamonix, a la capital de l'alpinisme, sempre que tenim una oportunitat hi anem. Descartat el tema Montblanc perquè no hi ha ni una plaça lliure en el Refugi i veien que s'acosta el mal temps als Pirineus decidim fer una de les Travesses més maques que podem recórrer en el Massís del Montblanc. El recorregut comença a la vella estació de tren de Montenvers, aquí ja ens aturem davant la magnitud dels cims que ens envolten. Però hem de deixar de somniar, per descendir a la gran glacera de la Mer de Glace. Això, ho fem utilitzant unes escales que hi ha instal·lades, el començament ja és força aeri. Un cop posem els peus al vell gel de setembre, hem de travessar la glacera perpendicularment buscant un accés per tornar a sortir d'ella. Altre cop trobem passos amb escales, cadenes, camins aeris i, fins i tot, quan passem per sota del Refugi de la Charpoua veiem una caiguda de gel. Aquí, deixarem de mirar el que ens envolta per no perdre de vista el circ de Charpoua i els seus perills. Per fi, després d'una carrera d'obstacles, arribem al Refugi de Couvercle, en aquesta època sense guardar, on passarem la nit com alpinistes de veritat. Al dia següent som els últims en llevar-nos, a nosaltres no ens esperen les grans fites. Aquest dia ens toca baixar fins a una altra glacera, la de Talèfre, aquest cop ho fem utilitzant una corda que ens guia el camí. Un cop travessada la glacera, en la qual no hem utilitzat cap material, tornem a seguir un camí, primer per la vora de morrena i després comencen les escales i passamans. I sense adonar-te apareixes ben bé a la terrassa del refugi de Leschaux. Aquí varem fer una de les nostres parades per descansar i menjar, mantenint la vista sempre cap a les Grandes Jorasses, la Dent du Geant i la Arête de Rochefort, bé, no hi ha paraules per descriure tanta grandesa. Però tot s'acaba i hem de començar a descendir, i aquí és on ens trobem els passos més aeris i més difícils de la travessa. Finalment, trepitgem la glacera de Leschaux i la començarem a resseguir fins a la Mer de Glace. Aquí trobarem una zona molt costosa i laberíntica, finalment aconseguirem trobar el camí correcte, fins i tot, vàrem haver d'utilitzar els grampons en l'últim moment per superar alguna esquerda. Per fi, arribarem a Montenvers després de trobar el camí en un laberint de gel i pedres. El tren es portarà a Chamonix, per descansar i seguir somniant amb els grans cims blancs del Massís del Montblanc.





UNS NÚMEROS I ALTRES CURIOSITATS:

- El tren de Montenvers va ser inaugurat a l'any 1908, fa gairebé un segle!
- La Mer de Glace fa uns 7 km de llarg i 200 m d'ample. I la seva superfície és de 40 km2. Tot això en perill sinó la cuidem.
- L'antic Refugi de Couvercle, actualment el refugi d'hivern, es troba sota una gran pedra que el cobreix. Aquest lloc, també conegut per bivac Whymper, va dormir el mateix Edward Whymper per poder conquerir l'Aiguille Verte el dia 29 de juny de 1865. És tot un honor.


Foto 1: Baixada vertical a la Mer de Glace.
Foto 2:
De camí al Refugi de Couvercle, al fons el Grands Charmoz.
Foto 3: Gralles mirant la mar.
Foto 4: Refugi de Couvercle, al fons les Grands Jorasses.
Foto 5 i 6: De camí al Refugi de Leschaux, al fons les Jorasses i la Dent du Geant.



