dimecres, 26 de març del 2008

PLA B, SETMANA SANTA 2008.

La idea inicial de la Setmana Santa era dura i alpina, però el temps no ens va acompanyar per la comarca jacetana, així que vàrem activar el pla B, degut al fred i al vent certes activitats del Pla B, també van ser bastant dures.
El divendres ens vàrem acostar i endinsar a les Coves de Las Güixas, a Villanúa. Aquestes coves es situen dins de la Collarada i disposen de diferents entrades. Havia sigut habitada pels nostres avantpassats i a la qual l’envolten també moltíssimes llegendes sobre bruixes i aquelarres. Però el més interessant de la cova són les seves formacions calcàries, sobretot a la sala de la Catedral de 16 metres d’alçada, on les seves estalactites i estalagmites ens fan volar la nostra imaginació. Una altra cosa interessant, és que la cova té unes sales, les quals no són visitables, amb reserves de rat-penats (quatre espècies diferents), els quals el nostre guia els va defensar i ens va fer que sentíssim una mica més d’estima per aquests animals amb tanta mala fama. Després del fred passat a la cova necessitàvem un bon restaurant, el qual no vàrem trobar i ens vàrem conformar en dinar a l’alberg i a la tarda fer una petita visita pels carrers de Canfranc.
Al dia següent, el vent i la neu no abandonava a les muntanyes, així que vàrem decidir anar una mica més al sud, cap al poble de Riglos, sobretot a contemplar els impressionants murs dels seus Mallos. Uns murs que semblen de fang i que no et creus que allò sigui escalable, però realment és un conglomerat més gran que el de Montserrat. Miràvem la paret com si fos una pantalla de cinema, uns a la Visera, altres donant la nota a l’Espolon Adamelo, unes noies demostrant que són un parell de... i el que més impressiona quan ets allà, l’escalada al Puro, veure sortir algú al final d’aquesta agulla et posa la pell de gallina, és impressionant. Ja només ens falta un “petit” entrepà per anar a visitar San Juan de la Peña. Després d'unes corbes en cotxe per una estreta carretera vàrem arribar al Monasterio Nuevo que en l’actualitat és un hotel de quatre estrelles i un centre d’interpretació, però el que havíem anat a veure era el Real Monasterio del S. X, el qual es troba sota una gran muralla rocosa de petit conglomerat, i ens recordava bastant a les esglésies de Capadòcia. Aquesta es troba bastant ben conservada, tot i l’incendi que va patir. El més espectacular el seu claustre i el fred i el fred, he dit el fred? Ja només ens quedava prendre alguna cosa calenta per tornar a l’alberg i seguir amb les nostres partides d’escacs.
El diumenge ens va sorprendre un mantell blanc que cobria tot el poble de Canfranc, el qual ens va fer reflexionar i ens va dirigir encara més al sud, exactament a Sant Boi. Al final la cloenda de les vacances no va ser la planificada, però tampoc va estar tan malament. El dilluns per treure’ns el mal gust de boca per falta de moviment i exercici, vàrem anar a fer unes escaladetes a Subirats, després de mig any, el resultat va ser força bo. Allò que comença bé, bé acaba, no és així?
Ah!!! Esperem que la propera Setmana Santa sigui bona, fa anys que no recordo bon temps.
f
Foto 1 i 2: Interior de la cova de Las Güixas i un dels seus accesos, la Xemeneia.
Foto 3 i 4: Riglos, no calen paraules, és impressionant i tot un espectacle.
Foto 5 i 6: San Juan de la Peña, claustre i capella gran. Us he dit que feia fred?
Foto 7: Ens acomiadem de Canfranc, al fons l'Església Parroquial de la Asunción.
Foto 8: Se m'oblidava també vàrem visitar els micos de Riglos, aquests trepen parets, però no són perillosos.

QUATRE PASSOS PER BARCELONA.

