SOLSTICI D'ESTIU A CREGÜEÑA

NNN Solstici d’estiu al llac de Cregüeña, al famós bivac dels escaladors, un veritable hotel de cinc estrelles a la vora del llac de Cregüeña, el tercer llac en extensió dels Pirineus. Varem iniciar la nostre vigília de Sant Joan al Pont de Cregüeña (1468 m), després d’una molt dura pujada pel tipus de terreny i per trastorns gastrointestinals dels caminants, passant per indrets com els salts d’aigua del torrent de Cregüeña i la Solana de Cregüeña a 2000 m d’alçada, varem arribar al desaigua del llac de Cregüeña (2630 m), un veritable trencaclosques de gel flotant. I per fi a descansar de l’agradable tortura a un dels bivacs més famosos dels Pirineus. Passada la nit més màgica de l’any, per a nosaltres la més llarga per la duresa del nostre llit, varem decidir donar la benvinguda a l’estiu fent algun cim, malgrat que el temps no era ben bé de l’estació que acabava de començar. Varem rodejar el llac, envoltat de cims de tres mil metres, una gran muralla, dirigint-nos al coll de Cregüeña, i encara utilitzant el grampons en alguna pendent de neu. Una fàcil grimpada i l’Aragüells és nostre, un mirador excepcional de l’Aneto, la Cresta del Medio, el Vallibierna, Posets, els Ibons de Coronas, etc, etc,.....
Ja només ens quedava baixar 1600 m de desnivell i ja podíem gaudir d’un entrepà al Bar dels Guies, ens l’hem ben guanyat, ah!!! i dues Cocacoles.
Una curiositat: L’Aragüells (3037 m) va ser conquistat per primera vegada a l’any 1880 per Henry Russell amb els guies Firmin Baurau i Jean Brunet.

_________ Foto 1: La força del riu de Cregüeña.

Foto 2: El bivac de Cregüeña o dels Escaladors.

Foto 3: La posta de sol, un regal de Cregüeña.

Foto 4: Arribada al cim de l'Aragüells.

SANT LLORENÇ DE MONTGAI, MULTIACTIVITAT

gg Ens varem dirigir a Sant Llorenç de Montgai a prop de Camarasa a practicar l’escalada. Varem decidir fer la Via Normal de la Paret Formiguera de tres llargs, de dificultat màxima de IV i ben equipada. Una paret de roca calcària fàcil per iniciar a la Luda en via llarga i per passar una mica de calor, sort que va passar algun núvol. Les vistes de la via són magnífiques, es veu l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, la via del tren i quan arribes al final de la paret et trobes de front la Serra del Montroig. La via la varem enllestir aviat i estàvem pensant en fer una altra, però mentre fèiem la via veiem passar caiacs per l’embassament i ens van fer molta enveja.
Varem llogar els caiacs al Càmping la Noguera, un doble i dos individuals. Del càmping a l’embassament hi ha un tros llarg i més si vas carregat amb els caiacs, els rems i els salvavides. L’embassament és ple de d’aus aquàtiques i abundants canyissars, els quals has d’anar esquivant. El nostre recorregut va arribar fins al pont de l’Escalera, ja sobre el riu Segre, i aquí mitja volta, en total 8,5 km de palejar. Ja només ens quedava la tornada del caiac al càmping, el més dur de la jornada.
Sant Llorenç de Montgai va ser un dia molt esgotador, però el dilluns només teníem “agulletes” dels músculs del riure.

Foto 1: Ressenya de la via.

Foto 2: Vistes des de la primera reunió.

Foto 3: Dos damas en apuros.

Foto 4: Relaxació.