Foto 7: Passos més dificils de la jornada, la baixada a la Glacera de Leschaux.
Foto 8: Un laberint d'esquerdes, la Mer de Glace.

dijous, 20 de setembre del 2007

MONT MERU, BENVINGUTS

La nostra aventura en muntanya a terres tanzaneses va començar al Mont Meru, situat dins de l’Arusha National Park de 137 km2 d’extensió el qual concentra una abundant fauna de grans mamífers com els búfals, fet que t’obliga a anar acompanyat per un ranger (un guia amb una escopeta) mentre ets dins del parc. El Mont Meru es tracta d’un volcà adormit que dista del Kilimanjaro uns 80 kilòmetres i que va arribar a ser molt més alt que aquest, amb un crater central de 10-15 km de diàmetre. Una erupció brutal el destrossà i li donà la forma actual de semicercle i la seva alçada de 4562 metres. Des del cim fins a dins del crater hi ha una caiguda de 1500 metres totalment verticals. Cap a l’any 1857 va tenir una nova erupció que va crear un nou volcà de cendra de 3600 metres d’alçada en l’interior del crater principal.
L’ascensió s’inicia a la Momella Gate a 1550 metres d’alçada i està situada a la zona derruïda per la gran erupció. Mirakamba Hut, el primer refugi, es troba a 2500 m i es troba a la base del gran conus de cendra. El segon i últim refugi és el Saddle Hut 3500 m i aquest es troba en un coll entre el Rhino Point (cim situat a la vora del crater) i el Little Meru (un volcà adjacent). El recorregut és d’uns 60 km anada i tornada amb un desnivell de 3500 m de pujada i uns tants de baixada.
Bé, l’ascensió així explicada sembla molt avorrida, però va ser tot un espectacle:
- El primer dia es camina entre animals, passant prop de girafes, zebres, i fins i tot, grups de búfals, ens comenten que els perillosos són els búfals solitaris, igualment passem sense refiar-nos gaire d’aquests. Els colubus monkey és el protagonista, amb les seves acrobàcies i els seus salts entre els arbres, ens entreté com un artista de circ, excepte quan el confons amb alguna bèstia perillosa.
- La vegetació és totalment diferent a la que podem tenir als Pirineus, caminem per llocs humits, selva tancada, amb lianes i líquens que pengen dels arbres. A partir de l’últim refugi aquesta vegetació va desapareixent, per donar-nos un paisatge volcànic, el verd va transformant-se en marró i el fang en pols.
- Una de les sorpreses que ens varem endur va ser a l’arribar al cim del Meru. Després de caminar durant la negra nit, imaginant inexistents abismes. Després de caminar per la freda nit, acariciant-nos un aire que ens gelava. Després de caminar per una alçada que no ens deixava respirar. Després de tot això ...... varem veure la sortida de sol més espectacular que hàgim vist mai. El sol just darrere del Kilimanjaro, exactament per l’est, començava a sortir com sempre ha fet. Aquesta perpetua sortida de sol darrere de la muntanya de la llibertat és totalment innarrable, cal ser-hi allà i ....
- Fins a aquell moment els núvols, les boires i la foscor de la nit no ens havien permès gaudir del Mont Meru. Aquella sortida de sol també va significar descobrir totes les meravelles que amaga l’interior del crater, les parets verticals de roca i de tot el paisatge que ens envoltava.
- A la baixada continues veien indrets espectaculars, Tululusia, un salt d’aigua, un arbre que forma un gran arc convidant-te a seguir el camí, el paradís del Petit Serengueti,... no podries parar de nomenar indrets.

Dir que només es puja al Mont Meru per aclimatar per ascendir el kilimanjaro, seria una injustícia per a aquest cim, el qual ens ofereix una experiència inoblidable i indescriptible i menys massificada que el seu veí. Direm que vem ascendir al Meru per donar la benviguda a les meravelles de Tanzània.

Foto 1: L'itinerari dels quatre dies.
Foto 2: Dins la selva.

Foto 3: El cim del Little Meru a mitja tarda.
Foto 4: Mont Meru, molt, molt fred.

Foto 5: Comença l'espectacle.
Foto 6: Caminant per la vora del crater.


Foto 7: El conus de cendra de l'interior del crater principal.
Foto 8: Tululusia, salt d'aigua més arrels.


Foto 9: Passavem ben a prop de grans mamífers.
Foto 10: L'arc ens convida a seguir el camí.


_________ggggg_gggg__________ Foto 11: El Fig Tree, et deixa sense paraules.
Foto 12: Petit Serengeti ple de diversitat.

dilluns, 17 de setembre del 2007

ANDORRA: FERRATA I ESCOBES.











Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells ben complets i de multiactivi- tat, aquests són els millors, semblen més llargs i estan ben aprofitats. Tot va començar per una curta ferrata a Andorra, després el Pic d'Escobes, i per finalitzar unes petites compres.
VIA FERRADA DE SANT VICENÇ D'ENCLAR:












Aquesta via ferrada, curta, però intensa, amb algun espectacular pas ens condueix a la bonica ermita de Sant Vicenç d'Enclar. Després de trobar l'inici de la ferrata, que ja és tot un repte, ens equipem i iniciem els primers trams de la via que no són gaire complicats. Ens trobem dins d'un bosc d'alzines i entre roques calcàries i granítiques. Després d'uns 40 minuts ens trobem el primer desplom, un desplom curt i atlètic, però alhora amb el seu truc i divertit. Després de l'esforç, trobarem un tram de cadenes per anar flanquejant i descendint una mica. I finalment, trobem el desplom més llarg i vertical, el qual cal passar sense descansar. Amb una hora i quart (fent fotos i posturetes) i 270 metres de desnivell arribem al final, en el qual ens espera l'Ermita de Sant Vicenç d'Enclar, ermita romànica reconstruïda gairebé totalment amb material original a l'any 1979. Probablement ens trobem davant de l'edifici religiós més antic del Principat d'Andorra i del qual destacaríem el seu campanar de planta circular. Durant el descens a peu ens trobarem una font per poder refrescar-nos.
A aquesta via se li pot demanar poc més, gaudim d'espectaculars trams, de vistes d'ocell de tota Andorra La Vella i d'una ermita romànica, potser li faltaria un pont penjat?




PIC D'ESCOBES, L'AGULLA DE GNEIS:






Iniciem el nostre camí a la zona d'acampada d'Incles 1863m, on també s'inicia la Vall de mateix nom. Ascendim tranquil·lament al costat del Riu de Juclar, travessant alguna passarel·la. Finalment arribem a les aigües transparents del primer Estany de Juclar, el qual és l'estany més gran del Principat. Molt aprop d'aquest trobem el Refugi de Juclar, el qual estan ampliant per convertir-lo ben aviat en refugi guardat, i així es convertirà en el segon refugi guardat d'Andorra, en aquests moments només trobem el de Comapedrosa. A partir d'aquí comencem a vorejar l'estany i per dirigir-nos al Coll de l'Alba, necessitarem passar entre els dos estanys de Juclar. A partir d'aquest coll comencen a augmentar els blocs de pedra, fins que arribem a una petita bretxa entre el Pic de Noé i el d'Escobes, on realitzarem un flanqueig fins a la base de la piràmide final. Aquí, per ascendir fins al cim haurem de superar algun pas de I i II, però en cap moment no són passos aeris. Finalment aconseguim coronar el Pic d'Escobes 2781 m i, així, gaudir de les vistes, dels cims francesos, de la Pica d'Estats, i dels núvols que ens han fet patir durant l'ascensió, fent retornar fantasmes del passat, però .... sense por no hi ha valentia.
Foto 1: Ermita de Sant Vicenç d'Enclar.
Foto 2: Pic d'Escobes, l'agulla de negre gneis.
Foto 3: Un del espolons de la via ferrada.
Foto 4: Un tram vertical.
Foto 5: El primer desplom.
Foto 6: Tram de cadenes.
Foto 7: Aigües transparents de l'Estany de Juclar.
Foto 8 i 9: Últims passos fins al cim.
Foto 10: Passarel·les a la Vall d'Incles.