Començaven bé les vacances de setmana santa i amb molt bon temps, fresquet però primaveral. El dijous ens vàrem acosta l’Eulàlia i jo a l’Exposició de Bodies al Museu Marítim, una exposició bastant criticada, però amb molt d’exit de visitants (ha sigut prorrogada ja dues vegades). Personalment, no hi vaig trobar res de mal gust i de falta de respecte, tot al contrari, l’exposició ens dóna una bona classe d’anatomia i ens ajuda a entendre millor el nostre funcionament, important coneixement si volem que la gent tingui cura del seu cos.
Al sortir de l’exposició encara teníem uns trenta minuts per fer unes visites pendents per la zona.
La primera el gat més gran de Barcelona, enorme i gros, amb unes dimensions de 7x2,30x2,30 m. El coneixeu??? Es troba a un costat de la Rambla de Raval, és El Gat de bronze del colombià Botero, un enorme gat de cara rodona, el Murri aviat s’hi assemblarà??
Deixem el gat tranquil prenent el sol i passem pel costat, sense saber-ho, de l’Església més antiga de Barcelona, el Monestir de Sant Pau del Camp d'estil romànic, però el nostre objectiu era un altre, la casa on la meva mare havia viscut molt anys de petita, el número 6 del Carrer de la Reina Amàlia, el quart pis d’aquest antic edifici. Fem unes fotos per fer recordar a la meva mare com està la seva antiga casa, el seu antic carrer,... el seu passat. Un indret, aquest, més que maco, especial per a ella, per a la meva família i també per a mi.

dilluns, 24 de març del 2008

DE PRINCIPIANTS PER LA MUNTANYA.

El cap de setmana passat vàrem estrenar-nos en esquí de muntanya, l’estrena va ser al Massís de la Maladeta, passant nit al reformat Refugi de la Renclusa. La quantitat de neu no era excessiva, però suficient per fer unes classes de voltes maries i fer durant els dos dies un total 1300 metres de desnivell. La primera intenció era la Maladeta, però era massa per la nostra Opera Prima, i poc motivats pel cim, al voltant dels 3000 metres varem decidir iniciar el descens. Un descens provant diferents tipus de neus i una caiguda aquí i una altra allà, però al final el descens va ser un èxit, sans fins al cotxe! Amb alguna butllofa de les noves botes i una mica cansats, però sans!
Foto 1: Ascens al Refugi dissabte.
Foto 2: Inici del descens, al fons la Maladeta.
Foto 3 i 4: Seqüència de descens, gir i avall.

CAP DE SETMANA A LA TOSCANA.

De tant en tant va bé fer una petita escapada i, més, si és a la Toscana, bon menjar, bon vi, un bon sopar i ... nous indrets urbans.
Vàrem agafar un avió des de Girona per traslladar-nos al passat dels carrers de Pisa i de Florència. Dues ciutats que són museus a l’aire lliure, amb escultures, l’arquitectura romànica i renaixentista, i el riu Arno que les uneix i, com no, els seus meravellosos ponts.
A destacar de Pisa, com no, la seva torre inclinada (quatre metres separada de la vertical) i tot allò que l’envolta del Campo dei Miracoli. També cal recorre la seva zona antiga fins al riu Arno on trobarem la petita església de Santa Maria della Spina.
Després de la visita a la petita ciutat de Pisa, vàrem agafar un tren que ens duria entre camps verds a Florència. Allà, a fer cames pujant al gegantesc Duomo, obra de Brunelleschi, i a l’estilitzat Campanile. Visitar l’edifici més antic segurament de la ciutat, el Battistero, amb les seves tres portes d’accés són la part més espectacular d’aquest. Passejar per les places de la ciutat, com la Piazza della Signoria, un museu d’escultures i el seu Palazzo Vecchio (en l’actualitat l’ajuntament), Piazzale Michelangelo, Piazza della Repubblica i els arcs de la Piazza D. Santissima Annunziata. Altres esglésies, més petites que il Duomo, però d’obligatòria visita, la santa Croce i Santa Maria Novella. Fer unes compres de pasta al seu Mercato Centrale. Visitar els tres Davids, un a la Piazza della Signoria, l’altre al Mirador de la Piazza Michelangelo i el veritable, el de Michelangelo, a una de les sales de la Galleria dell’Academia, sota una cúpula de vidre donant-li claror, el fan més gran i impressionant. I com la muntanya ens tira, vàrem abandonar la ciutat per uns instants, fins als seus límits, més enllà del Monte alle Croci, on començaven els camps d’oliveres i els castanyers, allà on la ciutat deixa de ser.
I per últim, la joia de la corona, el Ponte Vecchio, impressionant el seu reflex sobre el riu Arno i el seu comerç de caríssimes joies en l’actualitat i de carnissers i peixaters en els seus orígens, quin canvi!
Un cap de setmana passejant per carrers de Montescos i Capuletos i coneixent indrets amb molta història.
f
Ah!!!! I Il Pocellino.
Foto 1: Pisa.
Foto 2: Ponte Vecchio.
Foto 3: Els límits de la ciutat.
Foto 4: Unes vistes generals.