LA PEDRERA, UN INDRET URBÀ

Fa dos dissabtes ens varem prendre un respir tant de muntanya com d’estudis i a la tarda varem anar a visitar la Casa Milà o més coneguda com la Pedrera. Com autèntics guiris i càmera en mà ens varem dirigir a aquest emblemàtic edifici de Barcelona, un pecat tenir-la tan a prop i mai haver-hi entrat. Una hora varem necessitar per visitar-la, desorientant-nos per les seves corbes, arcs i voltes. I al terrat trobem el regal de Gaudi, unes vistes de Barcelona diferents i insòlites, un autèntic indret per gaudir-lo una mica acompanyat.
Curiositats:
- Les golfes estan formades per 270 arcs catenaris o parabòlics de diferents alçades, sobre els qual s’aguanta el terrat.
- Les baranes dels balcons de ferro forjat simulen plantes trepadores que han sortit entre les pedres.
- Les xemeneies i les sortides al terrat tenen forma de guerrers medievals sempre observant Barcelona.
- La façana està realitzada en pedra natural, excepte la part superior que està coberta de rajoles blanques evocant d’aquesta manera una muntanya nevada.
- El pis de la família Milà tenia uns 1200 m2. Quina hipoteca devien pagar?
- No hi ha cap paret mestre, ni tan sols a la façana, tot es troba sobre pilars i bigues metàl·liques, així es podia canviar sense cap problema la distribució interior.

Bé, només dir que Gaudi era un mestre en convertir les pedres en obres arquitectòniques impressionants, la fantasia feta pedra.

Si voleu més informació podeu consultar:

http://es.geocities.com/gaudiubi

Foto 1: Les golfes i els seus arcs.

Foto 2: Els guerrers del terrat.

Foto 3: Unes vistes de Barcelona diferents.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART III)

bbb

Ens despertem sense presses al Refugi de Góriz (2200 m), el guardià de la Vall d’Ordesa. Ens dirigim a finalitzar la impressionant travessa circular, mirem al nostre voltant en tot moment per no oblidar res, cap indret, cap soroll, cap olor, cap sensació. Abans de tot hem de superar l’últim obstacle, les Clavijas de Soaso, mals records passen per la ment i per fer-ho més interessant, el destí decideix ploure abans de posar-hi el peu a la primera ajuda ferrada. Superem la prova, altra vegada, i només en queda recorre el Canó d’Ordesa per la seva fondària, descobrint nous salts d’aigua mentre la pluja ens fa companyia. La cola de Caballo, les Gradas de Soaso, la cova de Frachinal, les Cascades del Estrecho y de la Cueva, els grans boscos de faigs,... grans indrets per repetir. Als fons de la vall el Mont Perdut, amagant-se darrere de negres núvols, s’acomiada de nosaltres, fins la propera!!

!

Foto 1: L'última mirada a la tranquilitat.

Foto 2: Un altre company de travessa.

Foto 3: Mal temps, mals records.

Foto 4: L'últim regal de la vall, les Grades de Soaso.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART II)

Els Gabietous són aquest cop el nostre retrobament tresmilista aquest any. Després de dormir o “passar la nit”, vàrem començar a ascendir altre cop carregats fins el Coll dels Gabietous, on comencem a albirar la cresta que uneix els dos cims. Remuntem les últimes pendents fins el Pic Oriental de Gabietou (3031 m) i aquí gaudim de les vertiginoses cares nord i occidental del Taillon, encara amb molta neu. Resseguim la cresta de dificultat continguda fins el Pic Occidental (3034 m) i allà donem per acabada la nostra conquista.
Una mica d’història: El noble Henry Russell va trepitjar aquests dos cims, entre les seves moltes primeres, l’any 1874 acompanyat pel guia francès Célestin Passet.
La segona jornada de la travessa finalitzarà al Refugi de Góriz, però passarem primer per veritables indrets com el Collado Blanco, la Falsa Bretxa, l’original, la Bretxa de Roland, el flanqueig del Paso de los Sarrios i l’espectacular Gruta Gelada de Casterets.

Foto 1: Pic Oriental, planificant nous reptes.

Foto 2: Pic Occidental, la última fita.

Foto 3: El camí. Darrere nostre deixem les dues bretxes i el Taillon.

Foto 4: La Gruta Gelada de Casterets.