dijous, 13 de setembre del 2007

DIADA A L'ANIE

Lescun es un d’aquells indrets impossibles de no repetir, és un dels indrets més bells dels Pirineus, sense cap dubte. Aquest poble es troba a uns 900 m d’alçada i es troba envoltat de muntanyes, unes fàcils i altres inassolibles, paradisos de roques, com les agulles d’Ansabere, que van ser escenari a principis de Segle XX de grans gestes d’escalada.
El nostre camí s’inicia a l’esplanada del refugi de Laberouat a 1440 m, el qual estaven reformant. Podríem dir que el recorregut és divideix en tres parts ben diferenciades. La primera part del trajecte és dins d’una fageda, un camí agradable i molt suau. Quan el bosc s’acaba, de sobte, entrem en uns prats on els bestiar s’alimenta i tenim les primeres vistes del Midi d’Ossau i dels Orgues de Camplong. On, finalment, arribem a la cabana de Cap de la Baitch, on ens sorprèn un cartell de venta de formatge, tota una sorpresa. A la tornada varem comprar al pastor un formatge d’ovella i vaca, i ens va comentar que estava tots els estius, un bon lloc per anar de compres. La cabana encara manté la teulada d’oholak, feta de lloses de fusta, la manera de construcció més antiga de les bordes dels Pirineus bascos. A partir de la cabana comencem a trobar l’ascensió més dura, comencen a desaparèixer els verds prats per convertir-se en glaceres de roca calcaria amb esquerdes i formes capritxoses. El camí passa pel costat de grans parets, a simple vista impossibles, com el pic de Contende i la cara Nord de l’Anie. Finalment, després d’una forta pendent, assolirem el cim 2504 m. Aquí descansarem i observarem l’Ori, sempre entre núvols, el desèrtic Karst de Larra, el Midi d’Ossau, la Mesa de los Tres Reyes, el Bisaurín, ascendit, però desconegut, observarem fins a l’infinit, mai et cansaries d’observar-lo.

ANIE, UN PETIT CIM AMB UNA GRAN HISTÒRIA:

Quatre punts que la fan gran:

- La muntanya és coneguda per Ainhie, Ahunemendi o per Aña (Roncal), totes provenen de la veu Auña, nom amb el qual es coneix al cabrit. Per tant Auñamendi significaria la muntanya del cabrit.
- L’Auñamendi és la muntanya sagrada dels bascos, i encara que només sigui sentimentalment, és la muntanya més alta d’Euskal Herria. També és el primer cim dels Pirineus de més de 2500 metres si vinguéssim del Mar Cantàbric. Podríem dir també que per la seva forma piramidal és el primer gran cim dels Pirineus Occidentals.
- També es diu que els habitants de Lescun no permetien l’ascensió al cim, per què la consideraven sagrada.
- El cartògraf Henry Reboul va ascendir per primera vegada l’Anie a l’any 1786 i aquesta ascensió es considera la primera a un cim dels Pirineus.

Un gran cim i un bon indret dels Pirineus per celebrar la Diada de Catalunya.


Foto 1: La senyera al cim de l'Anie, al fons el pic de l'Ori entre núvols.

Foto 2: Impressionants primeres vistes.

Foto 3: El protagonista, l'Anie.

Foto 4: Cabana de Cap de la Baitch.

Foto 5: El formatge deu ser d'aquesta ovella?

dilluns, 10 de setembre del 2007

KENYA, UNA PORTA.

Kenya va ser la nostra porta a les vacances, la nostra porta al safari (en swahili vol dir viatge), la nostra porta a Tanzania. De Kenya només vàrem visitar la Reserva Nacional de Masai Mara, a l’oest del conegut Rift Valley i la continuació natural pel nord de les planúries del Serengeti de Tanzania. La reserva va ser inagurada al 1961 i té una extensió de 1510 km2, i així es converteix en el parc més gran de Kenia. Masai Mara es troba a una alçada de 1500 m sobre el nivell del mar, però no té muntanyes altes, només està formada per petits turons, algunes acàcies i el Riu Mara que la travessa de nord a sud.
Vàrem veure força animals per dos motius importants, el primer és que de juliol a octubre la reserva conta amb gran número d’espècies vingudes del Serengeti esperant l’època de pluges per tornar-hi. I l’altre motiu, són els conductors, ja que no respecten les pistes i surten d’elles per estar més a prop dels animals, això permet acostar-se molt i realitzar bones fotografies, però estas envaint, encara més, la poca intimitat que tenen. Després a Tanzania ens adonarem que allà els animals no estan tan perseguits. Només ens va faltar veure el rinoceront (només hi ha 37 exemplars), però no vàrem tenir sort aquesta vegada.
A Nairobi, capital de Kenya, només vàrem ser de pas, a l’aeroport Jomo Kenyatta i per dormir dues nits, i el que vàrem veure no ens va agradar gaire, pol·lució, ambient irrespirable, brutícia, gent amb pressa, trànsit, fàbriques,... bé una mica com aquí però pitjor.
Ja tenim la porta oberta a Tanzania només ens queda entrar i .....
Foto 1: L'horitzó, acacies i algun turó.
Foto 2: Un petó molt tendre.