UN REPTE.

Sense gaire entrenament i sense estar gaire segura d’aconseguir-ho, vaig començar a corre els kilòmetres d’una marató, 42,195 km. A poc a poc i anar fent, anar restant kilòmetres a la ciutat de Barcelona i veien cada vegada més clar que el repte estava apunt d’aconseguir-se. Un cop al trenta ja era tot tornada, ja estava fet. I el 42, el número màgic, un petó i ja només quedaven 195 metres, els últims metres de gloria. Dos moments de llàgrimes en tota la marató, els culpables, aquells que m’estaven animant i confiaven que aconseguiria arribar al final. Moltes Gràcies!!!!
L’any que ve s’ha de repetir, sigui per acompanyar a algú (eh??) o per repetir aquesta experiència inoblidable.
a
La sortida:
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
___
Plaça Sant Jaume, uns 35km:
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
L'arribada:
a
aa
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
La medalla:
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
I els resultats, només uns números:

diumenge, 23 de març del 2008

UNA VOLTETA PEL PENEDÈS.

Fa dies que tenim abandonat el blog, massa ocupats descobrint indrets i superant nous reptes, intentarem que el retorn forçat i anticipat de les vacances per mal temps ens permeti posar-nos al dia.
Fa gairebé un mes i per moure les cames abans de la Marató, vàrem decidir anar a fer una volta per Font-Rubí d’unes tres hores, que havien de ser quatre i mitja i finalment varen ser sis (vèrtex 205). El circuit va transcorre entre senders, camins, corriols, pistes, camins amples, camins de ferradura, pujadors, camins carreters i careners, cruïlles, revolts i trencalls, bé, fent un resum més senzill seguíem un PR, però la ressenya no aclaria gaire la ruta, però si que ens ha omplert de vocabulari respecte a camins. Bé, a part de culturitzar-nos literàriament, també vàrem aprendre sobre biologia, la branca d’insectes, processionària (erugues), aranyes, formigues,... ah!!! I un rat-penat. I també vàrem endinsar-nos en unes coves, fent de principiants d’espeoleòlegs.
Cova de l’Arena: La primera de les coves de la ruta circular, d’ella s’extreia grava per construir cases entre els s. XVIII i XIX. Té uns 20 metres de fondària i diverses galeries totalment accessibles.
Cova de l’Ametlla: La seva entrada és un voladís gegant. Té uns 17 m de fondària i 20 d’ample. Els pastors hi havien tancat fins a 300 caps de llana.
Cova del Bolet: La més famosa, la qual disposa de diverses entrades i una gran sala 30 m2, i havia sigut habitada pels nostres avantpassats. I de la qual pots contemplar les formacions de la roca i endinsar-te fins a entrades que ja són per als més experts. I, com no, la seva llegenda:

"Aquesta llegenda es centra a Font Rubí. Hi havia al poblet tres noies que eren com tres flors de tan boniques. Tots els joves les pretenien i elles es deixavenfestejar, feien veure que s'enamoraven i, al final, feien el mateix amb d'altres. Tant els nois rics com els pobres n'havien sortit burlats. Tots ells es reuniren i recorregueren a les males arts: van fer tractes amb bruixes perquè les encantessin! Des de llavors es troben tancades a la cova del Bolet, d'on no sortiran fins que pari el fort soroll que produeix un fort corrent d'aigua que passa per la seva fondària."

Després de tanta cova, només ens quedava una mica de cultura històrica, les restes d’un castell, el castell de Font-Rubí, la seva torre de guaita i dos fragments de mur amb filades d’opus spicatum (forma d’espina de peix) i espitlleres, construït cap a l’any 1000. I una mica més avall les restes de la seva capella, la de Sant Miquel.
Un bon escalfament de cames entre corriols i camins, i descobrint foscos indrets, i aprenent d’allò que ens dóna la natura o l’home.
___
Foto 1: Torre de guaita del castell de Font-Rubí.
Foto 2: Petit rat-penat a la Cova de l'Arena.
Foto 3 i 4: Interior de la Cova del Bolet.

dilluns, 3 de març del 2008

NO HAPPY ENDINGS.

Per què no sempre tot surt com ho tens previst, però després el més important és que puguis riure i explicarho.
Us deixo amb unes imatges d'allò que no ha tingut final feliç, però com hem rigut després!!