DESTRUINT FANTASMES.

Fa bastants anys el Pedraforca es va convertir per a mi en una mena de fantasma ple d’abismes vertiginosos, només em proporcionava mals records, però per fi vam trobar un dia per destruir aquests fantasmes i crear bons records, i classificar aquesta muntanya a la categoria de gran indret com es mereix. Vam seguir la ruta normal i la més coneguda, pel Verdet. El nostre punt de sortida va ser el Mirador de Gresolet a 1530 metres, tot ple de cotxes, sobretot per l’hora que era. De seguida ens plantem al Refugi Lluís Estasen a 1640 metres on omplim les nostres reserves d’aigua. Seguim el camí passant per les canals que a l’hivern esperem que es glacin, després d’uns forts pendents i unes grans ziga-zagues arribem al Coll del Verdet a 2270 metres, aquí ens abriguem i jo em preparo psicològicament. Mentre anem grimpant el darrer tram del recorregut els fantasmes s’esvaeixen, però sempre cal estar atenta, a més la roca calcària es troba molt relliscosa i desgastada. Finalment, arribem al Pollegó Superior del Pedraforca a 2497 metres, els companys i les gralles de bec groc ens esperen, i enrere hem deixat fantasmes i problemes, com a mínim per un moment. El descens el realitzem per l’enforcadura a 2356 m, un indret preciós i sempre màgic, i mentre baixem veiem algun isard despistat que ens acaba d’alegrar el dia. Un dia rient per destruir tristos fantasmes...

.
Una llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: "una nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes celebraven un aquelarre al cim d’una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d’un cop d’espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l’altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d’espasa va trencar en milions de trossos el cim de l’antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d’aquell cim a la tartera del Pedraforca."

.

Foto 1: Indicadors al Refugi Lluís Estasen.

Foto 2: La famosa grimpada als fons el Coll del Verdet.

Foto 3: El grup al cim del Pollegó Superior.

Foto 4: Baixant cap a l'enforcadura.

Foto 5: Un isard curiós.

.

I si tens un INSTANT, unes gralles de bec groc.

.

El Pedraforca va ser part de l'entrenament del Juanka, aprofitem per felicitar-lo i desitjar-li que el seu millor regal sigui l'Aconcagua.

CASTANYADA EXPRÉS.

Aquest any la castanyada amb el centre no ha sigut completa, per temes personals la vam escurçar a la meitat i només ens vam quedar amb la part més esportiva d’aquesta. Aquest any la casa de colònies es trobava a Horta de Sant Joan, i la trobada per escalar la vam fer als Ports, exactament la Via Tintin a les Moles del Don als Estrets d’Arnes, mentre la resta de companys escalaven esportiva als Estrets del Sol, un indret idíl·lic i silenciós (eh? Sota la Lluna). Un cop finalitzada la via, i el descens amb un curt i estètic ràpel, ens reunim amb els companys, on dinem i provem una de les vies d’uns 30 metres d’alçada, unes vies amb uns passos inicials molt explosius.
Vam passar un dia exprés en un gran indret, escalant vora un riu envoltat de muntanyes de conglomerat, les Moles del Don i la Cresta de les Gronses, les quals formen els estrets, una zona d’esbarjo per a les cabres i per als escaladors ;-).

.
NOM: VIA TINTIN A LES MOLES.
PRIMERA ASCENSIÓ: Josep i Kildo Carreté a l’abril de 1986, equipa i oberta per dalt.

SITUACIÓ: Moles del Don, els Estrets d’Arnes, Els Ports de Besseit, Terra Alta.
ORIENTACIÓ: Sud.
ROCA: Bona. Conglomerat semblant al de Montserrat.
DIFICULTAT: IV+. L1 III, L2 IV+, L3 IV, L4 III+. Equipada.
LLARGADA: 125 metres. L1 35 m L2 20 m L3 30 m L4 40 m
MATERIAL: Cintes exprés, bagues llargues, alguns friends i cordes dobles de 60 metres.
OPINIÓ PERSONAL: Una via fàcil, però no deixa de tenir el seu compromís en les tirades més fàcils i menys equipades. I sobretot no et deixis cap parabolt per xapar ja que el compromís augmenta. Durant el descens has de realitzar un curt ràpel en una estètica, però punyetera xemeneia.