Foto 3: L'esmorzar del guepard.
Foto 4: Per als elefants la família és molt important.



Foto 5: El Camp Site on vàrem dormir, vigilat per Masais.

Foto 6: Un autobus de línia, de camí a Nairobi.






Un joc: Busca la diferència.

dimarts, 4 de setembre del 2007

RECORDANT A RUSSELL (PART II).

Després de l‘ascensió al Turon del Neouvielle varem descansar a Luz Saint Sauveur, un encreuament de valls i de carreteres. Varem celebrar l’ascensió amb una fondue pirinenca i un passeig pels carrerons del poble i per la seva església, popularment coneguda com l’Eglise des Templiers.
Al dia següent abans de tornar cap a la terra, varem fer una visita ràpida al Pont de Napoleó III a les afores del poble, per contemplar la seva alçada 66m i el seu arc 47 m de diàmetre. Aquest pont va ser manat construït a l’any 1859 per Napoleó III en honor a la seva esposa l’Emperadriu Eugènia, qui va ser curada de la seva esterilitat a les Termes de Saint Sauveur.
Després d’una mica d’història i cultura, farem una mica de cotxe i una mica de cames i ens desplacem al Col du Tentes, on ascendirem per un visible i còmode sender al Pic de Tentes de 2322 m d’alçada i un perfecte mirador del Circ de Gavarnie. Gaudim poc de les vistes, només allò que els núvols ens deixen veure. El Pic de Tentes és un bon lloc, si tens poc temps, per fer una visita ràpida del circ i de les muntanyes que l’envolten.
Tres dies de romanticisme pirinenc, tres dies per recordar el passat, tres dies per recordar la senzillesa, tres dies per començar a gaudir de les vacances,...
Foto 1: Dins de les muralles de L'Eglise des Templiers, de Luz Saint Sauveur.
Foto 2: Pont de Napoleó III.
Foto 3: Vistes des del Pic des Tentes: les dues bretxes, la Cara Nord del Taillon, els canvis de tipus de roques (gres vermell del Marboré, calcària grisa, sedimentària,...),...

TOT TÉ UN INICI.... (PART I).

Tot té un inici... I les nostres vacances van començar ascendint els primers tresmils conquerits dels Pirineus. La primera nit la varem passar al Refuge Comunal de la Glère 2150 m, una fantàstica posta de sol il·luminant el Neouvielle i la Cresta de la Morella i també un descans formidable en aquest refugi recent reformat que s’alça sobre la Vall granítica de la Glère. La nostra ruta circular voreja molts llacs petits i més grans, i hem d’anar salvant grans blocs rocosos. La cresta la iniciem per la Bretxa de Neouvielle als peus de l’aresta dels Trois Conseillers, una altra activitat pendent que ens queda. Primer de tot, arribem al Pic del Trois Conseillers 3039 m, gaudim de les vistes i ens mirem el proper cim. Després de dubtar una estona agafem un sender del vessant del Cap Long, una mica aeri i descompost i, així, arribarem al cim del Turon de Neouvielle 3035m. I aquí descansem segurament pensant en les primeres persones que van trepitjar aquest cim fa uns 220 anys. El dia 15 d’agost de 1787, Henry Reboul i Jean Vidal varen ser aquests dos conqueridors que van iniciar l’ascensió dels tresmils dels Pirineus. Només crec que per ells val la pena seure una estona en aquest fàcil cim i recordar-los.
_________kk______________ Foto 1: Posta de sol des del Refugi.
Foto 2: Ascensió final al Pic del Trois Conseillers, darrera nostre la Cresta del mateix nom.
Foto 3: Camí penjat per la vessant del Cap long per canviar de cim.
Foto 4: Turon de Neouville, el primer cim de tresmil metres conquerit. L'últim del dia.