ORDESA, EL RETROBAMENT. (PART I)

El retrobament en molts sentits, el retrobament amb els nostres inicis a Ordesa, amb la nostra zona preferida dels Pirineus, amb les travesses dures amb total autonomia, amb els mals records, amb els cims de tres mil metres, el retrobament a donar sentir a conquerir l’inútil.
Varem iniciar la nostra travessa el dissabte dia 2 de juny a La Pradera, des d’allà observàvem l’inaccessible Tozal del Mallo (2280 m), una formació rocosa de calcari marró en forma de talaia o de martell, el qual també rep el nom de El Retablo que presideix la Vall d’Ordesa. Aquesta muralla rocosa va ser escalada en dos dies per primera vegada l’any 1957 per un grup de francesos coordinats pels germans Ravier, aquest cim gairebé exclusiu d’escaladors també es deixa conquerir per muntanyecs com nosaltres.
El nostre camí comença per les fortes pendents boscoses que s’inicien a prop d’una caseta de recepció del Parc, 1 km abans d’arribar a La Pradera. Quan la vegetació i els arbres comencen a clarejar, ens trobem ja a la base del Circ de Carriata i comencem a divisar els primers isards, magnífics grimpadors i companys de travessa. Anirem a buscar el pas de las Clavijas de Carriata o Salarons per superar una de les últimes terrasses del circ, fàcils però complicades amb motxilla de 18 kilos a l’esquena. Un cop superada la prova ja ens trobem a l’alçada del Tozal i només ens queda fer un llarg flanqueig. Al cim gaudim de les vistes i la tranquil·litat, els nostres premis. Ara ja podem continuar ascendint per poder descansar. Continuarà.....

Foto 1: Tozal de Mallo, de semblança inaccessible.

Foto 2: Abismals senders, miradors de la Vall d'Ordesa.

Foto 3: Últim tram de les Clavijas, ufff!!!

Foto 4: Espiritualitat al cim.

CAP LLITZET, FLORS I BOIRA

Diumenge, finalment per problemes tècnics, varem decidir anar a la sortida que organitzava el C. E. Sant Boi a la Serra d’Ensija, per ascendir fins al cim de Cap Llitzet o més conegut com el cim de la Gallina Pelada per la seva cara Sud. Aquest és el punt culminant de la petita Serra d’Ensija amb una alçada de 2327m que ens permet gaudir de les vistes de la Serra del Cadi i sobretot de la cara sud del Pedraforca amb la seva Gran Diagonal ben definida. Hem titulat la sortida “Flors i Boira” perquè de tot això no ens va faltar, però també varem gaudir de molts indrets com l'abandonada Masia del Ferrús, les impressionants parets i desploms de la Roca Gran de Ferrús, el mal pas de Les Llosanques (grimpada amb un pas de II-), la fàcil aresta final cap al cim, el tranquil i màgic Refugi Delgado Úbeda (FEEC), els prats superiors de la Serra i el Coll de la Creu de Ferro. Tot plegat conforma una magnífica travessa circular de muntanya per omplir un bonic dia que donàvem per perdut.

Foto 1: La pujada al Coll del Portell entre boira i parets.
Foto 2: La fàcil grimpada a Les Llosanques.
Foto 3: Tot el grup al cim, Cesboi & Massajoves.
Foto 4: El cim conquerit, el nostre premi, el Cap Llitzet.
Hi ha més fotografies a l'enllaç del Massajoves.