.

Foto 1: Aproximació a la via, idílic.

Foto 2: El David descansant en una reunió, als fons els nostres companys als Estret del Sol.

Foto 3: El perfil, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

Foto 4: Ressenya de Sempre Amunt! (Moltes gràcies).

Foto 5: L'estret ràpel.

Foto 6: Acabem el descens per reagrupar-nos, foto del Carles Sensei des dels Estrets del Sol.

.

I l'esmorzar a Mora d'Ebre, amb un INSTANT per a la fotografia.

.

Mes ressenyes a Onaclimb i Escalatroncs.

FENT EL CABRA.

Teníem una estona d’un dissabte per anar a escalar, això si, sense matinar gaire, ja que el cansament psicològic i físic es trobava acumulat de feia setmanes. Gràcies a les explicacions, poc precises (encara tampoc tinc jo clar com arribar ara mateix), dels nostres amics, vam arribar al Sector Pell Roja a Els Graus de Collbató, exactament a la Placa de l’Indi. Ells ens van aconsellar per on començar i els graus de cada via, estaven també una mica perduts ja que havien arribat allà per casualitat. Però moltes vegades improvisant descobreixes veritables indrets i aquest és un d’ells. Una zona d’escalada còmoda, ben equipada (per J. Vidal al 2008), amb diferents graus de dificultat (una mica inflats) i, a més, on pots gaudir de les cabres salvatges, unes grimpadores professionals i envejades per tots nosaltres. Una escalada entre amics on no calien paraules per animar-te, la companyia i l’indret eren el que necessitàvem per a la fuga emocional.

.

.

.

.

Foto 1: David escalant una de les vies.

Foto 2: La base de la placa, tot en ordre.

Foto 3: Una escaladora professional.

Foto 4: Ressenya de la zona d'esportiva (Onaclimb i FentCamíRaids).

.

Fotografies d'en Carles. En la nostra càmera no hi vam pensar.

CASA BATLLÓ.

Més de tres mesos han passat, en aquest temps ens hem adonat de com és de fàcil canviar les teves prioritats. En segons, passes de no tenir preocupacions, a tenir temes tan importants que t’obliguen a apartar-te de tot. Però no pots abandonar allò que et fa sentir bé i lliure per a sempre. Així que durant aquests tres mesos hem anat sortint, hem trobat estones per respirar i per oblidar allò que et fa sentir malament, en definitiva, per sentir-se viu per uns instants, encara que quan tornes la realitat sempre segueix allà.
Una tarda abans d’una gran batalla, ens vam acostar a Barcelona, l’excusa era la visita de la Casa Batlló (1875), però crec que les compres a la llibreria Altaïr eren més importants. A la Casa Batlló vàrem gaudir com sempre de l’obra de l’Antoni Gaudí, tot un geni del modernisme. Gaudí, a la Casa Batlló, només es va encarregar de la reforma de la façana, de l’ampliació del celobert i de la distribució dels envans (1904-1906), però apart de tot això, la va convertir en una obra mestra. És una visita obligada per als amants de la fotografia i de l’arquitectura, una excusa per perdre’s una tarda entre les formes arrodonides i les genialitats de Gaudí. Per destacar, diríem que és un plaer mirar el Passeig de Gràcia des del saló principal del primer pis de la casa (la Planta Noble), gaudir de la posta de sol des del seu terrat i imaginar que et trobes a Eivissa mentre passeges entre la blancor de les golfes. La Casa Batlló se’ns va convertir per uns instants en un indret aïllat dels problemes, encara que la tornada va ser en forma de gran bufetada.

.

Foto 1: Façana de la Casa Batlló.

Foto 2: La planta noble.

Foto 3: Les golfes, estil d'Eivissa.

Foto 4: El terrat, amb les seves vistes i les seves xemeneies.

.

Més fotos a INSTANTS.