ZONES D'ESCALADA I ELS SEUS VOLTANTS

No us parlaré de les zones d’escalada en si, ja que hi ha mil ressenyes per tot l’univers d’informació d’Internet i la blogosfera. Us parlaré dels voltants de les zones d’escalada de Subirats (Els Cassots) i de Banyadores (Cabrera de Mar). Us preguntareu que tenen en comú aquestes dues zones d’escalada tan diferents, la primera de roca calcària gris i la segona de granet (Advertència: no caigueu que rasca molt). Una de muntanya i l’altra vora el mar. Una amb alguna ombra que ens dóna una mica de frescor i l’altra amb molt de sol i molta calor. Doncs bé, aquetes dues zones d’escalada tenen en comú que al seu voltant està dominat per un castell que podrem gaudir mentre escalem.
A Subirats trobem, òbviament, el Castell de Subirats documentada la seva existència des de l’any 917, de les seves restes es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i al bell mig hi havia la torre mestra. La seva estratègica ubicació era un excel·lent lloc d’observació de totes les terres del Penedès. En la antiguitat havia servit com a residència de molts nobles catalans i va ser derruït durant la guerra dels Segadors. Després d’haver arribat gairebé a una situació de ruïna, en l’actualitat es troba consolidada una de les seves torres i s’ha convertit en un centre de turisme, però que no és visitable el seu interior.
A l’escola d’escalada de Banyadores a Cabrera de Mar trobem el Castell de Burriac o com antigament era conegut el Castell de Sant Vicenç en honor al Sant de la seva capella. D’aquest castell es té constància des de l’any 1017 i sempre ha dominat des de la seva alçada la senyoria del Maresme (Cabrera de Mar, Argentona, Mataró, Vilassar i Premià). Aquest castell va ser residència de moltíssima noblesa catalana, inclosos el comtes de Barcelona i finalment al segle XVIII va ser definitivament abandonat. Si el voleu visitar cal caminar fins al seu cim (401m) des de l’aparcament de la Font Picant (encara l’estem buscant).

Foto1: Castell de Subirats, des de la zona d'escalada.

Foto 2: Castell de Burriac, des del camí a la zona d'escalada.

UN MOMENT PER AL RICARDINHO

Avui no vull dedicar aquest espai a un indret sinó al meu germà, el Ricard, més conegut segurament per Ricardinho. No sé com podria definir exactament el que fa, alguns el defineixen com un corredor popular, altres con un boig, altres com un déu, jo només diria que s'ho passa bé i gaudeix d'allò que fa, de la companyia amb qui ho fa i d'allà on va.
Durant aquest cap de setmana es va celebrar a Madrid l’Europeu de 24 hores en pista d’atletisme i en Ricardinho va participar representant a la selecció Espanyola (llàstima que no fos la catalana, tot no es pot tenir). Finalment va realitzar uns 227 km (cinc maratons) quedant en 7a posició i el 2on Espanyol. Però, això no és tot, el passat dia 29 d’abril es va proclamar subcampió de Catalunya de Marató a Empúries. I si encara us penseu que descansarà durant una temporada esteu equivocats per què aquest cap de setmana marxa a Praga a córrer una altra marató.
Hi ha una teoria que diu que has de córrer poques maratons l’any, una o dues, el Ricard trenca totes aquestes estadístiques i plans d’entrenament. El seu pla d’entrenament consisteix en passar-s’ho bé, ah!! i beure molta cocacola.
Moraleja: “Participar és guanyar i més si has gaudit participant”.

Us passo uns enllaços per si el voleu conèixer millor:

http://www.ultrafondo.es/ Informació de l’Europeu.
http://www.runnersantboi.es/ A l’apartat d’entrevistes en trobareu més informació per conèixer millor al Ricard.

Foto 1: Arribada ahir a l'aeroport de Barcelona amb uns kilos de menys.

COVA D'ARPEA O HARPEA

Indret, quan penso en aquesta paraula en ve al cap la Cova d'Arpea, un lloc aïllat que no porta a enlloc, un indret ple de silenci, solitud, bellesa i quietud, un indret que ens deixa sense paraules. Aquest espectacular plegament geològic, que ens permet admirar l'interior del Mont Errozate, es troba a prop del petit riu de Beherobia entre les dues Navarres, a mig camí entre St. Jean-Pied-de-Port i Orbaizeta. La zona que envolta la cova es troba plena màgia i energia, es troba envoltada de Cromlechs i Dolmens.
Aquest gran ull, té la seva llegenda, la qual diu que a les tardes caloroses de l'estiu les làmies (unes fades) solien sortir a l'entrada de la cova i, assentades en una roca, començaven a pentinar el seu llarg cabell; i no ho feien de qualsevol manera, sinó que ho feien amb unes pintes d'or que amb el reflexe de les últimes hores de sol emetien una llum molt potent i enlluernadora.
Us recomano que us acosteu i gaudiu d'aquest indret, i si teniu sort veureu alguna làmia pentinant-se.

Foto 1: El gran ull d'Arpea.

Foto 2: Petit riu Beherobia i cabanes de pastor.

Foto 3: L'interior del Mont Errozate.